dimarts, 19 de maig del 2009

L’assut (III). Construcció del canal de l'esquerra.

La llei de 15 d’abril de 1906 autoritzava al Ministeri de Foment l'adjudicació mitjançant subhasta pública la concessió d’obres de reg al riu Ebre. Al plec de condicions, facultatives, econòmiques i generals, sota les quals es treien a subhasta les obres esmentades, s'establia a l'article 1º: “...las obras de la margen derecha están construidas, y el concesionario, solo podrá explotarlas en el plazo que falta hasta completar 99 años a partir del 5 de julio de 1867. las obras de la margen izquierda se conceden por un plazo de 99 años, a partir de la fecha de adjudicación definitiva. Pero si el concesionario fuese una asociación de propietarios o comunidad de regantes legalmente constituidos, las obras del canal de la izquierda se conceden a perpetuidad...”.

La perpetuïtat, a més de les millores econòmiques en les subvencions per part de l’Estat va ser sens dubte un esperó suficient per tal que els nostres avantpassats es constituïssin en Comunitat de Regants i en Sindicat Agrícola, per així poder acudir a la subhasta de les obres de reg. Les ordenances i reglaments de la nova Comunitat foren aprovades per Reial Ordre el 9 d’octubre de 1907.

L'objectiu inicial era regar les 12.691 hectàrees compreses al plànol general aprovat de les terres que podien rebre el reg, la Comunitat va obtenir una concessió de 19m3/s.

Per tal de finançar el projecte, es va negociar un conveni, que es va materialitzar en data 5 de febrer de 1907 amb la “Real Compañia de Canalizaciones y Riegos”. Aquesta Companyia havia nascut l’any 1881 davant la precària situació econòmica que travessava la “Real Compañia de Canalización del Ebro”, companyia constituïda amb capital francès, espanyol, belga i anglès, amb l’objectiu d’impulsar la construcció del canal de navegació entre Amposta i Sant Carles de la Ràpita.

En aquest conveni s’especificava que la “Real Compañia” aportaria els fons necessaris per construir les obres del canal del marge esquerre, que foren 17 milions de pessetes. Com a garantia, la Comunitat va lliurar 340.000 bons hipotecaris amb un valor de 50 pessetes cadascun. La “Real Compañia” obtenia a canvi, el benefici de poder explotar el canal mentre el deute esmentat no fos cancel·lat, cosa que va succeir l’any 1967, quan la Comunitat va acabar de liquidar el deute i el canal de l’esquerre va a passar a ser de plena propietat

El canal de l’esquerra fou inaugurat el 5 de maig de l’any 1912 pel rei Alfons XIII, en l’actualitat el canal te una longitud de 50km porta un cabal de 22m3/s i rega 55.000 jornals d’horta i arrossars.

A la dècada dels 80, el canal va ser revestit evitant així, els problemes de rebentades i filtracions que tenia.

dilluns, 4 de maig del 2009

L’assut (II). Les primeres sèquies de reg.

Tot i que, com dèiem en el capítol anterior, l’assut estava acabada l’any 1444 i que es podia regar un tram fins a Tivenys, l’objectiu principal de l’obra encarà no s’havia complit, per això l’any 1445 es prenen mesures per finançar les sèquies de reg. El gran problema en que es trobaven els promotors de l’obra eren les riuades que s’emportaven l’obra per davant de forma bastant sovint, lo qual no feia més que entorpí i encarí el projecte, aquesta frustració constant marca aquest segon capítol.

L’any 1446 el Consell de la Ciutat de Tortosa encarrega al mestre Bartomeu de l’Almolda dirigir unes obres de modificació dels jaços de l’assut. Més tard l’any 1449 els mestres Antoni Alcanyiç i Joan de Xulbi, tornen a anivellar les sèquies per poder tirar endavant l’obra.

El 24 de maig de 1452 s'iniciaren a l'assut els treballs d'una primera sèquia a la banda de Tivenys, dirigits pel mestre Joan March. De fet aquest mestre s’havia compromès un any abans amb el Consell de la Ciutat de Tortosa a fer la sèquia en tres anys, amb el lliurament d’una fase de l’obra cada any, el primer any tenia que arribar a La Rojal, el segon fins a Bítem i el tercer fins a Tortosa.

L’any 1454, el pacte amb Joan March no s’havia complit i es fa càrrec de les obres el cardenal Ot de Montcada el qual manifesta en un escrit: “a tot son càrrech e despeses fer la dita cèquia de Tiveing, del principi de aquella tro a la vall de na Jardina, per haver speriència de la ayuga, e ell se hauria aquells mestres que ben vist li seria. E los hereters dejús nomenats prometeren pagar al dit senyor bisbe redelme de llurs heretats que cauran en lo dit regadiu”. Podem veure que les pretensions baixen i aquí en ves de parlar de La Rojal es parla de la Vall Jardina. Aquests treballs es van paralitzar, a la seva mort el 1473.

Les obres es van reprendre el 1477 quan el seu successor Alfons d'Aragó, va aconseguir 9.000 sous per a tres anys, i va encarregar el projecte al mestre Ochoa de Bermeo.

L'any 1540, quan el rei Carles I i V d'Alemanya va estar a la zona va encarregà a Domènech Cohí continuar l'obra, i s'hi va treballar fins l'any 1545. L’any 1553 hi va haver un nou encàrrec que durà fins al 1557 en que va morir el mestre d’obres.

El 1624 es va treballar en un projecte per construir dues sèquies, una a l’esquerra i l’altra a la dreta, sortint de Tivenys i Xerta respectivament, fins a Amposta. Les obres duren fina al 1632.

El 1748 va haver-hi diversos projectes de construir canals, dels que hem de destacar que és el que es pot considerar com a primer estudi detallat i d’envergadura sobre els regs al delta,(reflexat als plànols del religiós carmelita fra Damián de los Apostoles) de l’assut surten dos canals un per la dreta i l’altre per l’esquerra (no es parla per res de navegació).

A finals del segle XVIII el port dels Alfacs va ser habilitat pel comerç amb Amèrica. Això engegà el projecte de construcció d’un canal de navegació entre Amposta i La Ràpita per facilitar la sortida al mar dels productes de la conca de l’Ebre, el qual provoca que el 1768 recomencen molt més seriosament la gestió i els estudis de la construcció dels canals, que a més a més de servir per regar també havien de ser navegables. El canal de la dreta partint de Xerta havia d’arribar al port dels alfacs, salvant així, les barreres al•luvials de la desembocadura. El projecte incloïa aixecar i ampliar l’assut, i la construcció de dues sèquies menors una a cada part del delta, derivades de la principal.

Es posa l’esperança de poder convertir en fèrtils les ermes terres del delta. que en aquella època havia evolucionat com podem veure en en mapa de Miguel Marín de 1749.

La idea serviria de base per a la construcció del canal de navegació que partint d’Amposta arribaria al port dels Alfacs.

El 1770 El ministre Floridablanca, ordena emprendre les obres del canal de Carles III (1er. Canal de Navegació) d’Amposta als alfacs, destinat única i exclusivament a la navegació, amb l’objectiu de trobar una sortida artificial al riu, i menys perillosa que la natural.
A l’any 1776 la guerra del francès i les guerres Carlines provoquen que les obres es paralitzen. El 1780 s’acaba el canal de Carles III, i alguns cultivadors del delta sol•liciten les terres al costat del canal de navegació, per aprofitar-ne el reg, petició que Carles III va atendre, amb el desig d’atraure pobladors. A partir d’aquí el canal funciona plenament, i en circulaven els vaixell, fins que al llarg dels anys i degut al tipus de traçat i anivellació de la llera respecte el riu i l’abadia dels Alfacs, es va anar segant degut a les avingudes del riu, es van projectar rescloses per a solucionar el problema, però al final era tant costós que es va abandonar per complert, cap al 1816 ja no estava en servei.

A l’any 1847 sota la direcció del enginyers francesos Jop i Paul Leferme, comencen seriosament els estudis de canalització i navegació de l’Ebre, des de Saragossa fins al mar. Els varen continuar altres enginyers, donant-se per acabats el 1849. El francès Isidoro Pourced, obté la concessió provisional de les obres, el 1851 la reina Isabel II li atorga la concessió definitiva per fer les obres de canalització del riu des de Saragossa al mar i d’un canal des d’Amposta fins als Alfacs.

Fins aquí l’historia comuna de l’assut respecte als dos canals de regadiu; el de l’esquerra i el de la dreta, a partir d’aquest moment s’estudiaran en detall l’evolució històrica del canal de l’esquerra que és el que influencia directament a Tivenys.

diumenge, 3 de maig del 2009

Mapes antics (IV).

Mapa de l’any 1642 en que es recull l’àrea geogràfica de Catalunya, el títol és “Catalonia” l'autor és Willem Jansz Blaeu. Te unes dimensions de 49 x 58 cm i la seva edició digital gracies a la qual el podem observar en aquest bloc és a càrrec del Institut Cartogràfic de Catalunya.


dissabte, 2 de maig del 2009

Les carboneres a Tivenys: revivint una vella tradició.

Fa uns mesos vaig escriure sobre la construcció de les carboneres, feina que a meitats del segle XX, feien molts dels pagesos de Tivenys, ara Martí Prades m’ha fet arribar el treball que va fer ell en motiu de la Fira d’Artesania i Turisme de l’any 2000. El seu escrit superar en qualitat i explicació de detalls al meu per lo qual us recomano la seva lectura.

Introducció

La producció de carbó vegetal va suposar fins fa unes dècades una important activitat entre la pagesia del nostre poble. A les tradicionals tasques agrícoles i/o ramaderes s'hi afegia sovint l'activitat del carboneig.

El nostre no és ni ha estat un poble de molt de bosc, però s'hi ha produït carbó a partir de la fusta dels arbres dels conreus de secà. La tècnica es va anar transmetent de generació en generació, fins que va desaparèixer completament aquesta activitat. Ara són pocs els qui encara guarden la memòria d’aquell temps, i que ens han explicat de viva veu els detalls del procés de construcció de les carboneres i l’habilitat per guiar la cocció, però també ens han apropat a la realitat d’una època que forma part de la història i la cultura del nostre poble. La festa de la carbonera pretén ser un homenatge als qui van viure en pròpia pell aquella època, alhora que te l’objectiu de recuperar la tradició donat a conèixer l’activitat del carboner en les seves diferents vessants.

Malgrat la tradició centenària, la memòria recent ens remet a les gelades del 56, que van suposar una gran activitat en la producció de carbó al haver d’aprofitar la llenya procedent de les oliveres, garrofers i ametllers morts. Cal tenir en compte la duresa del treball d’obtenció, sense mitjans mecànics, d’una llenya molt seca, emprant com a úniques ferramentes la destral i el “sorrac de dos mans”. D’altra banda, aquesta data va representar l'inici de la progressiva desaparició de la producció local de carbó vegetal, que va ser substituïda per nous sistemes energètics com l'electricitat, el gas o el gas-oil, que s'imposaren a partir del anys 60.

Tot i que l'obtenció de carbó es compaginava amb altres activitats agrícoles i/o ramaderes, tenim constància que alguns pagesos del poble es desplaçaven temporalment a zones boscoses de la Catalunya central per a treballar com a carboners.

La carbonització

El procés de fer carbó vegetal no és altra cosa que llevar-li l'aigua que conté la llenya mitjançant una combustió controlada, de manera que amb molt menys volum i pes té el mateix poder calorífic. Fan falta uns quatre quilos de llenya per fer-ne un de carbó. La seva utilització va ser molt variada. S'aprofitava, sobre tot, per a ús domèstic en cuines i brasers, però també es venien excedents per a altres aplicacions, especialment com a combustible per a motors de tot tipus.

De carboneres n'hi havia fonamentalment de dos tipus. La més corrent era la de planta en forma de trapezi i també de planta rodona amb ullal. Aquestes eren emprades preferentment pels carboners professionals, ja que, a banda de la major complexitat en la seva construcció, permetien la cocció d’una major quantitat de llenya.

El procés de construcció de la carbonera

La carbonera que descriurem és la de planta en forma de trapezi, que ha estat la tradicional i més estesa en el nostre poble.

Primer que res calia tallar i preparar la llenya convenientment. Pel seu poder calorífic, la fusta d'elecció era la de carrasca i d’olivera, però també s'emprava fusta de pi, mata, garrofer i d'ametller.

Preferentment, la carbonera s'ubicava sobre el llarer d'una d'anterior, on es conservava endurida la "terra cremada". Si el lloc era nou, s’anivellava i es netejava completament.

La carbonera, encara que acostumava a situar-se en zones receroses, s’orientava amb la “boca” en direcció nord, cara al vent de dalt, per tal de facilitar la cocció del davant cap al darrera. En funció de la grandària que es volia fer la carbonera, l'esplanada havia de ser més o menys gran. Una carbonera mitjana tenia uns 3-4 metres de llargada i dos d’alçada, de la qual se’n podia obtenir més d’una tona de carbó. Tot i que les dimensions eren molt variables, sempre acostumaven a guardar una proporció estable entre la base i l’alçada.


Per bastir la carbonera es començava per la base. Se situaven uns buscalls travessers, en forma de graella, per tal que la llenya no toqués a terra, ja que aquesta no es couria adequadament per extreure'n carbó. Damunt d’aquest “llit” trenat, s’anava amontonant la llenya.

Al perímetre es disposaven de manera regular unes obertures amb dues lloses verticals i una sobreposada, anomenades "aspiralls", que tenien la funció de permetre controlar el pas de l'aire a l'interior per fer la cocció. La boca de la carbonera s'ubicava a la base del costat curt.

La llenya més grossa es posava al cos central de la carbonera, i a dalt i cap a fora les branques més primes. Era important, sobretot, que en la construcció no es deixessin massa escletxes per on pogués passar molt d'aire, la qual cosa faria que es cremés massa la llenya. Per això, procuraven tenir a mà uns quants “rabassons” que permetien omplir els buits deixats per la llenya.

En tenir tot el munt de troncs i branques arreglat, el següent pas era el de cobrir-ho tot amb terra. Damunt la llenya es posava una capa de fenàs, brosta, rames eixamorades, romer o qualsevol tipus de brossa que hi hagués en les proximitats, feta a gavells i després d'haver estat uns dies amb pedres damunt per a compactar-se. Aquesta brossa tenia la missió d'impedir que la terra caigués dins de la carbonera. A la part baixa de la carbonera i fins a mitja altura es construïa un marge que tenia la missió d’aguantar la capa de brossa i terra. El marge havia de deixar al descobert els espiralls. Si la carbonera era gran, també es construïa una petita escala amb pedres per poder treballar a la part superior.

Una volta bastida tota la carbonera es procedia a botar-la. A la boca s’havia disposat per l’encesa una argelaga i llenya prima que facilités la combustió. Quan el foc havia agafat força en l'interior de l'ullal, feia que caigués la terra i es tapés la boca per ella mateixa.

El carboner havia de procurar dirigir la combustió de manera adequada, a través del control del pas de l’aire a través dels espiralls. La calor del foc es dirigia cap als espiralls oberts. El fum que surt per aquests és en un principi blanc i tèrbol. Quan comença a carbonar-se el fum es torna més clar i d'un color blau. Aleshores és el moment de tapar els espiralls, ja que si no es tapen quan cal es cremaria massa el carbó.

La carbonització s’ha de produir de davant cap a darrera i de manera uniforme pels costats. De no ser així, cal corregir-ho. La llenya al tornar-se carbó perd volum, per la qual cosa tendeix a enfonsar-se una mica. Si en algun lloc el cobert s'enfonsa massa, s’ha d’anar compactant amb terra i brossa. En arribar el foc als espiralls, aquests es van tapant, i quan tots estan tapats, la combustió està complerta i el carbó ja està fet.

De vegades, la llenya que tocava a terra no solia fer-se carbó i tenien que procedir després a fer el recuit —així s'anomenava al procés de fer una carbonereta menuda per a coure les restes de llenya que no s'havien fet carbó—.

Una volta el carbó fet, deixaven tots els forats ven tapats i esperaven uns dies a que el carbó es refredés. Després s’iniciava el procés de “rescaldar”, que consisteix en anar estirant les rames de la coberta, permetent que la terra caigui a l’interior, per tal que contribueixi a apagar alguna brasa que acostuma a quedar encesa.

Després de desmuntar completament el marge i de treure la brosta, amb l'ajuda d'un rascle o ganxo, anaven traient carbó de la part baixa i l'escampaven pel voltant per a que es refredés. Calia vigilar que no revifés, i en cas de fer-ho, apagar-lo de seguida amb aigua o terra.

El carbó s’ensacava o es posava en sarions —cabassos plans de palma—. El matxo amb bast o sària era l’element de transport més utilitzat pels camins de difícil accés, però el transport fins al poble es realitzava amb el carro.

La vida del carboner

Al nostre poble, el carboner compaginava aquesta tasca amb la resta d’activitats agrícoles. De manera preferent, construïa les carboneres al bon temps, ja que la correcta combustió del carbó és molt important i exigia una vigilància gairebé permanent, dia i nit.

Normalment dormia a la caseta de la muntanya on feia el carbó, i situava la carbonera prop d’aquesta, però de vegades, havia de construir una barraca o aprofitava alguna cova propera a la sitja per tal de tenir-la vigilada durant la nit. No es podia dormir tranquil mentre durava la combustió.

El menjar era lleuger i fàcil de conservar. El peix salat, les clotxes i els llegums formaven part de la gastronomia habitual del carboner.

Allà pels anys 40, un carboner venia el carbó entre una i dues pessetes el quilo. Tot el procés de la construcció i recollida de carbó acostumava a durar uns 15 dies.

Una feina dura que ha desaparegut, i a la qual ara volem retre-li homenatge per tal que les generacions que no vam conèixer-la directament puguem continuar mantenint-la viva com a part de la cultura del nostre poble.

divendres, 1 de maig del 2009

Volums de la història de les Terres de l’Ebre.


Aquesta setmana es publicava que la Fundació Ilercavònia Futur amb col·laboració amb diferents entitats del territori impulsen l’edició d’un conjunt de volums amb la Història de les Terres de l'Ebre, és una gran noticia.

Entre els noms dels participants d’aquest projecte hi apareix el de Jordi Dilolí, professor d’història de la URV i d’arrels tivenxanes, ell tots els estius lidera les excavacions del poblat ibèric de l’Assut, també destaca el nom d’Hilari Muñoz, que va col·laborar en aquest bloc amb el magnífic escrit sobre la Veracreu de la parròquia de Tivenys, també vull destacar a Emili Llorente, professor d’Economia de la URV amb el qual vaig coincidir en la meva etapa com Agent Multimèdia al Campus Terres de l’Ebre i el qual penso que farà un gran treball en el volum que lliga el territori amb l’economia, un altre nom important és el de Jacobo Vidal, del qual he estudiat les seves obres per poder redactar els escrits sobre la construcció de l’Assut, en fi una nomina molt important de persones que segur faran un gran treball, espero en neguit que aparegui el primer volum per poder-lo gaudir.

Els Volums:

Volum 1. Prehistòria i món antic.
Jordi Diloli i Joan Martínez.
Abastarà del paleolític a la fi del món romà.

Volum 2. Història medieval.
Albert Curto i Antoni Virgili.
Des s'Al-Andalus (segles VIII-XII) al segle XV

Volum 3. Història moderna.
Hilari Muñoz i Enric Querol.
Del segle XVI al XVIII

Volum 4. Història contemporània.
Roc Salvadó i Josep Sánchez Cervelló.
Des de l'impacte de la Revolució Francesa al franquisme.

Volum 5. Art i Cultura.
Jacobo Vidal i Jordi Carbonell.
Des de l'època medieval a la contemporània.

Volum 6. Etnologia.
Carme Queralt i Eva Castellanos.

Volum 7. Economia i territori.
Emili Llorente i Jordi Blay.
S'estructurarà en dos volums un, sobre economia i l'altre, territori.