Fotos Antigues (VII)

En aquestes fotos del 5 de maig de 1912 veiem l’arribada de la comitiva del Rei Alfons XIII, per inaugurar el canal de l’esquerra de l’Ebre i participar en el banquet que es va oferir en l’edifici de l’antiga farinera de Gonzalez.

En la segona foto podem observar la façana de la farinera ornamentada per l’ocasió. Aquest edifici tal com s’explica en l’article “La visitadel Rei Alfons XIII a Tivenys” fou habilitat en dos menjadors (un per la comitiva reial i l’altre per al servei), també es va habilitar un dormitori amb quarto de bany i un despatx per a que el Rei pugues parlar amb el Palau Reial a Madrid.

Fotos Antigues (VI)

Fa poques setmanes a Tivenys s’inaugurava el Centre d’Interpretació de la pesca en madrava, un espai que fa tot el goig i que ajuda a recuperar en imatges el que va representar aquesta practica en les poblacions pròximes a l’Assut.


Avui publico unes fotos que hem semblen espectaculars i que amplien el catàleg d’imatges que ja podem gaudir del centre d’interpretació. Aquestes fotos me les ha fet arribar Gaspar Clavell, aquest senyor va néixer l’any 1951 a la veïna població de Xerta, aleshores son pare era el Notari d’aquesta població, ell avui en dia viu a Bilbao, però com a mostra de no haver perdut el contacte amb l’Ebre i la seva població natal ens ha proporcionat aquestes imatges per a que les gaudim.

Les riuades de l’Ebre.

Introducció.

Hi ha escrits que detallen i destaquen com a riuades importants les dels anys 1488, 1582, 1743, 1766, 1787, 1859, 1866, 1874, 1907, 1937, 1961, 1971, 1982 i 1996. De les que hi ha registres documentats les pitjors han estat les de 1787, 1907 i 1937 (curiosament tots els anys acabats en 7).

La del 9 de novembre de 1982 també hagués pogut ser històrica, si no hagués estat per l’efecte regulador dels pantans de Mequinensa i Ribarroja. Recordo que sobre les cinc del mati el guarda rural (Pepet Rei) ens donava l’avís a casa mons pares que l’aigua havia saltat el canal i estava a punt d’entrar a l’hortet del Pou Nou, ens vàrem aixecar i vàrem anar a salvar tot el que es pugues salvar. Aquell mateix dia tenia que anar a Tortosa a estudiar a l’Institut , cosa impossible, ja que l’aigua havia inundat la carretera a l’altura de la barca i estava tallada.

La del 25 de gener de 1997 (coincidint en un any acabat en 7) també hagués pogut ser catastròfica, però un cop més l’efecte regulador dels pantans ho va evitar, podem dir que amb la seva construcció, teòricament, les grans riuades han passat a la història.

Les riuades mai han estat sobtades, el riu sempre ha avisat abans, l’aigua ha anat pujant de nivell poc a poc fins arribar a l’altura màxima, això i la posició geogràfica de Tivenys, meitat al pla i meitat en pendent, facilitava que la gent del pla com ara el carrer de Tortosa que s’inundava en facilitat, tinguessin temps d’anar cap a les cases situades en un nivell més alt com les del Castell on veïns i familiars els podien acollir, aquesta particularitat de les riuades també servia per a que poguessin rescatar i posar en lloc segur el que tinguessin de valor com ara els aliments que guardaven o els animals que tenien en els corrals de les cases.

La riuada Grossa.

És el nom que rep la riuada del 9 d’octubre de 1787, la més extraordinària de la història, una seguida de pluges causades per un temporal de l’est i sud-est va provocar que l’aigua anés pujant de nivell per arribar a la màxima altura els dies 8 i 9 d’octubre.

Per les dades registrals que tenim hem de suposar que l’altura màxima de l’aigua a Tivenys va sobrepassar els 10 metres d’altura.

Els danys causats per aquesta riuada foren extraordinaris, amb la pèrdua de collites i importants perjudicis a les hortes, però el més lamentable foren les 183 morts que es produïren per tots els pobles de la riba de l’Ebre. Al nostre poble moriren 2 persones i 37 cases es desplomaren.

Tal magnitud de danys va provocar que és demanes ajuda a l’estat, aquesta va venir per part de la condonació de la contribució per quatre anys. Per tant l’estat no donava res però tampoc rebia res dels pobles riberencs. Cal dir que aquesta exempció de pagar el cadastre tenia certa trampa, ja que es va crear una Junta de Socors que tenia que determinar qui podia pagar-lo i qui no, els que ho podien fer, així ho havien de fer i els pagaments anaven directament a ajudar a restablir la situació dels mes afectats

Extracte de la resolució del rei Carles III en la que s’aprova l’exempció del Cadastre:

“Que la Ciudad de Tortosa, y los Pueblos de Amposta, Aldover, Cherta, Tivenys, Benifallet, Ginestar, Miravet, Benisanet, Mora de Ebro, Ascó, Flix, Rivaroya, queden exentos de la Contribución de Catastro por quatro años, con declaración de que aunque esta gracia es absoluta en común, no comprehende a los Vecinos, y hacendados que puedan pagar, para que con los que de estos se exija, se socorra, y fomente a los que por haver sido mas desgraciados necessiten de mayor auxilio, que el del indulto de la contribución para volver a sus respectives faenas”.

La riuada de 1907.

L’octubre de 1907 fou força mogut en quant a pujades i baixades del nivell de l’aigua, fins arribar el dia 21 en que el riu es va començar a desbordar per arribar a la seva cota màxima (9’2 metres) el 23 d’octubre, el cabal fou superior als 23.000 m3/sg. Entre el 21 i el 25 d’octubre el cabal es mantingué per sobre dels 20.000 m3/sg, dada esgarrifosa si tenim en compte que el cabal mitja de l’Ebre és de 500 m3/sg.

Tot i que al poble no consten danys de cases tombades, a l’horta es comptabilitzen fins a 23 cases desplomades. L’escola de nenes es va inundar i no es va poder restablir el seu funcionament fins el 12 de desembre.

En aquesta ocasió, al contrari del 1787, el govern no va eximir als damnificats de pagar la contribució ni cap altre impost, lo qual va acabar de destrossar els pagesos que tenien l’horta vora el riu i que ho havien perdut tot. Desprès de moltes reclamacions l’any 1910 es va descomptar una part de la contribució de les finques que havien quedat inundades en concepte d’indemnització.

La riuada de 1937.

El 29 d’octubre de 1937, quan Espanya estava en plena Guerra Civil, quasi un any i mig abans que el front arribes a l’Ebre, la natura es va desentendre de conflictes bèl•lics i va tornar a ensenyar les seves garres. La inundació va durar una setmana, tres dies de pujada, dos d’estancament i dos de baixada. L’aigua va arribar prop de 9 metres amb un cabal de 20.000 m3/sg.

Aquesta riuada igual que la del 1907 va arribar fins les escales de l’Altar Major de l’església, amb el perjudici afegit que com la Guerra Civil havia esclatat, Tivenys vivia l’època de les col•lectivitzacions i l’església s’utilitzava com a magatzem dels productes agrícoles i per culpa de la riuada es van podrir i en conseqüència es van perdre tots.

Com anècdota d’aquesta catàstrofe, li sentia contar a m’ha mare, que per aquell temps era una nena que vivia al carrer de Tortosa, que l’aigua va arribar a la meitat de les escales de casa seva i els van tenir que treure amb barca, per portar-los a la zona alta del poble, durant els dies que va durar la riuada van estar vivint al Castell.

Per altra banda mon pare contava, com abans de que entres l’aigua a l’hortet del Pou Nou, ell i mon iaio, van collir les patates per a que no es fessin malbé amb la inundació.

En aquesta ocasió no va arribar cap ajut econòmic, la guerra ho evitava, la gent es va tenir que espavilar i refer-se ràpidament, l’arribada del front sols va fer que agreujar la difícil situació deixada per la riuada.

Rajoles commemoratives.

En les parets de moltes cases riberenques, podem trobar encarà rajoles que marquen l’altura que va assolir l’aigua en les riuades de 1907 i 1937. Aquestes rajoles tenen un disseny força senzill en el qual presenten una fletxa que marca l’alçada i unes lletres negres o blaves que representen la data, sobre un fons blanc.

El Diario de Tortosa del 24 de desembre de 1907 en el numero 7.832 publicava el següent:

"Se han puesto á la venta, unos azulejos propios para señalar la altura á la que llegaron las aguas en la última avenida, en los que á más de la inscripción correspondiente, que ocupa la mitad del azulejo, hay dibujada la corriente del agua, en la que aparece la alosa ó saboga, característica de nuestro Ebro.
Tanto el gusto en el colorido, como en la composición del dibujo, lo hacen recomendable á todos cuantos deseen conservar señaladas la altura y fecha de tan memorable acontecimiento".

Bibliografia:

• Història de Tortosa d’Enric Bayerri.
• Exempció de la contribució als pobles afectats per la riuada de l’Ebre de l’any 1787 de Francesc Sabaté i Margalef i Joaquim Nulla i Agula.
• Tesis Doctoral, Lo riu és vida de Montserrat Boquera Margalef.

Buscant els orígens.

És una gran satisfacció per a mi que aquest bloc hagi servit per a que diferents descendents d’immigrants tivenyencs a França, hagin descobert el poble dels seus avantpassats i s’hagin interessat per conèixer les seves arrels.

La primera de posar-se en contacte amb mi fou la Pierrete Laborda al març de 2008, publicava llavors dos articles amb les dades que hem donava per veure si podia trobar familiars d’ella a Tivenys, malauradament no vaig trobar ningú, adjunto aquí els enllaços article 1, article 2.

Més recentment, al maig del 2010, Rémi Jullien hem feia arribar el següents correus electrònics:

“Bonjour, je m'appelle Rémi Jullien et j'habite à Fontès, dans l'Hérault, en France.
Mon arrière grand-père s'appelait Bénito Piñol, il était né le 11 juin 1897 à Tivenys, de José et Maria Piñol.
Il avait deux frères, Dominique et Jean Piñol, qui étaient nés en 1892 et 1896 à Tivenys.
Ils se sont installés à Paulhan, près de Fontès, vers 1925. Je pense que leur mère Maria s'y était installée aussi.
J'aimerais avoir plus de renseignements sur eux, sur leurs ancêtres, leur famille, et en découvrant votre site, j'ai pensé que vous pourriez peut-être m'aider.
Vous pouvez me contacter à cette adresse: remi_jullien@hotmail.fr.
Merci d'avance
Rémi Jullien”

“Hola, el meu nom és Remi Jullien i visc a Fontès, a l’Hérault, França.
El meu besavi es deia Benito Piñol, va néixer l’11 de juny de 1897 a Tivenys, fill de Josep i Maria Piñol.
Tenia dos germans, Dominique i Jean Piñol, que van néixer el 1892 i 1896 a Tivenys.
Es van mudar a Paulhan a prop de Fontès, al voltant de 1925. Crec que la seva mare Maria es va instal•lar allí.
Vull més informació sobre ells, els seus avantpassats, la seva família, i el descobriment del seu lloc, vaig pensar que podria ser capaç d'ajudar-me.
Pot posar-se en contacte amb mi en aquesta direcció: remi_jullien@hotmail.fr
Gràcies per endavant
Remi Jullien”

“Bonjour,
Je me permets de vous écrire ce nouveau e-mail car je crois avoir trouvé la maison natale de ma famille : Casa Capsec ?
J'espère que vous aurez un peu de temps à me consacrer.
Merci d'avance, Rémi Jullien.”

“Hola
Deixi'm que li escrigui aquest nou correu electrònic perquè crec que he trobat el lloc de naixement de la meva família a la Casa Capsec?
Espero que tinguis una mica de temps per a mi.
Gràcies per endavant, Remi Jullien.”

Desprès de fer diferents indagacions he arribat a la conclusió de que és família d’Hilari de Capsec i així li vaig comunicar, per si es vol posar en contacte amb ell.

Finalment aquest mateix mes d’agost he rebut un altre correu de Jane-Marie Bousquet

“ Bonjour, adissiatz
Je regrette de ne pouvoir vous écrire en catalan, je lis seulement un peu, mais j'apprendrai sûrement un jour.
Escrivi un pauc en occitan, occitan e catalan son lengas germanas :) Mercé plan per u vostre bloc que conta la historia de Tivenys.
Je suis à la recherche des racines de mon arrière-grand-mère qui est née à Tivenys.
Elle s'appelait Maria-Carmen Cañado et était née à Tivenys le 1er février 1873, fille de Benito Cañado et Agueda Pallisa.
Je sais qu'elle était en France en 1894, et, en fait, je cherche la date et les raisons de son départ de Tivenys (problèmes économiques ? guerre ? .. ou autre..).
Je vous remercie pour votre réponse
Salutations cordiales
Jane-Marie Bousquet”

“Hola,

Lamento no poder escriure en català, he llegit una mica, però segur que aprendré un dia.
Escric un poc en occità, l'occità i el català son llengües germanes. Gracies pel bloc que explica la història de Tivenys.
Estic buscant les arrels de la meva besàvia que va néixer a Tivenys.
El seu nom era Maria-Carmen Cañado i va néixer a Tivenys l’1 febrer de 1873, filla de Benito i Agueda Cañado Pellisa.
Jo sé que ella va estar a França el 1894, i de fet, busco la data i les raons per abandonar Tivenys (problemes econòmics? Guerra? .. O bé ..).
Gràcies per la seva resposta
Sincerament
Jane-Marie Bousquet”

Vull demanar ajut als lectors d’aquest bloc per tal de poder ajudar a Jane-Marie Bousquet i donar-li tota la informació que puguem recopilar dels seus avantpassats i de si encarà te família a Tivenys.

El tio Lilo.

Gracies a la feina d’Elías Bel Mestre, avui descobrim un altre personatge del nostre poble, que com podem observar en l’escrit que acompanyar la fotografia va tenir un tracte de favor per part del General Primo de Rivera.


Tot seguit transcric el que l’historiador tortosí Enric Bayerri va escriure al marge de la foto d’aquest tivenyenc.

“Retrato de un “patró de llaüt”, natural de Tivenys, apodado Tío Lilo, pero más conocido entre los marineros de la Ribera del Ebro, por el apodo de “Lo valent”. Fue cuando soldado en África; asistente del después General Primo de Rivera y Dictador de España, Marqués de Estella, quien durante toda la vida trató al tío Lilo como a un camarada, haciendo a su favor cuanto le pedía. Murió hacia 1943 ó 1944, en Tivenys. Otros dicen que fue asistente no de Estella sino de Martínez Anido”.

Independentment de que el tracte de favor fou de Primo de Rivera o de Martínez Anido governador de Barcelona, esta clar que aquest home va tenir certa influencia en aquests personatges i que tenia moltes portes obertes en els cercles de poder de l’època. Possiblement pel seu valor en la seva campanya militar a l’Africa, d’aquí el seu sobrenom de “Lo valent”.

Serià bo si algú te més informació d’aquest senyor, ens la fes arribar per tal de poder-ho publicar i donar a conèixer la seva vida i aventures.

L’assentament protohistòric de l’Assut (Tivenys, Baix Ebre).

El Dr. Jordi Diloli Fons, professor del Departament d’Història i Història de l’Art de la Universitat Rovira i Virgili, m’ha fet arribar el següent document en el qual ens explica tots els secrets del jaciment arqueològic de l’Assut.

És un honor per aquest bloc que un doctor en història li doni suport i aporti els seus coneixements.

El jaciment arqueològic de l’Assut es troba situat al municipi de Tivenys (Baix Ebre, Tarragona), just a l’extrem meridional de l’estret de Barrufemes, congost que configuren la serra de Cardó i les alineacions més septentrionals dels Ports de Tortosa- Besseit –serres d’Àguiles i Vallplana-, ocupant l’extrem superior i la vessant sud / sudoest d’un turó que domina l’ampla terrassa fluvial que s’estén en aquest punt del marge esquerre del riu Ebre.

L’àrea arqueològica, d’uns 3500 m2, es veu delimitada de forma natural per la pròpia orografia d’aquest tossal, que descendeix abruptament pel nord i per l’oest, restant separat del turó veí pel Ligallo de l’Assut, camí ramader que uneix les àrees de pastura de vora el riu amb les serres de l’interior –Cardó i Boix-, derivant des d’allí al mar. L’accés més fàcil a l’àrea ocupada el trobem a la vessant sud, on el turó davalla suaument cap a les planes al•luvials que conformen la riba esquerra del riu Ebre, o a l’est, punt més alt del turó on l’activitat antròpica delimita l’àrea habitada separant-la de l’exterior mitjançant un tancament, essent aquest el punt on se situen les principals estructures defensives del poblat ibèric.

La identificació de l’assentament protohistòric de l’Assut es va efectuar l’any 1988, en el transcurs d’unes prospeccions inscrites en el marc d’un projecte destinat a establir una síntesi sobre el poblament del Bronze Final i del Període Ibèric al curs inferior de l’Ebre, impulsat des de la Universitat de Barcelona i el Servei d’Arqueologia de la diputació de Castelló (Mascort, Sanmartí, Santacana, 1990), si bé ja era conegut al municipi de Tivenys, com un punt d’hàbitat antic.

L’any 2000, un equip d’investigació de la Universitat Rovira i Virgili, després d’efectuar una visita a la zona, va decidir intervenir a l’assentament com a part del treball de camp que s’incloïa al projecte de recerca que estava portant a terme sobre els models d’ocupació i l’evolució del poblament durant la Protohistòria al curs inferior de l’Ebre. Es van iniciar així les excavacions arqueològiques al jaciment de l’Assut, de caire anual, amb la intencionalitat de delimitar l’àrea ocupada, definir l’urbanisme del poblat, especialment el relacionat amb les estructures defensives i clarificar la seqüència ocupacional del mateix.

El jaciment de l’Assut exemplifica al curs inferior de l’Ebre el que és l’ocupació continuada d’un paratge determinat. Si bé les dades referents als primers moments del jaciment són encara força incertes, doncs es basen sobre tot en la presència de determinats ítems ceràmics datables durant el segle VII anE i d’un parell d’estructures arquitectòniques, a partir del segle VI anE l’activitat constructiva és ininterrompuda, amb diverses remodelacions urbanístiques del sistema defensiu o de l’àrea habitada, de les quals les més importants son la que es produirà a mitjans del segle V a.n.E., moment en que s’estructurarà l’urbanisme bàsic del poblat, que perdurarà fins al seu abandonament, i que coincidirà amb la fundació de la major part de nuclis del territori i de l’organització d’aquest segons unes noves directrius emmarcades en la cultura ibèrica i una nova reordenació urbana durant el segle III anE., possiblement coincident amb la implicació d’aquest territori en un conflicte internacional que sacsejarà el Mediterrani Occidental: la Segona Guerra Púnica.

En base a les dades proporcionades per les intervencions efectuades fins ara a l’indret, tant de tipus material com urbanístiques i/o arquitectòniques, s’ha establert una periodització en fases que abasta des del segle VII anE fins a finals del segle II anE. En un treball anterior, establíem aquesta partició en tres fases, Assut 1 (segle VI a 450 anE), Assut 2 (450-175/150 anE) i Assut 3 (175/150-100 anE) (Diloli, Bea, 2005), si bé amb les dades actuals el pas d’Assut 2 a Assut 3 caldria retardar-lo lleugerament, situant-lo entre el 200-175 anE. Així mateix, plantejàvem en aquest estudi la possibilitat que existís una ocupació anterior, datable dins de la Primera Edat del Ferro, sobre tot a partir de la presència d’alguns fragments d’àmfora fenícia, tots ells informes, però pertanyents a produccions del Cercle de l’Estret, possiblement de l’àrea de Màlaga, emmarcables dins de la forma T-10.1.2.1/VR-1. Amb les dades actualitzades, s’ha confirmat la presència d’aquests materials i la seva associació amb algunes estructures construïdes directament sobre els conglomerats quaternaris que formen la base geològica del tossal i sense cap relació amb els murs posteriors. De la mateixa forma, els avanços en el coneixement del conjunt ocupacional ens han permès perfilar encara millor aquella periodització de forma que a la classificació publicada l’any 2005 s’ha d’afegir una nova fase, Assut 0, que s’esdevindria entre mitjans segle VII anE i mitjans segle VI anE, marcant l’inici de l’ús d’aquest espai com a lloc d’hàbitat estable.

A partir d’inicis del segle VI a.n.E. sembla que hi haurà un abandonament de l’establiment anterior i un replanteig en base a un patró urbanístic nou, edificant-se una gran torre circular (T3) al punt més alt del tossal, aïllada, que es convertirà en el principi del sistema defensiu del segle V a.n.E. La construcció de la torre, datada a través de anàlisis radiocarbònics i la presència de determinats ítems ceràmics s’estableix, com hem dit, durant el primer quart del segle VI anE, i la seva existència com un element isolat no superarà mitjans del segle V a.n.E. (Diloli, Bea, 2005), definirà la fase Assut 1.

La següent fase, Assut 2, serà el període de màxim desenvolupament de les formes urbanístiques a l’assentament. La nova planificació s’estructurarà entorn del 450 anE segons dues grans variables, la geomorfologia del tossal i la construcció d’un sistema defensiu que, com és habitual als assentament ibèrics, primarà la defensa dels llocs de més fàcil accés. És així que el plantejament constructiu es basa en la construcció d’un gran complex defensiu al punt més elevat del tossal, a partir de la torre circular bastida durant la fase anterior, incorporant-s’hi tot el nou sistema arquitectònic basat en la superposició de murs concèntrics que formen una primera plataforma fortificada (P1) que engloba la torre T3, reforçant el seu perímetre. Sobre aquesta plataforma, respectant T3, s’aixequen la resta d’elements defensius, un segon bloc de murs concèntrics, recolzat a la plataforma P1, que deixen entre ells un espai de circulació que recorre longitudinalment el sistema defensiu, amb una porta al costat nord-occidental que permet l’accés des del poblat al sistema defensiu a partir d’unes escales, i possiblement una comunicació, no localitzada, amb la torre T3. es tractaria d’un pas de ronda o camí protegit que comunicaria tota la fortificació.

A partir d’aquestes construccions s’ordena l’espai habitacional, que ocupa, com hem senyalat anteriorment, el cim i la vessant sud/sud-est del tossal. Fins ara s’ha localitzat un carrer que defineix un barri de vivendes a l’extrem nord (BN), just a sobre del ligallo de l’Assut, les quals delimiten el poblat a través de la paret posterior, que es veu reforçada en alguns punts per funcionar com a mur defensiu o de tancament.

Aquesta fase, que es pot dividir en dues etapes a partir de certes remodelacions urbanístiques i la presència i/o absència de determinats materials ceràmics associats a elles, donarà pas a inicis del segle II anE a una nova etapa, Assut 3, en que hi haurà tot un seguit de modificacions arquitectòniques tant al sistema defensiu com a la zona d’hàbitat. En el cas de les defenses, hi haurà una destrucció sobtada i molt violenta de la torre T3, possiblement la casa del cabdill del poblat, on es produirà un incendi i un ensorrament de l’estructura, sense que es faci res per recuperar aquest espai. Actualment s’identifica aquesta destrucció en el marc de l’avanç de la conquesta romana del nordest peninsular, associant-la a la Segona Guerra Púnica o a les repressions catonianes, que haurien reprimit als ibers de l’Assut a través de la destrucció d’un espai simbòlic com seria la residència de cap del poblat, si no la seva pròpia i la dels seus familiars.

Possiblement associat a aquest esdeveniment es reomplirà el passadís interior de la muralla, impedint la circulació, restant únicament un àmbit obert a l’extrem nord del sistema defensiu, on hi havia la porta que permetia l’accés des del poblat al mateix, que ara es tapia des de fora amb un nou pany de murada. Al barri nord la modificació de l’espai urbanitzat suprimeix el carrer de l’època anterior, que es veu ocupat per vivendes, que superaran amb escreix el tamany de les cases de la fase 2.

A partir de finals del segle II anE sembla que l’assentament s’abandonarà pacíficament, com ho denota l’escassetat de material arqueològic recuperat. Si més no, el final de l’ocupació a l’indret és confusa, doncs no hi ha materials ceràmics que datin aquest abandó de manera precisa, si bé s’han localitzat en nivells superficials fragments d’àmfora itàlica entre els quals cal destacar una vora de Dressel 1B, datada al segle I a.n.E. Aquest procés d’abandonament ha de respondre, com hem dit, als nous plantejament organitzatius relacionats amb l’ocupació romana d’aquest territori, que obligarà de grau o per força a la població ibèrica a renunciar al seu mode de vida per adaptar-se a una nova planificació política, econòmica i social.

És així que el poblat de l’Assut s’ocuparà, en diferents fases, entre els segles VII i II anE, essent la torre T3, bastida durant el segle VI anE i destruïda per un violent incendi provocat a finals del segle III anE., l’únic element arquitectònic que participarà de pràcticament totes elles.

Un missioner de Tivenys al Yucatan.

Fra Isidro Sanz, fou un frare franciscà del nostre poble, que l’any 1780 va partir cap a Yucatán juntament amb altres vuit frares, per tal de portar a terme la evangelització de la província mexicana. Era un moment delicat per aquesta missió, els mexicans començaven a revelar-se contra el domini espanyol i prompte començaria la guerra d’independència. També era notable la falta de sacerdots per dur a terme aquesta missió, una prova la trobem en el document d’embarcament dels missioners, en el qual s’especifica que el Rei va concedir trenta religiosos i tant sols n’embarquen vuit.

Fragment de l’expedient d’informació i llicencia de passatgers de l’Arxiu de Indies:

“Fr. Bernardo León y Valdés de la Orden de San Francisco Custodio y Procurador de la Provincia de San José de Yucatán ha representado tener colectados ocho Religiosos de los treinta que el Rey se sirvió conceder a la misma Provincia para que vayan a ella costeados de cuenta de su Real Hacienda a Consulta del Consejo de 1 de Mayo ultimo, suplicando se le diese licencia para embarcarse con ellos en el convoy que se apresta en este Puerto para Nueva España, en atención a la gravísima necesidad que tenia la propia Provincia de Religiosos europeos, y a este efecto ha presentado la Nomina de ellos, que es del tenor siguiente:……….. Fray Isidro Sanz natural de Tivenys, obispado de Tortosa, hijo de aquel Convento su edad 27 años, de habito 11, su empleo Predicador. Estos ocho Religiosos son por ahora los que hacen mucha falta en Yucatan…………”

En el mateix document explica que aquests frares poden ser substituïts per uns altres en cas que es tornin enrere o es posin malats, també explica que es farà càrrec de la vestimenta i el menjar les arques del Rei amb un màxim de sis rals per dia per cada frare.
Aquest document esta datat el 30 d’octubre de 1779, a sota de la data hi ha un annex que correspon a la data d’embarcament a Cadis que és el 3 d’abril de 1780.

Pinyol

ORIGEN I SIGNIFICAT

El cognom Pinyol o Piñol és un dels més comuns a Tivenys, el fet que en diferents moments de la nostra història ens han obligat a parlar en castellà i ens han prohibit les grafies catalanes a nivell registral, ha fet que aquest cognom es bifurques en les dues formes en que el podem trobar avui en dia.

Igual que molts dels cognoms catalans d’avui en dia que tenen el seu origen en noms de vegetals i dels seus fruits el cognom Pinyol te el seu origen en el substantiu pinyol: “part interna llenyosa d’un fruit que té ós”.

LLINATGE I HISTÒRIA

El llinatge del cognom Pinyol és plenament català, trobem els seus orígens en el repartiment que el Compte Ramon Berenguer IV fa del Terme General de Tortosa entre les diferents ordres militars, el bisbat i cavallers que varen participar i distingir en el setge i assalt de la ciutat. És així que l’any 1148 trobem que cedeix Costumà a la família dels Pinyol, establerta a Benifallet. L’any 1155 el Compte també fa donació d’un hort situat a Benifallet a Berenguer Pinyol.

És a Benifallet, concretament a la capella de la Mare de Déu de Dalt; possiblement la primera parròquia del poble, on es troba una làpida sepulcral, on hi ha dos llegendes en llatí, escrites en lletra gòtica, col·locades entremig de tres escuts, que més avant comentarem.


La traducció de les llegendes diu:

“Any del Senyor 1300: Idus de maig: Morí Bernat Pinyol; l’ànima del qual reposi en pau.”

“Any del Senyor 1298: a 4 dels Idus d’abril: Morí Berenguer Pinyol; l’ànima del qual reposi en pau.”

Per la traducció d’aquestes llegendes veiem que en aquesta capella foren enterrats dos individus de la baronia dels Pinyol. Sembla normal que els Pinyol escollissin aquest lloc per tenir-hi la sepultura pròpia, ja que fou el primer lloc que varen repoblar, desprès de la sortida dels sarraïns.
Els Pinyols per tant obtenen un territori que els identifica com a senyors d’una terra, senyoriu que consoliden durant els regnats d’Alfons el Cast i de Pere el Catòlic i amplien durant el regnat de Jaume I el Conqueridor, concretament l’any 1228 aconsegueixen mitjançant compra els llocs veïns de Cardó i Sallent, configurant una baronia d’una certa entitat.

La prova de que els senyoriu fou important és que aquest apareix en els fogatges de 1335, 1373 ó 1377 i 1378, concretament en aquest últim hi apareixen 14 focs (en aquest fogatge Tivenys en tenia 5).

Els primers Pinyol varen trobar-se en un moment en que les diferents famílies i el bisbat es disputaven les terres per poder tenir un senyoriu gran i fort, per tant entre els anys 1148 i 1200 trobarem moltes transaccions de terres i disputes legals, sobre tot amb el bisbat. Així trobem donacions de la Seu de Tortosa a Berenguer Pinyol, l’any 1199 en que rep una algezira prop de Benifallet amb un cens de 14 càntirs d’oli i l’any 1200 una terra a Bítem amb el cens d’una lliura.

El mateix Berenguer Pinyol l’any 1180 fa gala del seu poder prestant diners a altres senyors, trobem que a Humbert Genovès li fa un préstec de 220 morabatins i un de 60 morabatins a Joan de Puig.

Però com deia també varen tenir disputes legals, una de les més complicades que es varen viure aquells anys te com a protagonista un cop més a Berenguer Pinyol. El Bisbe reclamava una terra a Benifallet, que Berenguer Pinyol defensava com a seva perquè li havia donat el seu oncle, el qual l’havia obtingut per permuta de Bonssavall de Moró. D’entre tots els testimonis presentats, va prevaldre el de Ramón de Castelló, que manifestà l’existència d’una nova permuta entre l’oncle de Berenguer Pinyol i Pere de Rajadell, per la qual aquest darrer va prendre possessió de la terra. Amb aquesta declaració la causa va fallar en favor de la Seu de Tortosa.

Dins les transaccions de finques de l’època els Pinyol també van vendre terreny, observem com l’any 1174 Pere Pinyol ven un camp situat al lloc d’Arenes a Ramón Blanxart per 15 sous.

Amb l’arribada de Jaume II a la corona, comencen els problemes dels Pinyol, primer amb els pobladors de Cardó i Sallent amb els quals mantenen una relació difícil, el 1290 trobem una sentència arbitral entre ambdues parts promoguda pel batlle dels Montcada. Aquestes males relacions s’estenen també amb la ciutat de Tortosa; el 1304 es segueix un plet entre Guillem Pinyol i Jaume II, senyor de Tortosa, on finalment es reconeixen els drets que tenien els Pinyol sobre herbes i pastures als dits llocs.

Els Pinyol mantenen la baronia de Cardó-Sallent fins l’any 1417 en que fou adquirida pel monestir de Benifassà, en un moviment estratègic de l’ordre monàstica per treure-li poder a la ciutat de Tortosa i que va comportar la compra de molts senyorius que estaven baix el domini de la ciutat. Costumà havia tornat a mans de la corona amb anterioritat.

Tot i no tenir les terres de Costumà, Cardó i Sallent, els Pinyol mantenen el seu poder a la zona, prova d’això és que el 1422 Tortosa es troba dividida entre els Pinyol i els Vilamarí-Despuig, les cròniques relaten una agressió de Bernat Pinyol a Ramón Despuig “Bernat Pinyol dóna un colp d’espasa en les anques, del qual colp lo dit ramon Deçpuig fora mort si no que volch Déus que la spasa li.s girà en la mà i li donà de pla”.

La importància de la família Pinyol també la trobem en els enllaços matrimonials amb nobles tortosins, així tenim que Pere Despuig, veguer el trienni 1459-1461, procurador en cap el 1468-1469, el 1474-1475 i el 1481-1482, es va casar el 1455 amb Francina Pinyol, d’aquest matrimoni va néixer Pere-Joan Despuig Pinyol, veguer de la ciutat el 1506-1508 i procurador en cap el 1509-1510. Pere-Joan fou el pare de Cristòfol Despuig un dels personatges més insignes de la Tortosa medieval, els gegants de la Festa del Renaixement d’aquesta ciutat honoren a Cristòfol Despuig.

Per un altra banda el noble de Morella Berenguer Moragues de Ciurana, senyor de Todolella i de Villores es va casar amb Joana Pinyol, filla d’Orimany Pinyol.

Cal mencionar també que senyores d'aquest llinatge van vestir els hàbits de l'Orde de Sant Joan, en el Gran Priorat de Catalunya

ESCUT D’ARMES

L’escut d’armes que es troba en la sepultura dels Pinyol (data del segle XV) a l’església del Calvari o Mare de Déu de Dalt de Benifallet mostra en un camp d’atzur, set pinyes de sinople posades tres, tres i una. Trobem altres versions d’escut per al cognom Pinyol tot i que per als Pinyol originaris de Costumà sembla que els correspon aquest.
Els altres escuts que trobem, els quals també provenen del Terme General de Tortosa, un porta en camp de plata, un rombe amb una torre d'or i bordejat de quatre flors de lis blaves; la bora escaquejada d'or i gules.

En un tercer escut, trobem en un camp verd una llampera d’or.


EL COGNOM AL MÓN

A França es troba el cognom Pignol en registres eclesiàstics des del segle XVI, també a partir d’aquest segle es Troba a Venècia. Al segle XVIII el comencem a troba a Sussex (Anglaterra) i a partir del XIX el trobem a Xile i Mèxic.

EL COGNOM AVUI

La distribució del cognom Pinyol o Piñol es troba per tot Catalunya d’una forma bastant generalitzada, però és innegable que les Terres de l’Ebre és el focus principal, ja que és el bressol del propi cognom. Un bon exemple és Tivenys.

Les millors dades estadístiques del cognom les podem trobar a la web de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) http://www.idescat.es/onomastica/orpi.stm. Aquí es pot consultar el numero d’importància del cognom a Catalunya i per comarques, també ens informa del numero de persones que el tenen com a primer i com a segon cognom.

El cognom Piñol ocupa la posició 221 a Catalunya amb 3880 persones que el tenen com a primer cognom i 3881 que el tenen com a segon. A les Terres de l’Ebre el tenen com a primer cognom 737 persones destacant el Baix Ebre amb 452. Com a segon cognom n'hi ha 784 i també destaca el Baix Ebre amb 455.

Els percentatges més grans d’aquest cognom i on ocupa la posició més alta en el rànquing de cognoms és la Ribera d’Ebre.

Cal destacar també les comarques del Priorat i de les Garrigues on la freqüència és molt alta.

Taula actualitzada amb les dades del cognom Piñol.

En quant al cognom Pinyol (molt deteriorat pel canvi de grafies provocat pel castellà) trobem que ocupa la posició 4439 a Catalunya amb 202 persones que el tenen com a primer cognom i 139 que el tenen com a segon. A les Terres de l’Ebre el tenen com a primer cognom 16 persones. Com a segon cognom n'hi ha 17. Tot i el poc numero de cognoms amb aquesta grafia, per fer un anàlisi seriós també trobem la Ribera d’Ebre com a líder a Catalunya.

Taula actualitzada amb les dades del cognom Pinyol.

BIBLIOGRAFIA

· Ocupació i Reorganització del Territori a les Comarques del Baix Ebre i Montsià arran de la Conquesta Cristiana. Eduard Arnau i López.

· AD DETRIMENTUM YSPANIE. La Conquesta de Turtusa i la Formació de la Societat Feudal. Antoni Virgili.

· Estudis sobre cultura literària a Tortosa a l’Edat Moderna. Enric Querol Coll.

· Els Cognoms Catalans. Origen i Definició. Lluís Almerich

L’assut (III). Construcció del canal de l'esquerra.

La llei de 15 d’abril de 1906 autoritzava al Ministeri de Foment l'adjudicació mitjançant subhasta pública la concessió d’obres de reg al riu Ebre. Al plec de condicions, facultatives, econòmiques i generals, sota les quals es treien a subhasta les obres esmentades, s'establia a l'article 1º: “...las obras de la margen derecha están construidas, y el concesionario, solo podrá explotarlas en el plazo que falta hasta completar 99 años a partir del 5 de julio de 1867. las obras de la margen izquierda se conceden por un plazo de 99 años, a partir de la fecha de adjudicación definitiva. Pero si el concesionario fuese una asociación de propietarios o comunidad de regantes legalmente constituidos, las obras del canal de la izquierda se conceden a perpetuidad...”.

La perpetuïtat, a més de les millores econòmiques en les subvencions per part de l’Estat va ser sens dubte un esperó suficient per tal que els nostres avantpassats es constituïssin en Comunitat de Regants i en Sindicat Agrícola, per així poder acudir a la subhasta de les obres de reg. Les ordenances i reglaments de la nova Comunitat foren aprovades per Reial Ordre el 9 d’octubre de 1907.

L'objectiu inicial era regar les 12.691 hectàrees compreses al plànol general aprovat de les terres que podien rebre el reg, la Comunitat va obtenir una concessió de 19m3/s.

Per tal de finançar el projecte, es va negociar un conveni, que es va materialitzar en data 5 de febrer de 1907 amb la “Real Compañia de Canalizaciones y Riegos”. Aquesta Companyia havia nascut l’any 1881 davant la precària situació econòmica que travessava la “Real Compañia de Canalización del Ebro”, companyia constituïda amb capital francès, espanyol, belga i anglès, amb l’objectiu d’impulsar la construcció del canal de navegació entre Amposta i Sant Carles de la Ràpita.

En aquest conveni s’especificava que la “Real Compañia” aportaria els fons necessaris per construir les obres del canal del marge esquerre, que foren 17 milions de pessetes. Com a garantia, la Comunitat va lliurar 340.000 bons hipotecaris amb un valor de 50 pessetes cadascun. La “Real Compañia” obtenia a canvi, el benefici de poder explotar el canal mentre el deute esmentat no fos cancel·lat, cosa que va succeir l’any 1967, quan la Comunitat va acabar de liquidar el deute i el canal de l’esquerre va a passar a ser de plena propietat

El canal de l’esquerra fou inaugurat el 5 de maig de l’any 1912 pel rei Alfons XIII, en l’actualitat el canal te una longitud de 50km porta un cabal de 22m3/s i rega 55.000 jornals d’horta i arrossars.

A la dècada dels 80, el canal va ser revestit evitant així, els problemes de rebentades i filtracions que tenia.

L’assut (II). Les primeres sèquies de reg.

Tot i que, com dèiem en el capítol anterior, l’assut estava acabada l’any 1444 i que es podia regar un tram fins a Tivenys, l’objectiu principal de l’obra encarà no s’havia complit, per això l’any 1445 es prenen mesures per finançar les sèquies de reg. El gran problema en que es trobaven els promotors de l’obra eren les riuades que s’emportaven l’obra per davant de forma bastant sovint, lo qual no feia més que entorpí i encarí el projecte, aquesta frustració constant marca aquest segon capítol.

L’any 1446 el Consell de la Ciutat de Tortosa encarrega al mestre Bartomeu de l’Almolda dirigir unes obres de modificació dels jaços de l’assut. Més tard l’any 1449 els mestres Antoni Alcanyiç i Joan de Xulbi, tornen a anivellar les sèquies per poder tirar endavant l’obra.

El 24 de maig de 1452 s'iniciaren a l'assut els treballs d'una primera sèquia a la banda de Tivenys, dirigits pel mestre Joan March. De fet aquest mestre s’havia compromès un any abans amb el Consell de la Ciutat de Tortosa a fer la sèquia en tres anys, amb el lliurament d’una fase de l’obra cada any, el primer any tenia que arribar a La Rojal, el segon fins a Bítem i el tercer fins a Tortosa.

L’any 1454, el pacte amb Joan March no s’havia complit i es fa càrrec de les obres el cardenal Ot de Montcada el qual manifesta en un escrit: “a tot son càrrech e despeses fer la dita cèquia de Tiveing, del principi de aquella tro a la vall de na Jardina, per haver speriència de la ayuga, e ell se hauria aquells mestres que ben vist li seria. E los hereters dejús nomenats prometeren pagar al dit senyor bisbe redelme de llurs heretats que cauran en lo dit regadiu”. Podem veure que les pretensions baixen i aquí en ves de parlar de La Rojal es parla de la Vall Jardina. Aquests treballs es van paralitzar, a la seva mort el 1473.

Les obres es van reprendre el 1477 quan el seu successor Alfons d'Aragó, va aconseguir 9.000 sous per a tres anys, i va encarregar el projecte al mestre Ochoa de Bermeo.

L'any 1540, quan el rei Carles I i V d'Alemanya va estar a la zona va encarregà a Domènech Cohí continuar l'obra, i s'hi va treballar fins l'any 1545. L’any 1553 hi va haver un nou encàrrec que durà fins al 1557 en que va morir el mestre d’obres.

El 1624 es va treballar en un projecte per construir dues sèquies, una a l’esquerra i l’altra a la dreta, sortint de Tivenys i Xerta respectivament, fins a Amposta. Les obres duren fina al 1632.

El 1748 va haver-hi diversos projectes de construir canals, dels que hem de destacar que és el que es pot considerar com a primer estudi detallat i d’envergadura sobre els regs al delta,(reflexat als plànols del religiós carmelita fra Damián de los Apostoles) de l’assut surten dos canals un per la dreta i l’altre per l’esquerra (no es parla per res de navegació).

A finals del segle XVIII el port dels Alfacs va ser habilitat pel comerç amb Amèrica. Això engegà el projecte de construcció d’un canal de navegació entre Amposta i La Ràpita per facilitar la sortida al mar dels productes de la conca de l’Ebre, el qual provoca que el 1768 recomencen molt més seriosament la gestió i els estudis de la construcció dels canals, que a més a més de servir per regar també havien de ser navegables. El canal de la dreta partint de Xerta havia d’arribar al port dels alfacs, salvant així, les barreres al•luvials de la desembocadura. El projecte incloïa aixecar i ampliar l’assut, i la construcció de dues sèquies menors una a cada part del delta, derivades de la principal.

Es posa l’esperança de poder convertir en fèrtils les ermes terres del delta. que en aquella època havia evolucionat com podem veure en en mapa de Miguel Marín de 1749.

La idea serviria de base per a la construcció del canal de navegació que partint d’Amposta arribaria al port dels Alfacs.

El 1770 El ministre Floridablanca, ordena emprendre les obres del canal de Carles III (1er. Canal de Navegació) d’Amposta als alfacs, destinat única i exclusivament a la navegació, amb l’objectiu de trobar una sortida artificial al riu, i menys perillosa que la natural.

A l’any 1776 la guerra del francès i les guerres Carlines provoquen que les obres es paralitzen. El 1780 s’acaba el canal de Carles III, i alguns cultivadors del delta sol•liciten les terres al costat del canal de navegació, per aprofitar-ne el reg, petició que Carles III va atendre, amb el desig d’atraure pobladors. A partir d’aquí el canal funciona plenament, i en circulaven els vaixell, fins que al llarg dels anys i degut al tipus de traçat i anivellació de la llera respecte el riu i l’abadia dels Alfacs, es va anar segant degut a les avingudes del riu, es van projectar rescloses per a solucionar el problema, però al final era tant costós que es va abandonar per complert, cap al 1816 ja no estava en servei.

A l’any 1847 sota la direcció del enginyers francesos Jop i Paul Leferme, comencen seriosament els estudis de canalització i navegació de l’Ebre, des de Saragossa fins al mar. Els varen continuar altres enginyers, donant-se per acabats el 1849. El francès Isidoro Pourced, obté la concessió provisional de les obres, el 1851 la reina Isabel II li atorga la concessió definitiva per fer les obres de canalització del riu des de Saragossa al mar i d’un canal des d’Amposta fins als Alfacs.

Fins aquí l’historia comuna de l’assut respecte als dos canals de regadiu; el de l’esquerra i el de la dreta, a partir d’aquest moment s’estudiaran en detall l’evolució històrica del canal de l’esquerra que és el que influencia directament a Tivenys.