L’assut (III). Construcció del canal de l'esquerra.

La llei de 15 d’abril de 1906 autoritzava al Ministeri de Foment l'adjudicació mitjançant subhasta pública la concessió d’obres de reg al riu Ebre. Al plec de condicions, facultatives, econòmiques i generals, sota les quals es treien a subhasta les obres esmentades, s'establia a l'article 1º: “...las obras de la margen derecha están construidas, y el concesionario, solo podrá explotarlas en el plazo que falta hasta completar 99 años a partir del 5 de julio de 1867. las obras de la margen izquierda se conceden por un plazo de 99 años, a partir de la fecha de adjudicación definitiva. Pero si el concesionario fuese una asociación de propietarios o comunidad de regantes legalmente constituidos, las obras del canal de la izquierda se conceden a perpetuidad...”.

La perpetuïtat, a més de les millores econòmiques en les subvencions per part de l’Estat va ser sens dubte un esperó suficient per tal que els nostres avantpassats es constituïssin en Comunitat de Regants i en Sindicat Agrícola, per així poder acudir a la subhasta de les obres de reg. Les ordenances i reglaments de la nova Comunitat foren aprovades per Reial Ordre el 9 d’octubre de 1907.

L'objectiu inicial era regar les 12.691 hectàrees compreses al plànol general aprovat de les terres que podien rebre el reg, la Comunitat va obtenir una concessió de 19m3/s.

Per tal de finançar el projecte, es va negociar un conveni, que es va materialitzar en data 5 de febrer de 1907 amb la “Real Compañia de Canalizaciones y Riegos”. Aquesta Companyia havia nascut l’any 1881 davant la precària situació econòmica que travessava la “Real Compañia de Canalización del Ebro”, companyia constituïda amb capital francès, espanyol, belga i anglès, amb l’objectiu d’impulsar la construcció del canal de navegació entre Amposta i Sant Carles de la Ràpita.

En aquest conveni s’especificava que la “Real Compañia” aportaria els fons necessaris per construir les obres del canal del marge esquerre, que foren 17 milions de pessetes. Com a garantia, la Comunitat va lliurar 340.000 bons hipotecaris amb un valor de 50 pessetes cadascun. La “Real Compañia” obtenia a canvi, el benefici de poder explotar el canal mentre el deute esmentat no fos cancel·lat, cosa que va succeir l’any 1967, quan la Comunitat va acabar de liquidar el deute i el canal de l’esquerre va a passar a ser de plena propietat

El canal de l’esquerra fou inaugurat el 5 de maig de l’any 1912 pel rei Alfons XIII, en l’actualitat el canal te una longitud de 50km porta un cabal de 22m3/s i rega 55.000 jornals d’horta i arrossars.

A la dècada dels 80, el canal va ser revestit evitant així, els problemes de rebentades i filtracions que tenia.

L’assut (II). Les primeres sèquies de reg.

Tot i que, com dèiem en el capítol anterior, l’assut estava acabada l’any 1444 i que es podia regar un tram fins a Tivenys, l’objectiu principal de l’obra encarà no s’havia complit, per això l’any 1445 es prenen mesures per finançar les sèquies de reg. El gran problema en que es trobaven els promotors de l’obra eren les riuades que s’emportaven l’obra per davant de forma bastant sovint, lo qual no feia més que entorpí i encarí el projecte, aquesta frustració constant marca aquest segon capítol.

L’any 1446 el Consell de la Ciutat de Tortosa encarrega al mestre Bartomeu de l’Almolda dirigir unes obres de modificació dels jaços de l’assut. Més tard l’any 1449 els mestres Antoni Alcanyiç i Joan de Xulbi, tornen a anivellar les sèquies per poder tirar endavant l’obra.

El 24 de maig de 1452 s'iniciaren a l'assut els treballs d'una primera sèquia a la banda de Tivenys, dirigits pel mestre Joan March. De fet aquest mestre s’havia compromès un any abans amb el Consell de la Ciutat de Tortosa a fer la sèquia en tres anys, amb el lliurament d’una fase de l’obra cada any, el primer any tenia que arribar a La Rojal, el segon fins a Bítem i el tercer fins a Tortosa.

L’any 1454, el pacte amb Joan March no s’havia complit i es fa càrrec de les obres el cardenal Ot de Montcada el qual manifesta en un escrit: “a tot son càrrech e despeses fer la dita cèquia de Tiveing, del principi de aquella tro a la vall de na Jardina, per haver speriència de la ayuga, e ell se hauria aquells mestres que ben vist li seria. E los hereters dejús nomenats prometeren pagar al dit senyor bisbe redelme de llurs heretats que cauran en lo dit regadiu”. Podem veure que les pretensions baixen i aquí en ves de parlar de La Rojal es parla de la Vall Jardina. Aquests treballs es van paralitzar, a la seva mort el 1473.

Les obres es van reprendre el 1477 quan el seu successor Alfons d'Aragó, va aconseguir 9.000 sous per a tres anys, i va encarregar el projecte al mestre Ochoa de Bermeo.

L'any 1540, quan el rei Carles I i V d'Alemanya va estar a la zona va encarregà a Domènech Cohí continuar l'obra, i s'hi va treballar fins l'any 1545. L’any 1553 hi va haver un nou encàrrec que durà fins al 1557 en que va morir el mestre d’obres.

El 1624 es va treballar en un projecte per construir dues sèquies, una a l’esquerra i l’altra a la dreta, sortint de Tivenys i Xerta respectivament, fins a Amposta. Les obres duren fina al 1632.

El 1748 va haver-hi diversos projectes de construir canals, dels que hem de destacar que és el que es pot considerar com a primer estudi detallat i d’envergadura sobre els regs al delta,(reflexat als plànols del religiós carmelita fra Damián de los Apostoles) de l’assut surten dos canals un per la dreta i l’altre per l’esquerra (no es parla per res de navegació).

A finals del segle XVIII el port dels Alfacs va ser habilitat pel comerç amb Amèrica. Això engegà el projecte de construcció d’un canal de navegació entre Amposta i La Ràpita per facilitar la sortida al mar dels productes de la conca de l’Ebre, el qual provoca que el 1768 recomencen molt més seriosament la gestió i els estudis de la construcció dels canals, que a més a més de servir per regar també havien de ser navegables. El canal de la dreta partint de Xerta havia d’arribar al port dels alfacs, salvant així, les barreres al•luvials de la desembocadura. El projecte incloïa aixecar i ampliar l’assut, i la construcció de dues sèquies menors una a cada part del delta, derivades de la principal.

Es posa l’esperança de poder convertir en fèrtils les ermes terres del delta. que en aquella època havia evolucionat com podem veure en en mapa de Miguel Marín de 1749.

La idea serviria de base per a la construcció del canal de navegació que partint d’Amposta arribaria al port dels Alfacs.

El 1770 El ministre Floridablanca, ordena emprendre les obres del canal de Carles III (1er. Canal de Navegació) d’Amposta als alfacs, destinat única i exclusivament a la navegació, amb l’objectiu de trobar una sortida artificial al riu, i menys perillosa que la natural.

A l’any 1776 la guerra del francès i les guerres Carlines provoquen que les obres es paralitzen. El 1780 s’acaba el canal de Carles III, i alguns cultivadors del delta sol•liciten les terres al costat del canal de navegació, per aprofitar-ne el reg, petició que Carles III va atendre, amb el desig d’atraure pobladors. A partir d’aquí el canal funciona plenament, i en circulaven els vaixell, fins que al llarg dels anys i degut al tipus de traçat i anivellació de la llera respecte el riu i l’abadia dels Alfacs, es va anar segant degut a les avingudes del riu, es van projectar rescloses per a solucionar el problema, però al final era tant costós que es va abandonar per complert, cap al 1816 ja no estava en servei.

A l’any 1847 sota la direcció del enginyers francesos Jop i Paul Leferme, comencen seriosament els estudis de canalització i navegació de l’Ebre, des de Saragossa fins al mar. Els varen continuar altres enginyers, donant-se per acabats el 1849. El francès Isidoro Pourced, obté la concessió provisional de les obres, el 1851 la reina Isabel II li atorga la concessió definitiva per fer les obres de canalització del riu des de Saragossa al mar i d’un canal des d’Amposta fins als Alfacs.

Fins aquí l’historia comuna de l’assut respecte als dos canals de regadiu; el de l’esquerra i el de la dreta, a partir d’aquest moment s’estudiaran en detall l’evolució històrica del canal de l’esquerra que és el que influencia directament a Tivenys.

Mapes antics (IV).

Mapa de l’any 1642 en que es recull l’àrea geogràfica de Catalunya, el títol és “Catalonia” l'autor és Willem Jansz Blaeu. Te unes dimensions de 49 x 58 cm i la seva edició digital gracies a la qual el podem observar en aquest bloc és a càrrec del Institut Cartogràfic de Catalunya.

Les carboneres a Tivenys: revivint una vella tradició.

Fa uns mesos vaig escriure sobre la construcció de les carboneres, feina que a meitats del segle XX, feien molts dels pagesos de Tivenys, ara Martí Prades m’ha fet arribar el treball que va fer ell en motiu de la Fira d’Artesania i Turisme de l’any 2000. El seu escrit superar en qualitat i explicació de detalls al meu per lo qual us recomano la seva lectura.

Introducció

La producció de carbó vegetal va suposar fins fa unes dècades una important activitat entre la pagesia del nostre poble. A les tradicionals tasques agrícoles i/o ramaderes s'hi afegia sovint l'activitat del carboneig.

El nostre no és ni ha estat un poble de molt de bosc, però s'hi ha produït carbó a partir de la fusta dels arbres dels conreus de secà. La tècnica es va anar transmetent de generació en generació, fins que va desaparèixer completament aquesta activitat. Ara són pocs els qui encara guarden la memòria d’aquell temps, i que ens han explicat de viva veu els detalls del procés de construcció de les carboneres i l’habilitat per guiar la cocció, però també ens han apropat a la realitat d’una època que forma part de la història i la cultura del nostre poble. La festa de la carbonera pretén ser un homenatge als qui van viure en pròpia pell aquella època, alhora que te l’objectiu de recuperar la tradició donat a conèixer l’activitat del carboner en les seves diferents vessants.

Malgrat la tradició centenària, la memòria recent ens remet a les gelades del 56, que van suposar una gran activitat en la producció de carbó al haver d’aprofitar la llenya procedent de les oliveres, garrofers i ametllers morts. Cal tenir en compte la duresa del treball d’obtenció, sense mitjans mecànics, d’una llenya molt seca, emprant com a úniques ferramentes la destral i el “sorrac de dos mans”. D’altra banda, aquesta data va representar l'inici de la progressiva desaparició de la producció local de carbó vegetal, que va ser substituïda per nous sistemes energètics com l'electricitat, el gas o el gas-oil, que s'imposaren a partir del anys 60.

Tot i que l'obtenció de carbó es compaginava amb altres activitats agrícoles i/o ramaderes, tenim constància que alguns pagesos del poble es desplaçaven temporalment a zones boscoses de la Catalunya central per a treballar com a carboners.

La carbonització

El procés de fer carbó vegetal no és altra cosa que llevar-li l'aigua que conté la llenya mitjançant una combustió controlada, de manera que amb molt menys volum i pes té el mateix poder calorífic. Fan falta uns quatre quilos de llenya per fer-ne un de carbó. La seva utilització va ser molt variada. S'aprofitava, sobre tot, per a ús domèstic en cuines i brasers, però també es venien excedents per a altres aplicacions, especialment com a combustible per a motors de tot tipus.

De carboneres n'hi havia fonamentalment de dos tipus. La més corrent era la de planta en forma de trapezi i també de planta rodona amb ullal. Aquestes eren emprades preferentment pels carboners professionals, ja que, a banda de la major complexitat en la seva construcció, permetien la cocció d’una major quantitat de llenya.

El procés de construcció de la carbonera

La carbonera que descriurem és la de planta en forma de trapezi, que ha estat la tradicional i més estesa en el nostre poble.

Primer que res calia tallar i preparar la llenya convenientment. Pel seu poder calorífic, la fusta d'elecció era la de carrasca i d’olivera, però també s'emprava fusta de pi, mata, garrofer i d'ametller.

Preferentment, la carbonera s'ubicava sobre el llarer d'una d'anterior, on es conservava endurida la "terra cremada". Si el lloc era nou, s’anivellava i es netejava completament.

La carbonera, encara que acostumava a situar-se en zones receroses, s’orientava amb la “boca” en direcció nord, cara al vent de dalt, per tal de facilitar la cocció del davant cap al darrera. En funció de la grandària que es volia fer la carbonera, l'esplanada havia de ser més o menys gran. Una carbonera mitjana tenia uns 3-4 metres de llargada i dos d’alçada, de la qual se’n podia obtenir més d’una tona de carbó. Tot i que les dimensions eren molt variables, sempre acostumaven a guardar una proporció estable entre la base i l’alçada.

Per bastir la carbonera es començava per la base. Se situaven uns buscalls travessers, en forma de graella, per tal que la llenya no toqués a terra, ja que aquesta no es couria adequadament per extreure'n carbó. Damunt d’aquest “llit” trenat, s’anava amontonant la llenya.

Al perímetre es disposaven de manera regular unes obertures amb dues lloses verticals i una sobreposada, anomenades "aspiralls", que tenien la funció de permetre controlar el pas de l'aire a l'interior per fer la cocció. La boca de la carbonera s'ubicava a la base del costat curt.

La llenya més grossa es posava al cos central de la carbonera, i a dalt i cap a fora les branques més primes. Era important, sobretot, que en la construcció no es deixessin massa escletxes per on pogués passar molt d'aire, la qual cosa faria que es cremés massa la llenya. Per això, procuraven tenir a mà uns quants “rabassons” que permetien omplir els buits deixats per la llenya.

En tenir tot el munt de troncs i branques arreglat, el següent pas era el de cobrir-ho tot amb terra. Damunt la llenya es posava una capa de fenàs, brosta, rames eixamorades, romer o qualsevol tipus de brossa que hi hagués en les proximitats, feta a gavells i després d'haver estat uns dies amb pedres damunt per a compactar-se. Aquesta brossa tenia la missió d'impedir que la terra caigués dins de la carbonera. A la part baixa de la carbonera i fins a mitja altura es construïa un marge que tenia la missió d’aguantar la capa de brossa i terra. El marge havia de deixar al descobert els espiralls. Si la carbonera era gran, també es construïa una petita escala amb pedres per poder treballar a la part superior.

Una volta bastida tota la carbonera es procedia a botar-la. A la boca s’havia disposat per l’encesa una argelaga i llenya prima que facilités la combustió. Quan el foc havia agafat força en l'interior de l'ullal, feia que caigués la terra i es tapés la boca per ella mateixa.

El carboner havia de procurar dirigir la combustió de manera adequada, a través del control del pas de l’aire a través dels espiralls. La calor del foc es dirigia cap als espiralls oberts. El fum que surt per aquests és en un principi blanc i tèrbol. Quan comença a carbonar-se el fum es torna més clar i d'un color blau. Aleshores és el moment de tapar els espiralls, ja que si no es tapen quan cal es cremaria massa el carbó.

La carbonització s’ha de produir de davant cap a darrera i de manera uniforme pels costats. De no ser així, cal corregir-ho. La llenya al tornar-se carbó perd volum, per la qual cosa tendeix a enfonsar-se una mica. Si en algun lloc el cobert s'enfonsa massa, s’ha d’anar compactant amb terra i brossa. En arribar el foc als espiralls, aquests es van tapant, i quan tots estan tapats, la combustió està complerta i el carbó ja està fet.

De vegades, la llenya que tocava a terra no solia fer-se carbó i tenien que procedir després a fer el recuit —així s'anomenava al procés de fer una carbonereta menuda per a coure les restes de llenya que no s'havien fet carbó—.

Una volta el carbó fet, deixaven tots els forats ven tapats i esperaven uns dies a que el carbó es refredés. Després s’iniciava el procés de “rescaldar”, que consisteix en anar estirant les rames de la coberta, permetent que la terra caigui a l’interior, per tal que contribueixi a apagar alguna brasa que acostuma a quedar encesa.

Després de desmuntar completament el marge i de treure la brosta, amb l'ajuda d'un rascle o ganxo, anaven traient carbó de la part baixa i l'escampaven pel voltant per a que es refredés. Calia vigilar que no revifés, i en cas de fer-ho, apagar-lo de seguida amb aigua o terra.

El carbó s’ensacava o es posava en sarions —cabassos plans de palma—. El matxo amb bast o sària era l’element de transport més utilitzat pels camins de difícil accés, però el transport fins al poble es realitzava amb el carro.

La vida del carboner

Al nostre poble, el carboner compaginava aquesta tasca amb la resta d’activitats agrícoles. De manera preferent, construïa les carboneres al bon temps, ja que la correcta combustió del carbó és molt important i exigia una vigilància gairebé permanent, dia i nit.

Normalment dormia a la caseta de la muntanya on feia el carbó, i situava la carbonera prop d’aquesta, però de vegades, havia de construir una barraca o aprofitava alguna cova propera a la sitja per tal de tenir-la vigilada durant la nit. No es podia dormir tranquil mentre durava la combustió.

El menjar era lleuger i fàcil de conservar. El peix salat, les clotxes i els llegums formaven part de la gastronomia habitual del carboner.

Allà pels anys 40, un carboner venia el carbó entre una i dues pessetes el quilo. Tot el procés de la construcció i recollida de carbó acostumava a durar uns 15 dies.

Una feina dura que ha desaparegut, i a la qual ara volem retre-li homenatge per tal que les generacions que no vam conèixer-la directament puguem continuar mantenint-la viva com a part de la cultura del nostre poble.

Volums de la història de les Terres de l’Ebre.

Aquesta setmana es publicava que la Fundació Ilercavònia Futur amb col·laboració amb diferents entitats del territori impulsen l’edició d’un conjunt de volums amb la Història de les Terres de l'Ebre, és una gran noticia.

Entre els noms dels participants d’aquest projecte hi apareix el de Jordi Dilolí, professor d’història de la URV i d’arrels tivenxanes, ell tots els estius lidera les excavacions del poblat ibèric de l’Assut, també destaca el nom d’Hilari Muñoz, que va col·laborar en aquest bloc amb el magnífic escrit sobre la Veracreu de la parròquia de Tivenys, també vull destacar a Emili Llorente, professor d’Economia de la URV amb el qual vaig coincidir en la meva etapa com Agent Multimèdia al Campus Terres de l’Ebre i el qual penso que farà un gran treball en el volum que lliga el territori amb l’economia, un altre nom important és el de Jacobo Vidal, del qual he estudiat les seves obres per poder redactar els escrits sobre la construcció de l’Assut, en fi una nomina molt important de persones que segur faran un gran treball, espero en neguit que aparegui el primer volum per poder-lo gaudir.

Els Volums:

Volum 1. Prehistòria i món antic.
Jordi Diloli i Joan Martínez.
Abastarà del paleolític a la fi del món romà.

Volum 2. Història medieval.
Albert Curto i Antoni Virgili.
Des s'Al-Andalus (segles VIII-XII) al segle XV

Volum 3. Història moderna.
Hilari Muñoz i Enric Querol.
Del segle XVI al XVIII

Volum 4. Història contemporània.
Roc Salvadó i Josep Sánchez Cervelló.
Des de l'impacte de la Revolució Francesa al franquisme.

Volum 5. Art i Cultura.
Jacobo Vidal i Jordi Carbonell.
Des de l'època medieval a la contemporània.

Volum 6. Etnologia.
Carme Queralt i Eva Castellanos.

Volum 7. Economia i territori.
Emili Llorente i Jordi Blay.
S'estructurarà en dos volums un, sobre economia i l'altre, territori.

L’assut (I). Construcció

La mil·lenària història de l’assut, s’insereix amb la permanent lluita dels riberencs per aprofitar i dominar les aigües del cabalós riu Ebre, en quatre aspectes fonamentals: agricultura, navegació, pesca i usos industrials. La seva història i evolució estan directament lligades a la de Tivenys i del propi Delta. Per això aquí començo una nova sèrie d’escrits relacionats amb aquest indret declarat com a bé cultural d’interès nacional en la categoria de monument històric per la Comissió de Govern d’assumptes Culturals i Educatius el 12 de Març de 2002.

En el moment de construcció del primer assut , el Delta tal com el coneixem avui no existia, en la imatge podem veure la configuració del Delta al segle X, segons les dades aportades per un geògraf àrab hem sabut que al segle XII els terrenys deltaics penetraven alguns quilòmetres mar endins . En aquella època eren terres inhòspites i deshabitades, per tant és de suposar que la preocupació dels nostres avantpassats per construir l’assut fos la de regar les terres dels pobles riberencs dependents de la recent conquerida Tortosa per part de Ramon Berenguer IV el 1148.

Les primeres noticies que es tenen de la intenció de construir unes sèquies per tal de regar tota l’horta que va de Tivenys fins a Tortosa les trobem l’any 1347, en que es sol·licita al mestre de treure aigua Pere Ros que faci un estudi per fer l’obra a l’altura de Coll de Som, el mestre Ros va concloure que el projecte no era factible i el projecte va quedar abandonat.

El pròxim pas per tornar a encetar el projecte ha d’esperar gairebé trenta anys, és al 1373 en que es fa acudir a la zona mestres anivelladors de València i Lleida, Pere Torà i Pere Ferran, tots dos conclouen que el projecte és factible, prèvia construcció d’un assut, la diferència entre ells és que mentre Pere Ferran en proposava la construcció a l’altura de la Rojal, Pere Torà proposava Coll de Som.

Sembla que el que va agradar als mandataris de l’època fou la proposta de Pere Torà ja que l’any 1381 es varen començar a fer obres per la construcció d’una sèquia que naixia on avui comença el canal de l’esquerra de l’Ebre. Aquestes obres agafaren un impuls més gran l’any 1385 en que el govern tortosí fa acudir de nou a la zona a Pere Torà i un mestre anivellador de Montsó, Guillem Toralles, tots dos compten amb l’ajut de mestres anivelladors de les nostres terres especialment d’Andreu Tranxer.

El 18 de juliol de 1386 el rei Pere el Cerimoniós va concedir llicència als ciutadans de Tortosa perquè poguessin construir a l’Ebre tanques, conduccions i assuts per a captar i usar l’aigua del riu amb la finalitat de regar i de moure molins.

La construcció de l’Assut va començar l'any 1402 per iniciativa del bisbe de Tortosa Pedro de Luna i Albornoz; i sota la direcció de l'àrab Muzà Alamí. La intenció continuava sent la de construir una obra que permetés regar les terres que hi havia de Tivenys fins Tortosa.
Quan el bisbe fou traslladat a Solsona l'any 1420 les obres s'aturaren, i no es van reprendre fins el 20 de maig de 1441, quan el bisbe de Tortosa Ot de Montcada i de Luna en va ordenar l'anivellament i la construcció de dues barcasses per tal de traginar la pedra que calia per construir l'assut, foren moltes les persones que s’oferiren a treballar gratuïtament en les obres de construcció de l’Assut, ja que la consideraven un obra cabdal per al desenvolupament del territori.

El projecte de 1441, molt més sòlid que projectes anteriors, pretenia la construcció d’un assut, una pesquera i dues sèquies, una a cada banda de riu. Per aquest motiu els mestres Domingo Xies, Antoni Alcanyiç i Bernat Gual van anar a inspeccionar obres similars com els assuts d’Escatró i de Casp, a més a més es va sol·licitar la presencia de mestres de fora com Domingo Estanosa i Arnau de Luna, tots aquests mestres junt amb el picapedrer Guillem Pelliça (un dels voluntaris més importants en la construcció de l’assut) anivellaren l’obra durant la Setmana Santa de 1441.

El 25 de setembre de 1442 ja s’havia construït a la riba de Tivenys un port per tal de facilitar la navegació fluvial entre Tivenys i Saragossa. El mateix any acudi a revisar l’obra i donar-li el vist-i-plau un altre mestre d’anivellament d’aigües molt important de l’època el veí de Xàtiva Bartomeu Casanova.

El 15 de febrer de 1443, en ocasió de les Corts de Tortosa es trobava en aquesta ciutat la reina Maria, esposa d'Alfons V el Magnànim, aquesta a precs del cardenal Montcada concedí els privilegis de poder fer sèquies, assuts, pesqueres, un port i molins a l’Ebre, a l’altura de Tivenys, també dona permís per poder cobrar impostos per sufragar les obres. Per petició de la reina, fou enviat a la zona l'anivellador Pedro Viecchio, que era a València, per tal de dictaminar sobre el nivell d'una obra tan peculiar, com que el dictamen fou correcte, les obres s'intensificaren i el 1444 la presa va ser conclosa, tot i que faltava la construcció dels canals, que era la idea base del projecte, hi havia una sèquia que arribava prop de Tivenys d’on no va passar fins al segle XVI, malgrat les ganes del poble.

Per realitzar aquest treball han estat de gran ajut les obres de Jacobo Vidal i Carreras Candí.

La producció artesanal d'oli d'oliva a Tivenys en temps de l'estraperlo.

Aquest treball que presentem sobre la producció d’oli d'oliva en temps de l’estraperlo, fou escrit per Martí Prades, en ocasió de la Fira d’Artesania i Turisme de Tivenys de l’any 2001, en el marc d’aquesta fira es va fer un monogràfic d’aquest tema.

Des d’aquestes línies li vull agrair a Martí el seu oferiment per publicar-lo al bloc.

Introducció

El cultiu de l’olivera i la producció d’oli d’oliva ha estat una de les principals activitats agrícoles del nostre poble. Però no sempre ha estat fàcil poder desenvolupar aquesta activitat.

Durant els anys de la postguerra, el govern va intervenir diversos productes bàsics de consum: farina, arròs, oli, etc., cosa que va afectar directament a la producció d’oli d’oliva.

La “Quinta zona” o la Guàrdia Civil controlava aferrissadament els molins d’oli, que en aquella época, a Tivenys, en van arribar a funcionar prop d’una desena.

Els moliners anaven de pressa per complir el “cupo” d’oli que tenien assignat per l’autoritat, mentre procuraven resservar-se alguna mòlta per a ús propi o per al mercat d’estraperlo.

Els pagesos, malgrat disposar d’una abundant collita, veien com l’oli “escurssava” i no podien ni “omplir el cetrill”.

Però, com acostuma a ser, la necessitat, la valentia i la imaginació van poder més que la repressió i els pagesos van arribar a la conclusió que haurien de ser ells mateixos qui realitzessin tot el procès de producció d’aquell bé preuat.

Testimoni inestimable d’aquella època és José “del surdo”, que va ser el primer en construir-se un molí artesanal, casolà, d’oli.

La tècnica d’elaboració d’oli

El sistema era senzill: Es procuraven dues pedres, d’aproximadament un metre de diàmetre i les arrossegàven amb currons fins al lloc destinat a construir el molí. Les pedres eren picades pacientment per una de les cares fins a aconseguir aplanar-les completament, per tal que situades l’una al damunt de l’altra deixèssin el mínim vuit possible.

A la pedra inferior s’hi instal·lava un ferro d’uns 10 centímetres que servia d’eix sobre el qual pivotava la pedra del damunt. En aquesta s’hi disposaven dos fustes entre les quals s’hi fixava una llarga barra (habitualment un tronc d’olivera), que serviria de palanca per fer girar la pedra.

A la part superior s’hi practicava un forat que serviria per introduir les olives, sobre el qual es fixava un petit recipient construït amb fustes —la gronsa— que permetia que aquestes anessin caient a l’interior a la velocitat desitjada.

La circulació de la pasta en l’interior de les pedres s’aconseguia amb uns rebaixos excèntrics amb forma d’espiral, picats inversament en la seva superfície. De la distribució d’aquests depenia el que la pasta obtinguda quedés prou fina i que sortís de les pedres amb la velocitat desitjada. Cada 15-20 peus, s’havia de picar novament la pedra, per afinar-la.

La tracció del molí era animal, normalment amb matxo, que estirava el balancí, situat a l’extrem posterior de la barra. El pagès procurava que l’animal, amb els ulls convenientment tapats, voltés a una velocitat regular.

Quan el sistema funcionava, 8 “varselles” d’olives (uns 90 kg.) es molien en dues hores aproximadament.

La pasta obtinguda de la mòlta va sortint per la vora de les pedres, i empesa per una pala de fusta, es recollida amb unes teules col·locades al voltant. La pasta, dipositada en una portadora, era a punt per al procés de premsat.

La premsa era un mecanisme tan rudimentari com el molí. Sobre una base ferma, habitualment una pedra plana, es dipositaven els cofins, petits (52 cm. de diàmetre), i a sobre uns tacs de fusta de la mateixa dimensió. El pes sobre la pila s’aconseguia amb un tronc de pi, d’uns 6 metres de longitud, subjecte en un forat de roca en la part curta i en un suport amb dues barres en l’altre. Sobre la part llarga s’hi suspenia una civera o plataforma sobre la qual s’hi dipositaven pedres que servien per aplicar progressivament el pes que comportava una forta pressió sobre la pila.

La pasta es disposava uniformement sobre els cofins, fins a un total de 16 que conformaven la parada. A poc a poc s’omplia la civera amb pedres, i amb la pressió i l’escalfor del foc a la vora, durant la nit s’anava escorrent l’oli de la pasta que contenen els cofins.

Al matí, plegaven l’oli. El rendiment de les olives, normalment morrudes i fargues, amb aquest sistema, res envejava als mitjans tècnics actuals. Habitualment s’obtenien 2 cantes (excepcionalment 3), per cada 10 varselles d’olives (aproximadament 110 kg.).

Les restes d’oli brut s’aprofitaven per a elaborar sabó.

L’ús comú del molí

Aviat es va utilitzar el molí per altres veïns, que portaven les olives fins al “Pi de l’Era”, la finca de José en ple cor de la serra del Boix, a 11 km. del poble, amb el matxo carregat amb la sària. Aquest explica que en un hivern se’n van moldre 20 mil quilos, funcionant el molí de manera ininterrompuda. Pel lloguer del molí no fèien pagar res, però hi havia un compromís per part de tots que si algún dia arribés una multa, els ajudarien a pagar-la entre tots els que hi molien. Tanmateix, “ens ho agraïen més que si haguessim fet pagar... qui et venia un dia a llaurar amb el matxo, et portava un cabàs de pataques, fesols,.... i així vam anar tirant”.

Les seves pors es van fer realitat, i un bon dia va presentar-se el guarda rural, amb la intenció ferma de denunciar l’activitat il·lícita. Després d’una estona d’argumentacions i de lamentacions, aquest va concloure: “Mireu, hem de ser clars, hem de menjar tots... en tindria prou si em resservéssiu un petit potet d’oli de cadascú que vé a moldre... si em podeu reunir tres o quatre litros, ben bé que m’anirà”. L’acord no es va fer esperar.
José encara ho recorda amb alegria: “Tan aviat com vaig poder, vaig portar-li. Era un matrimoni jove. No ens va dir res més”.

La vida a la serra

La serra del Boix es troba a 11 km. del poble de Tivenys. En aquella época, el mitjà de locomoció per excel·lència era el matxo, amb sària o tirant el carro. Els camins, sinuosos i empinats, tenien trams que es podien fer amb carro, però altres només permetien el pas de les bèsties “a càrrega”, per la qual cosa el transport es realitzava habitualment amb sària.

En la campanya de l’oliva, quan la feina apretava, les estades a la serra eren de dues o tres setmanes. “Ens emportàvem per menjar pa, quatre sardines i un abadejo...”. Els àpats eren lleugers i senzills: la pataca com a base, en abadejo, en suc o en sopes, arròs, fideus o verdura. I de darreries mitja sardina o els tords que caçaven i que conservaven en oli. Alguns també es feien el pa en un petit forn.

Les jornades de treball eren llargues. Quan es feia fosc, la família es reunia a la vora del foc, que juntament amb un llum d’oli il·luminaven la caseta. Habitualment aquesta tenia un petit corral per l’animal, la cuina al costat del foc i a dalt la pallissa.

En acabar la quinzenada, la tornada a casa es feia conjuntament amb els altres veïns de la serra. L’oli se l’emportaven cap a casa amb bóts, que també utilitzaven per transportar el vi que fèien a la mateixa serra. Un vi que s’apropava als 20 graus.

“Passàvem amb el que teníem: aviram, vinya, oliveres, avena, verdura,... la terra frescal permetia que creixessin en aquella terra de secà. Vam passar anys de forta seca en què només es va poder fer oli a la serra.”

L’estraperlo

Durant aquella época, si una família podia produir més oli que el que destinava a l’ús propi, el venia a l’estraperlo. “Sempre treiem més quartets que no venut a l’estat, que escatimava molt el preu. En aquella época, a l’estraperlo es pagava fins a cent duros el cante d’oli. Era un bon preu.”

Bona part de l’oli produït clandestinament es venia a la gent del poble, però van proliferar venedors que també el comercialitzaven en altres pobles. En aquella época, hi havia algunes persones que el portàven a Móra d’Ebre. El recorregut el feien amb bicicleta, carregats amb bóts de fins a 50 quilos de pes. La seva principal dificultat, però, no era l’esforç que això representava, sinó eludir els controls estrets de la Guàrdia Civil. Si els agafaven amb oli, en el millor dels casos els ho prenien, i amb el perill que els caigués una multa. Segons ens han explicat “...alguna nit fèien la vista grossa, si podíen també se n’aprofitaven”.
Una vegada realitzada la venda, enviaven els bóts buits a través del “cotxe de línia”.

La incertesa del moment també va fer que molta gent acumulés oli, en els llocs més impensats: “colgàvem gerres a terra, als enderrocs de marge, allà on ningú pogués pensar que hi havia oli”. A més, l’oli emmagatzemat en gerres, obtingut en unes condicions de xafat i premsat natural, permetia una llarga conservació. Prova d’això és que es va consumir aquell oli passats cinc anys des que es va normalitzar la situació.

Ara els homes i les dones d’aquesta generació parlen amb una certa enyorança d’aquella època, però el record és agredolç: “...la necessitat ens feia fer moltes coses” —comenten— “... però a la nostra manera érem feliços”.

Mapes antics (III).

Mapa de l’any 1638 en que també es recull l’àrea geogràfica de Catalunya, el títol és “Catalonia” els autors son J. Janssonius i H. Hondius. Te unes dimensions de 53 x 62 cm i la seva edició digital gracies a la qual el podem observar en aquest bloc és a càrrec del Institut Cartogràfic de Catalunya.

En ell podem observar el nom de Tivenys en la nomenclatura "Tivenis" un motiu més per estudiar la procedencia del nom del nostre poble i les seves possibles variants.

1º Aniversari del Bloc.

Aquest mes de gener fa un any que va arrancar aquest bloc, la missió del qual és la de recollir en un lloc episodis de la història i les tradicions de Tivenys.

He intentat mantenir-lo sempre actualitzat i fer-hi publicacions més o menys periòdiques, tot i que hi ha hagut moments que per motius de feina no ha estat possible, espero que els lectors que hi han entrat els agradi el format, també espero les vostres critiques per tal de millorar-lo i fer-ne una eina útil i atractiva.

Vull fer un agraïment força especial a la gent que ha col·laborat en la redacció de bona part dels 50 articles, be aportant documentació, be aportant fotografies antigues o escrivint els seus propis articles.

• Carlos Marques.
• Josep Piñol Adell.
• Museu del Montsià.
• Josep Bargalló Badia.
• Rosa Faus i Roig.
• Carles Torné Micola.
• Joan-Hilari Muñoz i Sebastià.
• Família de Joan Lluís Nàcher.
• Família de Ramón de Trabal.
• Jordi Dobon Alforcea.

Si he de fer un balanç d’aquest primer any, he de dir que estic força content, ja que hem consta que el bloc ha estat utilitzat per estudiants de batxillerat per fer treballs de recerca, també ha servit per a que els familiars de José Simo Piñol s’hagin pogut posar en contacte amb una estudiosa de la Guerra Civil que els ha pogut donar més informació del seu familiar mort durant la guerra. No he pogut ajudar a la Pierrette Laborda ha localitzar els seus familiars de Tivenys, però no perdo l’esperança i confio que algú llegeixi els articles amb la seva crida i ens pugui donar informació del tema.

En fi penso que tota feina que ens ajudi a fer poble és una bona feina per tant un cop més, us demano la vostra col·laboració, per ha que aquest bloc sigui un bloc de tots i entre tots el féssim un punt de referència per estudiar la història del nostre poble.

En un any més de 5000 visites de les quals 339 han estat visites úniques i una mitja de 19 subscriptors segons FeedBurner, penso que per la temàtica del bloc és tot un èxit.

Gracies a tots.

Les Carboneres.

L’any 2000 en el marc de la Fira d’Artesania i Turisme de Tivenys es recuperava l’ofici de carboner. Fou una feina molt important quan arribava l’hivern i el fred apretava, les famílies es calentaven amb brasers, els quals es tenien que alimentar de carbó, matèria primera molt escassa a les Terres de l’Ebre, per lo qual l’enginy de les persones va fer que s’obtingués aquest carbó de les anomenades carboneres.

Les carboneres son estructures piramidals amb diversos forats per controlar la combustió i permetre que surti el fum. A l’interior esta la fusta (principalment olivera, carrasca, pi, garrofer o ametller) que es crema, mentre que l’exterior es cobreix amb pedres, rames i terra. La seva construcció és molt complexa i el control de combustió ha de ser exhaustiu, per a que la llenya vagi cremant de manera uniforme i evitar així que quedin parts sense cremar ni altres massa cremades.

El procés per obtenir el carbó vegetal no es cap altra cosa que anar traient l’aigua que conté la llenya mitjançant la combustió controlada, de manera que amb molt menys volum i pes tingui el mateix poder calorífic.

La feina de carboner era molt dura, primer amb l’obtenció de la llenya, doncs no hi havia mitjans mecànics com els que coneixem avui dia, i es tenia que fer a base d’utilitzar la destral, el xerrac i el xerrac de dos mans. Per altra banda el control de la carbonera també era força pesat, ja que es tenia que vigilar permanentment, dia i nit, mentre durava la combustió no es podia dormir tranquil.

Precisament perquè el carboner tenia que estar sempre atent a la combustió, prop de la carbonera es construïa l’anomenada cabana de carboner, on s’allotjava el carboner els dies que durava el procés de fabricació del carbó.

El procés de construcció d’una carbonera tenia les següents fases:

• Distribució dels troncs en tres eixos per a que la majoria no toquin a terra i es faciliti el pas de l’aire per la part inferior de la carbonera.
• Col·locació de l'espitllera central fent un clot i posant-hi una teula subjectada amb fang. Es tapa amb rametes de pi per a que no pugui caure cap objecte.
• Es van col·locant els troncs ben alineats per la banda de fora i procurant no deixar cap espai entre ells.
• A la part davantera es posa llenya prima per encendre el foc.
• Al ribàs (petita paret de terra on es repenja la carbonera) s'hi posen uns troncs prims amb l'objectiu de deixar un espai per a que passi l'aire.
• Els buscalls (troncs prims fets de rames) es fan a mida per a que no surtin cap fora.
• La llenya ja està totalment apilada i es fica la llosa del damunt de la boca.
• Una vegada apilada la llenya es fica l'embalum, fet de rames disposades amb el tronc cap endins i al damunt terra. A la part inferior es comença un marge que aguantarà l'embalum i la terra. També evitarà que quan la carbonera es vagi cremant es faci un forat provocant que el carbó es torni cendra.
• En fer el marge es formen dues espitlleres, una a cada costat, amb dos pedres i una llosa al damunt.