dissabte, 16 d’agost de 2014

La Veu de la Història. Milagros Sanz Estupiñà

Amb aquest article comencem una nova col·lecció en aquest blog, que es tractarà d’entrevistes fetes a la gent més gran del poble, per a que ens parlin de la seva vida i així recollir anècdotes i vivències del nostre poble. És tracta d’un altra manera de recollir la història que ens ha portat fins on som ara.

Encetem la col·lecció amb una entrevista que Eladi Galbe, ha fet a Milagros (amb el nom tothom sap de qui estem parlant), es tracta d’una entrevista molt emotiva i en la marca inequívoca del personatge en qüestió (particularment per mi molt estimada, ja que de jove vaig aprendre moltes coses al seu costat).

Hem intentat conservar l’escènica del seu parlar quotidià, encarà que així entrem en faltes ortogràfiques, però creiem que s’ho val.

MILAGROS 30/07/2014
  
Milagros Sanz Estupiñà, actualment viu a Tivenys, té 88 anys i és filla de Tivenys. Treballadora incansable, pagesa, mestressa de casa, mare... la valentia personificada.

Nascuda el dia 3 de setembre del 1926,encara que ens diu que sempre li van dir que era el dia 6, per algun malentès de l' època.

Com recorda la infantesa? com era el poble?
Casi no recordo res, fins als 4 anys, cap a l'any 1930. Recordo que l'estiu el passàvem a Arenys de lledó. En aquells temps treballàvem en una teuleria de Cretes, la meua família hi va treballar abans de néixer jo i fins a la guerra. Baixàvem sempre a l'hivern, per sant Martí, per festes de Xerta, hi baixàvem en lo forn cuit, després hi tornàvem pel maig i ja passàvem tot l' estiu allà dalt.

Tivenys el recordo molt pobre, quatre o cinc cases eren les riques, la resta de la gent havien d'espavilar-se. Marxaven a fer obra  a les bòbiles, a Barcelona, Sabadell... També anaven molt a Tortosa.

Tivenys era un poble de fang. En recordo una cançó:
” A Tivenys tots fumen pipa i a Xerta tots són mineros, Aldover tots cistellers i a Bitem tots carboneros”, això és una cançó de l'època.

Va poder anar a l'escola o a “costura” com també es deia popularment?
Vaig anar a l'escola tots els anys, això sí, mesos solts, abans no era com ara. L'any 1935 no hi havia collita al poble i vam anar a Cretes, al molí. La meua mare i el meu germà a l'oliva  i jo, l’any 1935, vaig anar al col·legi de Cretes.

Tots els dies havia de fer el dinar per al meu pare. En 9 anys, feia el dinar cada dia: fesols en sal i oli...coses simples. En aquell temps jo era molt jugadora de boles, però també era llesta quan anava a estudi.

A quina edat comença a treballar Milagros i de què?
Als 6 anys ja portava arena a mun pare per a fer rajoles, cabassets d'arena allà a Arenys.
A l'obra en 6 anyets feia de tot. De tot menys l'ofici més antic del món.
A cavall de la burreta, a fer malesa, llaurar, collir,  i més tard a fer matalassos...

Un dia, de tanta calor, em vaig asfixiar i tot  i quan vaig poder, vaig descansar a la “sombra” d'una carrasqueta. Deurien ser les 12h del matí, no recordo l'any, però deuria tindre 14 anys. Després, quan vaig recuperar-me, em vaig trobar sense la burra.

En aquells temps carregava 50 kg de ranxo i de la carretera els pujava fins aquí a casa.
Hi havien 23 escales, les tenia contades.
Es pot dir que...vaig néixer per a treballar.

La col·lectivització, la guerra...Quants anys tenia i com ho va viure?
De la col·lectivització recordo coses: l’església, que era el mercat... No va funcionar massa, la gent que va manar, Minguet del Llop, los bessos, ordenaven a la gent que portés menjar a qui no en tenia (la gent tenia una targeta de racionament). La teoria era bonica, però... això ja venia de l’any 1931.

Quan va tenir lloc la guerra civil (1936-1939) jo tenia 9 anys, la recordo molt dura, molt.
Estàvem a Cretes, en zona republicana. Tot va ser molt desastrós, de les coses més dolentes que he viscut, si no  la que més.

Un dia van vindre els republicans a la teuleria i ens van dir que si venia l'amo ho havíem de manifestar, i vam baixar cap al poble, no teníem res contra l'amo. A casa érem republicans, però tampoc molt polítics, ens agradava ajudar a les persones, no érem de missa tampoc.

A Tivenys anàvem fent. Va ser tot més tranquil, no tant fort com a la Terra Alta, això  sí, les distincions van ser les mateixes per a perdedors i guanyadors. El meu pare, republicà, va anar a jornal de vila.

Quan va començar ,el juliol del 1936 erem a Lledó, però aquí no es va notar molt la guerra fins al 1938 que ja erem aquí a Tivenys.

Es pot dir que ha vist misèria?
Molta, molta! No vam passar mai gana, això si, el meu pare era molt espavilat, llavors, quan la guerra, estàvem a Vallpaumera.

Un dia, el meu pare va anar a Tarragona a peu, a buscar medicines per a Ramón de Calderó, que era casat en una neboda seua. Els dos havien agarrat tifus i vivien prop del pont de la Boinaca. Quan va arribar al Perelló, un esquadró d'aviació va aplanar el Perelló de dalt a baix, no va quedar ningú i en arribar a Tarragona, no portava prous diners. Les medicines valien més de 400 duros. Després es va trobar  a un noi de permís militar, que estava al parc Samà. Aquell noi era de Cretes, li deien “lo Ros de Mallent” i era el més alt del poble. Lo Ros li va dir: -hola teuler, que fas? Jo estic al parc Samà, què fas per aquí?- i ell li explicà:-No duc prous diners...i tinc un familiar malalt...-. El Ros es treu un feix de diners (els donaven dieta als militars) i li va donar.

De tornada cap al poble es va trobar un camió de soldats, els va fer l'stop i el van portar fins al poble?. Finalment aquella parella es van salvar i el meu pare sempre va ser un pare per a ells.

El meu germà, amb 17 anys, va anar a files i va passar el riu. La primera passada, ell, Tarumba i Miquel de la Paquela, els tres van passar el riu la primera nit.
A l'abril del 1938 vam anar a Vallpaumera, durant 10 mesos. Quan van tornar a baixar els nacionals, a la caseta estàvem tres de Bitem, lo tió Pequeño, la tia Blava, Margarita, la dona de Marian i Margariteta, la meua mare, mun pare, tres més de Cretes, jo i mun germà, fins que va marxar a files, per Sant Jaume (25 de juliol).

En aquells dies passava un agutzil per les muntanyes, per les llomes i donava les ordres. Va ser dramàtic. Així va ser com van cridar a files al meu germà, la quinta del  biberó.
A la caseta, entràvem l'aigua en bocois, anàvem a buscar oli al poble. L'oli es pot dir que va salvar el poble: aquell oli, a part del menjar, es feia servir per a  canviar per  arròs que pujàvem en los animals, i com podíem, cap al Perelló i seguint.

Mun pare era molt bona persona, sempre prenia a Rossita de la Chicarra a canviar... Feien cap a Falset i a Prades, baixaven vi, patates, llegums, a canvi d’arròs i així vam sobreviure.
Lo poble estava desert, saquejat i perillós... A la Vall, hi havia un control i a Xerta també et vigilaven, des de la distància.

La Maternitat com va anar? treballant?
Sempre treballant! Aquells anys no hi havien embarassos. Quan van vindre els homes de la guerra es va omplir el poble de crios. Però sempre treballant! Després arribava el part i la que ho passava, bé, i la que no, es moria.

Canviaria alguna cosa de les que ha fet?
No, no canviaria res. Hem treballat molt, molt de treball, estudi poquet, però no, no canvio res.

Li queden coses per a fer?
No, no m' ha quedat res per fer, tant laboralment com sentimentalment.

De quina persona pot dir que ha après més?
Del meu home. Era bo per  a tot, i molt bona persona. D'ell he après molt, i del meu pare també. El meu pare anava a netejar pous: baixaven lligats i allà baix, en aixades i cabassos, pujaven brutícia del pou, en lo matxo. Cada pou 8 duros. Era molt treballador.

Què no li agrada del que viu ara, que abans era millor?
Estem millor en general. A la joventut sempre se l'ha criticat, però sempre s'ha fet de tot.

Com veu la joventut avui dia?
La trobo una mica desmadradeta, l'educació s'ha perdut una mica, abans hi havia més respecte.

Què li sembla com està actualment el panorama a Catalunya i al món?
Tots són una colla de “granujes”, ho veig feo. Des de la Primera República hem anat cometent errades

Sap què són les vacances?
No, mai no n'hem fet. Mai, ni jove ni vella. Quan anàvem a fer matalassos a Bitem, pujava en 15000 pessetes cada dia (i vaig pagar la casa al comptat). Estes eren les meves vacances. D'això sí que puc dir que n'estic molt orgullosa, molt!

La feina de casa la feia de nit, tota la setmana al jornal i el diumenge a fer baldanes. Les vacances no les conec.
  
La felicitat existeix?
Em fico al llit totes les nits i totes, totes, em desperto a mitant nit i estic a l'era de la Serra en ell (Magí) i sí, ho vam ser. De temps no en teníem ni per a fer l'amor. Cosia fins i tot assentada al llit, i ell em deia:-em fas passar les nits en vetlla-.

Ens passàvem tot el dia plegant sense dinar, la mula i jo soles, quan estàvem a Rocablanca. Hi havien uns bancals de blat, allí trèiem el fem. Hi anàvem en Juan José i Jesús (del surdo). Jesús s'enyorava molt. Jo arrabassava i ell (Juan José ) treia els cabassos. Jo llaurava  a “ratos”, era un animal, una bèstia per a treballar. Vaig perdre el costum de menjar assentada.

Avui, en 88 anys, encara m'he aixecat a les 6.30.

Cap comentari: