La rebuda del Reis amb “petrolieres”.

Article escrit entre Carlos Marqués i Sisco Piñol. 

Recordo amb una certa tendresa aquelles dates nadalenques en que ens passàvem alguns dies buscant pots i llaunes per tot arreu, fins i tot als munts de brossa que estaven situats als voltants del poble (a L'Angel de Cabanes l'Ajuntament encara no li havia "comprat" el "carro de la basura"). Cada colla volia fer la "petroliera" més llarga i més forta del poble. Allò si que eren "petrolieres" i no les que fan ara amb quatre llaunes de refresc o cervesa. Fèiem unes andròmines que s'havien de conduir amb quatre xiquets com a mínim per a poder passar be pels cantons i que no s’enganxessin.

Tota una feinada per rebre els Reis d’Orient, perquè a l’estar Tivenys una mica amagat sota la falda de les muntanya de Cardó, cal que tots els xiquets i xiquetes surtin al carrer a fer soroll per a que no passin de llarg i deixin els seus regals.

Una bonica tradició del nostre poble que no hem de perdre i que es podria potenciar amb un concurs de “petrolieres” amb premis (a la més llarga, la més bonica, etc...)

Tradicions Nadalenques.

Nadal és temps de pau, harmonia i tradicions. La gent va pel carrer en una cara diferent a la resta de l’any se’ls veu més feliços i van felicitant-se les festes uns al altres, és sens dubte un temps especial, i com a tal ens fa gaudir dels records i de les tradicions d’aquestes dates.

Un dels records que millor guardo de la meva infantesa, és quan la mare la nit de Nadal, picolava la carn amb que tenia que farcir el canalons i estenia la pasta d’aquests damunt la taula, per preparar-los pel dinar del dia de Nadal. De fet l’àpat del dia de Nadal es per si sol tota una tradició a tot Catalunya.

Relacionat amb el menjar, cal fer menció de dos dolços molt especials a les nostre terres: les Borraines i el Torró de Moniato, tots dos molt populars en temps d’escasses econòmica.

Les borraines s’aconseguien fàcilment, ja que pràcticament sortien silvestres pels horts, per la seva preparació sols cal rentar-los les fulles i sucar-les en una pasta feta amb llet, ous, canyella, ratlladura de llimona i farina. Un cop sucada es fregeix a la paella i un cop fregida se li aboca un bon raig de mel tèbia i no hi ha postres que se li puguin comparar.

L’altre dolç és feia amb aquest tubèrcul semblant a la patata però molt més dolç, el moniato. Primer és fa un almívar amb sucre i aigua, quan l’almívar esta en el seu punt se li afegeix el puré de moniato, ametlla molta torrada, pell de llimona ratllada i rovells d’ou i es va remenant al foc fins que la pasta sigui consistent. Desprès de deixar-ho reposar un parell de dies ja es podia menjar.

Però el Nadal a part de menjars també és època de regals, penso que serià bo no donar-li tanta importància al Pare Noël importat dels Estats Units i recuperar una tradició molt nostra com és el caga tió. Recordo molt bé aquell tronc d’olivera que al mig de la cuina tapat amb una manta anava cagant petits joguets i dolços, mentre li pegava cops amb un pal i cantava la cançó “Tronc de Nadal, caga torró i pixa vi blanc”. De cançons del tronc de Nadal n’hi ha moltes que depenen de la població on es canten, però a casa meva es cantava aquesta i un cop havia acabat de cagar el tronc feia cap al foc, avui amb les calefaccions això ja és més difícil que passe.

Un altre moment important del Nadals és la vinguda dels Reis Mags i la seva recepció amb la petroliera, aquella espècie de serp de pots de llauna vuits, que els crios del poble fabricàvem durant tot el mes de desembre per tal de fer-la ben llarga, ja que com més llarga hi havia possibilitat de rebre més regals per part dels Reis Mags.

Parlant d’aquests personatges tant màgics un dels meus millors records fou quan un any juntament amb Ignasi i Xixo fórem els protagonistes de la festa. Fou una experiència molt bonica el poder veure en primera persona la il·lusió dels infants en aquest dia tant feliç per ells.

L’any passat Tivenys va organitza el pessebre vivent, baix el meu punt de vista un gran èxit tant organitzatiu com de posta en escena, vull animar als organitzadors que no ho abandonin, és una bonica tradició.

Pessebre Vivent Tivenys

View SlideShare presentation or Upload your own. (tags: pessebre vivent)

Construccions de pedra en sec.

La pedra seca és el nom que pren un tipus d'arquitectura tradicional on la pedra s’utilitza sense cap mena de morter. Les pedres es van encaixant pel seu propi pes, la norma fonamental diu que tota pedra ha de quedar sobre altres dos i al seu torn tindre’n dos damunt. La millor pedra és la plana, tipus llosa, sent millor la que te un grossor considerable. Hem de tenir en compte que la pedra per al pagès és més un destorb que un altra cosa, això ha provocat molts de cops que la pedra ideal, la plana com deia abans, no sempre ha estat possible utilitzar-la i s’han tingut que utilitzar còdols deformes, però que destorbaven força la feina del pagès, en aquest casos les estructures son menys estables i menys estètiques, aquest rebuig és el que tradicionalment s’ha utilitzat per crear les obres de pedra seca. 

Jo recordo a la Murta que quan llaurava sortien uns roculs enormes i la millor manera d’apartar-los del bancal era posant-los als damunt d’un marge, això explica molts de cops que en trossos de terra plans on no caldria marges n’hi hagin, hi força alts, com és el cas que us comento de la Murta. Aquests marges es coneixen com a marges de despedregar.

També és habitual trobar les finques delimitades per marges, degut a n’aquest factor de que el material de rebuig s’ha de posar en algun lloc, en aquest cas s’aprofita per delimitar les propietats.

Finalment, parlant de marges, ens trobem amb el marge que realment ens dona una utilitat, és el que serveix per atalussar els pendents, formant bancals o faixes i aconseguint així guanyar terreny cultivable on abans el pendent ho impedia.

Un altra construcció que ens trobem amb pedra seca son les casetes de muntanya, es tracta de petites construccions que tenen la funció de protegir al pagès de les tempestes i lloc per guardar les eines del camp. Si les dimensions ho permetien s'utilitzaven també com a lloc de descans pels animals de tir. En aquest cas la que tinc més present és la caseta de la Murta, en la qual m’he refugiat en més d’una tempesta i que la podem veure a la fotografia, avui ja amb el sostre tombat.

Els aljubs o “cocos” com ho coneixem popularment a Tivenys, són una espècie de dipòsits, construïts en una bassa soterrada, coberta i coronada per una cúpula i tancada amb una petita porta de fusta. Aquestes construccions se solien construir al costat d’una roca que els serveix com a plataforma per la captació de l’aigua de pluja. És una construcció fonamental per garantir la disponibilitat d’aigua a les persones i el bestiar.

La construcció de la cúpula dels “cocons”, utilitza la tècnica d’aproximació de filades, que consisteix en anar sobreposant pedres horitzontalment, aplanades, ben aparellades entre si i amb un lleuger pendent. La filada superior es decanta cap a l'interior, tot formant anelles de pedra de radi decreixent fins a la cúpula, que es tanca amb una o diverses lloses. En la foto podem veure el “coco” dels Lligrans de José el Ferré construït l’any 1932 i que és un clar exemple d’aquest tipus de construcció.

Una construcció que també utilitza la tècnica d’aproximació de filades, tot i que de forma més reduïda son les barraques per caçar el tord.

La practica de la pedra seca és una activitat ancestral, ens podríem remuntar a èpoques prehistòriques al voltant del 3500 a.C. tot i que les construccions que podem observar avui en dia daten la majoria de finals del segle XIX i principis del XX. Per tant podem veure en tot aquest variat de construccions que els nostres avantpassats amb l’enginy van cobrir unes necessitats bàsiques a partir d’un material de rebuig com és la pedra.

Lo Cap de Dansa.

Li vaig demanar a en Josep Bargalló Badia, autor de la col·lecció “Balls i Danses de les Comarques de Tarragona” si hem podia facilitar la informació que ell te sobre aquesta tradició del nostre poble, us adjunto tot seguit el que m’ha passat.

La festa Major s'escau el mes de setembre i es dedicada a sant Miquel Arcàngel, i entre els molts actes festius, es feia a la vespra ofrena de fruits i el ball de plaça on es ballava la jota a la nit sota la llum de les teieres.

Sortien de l'ajuntament les Capdanseres acompanyades de llur parella i feien cap a la plaça major, on dansaven com a primer ball elles soles lo Cap de Ball que era el ball d'honor. Al davant de totes hi anava la primera Capdansera que solia ser la filla del batlle, d'alguna autoritat local o una noia que s'hagués distingit en el poble, i aquesta era l'encarregada d'obrir el ball junt amb les seves companyes i els seus galants. Aquesta dansa era molt admirada per tot el poble i mesos abans era rigorosament assajada per tal de quedar be davant de tothom.

Aquesta jota o Cap de ball era costum de foguejar-la, es a dir que mentre ballaven els anaven tirant focs petadors a veure si els hi podien cremar les faldilles a les balladores, com mes cremades millor.

Acabada la dansa antigament eren obsequiats els balladors i balladores amb un refresc a base de pastissets, vi ranci, moscatell i altres llepolies de la cuina tradicional. En els darrers temps el refresc s'oferia a tothom que hi havia a la plaça i era pagat per l'ajuntament.

El ballar Lo Cap de Dansa a la plaça el dia de la festa major es una costum que data de molt antic i les persones consultades ens diuen que prové dels avis i besavis i mes endarrera. Malauradament avui s'ha perdut doncs vers els anys cinquanta es va deixar de ballar, caient completament en desús.

Totes aquestes dades ens han estat explicades pel senyor Josep Alcoverro i Curto, batlle de la població, per la senyora Rosa Piñol i Curto i pel seu espòs Josep Curto i Sabaté.


La part coreografica ens ha estat ensenyada per tres bones balladores de jota del poble, les senyores Josepa Piñol i Fons, Pepita Bengochea i Alcoverro i Carme Piñol i Antó.

Aquest recull es feu dins d'una sala a l'ajuntament un diumenge al mati del mes de març de l'any 1984.

Documentalment hi ha moltes referències sobre les festes típiques d'aquest poble. En Joan Amades en el seu Costumari Català ens diu: " A la Ribera de l'Ebre(?) el dia de sant Miquel fa festa el poble de Tivenys, al peu de la muntanya de Cardó. Ballaven la jota en havent sopat, al so de gralla i entorn del faster arborat de teia....! A Tivenys i alguns pobles de la Ribera de l'Ebre, cap al tard del dia de la vigília de Reis, una parella de fadrins es vestien de Reis, d'una manera molt rústega i primitiva. Anaven per les cases de bracet seguits d'una munió d'infants i precedits pel graller que sonava una tonada típica. Visitaven les cases mes riques, on eren rebuts amb gran cortesia i com si fossin els veritable reis..../ en acabar feien cap a la plaça, on tenia lloc una ballada que presidien i dirigien els apòcrifs reis, ballada que es veia concorreguda d'allò mes.

VESTUARI
Homes: En els darrers temps que era ballada abans de la guerra de 1936 els homes anaven mudats de les festes i amb vestits actuals. les dones portaven faldetes llargues i mantons de Manila. Antigament tant homes com dones vestien com els pagesos i pageses del Baix Ebre.

ESTRUCTURA MUSICAL DE LA DANSA
MELODIA A 32 compassos
MELODIA B COBLA 28 "
MELODIA A 32 "
MELODIA B COBLA 28 "
MELODIA A 32 "
MELODIA B COBLA 28 "
MELODIA A 32 "

PARTICIPANTS
Parelles mixtes nombre il·limitat.

PASSOS
Punt de vals arrossegat
Pas de jota amb relliscada.

C O R E O G R A F I A

COL·LOLCACIÓ INICIAL
Les parelles entre a la plaça agafades de bracet unes darrera de les altres i donen una volta tancant una rodona. Es paren i s'encaren quedant els homes dins i les dones fora.
Així col·locats els homes amb les mans posades a la faixa i les dones mans a la cintura esperen l'introducció de la música.

PRIMERA MUDANÇA MELODIA A
32 compassos com segueix:
1 - 14 de punt de vals a lloc girant el cos a dreta i esquerra i fent espetegar els dits. (GRAFIC 1)
15 - 16 giravolt ambdós per llur dreta.
17 - 18 els homes fan passar el peu esquerra per davant del dret quasi fregant-lo a terra mentre es desplacen vers la dreta. Les dones ho fan amb peu diferent
ja que així el dos van en la mateixa direcció. (GRAFIC 2)
19 - 20 el mateix que l'anterior però passant ara els homes el peu dret per davant l'esquerra i anar vers l'esquerra. Les dones ho fan amb peu contrari.
21 - 30 per anar repetint de 17 - 20 anant repetint ara un peu ara l'altre.
31 - 32 giravolt els homes pe llur esquerra i dones dreta.
SEGONA MUDANÇA MELODIA B COBLA
28 compassos com segueix:
1 - 2 marcar dos punts davant, homes peu esquerra i dones peu dret.
3 - 4 relliscada vers el costat contrari que s'ha marcat. (GRAFIC 3)
5 - 6 marcar dos punts davant, homes peu dret i dones peu esquerra.
7 - 8 relliscada vers el costat contrari que s'ha marcat.
9 - 26 igual com de 1 - 8.
27 - 28 giravolt home per llur esquerra i dones dreta.

TERCERA MUDANÇA MELODIA A
32 compassos com la mudança primera.

QUARTA MUDANÇA MELODIA B COBLA
28 compassos com segueix:
1 - marcar peu esquerra homes i dret les dones espatlla, espatlla.
2 - 3 relliscada vers el lloc contrari que s'ha marcat.
4 - marcar peu dret homes i esquerra dones
5 - 6 rellisca vers el lloc contrari que s'ha marcat.
7 - 26 anar repetint igual com de 1 - 6
27 - 28 giravolta per l'esquerra l'home i dreta la dona.

CINQUENA MUDANÇA MELODIA A
32 compassos com la mudança primera i tercera.

SISENA MUDANÇA MELODIA B O COBLA
28 compassos com segueix:
1 - home marca peu esquerra i dona peu dret tots ajuntant-se espatlla, espatlla.
2 - 4 giravolta separant-se l'home vers l'esquerra i dona per la dreta.
5 - homes marca peu dret i dona peu esquerra tot ajuntant-se espatlla, espatlla. (GRAFIC 4)
6 - 8 giravolta separant-se, home ver la dreta i dona vers l'esquerra.
9 - 28 anar repetint com de 1 - 8.(GRAFIC 5)
SETENA MUDANÇA MELODIA A
32 compassos com segueix:
1 - 4 de punt de vals a lloc.
5 - 6 amb el mateix punt es canvien de lloc passant-se d'esquena.
7 - 8 tornen a lloc passant-se d'esquena.
9 - 30 van repetint com de 1 - 8
31 - 32 giravolt ambdós per llur dreta.
Queden saludant-se de costat, ell mans a la faixa, ella mans ala cintura.

En aquest pdf adjunto la partitura.

Les sínies de reg.

Recordo quan era menut i mon pare hem feia vigila que el matxo no es pares mentre donava voltes a la sínia del “pou nou”, i que els cotxes dels estiuejants estrangers que passaven per la carretera, es paraven i fotografiaven aquell enginy de reg tant peculiar.

De fet les sínies varen tenir molta importància en el desenvolupament de les nostres terres, ja que desprès dels successius fracassos per a realitzar unes sèquies de reg a partir de l’assut eren el principal i més generalitzat sistema de reg. Tot el delta des de Tivenys fins el mar estava ple d’aquests enginys, inclús al nord del País Valencià (Benicarló i Vinaròs) era un sistema bàsic per poder conrear les terres.

Es tractava d’una gran roda dentada col·locada horitzontalment sobre el seu eix i que en posava en moviment un altra de vertical que aguantava un rosari format per la corda i els cadups. L’eix principal descansava en un arc que ocupava el punt mig del pou. La roda horitzontal es movia gràcies al matxo o mula que girava al voltant del pou i que estava unit a ella mitjançant dos llargues vares. En gira el matxo, feia moure la roda horitzontal, la qual transmetia, mitjançant les dents, el moviment a la roda vertical que era la que arrossegava la corda sense fi on estaven lligats els cadups, de tal manera que la part inferior se submergia a dintre del pou. Eren els cadups els que en gira les rodes, elevaven l’aigua des del fons del pou i l’abocaven a una espècie de pastera situada a la boca del pou i des de la qual l’aigua ja es dirigia cap al reg o s’utilitzava per omplir si l’hi havia un safareig que tenia la missió d’emmagatzemar l’aigua.

Emeteri Fabregat en el seu llibre “Viatge per l’Ebre. Setembre de 1849” ens diu que l’enginyer francès Lente, va calcular que una sínia podia treure 2 l d’aigua per segon, i que podia regar per terme mitjà, uns 13 jornals de terra. En el mateix treball trobem que el cost de construcció d’un d’aquest enginys estava valorat en un sis mil rals de l’època.

La nit de Sant Joan.

La celebració del solstici d’estiu be de temps ancestrals, abans i tot del catolicisme, però aquesta religió, per tal de cristianitzar les festes paganes, va convertir, la festa d’adoració al sol en el dia en que la nit és la més curta de l’any, en la festa de Sant Joan, de la mateixa manera que en la celebració del solstici d’hivern va instaurar el Nadal.

La creença pagana parla de que la nit de Sant Joan és una nit màgica, en la que les plantes tenen virtuts especials, la tradició remeiera parla de recollir plantes aquesta nit per efectuar cures, també parla d’encendre fogueres per tal de rendir homenatge al sol, aquesta última tradició de la foguera encarà es conserva avui en molts indrets del mon i per descomptat en el nostre poble, tradició que actualment be acompanyada per la revetlla de Sant Joan i els petards.

Quan arriben aquestes dates jo recordo la meva infantesa en la que es feien 2 ó 3 fogueres a Tivenys, concretament recordo molt bé la foguera de la raval que es feia on ara s’aixeca el Casal Cultural i la del carrer de Capdevila que es muntava on avui esta casa Eugeni i Anabel. Recordo bé aquestes fogueres perquè vaig participar en la construcció de les dos, la de la raval perquè és la que fèiem amb els amics de la colla i la de Capdevila perquè era la del meu carrer.

Quan ens apropàvem a Sant Joan començava la tasca de recollir trastos vells per les cases per tal de poder muntar la foguera al voltant d’un pal de pitera que tallàvem al barri del Castell, també voltàvem pels magatzem de fruita del poble (els de Sinto, Sella i el Blaio) per tal de recollir caixes i biruta fetes malbé baix l’atenta mirada dels propietaris perquè no n’agafesem de bones.

Un altra tradició catalana és la de menjar la coca de Sant Joan, un pastís de pinyons i fruites confitades.

Per tant Sant Joan és una nit màgica i de tradicions que cal que mantinguem i disfrutem durant molts anys.

Locucions i cançons de Tivenys.

Aquí us presento un recull de locucions i cançons populars on apareix el nostre poble, n’hi ha d’amables i n’hi ha que en fan burla, però totes elles formen part de la tradició de la nostra comarca i del nostre poble.

Enric Bayerri en el “Refraner català de la comarca de Tortosa”, per descriure a qui parla molt ràpid i atropelladament ho fa amb la següent locució:

Parla a mils, com los de Tivenys

En el cançoner de Joan Amades “Folklore de Catalunya” trobem una cançó en la qual surten els mals noms i defectes d’uns quants pobles, per la proximitat geogràfica d’aquests s’ha d’entendre que ha estat un poble veí d’aquests d’on ha sortit aquesta cançó:

A Tivenys ne són raboses,
a Aldover uns alocats
i a Xerta molt embusteros
que mai diuen veritat.

En el mateix cançoner d’Amades en trobem un altra en la qual es descriuen els principals oficis del pobles,

A Rasquera fan cabassos,
al Ginestar cabassoles,
al Pinell ne fan graneres
i a Tivenys canten les dones.

I encarà n’apareix un altre amb referències meteorològiques:

A la serra plou i neva
i a Tivenys ne fa bon sol:
minyonetes de Rasquera,
¿qui us s'ha mort que porteu dol?

Amadeu Pallarés i Lleó en el seu llibre “Mots tradicionals de les Terres de l’Ebre” trobem una cançó que realça els nois de Tivenys.

A la vila de Tivenys
es crien els nois alts
i a la vila de Benifallet,
petits, però nans.

Finalment en Cels Gomis en la seva obra "Follies particulars de Fraga, Mequinensa y de Tortosa" publica una cançó d’enyorança a la nostra terra:

Adéu, masos de Bítem
i també los de Tivenys;
adéu, les xiques de l'horta
de la Capella dels Reis.

El Poble vist per Joan Lluís Nàcher.

Joan Lluís Nàcher ens va deixar un escrit on es descriu la vida al poble, és un escrit ple de sentiment i que retrata fidedignament el que es viu en un poble menut com el nostre per aquest motiu m’agrada’t recuperar-lo ara per al bloc.

El poble és un aplec de gent que sent les mateixes campanes, veu les mateixes muntanyes, pateix les mateixes desgràcies i entre els habitants se saben i es conten totes les coses que a llurs cases passen.
Les campanes fan de gaseta, pregonen morts i naixements, anuncien les festes, ens criden a les misses.
Les muntanyes i també el tros de cel que elles retallen, són els predicadors que ens parlen contínuament de Déu, ara la terra amb les seves brotades, els seus eixuts o les seves collites, ara el cel amb els seus estels o les seves pluges o les seves pedregades. Per això, la gent del poble té sempre a la boca el -si Déu vol!
Les mateixes desgràcies que pateixen i també les mateixes bonances que frueixen, lliguen i fan un sol manyoc de tots els seus interessos, i esdevé d'aquí que fins l'interès que a la gent tant separa a nosaltres ens lliga.
Per l'interès, tots els del poble tenen iguals desitjos, iguals esperances, iguals temences, iguals condols i festes.

Com se saben i es conten entre ells llurs coses i negocis, les cases són com si fossin de vidre transparent i no poden amagar les misèries i les dolenteries, les desavinences i les intencions totes i les hipocresies d'aquells que les pateixen.
Nostres tares són sabudes i corren de boca en boca i nostres virtuts també.
Això porta una confiança i una caritat per força.
És veritablement grandiosa la missió que Déu té encomanada als petits pobles de la moderna societat.
En les capitals febrosenques, naixen i s'inflen tota mena de problemes i disputes i lluites polítiques i vosaltres, petits pobles amb contra força, heu de fer caure la balança del cantó de la justícia, vosaltres petits pobles plens de pau i amor, heu de ser l’esperó que salvi la societat de ser inundada.
Els esperits que allà es moren, a vosaltres pugen a cercar vida nova.
Els pulmons que allà s'ofeguen a vosaltres pugen a respirar aires frescos.
Els cors que allà s'emmalalteixen a vosaltres pugen per a guarir les seves ferides.
Petit poble de Tivenys! Tu ets l'arca de totes les tradicions bones, la reclusa de totes les forces útils, el gran acumulador d'energia, i ets el volant, el regulador de la màquina social.
En el teu si les virtuts aniuen, els vicis no hi troben sentit, la veritat governa i la hipocresia perd la seva disfressa.
Les plagues totes de la societat, les conseqüències dels mals, arriben a tu tan esmorteïdes que no alteren la teva pacífica i fecunda existència. Aquestes plagues estan lluny, molt lluny del nostre poble, no les cridem i no els paguem el bitllet de primera perquè vinguin.
No anem a cercar la influència de la política. A ell?, foraster que no l'hi ha d'acostar mai i que tant li fa el poble.
Oh, Déu Totpoderós i Savi! Guardeu al nostre poble de les set plagues d'Egipte de les cent i una plagues de la política de ponent i de les mil i més plagues que Vós sabeu que poden venir de gent sense feina.
Sent la nostra vila la nostra mare social, li devem amor de fills i als nostres convilatants amor de germans.
Si falten a casa els nostres pares, al nostre poble hi ha lloc de descans de les seves despulles, sobre el nostre poble hi ha el cel de glòria carregat de puresa, destil·lada en el si d'una nit de silenci. La teva visió que rica es torna si la banya el sol del treball, la llum creadora dels teus homes braus i cultes que conreen els teus camps, amb la sana alegria que els dóna la pau i el treball i que flota en l'aire eixe ritme gegantí i fosc en el qual respira la terra fecunda, prenyada de fruits.
Si fos poeta agafaria la plana i la sucaria amb tinta de color i faria unes quantes estrofes de ratlles curtes l'amor al meu poble.
Si fos músic agafaria l'arpa dels enamorats i cercant en les seves cordes suaus les dolces melodies, cantaria l'amor... l'amor al meu poble.
No sóc poeta ni músic, no puc, ni versificar ni cantar i més en prosa llisa i estil senzill també puc dir quelcom d'amor... d'amor al meu poble que és el temple en què la Natura tant plena de majestat et va donar tota la bellesa i puc afirmar sense cap recel, que des de Tivenys al seu parc i des del seu parc al cel!.

Sant Jordi.

La diada de Sant Jordi és un dia de festa, però no pas festiu i penso que en això radica bona part de l’èxit d’aquesta diada que marca un altre fet diferencial de Catalunya respecte l’estat Espanyol. Si Sant Jordi fos festiu molta gent marxaria fora de les ciutats o simplement gandulejaria per casa, però al ser un dia laborable la gent va a treballar, però tothom traiem temps de la nostra feina per poder compra una rosa, un llibre o totes dues coses.

No és un dia de reivindicació nacional per això ja tenim l’11 de setembre, simplement és un dia en el qual els catalans celebrem el dia dels enamorats, allunyant-nos de l’imposa’t dia de Sant Valentí, que no te res a veure en la nostra cultura i que tant sols interessos econòmics fan que ens el venguin com a dia dels enamorats. Però Sant Jordi també és cultura, encara que bona part d’ella en una llengua que no és la nostra, però no ens ha d’importar a Sant Jordi tothom i te cabuda i cal explicar el significat d’aquesta festa per així remarcar encara més el fet diferencial del poble català.

El Tocinet de Sant Antoni

Us adjunto un relat de Ramón de Trabal en el qual explica d’on ve la dita "Dónes més voltes que el tocinet de Sant Antoni".

“Deien els vells que ho sentien dir als seus que pels carrers de Tivenys sempre hi voltejava un tocinet.
Un mamelló que el compraven la Confraria de Sant Antoni i el soltaven per engreixar-lo de les despulles de la gent i el subhastaven a l'oferta en el dia de la festa del Sant.
Així és, que aquell animalet solt voltava tot el nucli urbà perquè avui deien les dones que s'afartava de carabassa al Castell, demà menjava garrofes al carrer de l'Embut, cap al tard li donaven patates a la Romelia, a l'endemà feia cap a Capdevila per una pitança de panís, un abeurall de tomàquets passades del canyís a la Valleta i ajocar-se a les Piteres per l'endemà tornar a recorre el poble i així recorrent tots els anys d'ací d'allà, es feia gros per la subhasta.
Això era de tota la vida cosa de Tivenys, però a fi de segle XIX aquell any tres dies abans de Sant Antoni, desaparegué el tocinet per art d'encantament i no es va poder subhastar amb el desconsol de tots els tivenxencs perquè s'acabava una bella tradició, que havien fet els avis.
Acabades les festes de Sant Antoni les bugaderes al riu i els tavernaris de ca la tia Benita van xerrar que per les festes de Sant Antoni per les Serres, Toses i Quinxars es va veure una gran fumarola.
De llavors ençà que no ha anat cap més tocinet solt pel poble i també s'ha acabat aquella dita popular: Dónes més voltes que el tocinet de Sant Antoni".

Anar a fer la mona.

Arriba Pasqua i és temps de mones, aquesta bonica tradició que simbolitza que la Quaresma i les seves abstinències s’han acabat. La paraula mona prové de munna terme àrab que significa “provisió de la boca” regal que els moriscos feien als seus senyors.

La tradició diu que els padrins regalem mones als fillols el diumenge de Pasqua desprès de la missa, per a que el dilluns de Pasqua se la vagin a menjar.

Avui les mones son de xocolata, amb figures de Disney, jugadors del Barça o qualsevol altra figura que ens puguem imaginar, però la tradicional mona, la mona de tota la vida és la que esta feta del que diem pa de mona, de forma ovalada i amb un o dos ous als extrems, és la mona que els nostres pares i iaios, anaven a menjar-se a l’assut el dilluns de Pasqua, ja que llavors la Setmana Santa no era una setmana d’esbarjo i vacances, més be tot el contrari, era una setmana d’oficis religiosos i processons que culminava en la festa del dilluns de Pasqua.

Per tal que la tradició no es perdi us adjunto una recepta de mona de Pasqua. Com passa amb moltes receptes tradicionals, cada família té la seva pròpia recepta. Val a dir que totes són bones. L'important és que aquest dolç tan típic continuí formant part de la gastronomia de Tivenys i de les Terres de l'Ebre.

Ingredients:

• 1 litre d'oli d'oliva
• 10 ous
• 250 ml d'aigua*
• 250 ml de llet*
• 500 grs. de sucre
• 100 grs. de llevadura fresca
• Pell de llimona ratllada
• Un polsim de sal
• Farina
• Cabell d'àngel
• Ou per pintar
• Ous durs per decorar
• Anissets
  
  * L'aigua i la llet s'infusionen amb matafaluga i després es cola.
  
  Elaboració:
  
  Pas 1. Es desfà la llevadura amb els líquids (millor si estan tebis). Després s'afegeixen els ous, el sucre, la sal, l'oli i la llimona ratllada. Quan està tot ben remenat, s'afegeix poc a poc la farina, fins que quedi una pasta que no s'enganxi a les mans. Treballar la massa enèrgicament, per a que quedi ben tova. Embolicar-la amb un drap net i tapar-la amb una manta. Deixar-la reposar entre sis i set hores a un recipient prou gran per a que la massa tingui lloc quan vagi creixent.
  
  Pas 2. Agafar porcions de pasta i fer tires llargues i estretes. Posar el cabell d'àngel al damunt i enrotllar fins que quedi tancada. Posar a una safata de forn i donar-li la forma ovalada. Després pintar amb l'ou batut. Posar a un extrem l'ou dur i subjectar-lo amb dues tiretes creuades de la mateixa pasta. Decorar amb els anissets. Posar al forn (prèviament escalfat) a temperatura mitja 150/160º fins que la mona estigui daurada.

El Carnaval a Tivenys.

Avui el Carnaval de Tivenys és un més dels que es celebren a les Terres de l'Ebre, però va haver un temps que juntament amb el de Godall era l’únic que es celebrava en aquestes terres. El motiu era que aquesta festa estava prohibida per la dictadura feixista del General Franco. Desconec el cas de Godall, però a Tivenys es celebrava gracies a un fet molt peculiar, sols es podien disfressar les dones i aquestes podien treure a ballar a qui volguessin. Mon pare en aquella època era membre de la Societat del Ball, oficialment "Sociedad de Educación y Descanso" i li vaig sentir explicar més d'un cop que la Guardia Civil s'havia presentat al ball i a l'entrada comprovava que realment la gent disfressada fossen dones.
Aquesta prohibició va fer que el Carnaval de Tivenys tingues durant molts anys una característica diferencial respecte els altres, i que fos famós a les Terres de l'Ebre.
Recordo que en els primers anys de Democràcia, quan altres poblacions començaven a celebrar el Carnaval i Tivenys continuava amb el model clàssic de sols disfressar-se les dones, un mestre que tenia a l'institut en una classe sobre tradicions populars atribuïa aquesta celebració tant peculiar a la festa de Santa Àgata patrona de les dones, li vaig fer notar que no era així, ja que el Carnaval marca l'inici de la Quaresma que desemboca en la Setmana Santa, i per tant igual que aquesta el Carnaval puja i baixa en el calendari, i que coincideixi amb Santa Àgata és pura coincidència.

Sant Antoni i la Barraca

El 17 de gener, Tivenys cel·lebra la festivitat de Sant Antoni Abat. Aquest dia se celebren diferents actes com són la missa en honor al sant i la tradicional "oferta", que consisteix en el fet que les famílies de la localitat ofereixen tota mena de productes, en especial del camp, que se subhasten davant l'església amb la finalitat d'aportar fons per a la parròquia.

És tradició de Tivenys que per Sant Antoni es celebri un obra de teatre coneguda com "La Barraca", aquesta obra interpretada per gent del poble representa la vida de l'Anacoreta Antoni. Abans del començament de l'obra tots els intèrprets protagonitzen la Cavalcada dels Dimonis, també coneguda com "La Publicata", que consisteix en anar pel poble amb cavalls i recitant versos picants dedicats als veïns del poble.