dimarts, 6 de maig de 2008

El Poble vist per Joan Lluís Nàcher.

Joan Lluís Nàcher ens va deixar un escrit on es descriu la vida al poble, és un escrit ple de sentiment i que retrata fidedignament el que es viu en un poble menut com el nostre per aquest motiu m’agrada’t recuperar-lo ara per al bloc.

El poble és un aplec de gent que sent les mateixes campanes, veu les mateixes muntanyes, pateix les mateixes desgràcies i entre els habitants se saben i es conten totes les coses que a llurs cases passen.
Les campanes fan de gaseta, pregonen morts i naixements, anuncien les festes, ens criden a les misses.
Les muntanyes i també el tros de cel que elles retallen, són els predicadors que ens parlen contínuament de Déu, ara la terra amb les seves brotades, els seus eixuts o les seves collites, ara el cel amb els seus estels o les seves pluges o les seves pedregades. Per això, la gent del poble té sempre a la boca el -si Déu vol!
Les mateixes desgràcies que pateixen i també les mateixes bonances que frueixen, lliguen i fan un sol manyoc de tots els seus interessos, i esdevé d'aquí que fins l'interès que a la gent tant separa a nosaltres ens lliga.
Per l'interès, tots els del poble tenen iguals desitjos, iguals esperances, iguals temences, iguals condols i festes.

Com se saben i es conten entre ells llurs coses i negocis, les cases són com si fossin de vidre transparent i no poden amagar les misèries i les dolenteries, les desavinences i les intencions totes i les hipocresies d'aquells que les pateixen.
Nostres tares són sabudes i corren de boca en boca i nostres virtuts també.
Això porta una confiança i una caritat per força.
És veritablement grandiosa la missió que Déu té encomanada als petits pobles de la moderna societat.
En les capitals febrosenques, naixen i s'inflen tota mena de problemes i disputes i lluites polítiques i vosaltres, petits pobles amb contra força, heu de fer caure la balança del cantó de la justícia, vosaltres petits pobles plens de pau i amor, heu de ser l’esperó que salvi la societat de ser inundada.
Els esperits que allà es moren, a vosaltres pugen a cercar vida nova.
Els pulmons que allà s'ofeguen a vosaltres pugen a respirar aires frescos.
Els cors que allà s'emmalalteixen a vosaltres pugen per a guarir les seves ferides.
Petit poble de Tivenys! Tu ets l'arca de totes les tradicions bones, la reclusa de totes les forces útils, el gran acumulador d'energia, i ets el volant, el regulador de la màquina social.
En el teu si les virtuts aniuen, els vicis no hi troben sentit, la veritat governa i la hipocresia perd la seva disfressa.
Les plagues totes de la societat, les conseqüències dels mals, arriben a tu tan esmorteïdes que no alteren la teva pacífica i fecunda existència. Aquestes plagues estan lluny, molt lluny del nostre poble, no les cridem i no els paguem el bitllet de primera perquè vinguin.
No anem a cercar la influència de la política. A ell?, foraster que no l'hi ha d'acostar mai i que tant li fa el poble.
Oh, Déu Totpoderós i Savi! Guardeu al nostre poble de les set plagues d'Egipte de les cent i una plagues de la política de ponent i de les mil i més plagues que Vós sabeu que poden venir de gent sense feina.
Sent la nostra vila la nostra mare social, li devem amor de fills i als nostres convilatants amor de germans.
Si falten a casa els nostres pares, al nostre poble hi ha lloc de descans de les seves despulles, sobre el nostre poble hi ha el cel de glòria carregat de puresa, destil·lada en el si d'una nit de silenci. La teva visió que rica es torna si la banya el sol del treball, la llum creadora dels teus homes braus i cultes que conreen els teus camps, amb la sana alegria que els dóna la pau i el treball i que flota en l'aire eixe ritme gegantí i fosc en el qual respira la terra fecunda, prenyada de fruits.
Si fos poeta agafaria la plana i la sucaria amb tinta de color i faria unes quantes estrofes de ratlles curtes l'amor al meu poble.
Si fos músic agafaria l'arpa dels enamorats i cercant en les seves cordes suaus les dolces melodies, cantaria l'amor... l'amor al meu poble.
No sóc poeta ni músic, no puc, ni versificar ni cantar i més en prosa llisa i estil senzill també puc dir quelcom d'amor... d'amor al meu poble que és el temple en què la Natura tant plena de majestat et va donar tota la bellesa i puc afirmar sense cap recel, que des de Tivenys al seu parc i des del seu parc al cel!.