La Veu de la Història. Milagros Sanz Estupiñà

Amb aquest article comencem una nova col·lecció en aquest blog, que es tractarà d’entrevistes fetes a la gent més gran del poble, per a que ens parlin de la seva vida i així recollir anècdotes i vivències del nostre poble. És tracta d’un altra manera de recollir la història que ens ha portat fins on som ara.

Encetem la col·lecció amb una entrevista que Eladi Galbe, ha fet a Milagros (amb el nom tothom sap de qui estem parlant), es tracta d’una entrevista molt emotiva i en la marca inequívoca del personatge en qüestió (particularment per mi molt estimada, ja que de jove vaig aprendre moltes coses al seu costat).

Hem intentat conservar l’escènica del seu parlar quotidià, encarà que així entrem en faltes ortogràfiques, però creiem que s’ho val.

MILAGROS 30/07/2014

  

Milagros Sanz Estupiñà, actualment viu a Tivenys, té 88 anys i és filla de Tivenys. Treballadora incansable, pagesa, mestressa de casa, mare... la valentia personificada.

Nascuda el dia 3 de setembre del 1926,encara que ens diu que sempre li van dir que era el dia 6, per algun malentès de l' època.

Com recorda la infantesa? com era el poble?

Casi no recordo res, fins als 4 anys, cap a l'any 1930. Recordo que l'estiu el passàvem a Arenys de lledó. En aquells temps treballàvem en una teuleria de Cretes, la meua família hi va treballar abans de néixer jo i fins a la guerra. Baixàvem sempre a l'hivern, per sant Martí, per festes de Xerta, hi baixàvem en lo forn cuit, després hi tornàvem pel maig i ja passàvem tot l' estiu allà dalt.

Tivenys el recordo molt pobre, quatre o cinc cases eren les riques, la resta de la gent havien d'espavilar-se. Marxaven a fer obra  a les bòbiles, a Barcelona, Sabadell... També anaven molt a Tortosa.

Tivenys era un poble de fang. En recordo una cançó:

” A Tivenys tots fumen pipa i a Xerta tots són mineros, Aldover tots cistellers i a Bitem tots carboneros”, això és una cançó de l'època.

Va poder anar a l'escola o a “costura” com també es deia popularment?

Vaig anar a l'escola tots els anys, això sí, mesos solts, abans no era com ara. L'any 1935 no hi havia collita al poble i vam anar a Cretes, al molí. La meua mare i el meu germà a l'oliva  i jo, l’any 1935, vaig anar al col·legi de Cretes.

Tots els dies havia de fer el dinar per al meu pare. En 9 anys, feia el dinar cada dia: fesols en sal i oli...coses simples. En aquell temps jo era molt jugadora de boles, però també era llesta quan anava a estudi.

A quina edat comença a treballar Milagros i de què?

Als 6 anys ja portava arena a mun pare per a fer rajoles, cabassets d'arena allà a Arenys.

A l'obra en 6 anyets feia de tot. De tot menys l'ofici més antic del món.

A cavall de la burreta, a fer malesa, llaurar, collir,  i més tard a fer matalassos...

Un dia, de tanta calor, em vaig asfixiar i tot  i quan vaig poder, vaig descansar a la “sombra” d'una carrasqueta. Deurien ser les 12h del matí, no recordo l'any, però deuria tindre 14 anys. Després, quan vaig recuperar-me, em vaig trobar sense la burra.

En aquells temps carregava 50 kg de ranxo i de la carretera els pujava fins aquí a casa.

Hi havien 23 escales, les tenia contades.

Es pot dir que...vaig néixer per a treballar.

La col·lectivització, la guerra...Quants anys tenia i com ho va viure?

De la col·lectivització recordo coses: l’església, que era el mercat... No va funcionar massa, la gent que va manar, Minguet del Llop, los bessos, ordenaven a la gent que portés menjar a qui no en tenia (la gent tenia una targeta de racionament). La teoria era bonica, però... això ja venia de l’any 1931.

Quan va tenir lloc la guerra civil (1936-1939) jo tenia 9 anys, la recordo molt dura, molt.

Estàvem a Cretes, en zona republicana. Tot va ser molt desastrós, de les coses més dolentes que he viscut, si no  la que més.

Un dia van vindre els republicans a la teuleria i ens van dir que si venia l'amo ho havíem de manifestar, i vam baixar cap al poble, no teníem res contra l'amo. A casa érem republicans, però tampoc molt polítics, ens agradava ajudar a les persones, no érem de missa tampoc.

A Tivenys anàvem fent. Va ser tot més tranquil, no tant fort com a la Terra Alta, això  sí, les distincions van ser les mateixes per a perdedors i guanyadors. El meu pare, republicà, va anar a jornal de vila.

Quan va començar ,el juliol del 1936 erem a Lledó, però aquí no es va notar molt la guerra fins al 1938 que ja erem aquí a Tivenys.

Es pot dir que ha vist misèria?

Molta, molta! No vam passar mai gana, això si, el meu pare era molt espavilat, llavors, quan la guerra, estàvem a Vallpaumera.

Un dia, el meu pare va anar a Tarragona a peu, a buscar medicines per a Ramón de Calderó, que era casat en una neboda seua. Els dos havien agarrat tifus i vivien prop del pont de la Boinaca. Quan va arribar al Perelló, un esquadró d'aviació va aplanar el Perelló de dalt a baix, no va quedar ningú i en arribar a Tarragona, no portava prous diners. Les medicines valien més de 400 duros. Després es va trobar  a un noi de permís militar, que estava al parc Samà. Aquell noi era de Cretes, li deien “lo Ros de Mallent” i era el més alt del poble. Lo Ros li va dir: -hola teuler, que fas? Jo estic al parc Samà, què fas per aquí?- i ell li explicà:-No duc prous diners...i tinc un familiar malalt...-. El Ros es treu un feix de diners (els donaven dieta als militars) i li va donar.

De tornada cap al poble es va trobar un camió de soldats, els va fer l'stop i el van portar fins al poble?. Finalment aquella parella es van salvar i el meu pare sempre va ser un pare per a ells.

El meu germà, amb 17 anys, va anar a files i va passar el riu. La primera passada, ell, Tarumba i Miquel de la Paquela, els tres van passar el riu la primera nit.

A l'abril del 1938 vam anar a Vallpaumera, durant 10 mesos. Quan van tornar a baixar els nacionals, a la caseta estàvem tres de Bitem, lo tió Pequeño, la tia Blava, Margarita, la dona de Marian i Margariteta, la meua mare, mun pare, tres més de Cretes, jo i mun germà, fins que va marxar a files, per Sant Jaume (25 de juliol).

En aquells dies passava un agutzil per les muntanyes, per les llomes i donava les ordres. Va ser dramàtic. Així va ser com van cridar a files al meu germà, la quinta del  biberó.

A la caseta, entràvem l'aigua en bocois, anàvem a buscar oli al poble. L'oli es pot dir que va salvar el poble: aquell oli, a part del menjar, es feia servir per a  canviar per  arròs que pujàvem en los animals, i com podíem, cap al Perelló i seguint.

Mun pare era molt bona persona, sempre prenia a Rossita de la Chicarra a canviar... Feien cap a Falset i a Prades, baixaven vi, patates, llegums, a canvi d’arròs i així vam sobreviure.

Lo poble estava desert, saquejat i perillós... A la Vall, hi havia un control i a Xerta també et vigilaven, des de la distància.

La Maternitat com va anar? treballant?

Sempre treballant! Aquells anys no hi havien embarassos. Quan van vindre els homes de la guerra es va omplir el poble de crios. Però sempre treballant! Després arribava el part i la que ho passava, bé, i la que no, es moria.

Canviaria alguna cosa de les que ha fet?

No, no canviaria res. Hem treballat molt, molt de treball, estudi poquet, però no, no canvio res.

Li queden coses per a fer?

No, no m' ha quedat res per fer, tant laboralment com sentimentalment.

De quina persona pot dir que ha après més?

Del meu home. Era bo per  a tot, i molt bona persona. D'ell he après molt, i del meu pare també. El meu pare anava a netejar pous: baixaven lligats i allà baix, en aixades i cabassos, pujaven brutícia del pou, en lo matxo. Cada pou 8 duros. Era molt treballador.

Què no li agrada del que viu ara, que abans era millor?

Estem millor en general. A la joventut sempre se l'ha criticat, però sempre s'ha fet de tot.

Com veu la joventut avui dia?

La trobo una mica desmadradeta, l'educació s'ha perdut una mica, abans hi havia més respecte.

Què li sembla com està actualment el panorama a Catalunya i al món?

Tots són una colla de “granujes”, ho veig feo. Des de la Primera República hem anat cometent errades

Sap què són les vacances?

No, mai no n'hem fet. Mai, ni jove ni vella. Quan anàvem a fer matalassos a Bitem, pujava en 15000 pessetes cada dia (i vaig pagar la casa al comptat). Estes eren les meves vacances. D'això sí que puc dir que n'estic molt orgullosa, molt!

La feina de casa la feia de nit, tota la setmana al jornal i el diumenge a fer baldanes. Les vacances no les conec.

  

La felicitat existeix?

Em fico al llit totes les nits i totes, totes, em desperto a mitant nit i estic a l'era de la Serra en ell (Magí) i sí, ho vam ser. De temps no en teníem ni per a fer l'amor. Cosia fins i tot assentada al llit, i ell em deia:-em fas passar les nits en vetlla-.

Ens passàvem tot el dia plegant sense dinar, la mula i jo soles, quan estàvem a Rocablanca. Hi havien uns bancals de blat, allí trèiem el fem. Hi anàvem en Juan José i Jesús (del surdo). Jesús s'enyorava molt. Jo arrabassava i ell (Juan José ) treia els cabassos. Jo llaurava  a “ratos”, era un animal, una bèstia per a treballar. Vaig perdre el costum de menjar assentada.

Avui, en 88 anys, encara m'he aixecat a les 6.30.

La Industria Cimentera a Tivenys

La fabricació de ciment artificial Portland requereix tres matèries primeres (calç, argila i guix) abundants als termes de Tivenys i Benifallet, concretament a Coll de Som. Lo qual marca la localització de les pedreres en aquesta part del terme i de les fabriques que s’ubiquen al peu del Som i prop de l’Assut per d’aquesta manera facilitar el transport de la matèria primera fins les fabriques i d’aquestes el producte acabat poder-lo distribuir amb llaüts cap als llocs de comercialització. Aquests llaüts també servien per portar el carbó des de Mequinensa fins les fabriques de ciment. El transport amb els llaüts es va canviar pel transport en camions a principis de la dècada dels seixanta.

Mapa en la ubicació de les fabriques i les pedreres d'extracció.

De fet de les tres fabriques existents, tant sols una esta dins el terme de Tivenys, les altres dos estan situades al terme de Benifallet, però per la seva situació geogràfica, molt lluny del poble, no van tenir cap impacte en aquesta població en quant ha ocupació tot el contrari del que va passar en Tivenys (molt properes) e inclús amb Xerta.

La primera fabrica que va existir fou la de Mayor, és la que esta situada més amunt, es va construir l’any 1891 sobre el que antigament havia estat un forn de calç, el seu fundador fou Jaime Mayor Mayor. La seva proximitat al riu provocava que les riuades li fessin diferents destrosses, lo qual obligava que se li fessin remodelacions de manera sovint, una de les més importants es va fer l’any 1914 i la van aprofitar per fer-ne la inauguració oficial en la que hi van assistir diferents personalitats de la comarca.

L’accés per terra a aquesta fabrica era molt complicat per no dir impossible, des de l’Assut sols existia un sender molt abrupte, que passava per un penya-segat on el camí es convertia en un pas per taulons, tota una aventura per als que els hi tocava acudir a treballar. Per aquest motiu eren pocs els tivenyencs que hi treballaven, la majoria de treballadors eren de Xerta el quals aprofitaven el pas de barca per anar a treballar. De fet aquest pas de barca era fonamental per poder transportar el producte final a l’altra riba i des d’allí distribuir-lo. Primer passaven els carros a dalt de la barca, els carregaven i tornaven a passar per començar la distribució, quan es van canviar els carros per camions, es passava el ciment damunt la barca i a l’altra riba carregaven els camions.

Fabrica de Mayor i els transport fluvial.

Abans de la construcció del pas de barca, per poder portar els treballadors i fer la distribució del ciment fins a Tortosa, la fabrica comptava amb quatre llaüts: La Campana, San Julian, La Hiena i Sant Jaume.

La fabrica es va anar transmeten de pares a fills fins la quarta generació. A principis del segle XX la fabrica va passa a mans de Julian Mayor, el propietari més emblemàtic, perquè durant el seu mandat fou quan la fabrica va prosperar més. L’any 1912 va guanyar diverses medalles i diplomes a les exposicions internacionals de Londres i París.

Un dels motius de l’èxit durant aquets anys, fou la construcció del canal de l’esquerra, ja que li va proveir el ciment que es va necessitar per aquesta obra.

Quan va arribar la guerra civil, la fabrica fou col·lectivitzada juntament amb la de Cementos Ebro i van funcionar com una de sola. Un cop va acabar la guerra la van recuperar els propietaris, tot i que no va reprendre la producció fins l’any 1946.

Als anys 50 fou llogada als propietaris de Cementos Ebro i va funcionar fins la dècada dels 60, en que va tancar definitivament.

En aquesta fabrica i treballava una mitjana d’entre trenta i quaranta treballadors.

Fabrica de Cementos Ebro

La fabrica de baix propietat de “Cementos Ebro” va començar la seva activitat als anys vint, i va anar funcionant amb les consegüents transformacions i ampliacions. No cal dir que aquesta fabrica pel fet ser fundada més tard era molt més moderna que l’altra.

Gracies a que es va anar modernitzant i a una molt millor comunicació per terra per poder distribuir el seu producte, aquesta fabrica es va mantenir en funcionament fins la dècada dels setanta. La defunció del seu propietari i la mala gestió dels successors va accelerar el tancament d’aquesta industria.

En aquesta fabrica hi treballaven unes cinquanta persones, pràcticament totes de Tivenys, ja que al contrari de la de Mayor, la comunicació per terra era mol accessible i la gent del poble es podia desplaçar amb moto, bicicleta e inclús a peu.

Cementos Ebro va arribar a cotitzar en borsa tal com veiem en aquest retall del diari ABC del 31 de desembre de 1964.

Retall de les cotitzacions en borsa del diari ABC

En la següent imatge podem veure un anunci del producte d’aquesta fabrica al diari El Mundo Deportivo del dia 6 de setembre de 1959.

Anuncia al diari Mundo Deportivo

La tercera fabrica, aquesta ja allunyada del riu, però al peu mateix de Som, per aprofitar la proximitat amb les pedreres fou la de José Borràs. Aquesta fabrica era més petita que les altres i va funciona poc temps.

Les pedreres d’on s’extreia el material per a fabricar el ciment, eren un enorme orifici a cel obert. Les més impactants per la seva profunditat i grandària son la de la Vall Llarga, i la de Mayor. La que esta dalt de tot de Som es relativament petita comparada amb les altres dos.

El material de les pedreres de Som i de la Vall Llarga es transportava primer amb carros i posteriorment amb camions fins les fabriques, però la que proveïa a la fabrica de Mayor ho feia d’una forma ben curiosa, de fet aquesta pedrera esta físicament situada a la part superior de la muntanya on esta ubicada la fabrica. Un túnel estret comunicava la fabrica amb el fons de la pedrera i el transport es feia per unes vagonetes, estirades per un ruc.

El treball en les fabriques de ciment no era gens agradable i força dur, per les condicions en que es treballava. La pols del ciment castigava molt els pulmons dels treballadors i moltes feines es feien a destall lo qual encarà enduria més la feina. La gent que podia viure de la pagesia evitava en la mesura de lo possible la duresa del ciment.

La rebuda del Reis amb “petrolieres”.

Article escrit entre Carlos Marqués i Sisco Piñol. 

Recordo amb una certa tendresa aquelles dates nadalenques en que ens passàvem alguns dies buscant pots i llaunes per tot arreu, fins i tot als munts de brossa que estaven situats als voltants del poble (a L'Angel de Cabanes l'Ajuntament encara no li havia "comprat" el "carro de la basura"). Cada colla volia fer la "petroliera" més llarga i més forta del poble. Allò si que eren "petrolieres" i no les que fan ara amb quatre llaunes de refresc o cervesa. Fèiem unes andròmines que s'havien de conduir amb quatre xiquets com a mínim per a poder passar be pels cantons i que no s’enganxessin.

Tota una feinada per rebre els Reis d’Orient, perquè a l’estar Tivenys una mica amagat sota la falda de les muntanya de Cardó, cal que tots els xiquets i xiquetes surtin al carrer a fer soroll per a que no passin de llarg i deixin els seus regals.

Una bonica tradició del nostre poble que no hem de perdre i que es podria potenciar amb un concurs de “petrolieres” amb premis (a la més llarga, la més bonica, etc...)

Fotos Antigues (VII)

En aquestes fotos del 5 de maig de 1912 veiem l’arribada de la comitiva del Rei Alfons XIII, per inaugurar el canal de l’esquerra de l’Ebre i participar en el banquet que es va oferir en l’edifici de l’antiga farinera de Gonzalez.

En la segona foto podem observar la façana de la farinera ornamentada per l’ocasió. Aquest edifici tal com s’explica en l’article “La visitadel Rei Alfons XIII a Tivenys” fou habilitat en dos menjadors (un per la comitiva reial i l’altre per al servei), també es va habilitar un dormitori amb quarto de bany i un despatx per a que el Rei pugues parlar amb el Palau Reial a Madrid.

Fotos Antigues (VI)

Fa poques setmanes a Tivenys s’inaugurava el Centre d’Interpretació de la pesca en madrava, un espai que fa tot el goig i que ajuda a recuperar en imatges el que va representar aquesta practica en les poblacions pròximes a l’Assut.


Avui publico unes fotos que hem semblen espectaculars i que amplien el catàleg d’imatges que ja podem gaudir del centre d’interpretació. Aquestes fotos me les ha fet arribar Gaspar Clavell, aquest senyor va néixer l’any 1951 a la veïna població de Xerta, aleshores son pare era el Notari d’aquesta població, ell avui en dia viu a Bilbao, però com a mostra de no haver perdut el contacte amb l’Ebre i la seva població natal ens ha proporcionat aquestes imatges per a que les gaudim.

L’assut (III). Construcció del canal de l'esquerra.

La llei de 15 d’abril de 1906 autoritzava al Ministeri de Foment l'adjudicació mitjançant subhasta pública la concessió d’obres de reg al riu Ebre. Al plec de condicions, facultatives, econòmiques i generals, sota les quals es treien a subhasta les obres esmentades, s'establia a l'article 1º: “...las obras de la margen derecha están construidas, y el concesionario, solo podrá explotarlas en el plazo que falta hasta completar 99 años a partir del 5 de julio de 1867. las obras de la margen izquierda se conceden por un plazo de 99 años, a partir de la fecha de adjudicación definitiva. Pero si el concesionario fuese una asociación de propietarios o comunidad de regantes legalmente constituidos, las obras del canal de la izquierda se conceden a perpetuidad...”.

La perpetuïtat, a més de les millores econòmiques en les subvencions per part de l’Estat va ser sens dubte un esperó suficient per tal que els nostres avantpassats es constituïssin en Comunitat de Regants i en Sindicat Agrícola, per així poder acudir a la subhasta de les obres de reg. Les ordenances i reglaments de la nova Comunitat foren aprovades per Reial Ordre el 9 d’octubre de 1907.

L'objectiu inicial era regar les 12.691 hectàrees compreses al plànol general aprovat de les terres que podien rebre el reg, la Comunitat va obtenir una concessió de 19m3/s.

Per tal de finançar el projecte, es va negociar un conveni, que es va materialitzar en data 5 de febrer de 1907 amb la “Real Compañia de Canalizaciones y Riegos”. Aquesta Companyia havia nascut l’any 1881 davant la precària situació econòmica que travessava la “Real Compañia de Canalización del Ebro”, companyia constituïda amb capital francès, espanyol, belga i anglès, amb l’objectiu d’impulsar la construcció del canal de navegació entre Amposta i Sant Carles de la Ràpita.

En aquest conveni s’especificava que la “Real Compañia” aportaria els fons necessaris per construir les obres del canal del marge esquerre, que foren 17 milions de pessetes. Com a garantia, la Comunitat va lliurar 340.000 bons hipotecaris amb un valor de 50 pessetes cadascun. La “Real Compañia” obtenia a canvi, el benefici de poder explotar el canal mentre el deute esmentat no fos cancel·lat, cosa que va succeir l’any 1967, quan la Comunitat va acabar de liquidar el deute i el canal de l’esquerre va a passar a ser de plena propietat

El canal de l’esquerra fou inaugurat el 5 de maig de l’any 1912 pel rei Alfons XIII, en l’actualitat el canal te una longitud de 50km porta un cabal de 22m3/s i rega 55.000 jornals d’horta i arrossars.

A la dècada dels 80, el canal va ser revestit evitant així, els problemes de rebentades i filtracions que tenia.

Les carboneres a Tivenys: revivint una vella tradició.

Fa uns mesos vaig escriure sobre la construcció de les carboneres, feina que a meitats del segle XX, feien molts dels pagesos de Tivenys, ara Martí Prades m’ha fet arribar el treball que va fer ell en motiu de la Fira d’Artesania i Turisme de l’any 2000. El seu escrit superar en qualitat i explicació de detalls al meu per lo qual us recomano la seva lectura.

Introducció

La producció de carbó vegetal va suposar fins fa unes dècades una important activitat entre la pagesia del nostre poble. A les tradicionals tasques agrícoles i/o ramaderes s'hi afegia sovint l'activitat del carboneig.

El nostre no és ni ha estat un poble de molt de bosc, però s'hi ha produït carbó a partir de la fusta dels arbres dels conreus de secà. La tècnica es va anar transmetent de generació en generació, fins que va desaparèixer completament aquesta activitat. Ara són pocs els qui encara guarden la memòria d’aquell temps, i que ens han explicat de viva veu els detalls del procés de construcció de les carboneres i l’habilitat per guiar la cocció, però també ens han apropat a la realitat d’una època que forma part de la història i la cultura del nostre poble. La festa de la carbonera pretén ser un homenatge als qui van viure en pròpia pell aquella època, alhora que te l’objectiu de recuperar la tradició donat a conèixer l’activitat del carboner en les seves diferents vessants.

Malgrat la tradició centenària, la memòria recent ens remet a les gelades del 56, que van suposar una gran activitat en la producció de carbó al haver d’aprofitar la llenya procedent de les oliveres, garrofers i ametllers morts. Cal tenir en compte la duresa del treball d’obtenció, sense mitjans mecànics, d’una llenya molt seca, emprant com a úniques ferramentes la destral i el “sorrac de dos mans”. D’altra banda, aquesta data va representar l'inici de la progressiva desaparició de la producció local de carbó vegetal, que va ser substituïda per nous sistemes energètics com l'electricitat, el gas o el gas-oil, que s'imposaren a partir del anys 60.

Tot i que l'obtenció de carbó es compaginava amb altres activitats agrícoles i/o ramaderes, tenim constància que alguns pagesos del poble es desplaçaven temporalment a zones boscoses de la Catalunya central per a treballar com a carboners.

La carbonització

El procés de fer carbó vegetal no és altra cosa que llevar-li l'aigua que conté la llenya mitjançant una combustió controlada, de manera que amb molt menys volum i pes té el mateix poder calorífic. Fan falta uns quatre quilos de llenya per fer-ne un de carbó. La seva utilització va ser molt variada. S'aprofitava, sobre tot, per a ús domèstic en cuines i brasers, però també es venien excedents per a altres aplicacions, especialment com a combustible per a motors de tot tipus.

De carboneres n'hi havia fonamentalment de dos tipus. La més corrent era la de planta en forma de trapezi i també de planta rodona amb ullal. Aquestes eren emprades preferentment pels carboners professionals, ja que, a banda de la major complexitat en la seva construcció, permetien la cocció d’una major quantitat de llenya.

El procés de construcció de la carbonera

La carbonera que descriurem és la de planta en forma de trapezi, que ha estat la tradicional i més estesa en el nostre poble.

Primer que res calia tallar i preparar la llenya convenientment. Pel seu poder calorífic, la fusta d'elecció era la de carrasca i d’olivera, però també s'emprava fusta de pi, mata, garrofer i d'ametller.

Preferentment, la carbonera s'ubicava sobre el llarer d'una d'anterior, on es conservava endurida la "terra cremada". Si el lloc era nou, s’anivellava i es netejava completament.

La carbonera, encara que acostumava a situar-se en zones receroses, s’orientava amb la “boca” en direcció nord, cara al vent de dalt, per tal de facilitar la cocció del davant cap al darrera. En funció de la grandària que es volia fer la carbonera, l'esplanada havia de ser més o menys gran. Una carbonera mitjana tenia uns 3-4 metres de llargada i dos d’alçada, de la qual se’n podia obtenir més d’una tona de carbó. Tot i que les dimensions eren molt variables, sempre acostumaven a guardar una proporció estable entre la base i l’alçada.

Per bastir la carbonera es començava per la base. Se situaven uns buscalls travessers, en forma de graella, per tal que la llenya no toqués a terra, ja que aquesta no es couria adequadament per extreure'n carbó. Damunt d’aquest “llit” trenat, s’anava amontonant la llenya.

Al perímetre es disposaven de manera regular unes obertures amb dues lloses verticals i una sobreposada, anomenades "aspiralls", que tenien la funció de permetre controlar el pas de l'aire a l'interior per fer la cocció. La boca de la carbonera s'ubicava a la base del costat curt.

La llenya més grossa es posava al cos central de la carbonera, i a dalt i cap a fora les branques més primes. Era important, sobretot, que en la construcció no es deixessin massa escletxes per on pogués passar molt d'aire, la qual cosa faria que es cremés massa la llenya. Per això, procuraven tenir a mà uns quants “rabassons” que permetien omplir els buits deixats per la llenya.

En tenir tot el munt de troncs i branques arreglat, el següent pas era el de cobrir-ho tot amb terra. Damunt la llenya es posava una capa de fenàs, brosta, rames eixamorades, romer o qualsevol tipus de brossa que hi hagués en les proximitats, feta a gavells i després d'haver estat uns dies amb pedres damunt per a compactar-se. Aquesta brossa tenia la missió d'impedir que la terra caigués dins de la carbonera. A la part baixa de la carbonera i fins a mitja altura es construïa un marge que tenia la missió d’aguantar la capa de brossa i terra. El marge havia de deixar al descobert els espiralls. Si la carbonera era gran, també es construïa una petita escala amb pedres per poder treballar a la part superior.

Una volta bastida tota la carbonera es procedia a botar-la. A la boca s’havia disposat per l’encesa una argelaga i llenya prima que facilités la combustió. Quan el foc havia agafat força en l'interior de l'ullal, feia que caigués la terra i es tapés la boca per ella mateixa.

El carboner havia de procurar dirigir la combustió de manera adequada, a través del control del pas de l’aire a través dels espiralls. La calor del foc es dirigia cap als espiralls oberts. El fum que surt per aquests és en un principi blanc i tèrbol. Quan comença a carbonar-se el fum es torna més clar i d'un color blau. Aleshores és el moment de tapar els espiralls, ja que si no es tapen quan cal es cremaria massa el carbó.

La carbonització s’ha de produir de davant cap a darrera i de manera uniforme pels costats. De no ser així, cal corregir-ho. La llenya al tornar-se carbó perd volum, per la qual cosa tendeix a enfonsar-se una mica. Si en algun lloc el cobert s'enfonsa massa, s’ha d’anar compactant amb terra i brossa. En arribar el foc als espiralls, aquests es van tapant, i quan tots estan tapats, la combustió està complerta i el carbó ja està fet.

De vegades, la llenya que tocava a terra no solia fer-se carbó i tenien que procedir després a fer el recuit —així s'anomenava al procés de fer una carbonereta menuda per a coure les restes de llenya que no s'havien fet carbó—.

Una volta el carbó fet, deixaven tots els forats ven tapats i esperaven uns dies a que el carbó es refredés. Després s’iniciava el procés de “rescaldar”, que consisteix en anar estirant les rames de la coberta, permetent que la terra caigui a l’interior, per tal que contribueixi a apagar alguna brasa que acostuma a quedar encesa.

Després de desmuntar completament el marge i de treure la brosta, amb l'ajuda d'un rascle o ganxo, anaven traient carbó de la part baixa i l'escampaven pel voltant per a que es refredés. Calia vigilar que no revifés, i en cas de fer-ho, apagar-lo de seguida amb aigua o terra.

El carbó s’ensacava o es posava en sarions —cabassos plans de palma—. El matxo amb bast o sària era l’element de transport més utilitzat pels camins de difícil accés, però el transport fins al poble es realitzava amb el carro.

La vida del carboner

Al nostre poble, el carboner compaginava aquesta tasca amb la resta d’activitats agrícoles. De manera preferent, construïa les carboneres al bon temps, ja que la correcta combustió del carbó és molt important i exigia una vigilància gairebé permanent, dia i nit.

Normalment dormia a la caseta de la muntanya on feia el carbó, i situava la carbonera prop d’aquesta, però de vegades, havia de construir una barraca o aprofitava alguna cova propera a la sitja per tal de tenir-la vigilada durant la nit. No es podia dormir tranquil mentre durava la combustió.

El menjar era lleuger i fàcil de conservar. El peix salat, les clotxes i els llegums formaven part de la gastronomia habitual del carboner.

Allà pels anys 40, un carboner venia el carbó entre una i dues pessetes el quilo. Tot el procés de la construcció i recollida de carbó acostumava a durar uns 15 dies.

Una feina dura que ha desaparegut, i a la qual ara volem retre-li homenatge per tal que les generacions que no vam conèixer-la directament puguem continuar mantenint-la viva com a part de la cultura del nostre poble.

La producció artesanal d'oli d'oliva a Tivenys en temps de l'estraperlo.

Aquest treball que presentem sobre la producció d’oli d'oliva en temps de l’estraperlo, fou escrit per Martí Prades, en ocasió de la Fira d’Artesania i Turisme de Tivenys de l’any 2001, en el marc d’aquesta fira es va fer un monogràfic d’aquest tema.

Des d’aquestes línies li vull agrair a Martí el seu oferiment per publicar-lo al bloc.

Introducció

El cultiu de l’olivera i la producció d’oli d’oliva ha estat una de les principals activitats agrícoles del nostre poble. Però no sempre ha estat fàcil poder desenvolupar aquesta activitat.

Durant els anys de la postguerra, el govern va intervenir diversos productes bàsics de consum: farina, arròs, oli, etc., cosa que va afectar directament a la producció d’oli d’oliva.

La “Quinta zona” o la Guàrdia Civil controlava aferrissadament els molins d’oli, que en aquella época, a Tivenys, en van arribar a funcionar prop d’una desena.

Els moliners anaven de pressa per complir el “cupo” d’oli que tenien assignat per l’autoritat, mentre procuraven resservar-se alguna mòlta per a ús propi o per al mercat d’estraperlo.

Els pagesos, malgrat disposar d’una abundant collita, veien com l’oli “escurssava” i no podien ni “omplir el cetrill”.

Però, com acostuma a ser, la necessitat, la valentia i la imaginació van poder més que la repressió i els pagesos van arribar a la conclusió que haurien de ser ells mateixos qui realitzessin tot el procès de producció d’aquell bé preuat.

Testimoni inestimable d’aquella època és José “del surdo”, que va ser el primer en construir-se un molí artesanal, casolà, d’oli.

La tècnica d’elaboració d’oli

El sistema era senzill: Es procuraven dues pedres, d’aproximadament un metre de diàmetre i les arrossegàven amb currons fins al lloc destinat a construir el molí. Les pedres eren picades pacientment per una de les cares fins a aconseguir aplanar-les completament, per tal que situades l’una al damunt de l’altra deixèssin el mínim vuit possible.

A la pedra inferior s’hi instal·lava un ferro d’uns 10 centímetres que servia d’eix sobre el qual pivotava la pedra del damunt. En aquesta s’hi disposaven dos fustes entre les quals s’hi fixava una llarga barra (habitualment un tronc d’olivera), que serviria de palanca per fer girar la pedra.

A la part superior s’hi practicava un forat que serviria per introduir les olives, sobre el qual es fixava un petit recipient construït amb fustes —la gronsa— que permetia que aquestes anessin caient a l’interior a la velocitat desitjada.

La circulació de la pasta en l’interior de les pedres s’aconseguia amb uns rebaixos excèntrics amb forma d’espiral, picats inversament en la seva superfície. De la distribució d’aquests depenia el que la pasta obtinguda quedés prou fina i que sortís de les pedres amb la velocitat desitjada. Cada 15-20 peus, s’havia de picar novament la pedra, per afinar-la.

La tracció del molí era animal, normalment amb matxo, que estirava el balancí, situat a l’extrem posterior de la barra. El pagès procurava que l’animal, amb els ulls convenientment tapats, voltés a una velocitat regular.

Quan el sistema funcionava, 8 “varselles” d’olives (uns 90 kg.) es molien en dues hores aproximadament.

La pasta obtinguda de la mòlta va sortint per la vora de les pedres, i empesa per una pala de fusta, es recollida amb unes teules col·locades al voltant. La pasta, dipositada en una portadora, era a punt per al procés de premsat.

La premsa era un mecanisme tan rudimentari com el molí. Sobre una base ferma, habitualment una pedra plana, es dipositaven els cofins, petits (52 cm. de diàmetre), i a sobre uns tacs de fusta de la mateixa dimensió. El pes sobre la pila s’aconseguia amb un tronc de pi, d’uns 6 metres de longitud, subjecte en un forat de roca en la part curta i en un suport amb dues barres en l’altre. Sobre la part llarga s’hi suspenia una civera o plataforma sobre la qual s’hi dipositaven pedres que servien per aplicar progressivament el pes que comportava una forta pressió sobre la pila.

La pasta es disposava uniformement sobre els cofins, fins a un total de 16 que conformaven la parada. A poc a poc s’omplia la civera amb pedres, i amb la pressió i l’escalfor del foc a la vora, durant la nit s’anava escorrent l’oli de la pasta que contenen els cofins.

Al matí, plegaven l’oli. El rendiment de les olives, normalment morrudes i fargues, amb aquest sistema, res envejava als mitjans tècnics actuals. Habitualment s’obtenien 2 cantes (excepcionalment 3), per cada 10 varselles d’olives (aproximadament 110 kg.).

Les restes d’oli brut s’aprofitaven per a elaborar sabó.

L’ús comú del molí

Aviat es va utilitzar el molí per altres veïns, que portaven les olives fins al “Pi de l’Era”, la finca de José en ple cor de la serra del Boix, a 11 km. del poble, amb el matxo carregat amb la sària. Aquest explica que en un hivern se’n van moldre 20 mil quilos, funcionant el molí de manera ininterrompuda. Pel lloguer del molí no fèien pagar res, però hi havia un compromís per part de tots que si algún dia arribés una multa, els ajudarien a pagar-la entre tots els que hi molien. Tanmateix, “ens ho agraïen més que si haguessim fet pagar... qui et venia un dia a llaurar amb el matxo, et portava un cabàs de pataques, fesols,.... i així vam anar tirant”.

Les seves pors es van fer realitat, i un bon dia va presentar-se el guarda rural, amb la intenció ferma de denunciar l’activitat il·lícita. Després d’una estona d’argumentacions i de lamentacions, aquest va concloure: “Mireu, hem de ser clars, hem de menjar tots... en tindria prou si em resservéssiu un petit potet d’oli de cadascú que vé a moldre... si em podeu reunir tres o quatre litros, ben bé que m’anirà”. L’acord no es va fer esperar.
José encara ho recorda amb alegria: “Tan aviat com vaig poder, vaig portar-li. Era un matrimoni jove. No ens va dir res més”.

La vida a la serra

La serra del Boix es troba a 11 km. del poble de Tivenys. En aquella época, el mitjà de locomoció per excel·lència era el matxo, amb sària o tirant el carro. Els camins, sinuosos i empinats, tenien trams que es podien fer amb carro, però altres només permetien el pas de les bèsties “a càrrega”, per la qual cosa el transport es realitzava habitualment amb sària.

En la campanya de l’oliva, quan la feina apretava, les estades a la serra eren de dues o tres setmanes. “Ens emportàvem per menjar pa, quatre sardines i un abadejo...”. Els àpats eren lleugers i senzills: la pataca com a base, en abadejo, en suc o en sopes, arròs, fideus o verdura. I de darreries mitja sardina o els tords que caçaven i que conservaven en oli. Alguns també es feien el pa en un petit forn.

Les jornades de treball eren llargues. Quan es feia fosc, la família es reunia a la vora del foc, que juntament amb un llum d’oli il·luminaven la caseta. Habitualment aquesta tenia un petit corral per l’animal, la cuina al costat del foc i a dalt la pallissa.

En acabar la quinzenada, la tornada a casa es feia conjuntament amb els altres veïns de la serra. L’oli se l’emportaven cap a casa amb bóts, que també utilitzaven per transportar el vi que fèien a la mateixa serra. Un vi que s’apropava als 20 graus.

“Passàvem amb el que teníem: aviram, vinya, oliveres, avena, verdura,... la terra frescal permetia que creixessin en aquella terra de secà. Vam passar anys de forta seca en què només es va poder fer oli a la serra.”

L’estraperlo

Durant aquella época, si una família podia produir més oli que el que destinava a l’ús propi, el venia a l’estraperlo. “Sempre treiem més quartets que no venut a l’estat, que escatimava molt el preu. En aquella época, a l’estraperlo es pagava fins a cent duros el cante d’oli. Era un bon preu.”

Bona part de l’oli produït clandestinament es venia a la gent del poble, però van proliferar venedors que també el comercialitzaven en altres pobles. En aquella época, hi havia algunes persones que el portàven a Móra d’Ebre. El recorregut el feien amb bicicleta, carregats amb bóts de fins a 50 quilos de pes. La seva principal dificultat, però, no era l’esforç que això representava, sinó eludir els controls estrets de la Guàrdia Civil. Si els agafaven amb oli, en el millor dels casos els ho prenien, i amb el perill que els caigués una multa. Segons ens han explicat “...alguna nit fèien la vista grossa, si podíen també se n’aprofitaven”.
Una vegada realitzada la venda, enviaven els bóts buits a través del “cotxe de línia”.

La incertesa del moment també va fer que molta gent acumulés oli, en els llocs més impensats: “colgàvem gerres a terra, als enderrocs de marge, allà on ningú pogués pensar que hi havia oli”. A més, l’oli emmagatzemat en gerres, obtingut en unes condicions de xafat i premsat natural, permetia una llarga conservació. Prova d’això és que es va consumir aquell oli passats cinc anys des que es va normalitzar la situació.

Ara els homes i les dones d’aquesta generació parlen amb una certa enyorança d’aquella època, però el record és agredolç: “...la necessitat ens feia fer moltes coses” —comenten— “... però a la nostra manera érem feliços”.

Les Carboneres.

L’any 2000 en el marc de la Fira d’Artesania i Turisme de Tivenys es recuperava l’ofici de carboner. Fou una feina molt important quan arribava l’hivern i el fred apretava, les famílies es calentaven amb brasers, els quals es tenien que alimentar de carbó, matèria primera molt escassa a les Terres de l’Ebre, per lo qual l’enginy de les persones va fer que s’obtingués aquest carbó de les anomenades carboneres.

Les carboneres son estructures piramidals amb diversos forats per controlar la combustió i permetre que surti el fum. A l’interior esta la fusta (principalment olivera, carrasca, pi, garrofer o ametller) que es crema, mentre que l’exterior es cobreix amb pedres, rames i terra. La seva construcció és molt complexa i el control de combustió ha de ser exhaustiu, per a que la llenya vagi cremant de manera uniforme i evitar així que quedin parts sense cremar ni altres massa cremades.

El procés per obtenir el carbó vegetal no es cap altra cosa que anar traient l’aigua que conté la llenya mitjançant la combustió controlada, de manera que amb molt menys volum i pes tingui el mateix poder calorífic.

La feina de carboner era molt dura, primer amb l’obtenció de la llenya, doncs no hi havia mitjans mecànics com els que coneixem avui dia, i es tenia que fer a base d’utilitzar la destral, el xerrac i el xerrac de dos mans. Per altra banda el control de la carbonera també era força pesat, ja que es tenia que vigilar permanentment, dia i nit, mentre durava la combustió no es podia dormir tranquil.

Precisament perquè el carboner tenia que estar sempre atent a la combustió, prop de la carbonera es construïa l’anomenada cabana de carboner, on s’allotjava el carboner els dies que durava el procés de fabricació del carbó.

El procés de construcció d’una carbonera tenia les següents fases:

• Distribució dels troncs en tres eixos per a que la majoria no toquin a terra i es faciliti el pas de l’aire per la part inferior de la carbonera.
• Col·locació de l'espitllera central fent un clot i posant-hi una teula subjectada amb fang. Es tapa amb rametes de pi per a que no pugui caure cap objecte.
• Es van col·locant els troncs ben alineats per la banda de fora i procurant no deixar cap espai entre ells.
• A la part davantera es posa llenya prima per encendre el foc.
• Al ribàs (petita paret de terra on es repenja la carbonera) s'hi posen uns troncs prims amb l'objectiu de deixar un espai per a que passi l'aire.
• Els buscalls (troncs prims fets de rames) es fan a mida per a que no surtin cap fora.
• La llenya ja està totalment apilada i es fica la llosa del damunt de la boca.
• Una vegada apilada la llenya es fica l'embalum, fet de rames disposades amb el tronc cap endins i al damunt terra. A la part inferior es comença un marge que aguantarà l'embalum i la terra. També evitarà que quan la carbonera es vagi cremant es faci un forat provocant que el carbó es torni cendra.
• En fer el marge es formen dues espitlleres, una a cada costat, amb dos pedres i una llosa al damunt.

Les Últimes Madraves de Tivenys

La col·laboració amb el Museu del Montsià per tal de fer una exposició sobre la pesca de la saboga, m’ha fet rescatar de la prestatgeria el llibre de la Montserrat Boquera i la Violeta Quiroga “De la Saboga al Silur” del qual he escollir el següent fragment amb que relaten molt gràficament el que varen significar les madraves per al nostre poble.

"Sembla que el nombre de madraves que pescaven a la zona va anar fluctuant al llarg del temps, de forma bastant correlativa a les captures, que també han anat presentant alts i baixos. Si a principis del segle XX eren més de vint madraves, la xifra va anar disminuint progressivament.
Un dels nostres informants més grans encara recorda haver vist les darreres madraves de Xerta durant un any o dos pescar de forma més aviat esporàdica. El lloc de pesca d'aquestes madraves es trobava un quilòmetre al sud de Tivenys, a la zona coneguda com els Masos; és a dir, que els de Xerta creuaven el riu perquè a la seva riba la manca de platja feia impossible aquest tipus d'activitat.

Una època de quatre o cinc anys de captures excepcionalment escasses abans de la Guerra Civil va fer que la pesca quedés reduïda a una sola madrava, composta pel pare de Benet i una colla de veïns, propietaris d'horts propers al riu. Si un dia s'agafava peix, continuaven pescant la resta de la jornada, però, si no, cadascú se'n tornava a la feina agrícola fins l'endemà, que ho tornaven a provar.

Desprès de la guerra es va produir una recuperació de les captures, probablement a causa de l'abandonament de la pesca durant els anys que va durar el conflicte. Així doncs, l'única madrava existent, la del pare de Benet, es guanyava bé la vida; però l'alegria els va durar poc perquè, havent corregut la veu de les abundants captures, dos socis, Salvador Sanz (Porres) i Jaume March, van formar una altra madrava, que va entrar en competència amb la primera, tant pel que fa a la zona de pesca com als recursos.

Aquestes dues madraves pescaven prop de l'Assut, però, en canvi, n'hi havia una tercera que pescava més avall, més pròxima al poble; per això anomenarem les primeres "madraves de dalt", i a l'altra "madrava de baix o de Guillermo".

La madrava del pare de Benet va ser la darrera de desaparèixer, tot i que va experimentar les lògiques variacions de membres: alguns abandonaven i, en ocasions, eren substituïts per altres. Així, Josep Mauri va substituir el seu sogre, Joan Sanz (tio Tarumba), quan aquest es va retirar. De manera semblant, Òscar Beltran (Carrasco) va entrar a substituir un home més gran que havia plegat, perquè els altres socis li van proposar d'afegir-se al grup.

Contràriament al cas d'aquesta madrava, que es remunta a bastant temps enrere (es fa imposible dir quan es va fundar) i estava integrada per set o vuit socis, tenim la ja mencionada madrava de Porres i Jaume, de nova creació i formada només per dos socis. Aquests socis aportaven mà d'obra familiar (bàsicament els fills de cadscun d'ells) i, si els feia falta més força de treball, recorrien a llogar alguna persona. De totes maneres, no van pescar gaire temps junts perquè aviat van sorgir desavinences entre ells; Jaume March, fa trenta-cinc o quaranta anys, va abandonar la pesca i el seu fill, Joan, es va passar a la madrava de Benet. Porres va continuar pescant pel seu compte, amb els fills i algun llogat (com Josep Mauri, conegut per José el Zurdo); fins i tot l'ajudava Berta, la filla petita.

Amb el temps, són diversos els motius que fan que el nombre de membres requerits en aquestes madraves, que havia arribat a ser de vuit, disminueixi progressivament fins arribar al mínim, que va ser de quatre. En primer lloc, tenim el descens de les captures, que redueix cada cop més els rendiments. En segon lloc, ens trobem amb uns canvis provocats en la morfologia del riu (abocament de les runes de la farinera de l'Assut), que fan que hagi menys corrent i que, per tant, si abans es necessitaven quatre o cinc persones per a subjectar la xarxa des de la vora, ara amb una o dues n'hi hagi prou. I, finalment, ens trobem que l'agricultura va sent abandonada en favor de treballs a sou; mentre que la primera activitat era compatible amb la pesca, els treballs remunerats impliquen un horari estricte que s'ha de respectar i que obliga a renunciar a la pesca.

Un cop els socis van plegar, Benet es va quedar la barca i les xarxes i va continuar pescant amb un nou soci, Josep Carles (Faió). Llavors ja eren molt pocs (amb dues o tres persones n'hi havia prou) i utilitzaven mà d'obra familiar; per exemple, els ajudava la dona de Benet, Maria Cinta Mauri. Van pescar tres o quatre anys de forma esporàdica fins que es va abandonar del tot la pesca.

La madrava de baix, com que la xarxa era més petita, sempre va estar formada per quatre membres: Guillermo Cañadó, Mariano Fons, Joan Curto i un noi jove. Aquest noiet, fill de mare vídua i sense recursos, els anava a ajudar i, a canvi, li donaven peix. La seva organització era més informal: no hi havia un cap visible ni un control estricte dels ingressos, anaven a pescar quan els semblava."

La visita del Rei Alfons XIII a Tivenys.

El 13 d’abril de l’any 1912, la casa reial anunciava la visita del Rei Alfons XIII a les Terres de l’Ebre i més concretament a Tivenys per tal d’inaugurar el canal de l’esquerra de l’Ebre. Ben aviat va sortir publicada l’agenda d’actes que se li va preparar al rei per al dia 5 de maig data estipulada per la visita reial, en aquesta agenda figurava que el Rei i tot el seu seguici dinarien a Tivenys, concretament a l’antic edifici de la farinera González, que en aquell moment era la casa de maquines del canal.

En aquest edifici es van habilitar dos menjadors un de principal per dinar el Rei i el seu seguici i un altre per tal d’oferir el dinar al servei que acompanyava el Rei. També es van habilitar diverses habitacions amb tots els luxes, concretament un dormitori amb quarto de bany i un despatx per a que Alfons XIII el pugues utilitzar com a locutori per poder parlar per telèfon amb el Palau Reial de Madrid. Els mobles de les habitacions foren cedits per la casa Reig de Barcelona. Les parets foren guarnides de quadres dels pintors Meifrén, Casas, Riquer, Rusiñol, Vilumara, Alarma i Navarro. La façana de la farinera fou decorada amb dotze marquesines daurades i penjants de passamaneria. Es van construir dos escales exteriors a la part de la façana que dona el riu per tal que el seguici reial pugues accedir als menjadors. El passeig que dur fins l’Assut també fou engalanat. El director de la part constructiva fou l’arquitecte Ignasi Romanyà i els autors del guarniment i de la decoració foren els Srs. Moragas i Alarma.

Va ser llavores també quan es va construir la carretera entre Tivenys i l’Assut per tal que el Rei i pogués arribar amb el cotxe que li va prepara la Companyia del Canal, es tractava d’un Panart de 40 HP, el conductor fou el Sr. Compte, representant de la casa Panart a Catalunya, el recorregut entre Tortosa i l’Assut els va costa 12 minuts. També es va preparar una barca engalanada amb un pendó reial, propietat de Joaquim Pinyol que fou el pilot i va ser utilitzada per tal de portar al Rei al marge dret de l’Ebre i pogués visitar l’enclusa del canal de la dreta de l’Ebre.

Un altre factor important fou el de la seguretat el dia 3 de maig varen arribar a Tivenys quaranta Guardia Civils de cavalleria i la banda d’Almansa per tal de fer els honors a Alfons XIII en el moment de la inauguració. Però de bastants dies abans s’havien desplaçat a la comarca nombrosos inspectors de policia de Madrid, València i Barcelona.

El dia 5 de maig, va començar de bon mati per al Rei, ja que el tren amb el que viatjava va parar en totes les estacions des de Tarragona fins l’Aldea , fent-li els honors totes les poblacions on parava, un cop a l’Aldea va agafar un cotxe fins a Amposta on va inaugura les obres de regadiu del delta i va oir una missa de campanya, desprès va tornar ha agafar el tren fins Tortosa ciutat en que arribava el tren a les onze del mati, un cop a Tortosa va visitar la catedral i l’ajuntament i tot seguit es va desplaçar cap a Tivenys amb cotxe per tal d’inaugurar el canal de l’esquerra i d’assistir al dinar que se li va oferir. El dinar fou servit pel Sr. Siboni, que era el propietari del restaurant de l’estació i que anys més tard regentaria el famós Hotel Siboni de Tortosa, el propi Sr. Siboni va escollir el personal que el va ajudar en el servei del dinar, els millors cuiners de la comarca. Desprès del dinar el seguici reial es va desplaça fins Roquetes on va visitar l’Observatori i a les set i mitja de la tarda agafava de nou el tren cap a Barcelona, finalitzant així la seva visita a les nostres terres.

L’alcalde de Tivenys era Josep Pinyol Pino el qual havia estat elegit al gener d’aquell mateix any, li sentia contar a m’ha mare que ella també ho havia sentit contar que en el moment del dinar, la taula estava servida amb uns vols d’aigua que tenien que servir per rentar-se les mans els invitats, l’alcalde de Tivenys baix un impuls d’ignorància va veure d’aquests vols, lo qual va aixecar el xiuxiueig dels invitats i el Rei per tal de que l’alcalde no es sentis incòmode va agafar el seu vol i va veure l’aigua que hi havia, forçant així a la resta d’invitats a imitar la seva acció.

El dia 6 de maig la gent del poble va anar fins l’Assut per veure les obres que s’havien fet a la fabrica de farina i van aprofitar per menjar-se les restes del fabulós banquet ofert pel Sr. Siboni.

La família reial va deure de quedar satisfeta de la visita perquè pocs mesos desprès, l’11 de juliol va venir la Infanta Isabel, va visitar l’Assut acompanyada per la seva dama d’honor senyoreta Beltràn de Lis i els Srs. Coello i Romañà en representació de la Companyia del Canal i l’alcalde de Tivenys, igual que el seu pare també va navegar per l’Assut amb barca per tal de poder visitar l’enclusa del canal de la dreta i va aprofitar la infraestructura de comunicacions que es va crear per la visita del Rei per tal de poder parlar amb el Palau Reial de Madrid per telèfon.

Víctimes del feixisme - nazisme.

La Guerra Civil Espanyola i més tard la II Guerra Mundial, totes dues provocades per uns vesties intolerants que odiaven a tot aquell que no penses com ells van provocar milions de víctimes per tot Europa, el nostre poble no es va escapar d’aquestes desgracies, molta gent va sofrir les seves conseqüències i molts varen morir en aquestes guerres i les seves corresponents postguerres, en l’article d’avui parlaré de dos homes que tenen en comú la seva lluita contra el feixisme primer en la Guerra Civil Espanyola i desprès enfrontant-se al nazisme en la II Guerra Mundial. Aquests tivenxans van haver de marxar a l’exili, forçats per les seves idees republicanes, sabent que si es quedaven els esperava una mort segura, degut a l’ànim de revenja del General Franco i els seus afins.

El primer d’ells Josep Esmel Cañado, un cop exiliat a França fou detingut pels alemanys i deportat al camp de concentració de Mauthausen, mes concretament al seu annex de Gusen.

Gusen era a uns cinc quilòmetres de Mauthausen, a la ribera esquerra del Danubi. Aquest camp es va convertir en un dels més criminals del règim concentracionari nazi. Al començament els deportats hi anaren de manera voluntària i confiats, ja que, res podia ser pitjor que Mauthausen. Després el mal anomenat sanatori de Gusen es convertiria en el veritable camp d'extermini de Mauthausen, ja que tots els febles i malalts eren traslladats allí per ser eliminats o servir de conillets d'índies per als experiments mèdics.

Comprovant les llistes de les víctimes d’aquest camp trobem a Josep Esmel que va entrar a Gusen, el 30 de juny de 1941 i no va sortir-ne mai més, morí el 7 de novembre de 1941.

El segon cas és el de José Simo Piñol, el qual desprès de la Guerra Civil espanyola va formar part del moviment “maqui”, arribant a ser Capità de Guerrillers de la Brigada nº 15 que formava part del XIV Cos de l’Exèrcit Guerriller, que va operar durant la Guerra Civil Espanyola per fer actes de sabotatge i represàlia en el territori ocupat pels feixistes, durant la II Guerra Mundial van col•laborar amb la resistència francesa per assolir els seus objectius, de fet la paraula “maqui” és d’origen francès que prové, al mateix temps, de la paraula corsa “macchia” que significa bosc atapeït o vegetació espessa (els maquis s’amagaven als boscos frondosos del sud de França).

Per tant com a “maquis” no podem considerar tant sols la resistència republicana que s’enfrontava al franquisme, si no també la resistència francesa que s’enfrontava al nazisme.

La Brigada nº 15 de José Simó, com deia abans, va participar amb la resistència francesa contra els nazis, baix la comandància del Comandant José Garcia Acevedo participant en nombroses accions de sabotatge contra vies de ferrocarril, línies elèctriques i diferents industries que treballaven pels alemanys, tal com podem llegir en el document “Exposition Guérilleros les soldats oubliés” que us adjunto, tot i estar escrit amb francès. En aquest document s’expliquen tots els actes de sabotatge realitzats, així com el combat de La Rivière del 15 juny de 1944 en el que moria a mans del alemanys el tivenxà José Simó.