Les Últimes Madraves de Tivenys

La col·laboració amb el Museu del Montsià per tal de fer una exposició sobre la pesca de la saboga, m’ha fet rescatar de la prestatgeria el llibre de la Montserrat Boquera i la Violeta Quiroga “De la Saboga al Silur” del qual he escollir el següent fragment amb que relaten molt gràficament el que varen significar les madraves per al nostre poble.

"Sembla que el nombre de madraves que pescaven a la zona va anar fluctuant al llarg del temps, de forma bastant correlativa a les captures, que també han anat presentant alts i baixos. Si a principis del segle XX eren més de vint madraves, la xifra va anar disminuint progressivament.
Un dels nostres informants més grans encara recorda haver vist les darreres madraves de Xerta durant un any o dos pescar de forma més aviat esporàdica. El lloc de pesca d'aquestes madraves es trobava un quilòmetre al sud de Tivenys, a la zona coneguda com els Masos; és a dir, que els de Xerta creuaven el riu perquè a la seva riba la manca de platja feia impossible aquest tipus d'activitat.

Una època de quatre o cinc anys de captures excepcionalment escasses abans de la Guerra Civil va fer que la pesca quedés reduïda a una sola madrava, composta pel pare de Benet i una colla de veïns, propietaris d'horts propers al riu. Si un dia s'agafava peix, continuaven pescant la resta de la jornada, però, si no, cadascú se'n tornava a la feina agrícola fins l'endemà, que ho tornaven a provar.

Desprès de la guerra es va produir una recuperació de les captures, probablement a causa de l'abandonament de la pesca durant els anys que va durar el conflicte. Així doncs, l'única madrava existent, la del pare de Benet, es guanyava bé la vida; però l'alegria els va durar poc perquè, havent corregut la veu de les abundants captures, dos socis, Salvador Sanz (Porres) i Jaume March, van formar una altra madrava, que va entrar en competència amb la primera, tant pel que fa a la zona de pesca com als recursos.

Aquestes dues madraves pescaven prop de l'Assut, però, en canvi, n'hi havia una tercera que pescava més avall, més pròxima al poble; per això anomenarem les primeres "madraves de dalt", i a l'altra "madrava de baix o de Guillermo".

La madrava del pare de Benet va ser la darrera de desaparèixer, tot i que va experimentar les lògiques variacions de membres: alguns abandonaven i, en ocasions, eren substituïts per altres. Així, Josep Mauri va substituir el seu sogre, Joan Sanz (tio Tarumba), quan aquest es va retirar. De manera semblant, Òscar Beltran (Carrasco) va entrar a substituir un home més gran que havia plegat, perquè els altres socis li van proposar d'afegir-se al grup.

Contràriament al cas d'aquesta madrava, que es remunta a bastant temps enrere (es fa imposible dir quan es va fundar) i estava integrada per set o vuit socis, tenim la ja mencionada madrava de Porres i Jaume, de nova creació i formada només per dos socis. Aquests socis aportaven mà d'obra familiar (bàsicament els fills de cadscun d'ells) i, si els feia falta més força de treball, recorrien a llogar alguna persona. De totes maneres, no van pescar gaire temps junts perquè aviat van sorgir desavinences entre ells; Jaume March, fa trenta-cinc o quaranta anys, va abandonar la pesca i el seu fill, Joan, es va passar a la madrava de Benet. Porres va continuar pescant pel seu compte, amb els fills i algun llogat (com Josep Mauri, conegut per José el Zurdo); fins i tot l'ajudava Berta, la filla petita.

Amb el temps, són diversos els motius que fan que el nombre de membres requerits en aquestes madraves, que havia arribat a ser de vuit, disminueixi progressivament fins arribar al mínim, que va ser de quatre. En primer lloc, tenim el descens de les captures, que redueix cada cop més els rendiments. En segon lloc, ens trobem amb uns canvis provocats en la morfologia del riu (abocament de les runes de la farinera de l'Assut), que fan que hagi menys corrent i que, per tant, si abans es necessitaven quatre o cinc persones per a subjectar la xarxa des de la vora, ara amb una o dues n'hi hagi prou. I, finalment, ens trobem que l'agricultura va sent abandonada en favor de treballs a sou; mentre que la primera activitat era compatible amb la pesca, els treballs remunerats impliquen un horari estricte que s'ha de respectar i que obliga a renunciar a la pesca.

Un cop els socis van plegar, Benet es va quedar la barca i les xarxes i va continuar pescant amb un nou soci, Josep Carles (Faió). Llavors ja eren molt pocs (amb dues o tres persones n'hi havia prou) i utilitzaven mà d'obra familiar; per exemple, els ajudava la dona de Benet, Maria Cinta Mauri. Van pescar tres o quatre anys de forma esporàdica fins que es va abandonar del tot la pesca.

La madrava de baix, com que la xarxa era més petita, sempre va estar formada per quatre membres: Guillermo Cañadó, Mariano Fons, Joan Curto i un noi jove. Aquest noiet, fill de mare vídua i sense recursos, els anava a ajudar i, a canvi, li donaven peix. La seva organització era més informal: no hi havia un cap visible ni un control estricte dels ingressos, anaven a pescar quan els semblava."