Entrades
Fa uns mesos vaig escriure sobre la construcció de les carboneres, feina que a meitats del segle XX, feien molts dels pagesos de Tivenys, ara Martí Prades m’ha fet arribar el treball que va fer ell en motiu de la Fira d’Artesania i Turisme de l’any 2000. El seu escrit superar en qualitat i explicació de detalls al meu per lo qual us recomano la seva lectura.
Introducció
La producció de carbó vegetal va suposar fins fa unes dècades una important activitat entre la pagesia del nostre poble. A les tradicionals tasques agrícoles i/o ramaderes s'hi afegia sovint l'activitat del carboneig.
El nostre no és ni ha estat un poble de molt de bosc, però s'hi ha produït carbó a partir de la fusta dels arbres dels conreus de secà. La tècnica es va anar transmetent de generació en generació, fins que va desaparèixer completament aquesta activitat. Ara són pocs els qui encara guarden la memòria d’aquell temps, i que ens han explicat de viva veu els detalls del procés de construcció de les carboneres i l’habilitat per guiar la cocció, però també ens han apropat a la realitat d’una època que forma part de la història i la cultura del nostre poble. La festa de la carbonera pretén ser un homenatge als qui van viure en pròpia pell aquella època, alhora que te l’objectiu de recuperar la tradició donat a conèixer l’activitat del carboner en les seves diferents vessants.
Malgrat la tradició centenària, la memòria recent ens remet a les gelades del 56, que van suposar una gran activitat en la producció de carbó al haver d’aprofitar la llenya procedent de les oliveres, garrofers i ametllers morts. Cal tenir en compte la duresa del treball d’obtenció, sense mitjans mecànics, d’una llenya molt seca, emprant com a úniques ferramentes la destral i el “sorrac de dos mans”. D’altra banda, aquesta data va representar l'inici de la progressiva desaparició de la producció local de carbó vegetal, que va ser substituïda per nous sistemes energètics com l'electricitat, el gas o el gas-oil, que s'imposaren a partir del anys 60.
Tot i que l'obtenció de carbó es compaginava amb altres activitats agrícoles i/o ramaderes, tenim constància que alguns pagesos del poble es desplaçaven temporalment a zones boscoses de la Catalunya central per a treballar com a carboners.
La carbonització
El procés de fer carbó vegetal no és altra cosa que llevar-li l'aigua que conté la llenya mitjançant una combustió controlada, de manera que amb molt menys volum i pes té el mateix poder calorífic. Fan falta uns quatre quilos de llenya per fer-ne un de carbó. La seva utilització va ser molt variada. S'aprofitava, sobre tot, per a ús domèstic en cuines i brasers, però també es venien excedents per a altres aplicacions, especialment com a combustible per a motors de tot tipus.
De carboneres n'hi havia fonamentalment de dos tipus. La més corrent era la de planta en forma de trapezi i també de planta rodona amb ullal. Aquestes eren emprades preferentment pels carboners professionals, ja que, a banda de la major complexitat en la seva construcció, permetien la cocció d’una major quantitat de llenya.
El procés de construcció de la carbonera
La carbonera que descriurem és la de planta en forma de trapezi, que ha estat la tradicional i més estesa en el nostre poble.
Primer que res calia tallar i preparar la llenya convenientment. Pel seu poder calorífic, la fusta d'elecció era la de carrasca i d’olivera, però també s'emprava fusta de pi, mata, garrofer i d'ametller.
Preferentment, la carbonera s'ubicava sobre el llarer d'una d'anterior, on es conservava endurida la "terra cremada". Si el lloc era nou, s’anivellava i es netejava completament.
La carbonera, encara que acostumava a situar-se en zones receroses, s’orientava amb la “boca” en direcció nord, cara al vent de dalt, per tal de facilitar la cocció del davant cap al darrera. En funció de la grandària que es volia fer la carbonera, l'esplanada havia de ser més o menys gran. Una carbonera mitjana tenia uns 3-4 metres de llargada i dos d’alçada, de la qual se’n podia obtenir més d’una tona de carbó. Tot i que les dimensions eren molt variables, sempre acostumaven a guardar una proporció estable entre la base i l’alçada.
Introducció
La producció de carbó vegetal va suposar fins fa unes dècades una important activitat entre la pagesia del nostre poble. A les tradicionals tasques agrícoles i/o ramaderes s'hi afegia sovint l'activitat del carboneig.
El nostre no és ni ha estat un poble de molt de bosc, però s'hi ha produït carbó a partir de la fusta dels arbres dels conreus de secà. La tècnica es va anar transmetent de generació en generació, fins que va desaparèixer completament aquesta activitat. Ara són pocs els qui encara guarden la memòria d’aquell temps, i que ens han explicat de viva veu els detalls del procés de construcció de les carboneres i l’habilitat per guiar la cocció, però també ens han apropat a la realitat d’una època que forma part de la història i la cultura del nostre poble. La festa de la carbonera pretén ser un homenatge als qui van viure en pròpia pell aquella època, alhora que te l’objectiu de recuperar la tradició donat a conèixer l’activitat del carboner en les seves diferents vessants.
Malgrat la tradició centenària, la memòria recent ens remet a les gelades del 56, que van suposar una gran activitat en la producció de carbó al haver d’aprofitar la llenya procedent de les oliveres, garrofers i ametllers morts. Cal tenir en compte la duresa del treball d’obtenció, sense mitjans mecànics, d’una llenya molt seca, emprant com a úniques ferramentes la destral i el “sorrac de dos mans”. D’altra banda, aquesta data va representar l'inici de la progressiva desaparició de la producció local de carbó vegetal, que va ser substituïda per nous sistemes energètics com l'electricitat, el gas o el gas-oil, que s'imposaren a partir del anys 60.
Tot i que l'obtenció de carbó es compaginava amb altres activitats agrícoles i/o ramaderes, tenim constància que alguns pagesos del poble es desplaçaven temporalment a zones boscoses de la Catalunya central per a treballar com a carboners.
La carbonització
El procés de fer carbó vegetal no és altra cosa que llevar-li l'aigua que conté la llenya mitjançant una combustió controlada, de manera que amb molt menys volum i pes té el mateix poder calorífic. Fan falta uns quatre quilos de llenya per fer-ne un de carbó. La seva utilització va ser molt variada. S'aprofitava, sobre tot, per a ús domèstic en cuines i brasers, però també es venien excedents per a altres aplicacions, especialment com a combustible per a motors de tot tipus.
De carboneres n'hi havia fonamentalment de dos tipus. La més corrent era la de planta en forma de trapezi i també de planta rodona amb ullal. Aquestes eren emprades preferentment pels carboners professionals, ja que, a banda de la major complexitat en la seva construcció, permetien la cocció d’una major quantitat de llenya.
El procés de construcció de la carbonera
La carbonera que descriurem és la de planta en forma de trapezi, que ha estat la tradicional i més estesa en el nostre poble.
Primer que res calia tallar i preparar la llenya convenientment. Pel seu poder calorífic, la fusta d'elecció era la de carrasca i d’olivera, però també s'emprava fusta de pi, mata, garrofer i d'ametller.
Preferentment, la carbonera s'ubicava sobre el llarer d'una d'anterior, on es conservava endurida la "terra cremada". Si el lloc era nou, s’anivellava i es netejava completament.
La carbonera, encara que acostumava a situar-se en zones receroses, s’orientava amb la “boca” en direcció nord, cara al vent de dalt, per tal de facilitar la cocció del davant cap al darrera. En funció de la grandària que es volia fer la carbonera, l'esplanada havia de ser més o menys gran. Una carbonera mitjana tenia uns 3-4 metres de llargada i dos d’alçada, de la qual se’n podia obtenir més d’una tona de carbó. Tot i que les dimensions eren molt variables, sempre acostumaven a guardar una proporció estable entre la base i l’alçada.
Per bastir la carbonera es començava per la base. Se situaven uns buscalls travessers, en forma de graella, per tal que la llenya no toqués a terra, ja que aquesta no es couria adequadament per extreure'n carbó. Damunt d’aquest “llit” trenat, s’anava amontonant la llenya.
Al perímetre es disposaven de manera regular unes obertures amb dues lloses verticals i una sobreposada, anomenades "aspiralls", que tenien la funció de permetre controlar el pas de l'aire a l'interior per fer la cocció. La boca de la carbonera s'ubicava a la base del costat curt.
La llenya més grossa es posava al cos central de la carbonera, i a dalt i cap a fora les branques més primes. Era important, sobretot, que en la construcció no es deixessin massa escletxes per on pogués passar molt d'aire, la qual cosa faria que es cremés massa la llenya. Per això, procuraven tenir a mà uns quants “rabassons” que permetien omplir els buits deixats per la llenya.
En tenir tot el munt de troncs i branques arreglat, el següent pas era el de cobrir-ho tot amb terra. Damunt la llenya es posava una capa de fenàs, brosta, rames eixamorades, romer o qualsevol tipus de brossa que hi hagués en les proximitats, feta a gavells i després d'haver estat uns dies amb pedres damunt per a compactar-se. Aquesta brossa tenia la missió d'impedir que la terra caigués dins de la carbonera. A la part baixa de la carbonera i fins a mitja altura es construïa un marge que tenia la missió d’aguantar la capa de brossa i terra. El marge havia de deixar al descobert els espiralls. Si la carbonera era gran, també es construïa una petita escala amb pedres per poder treballar a la part superior.
Una volta bastida tota la carbonera es procedia a botar-la. A la boca s’havia disposat per l’encesa una argelaga i llenya prima que facilités la combustió. Quan el foc havia agafat força en l'interior de l'ullal, feia que caigués la terra i es tapés la boca per ella mateixa.
El carboner havia de procurar dirigir la combustió de manera adequada, a través del control del pas de l’aire a través dels espiralls. La calor del foc es dirigia cap als espiralls oberts. El fum que surt per aquests és en un principi blanc i tèrbol. Quan comença a carbonar-se el fum es torna més clar i d'un color blau. Aleshores és el moment de tapar els espiralls, ja que si no es tapen quan cal es cremaria massa el carbó.
La carbonització s’ha de produir de davant cap a darrera i de manera uniforme pels costats. De no ser així, cal corregir-ho. La llenya al tornar-se carbó perd volum, per la qual cosa tendeix a enfonsar-se una mica. Si en algun lloc el cobert s'enfonsa massa, s’ha d’anar compactant amb terra i brossa. En arribar el foc als espiralls, aquests es van tapant, i quan tots estan tapats, la combustió està complerta i el carbó ja està fet.
De vegades, la llenya que tocava a terra no solia fer-se carbó i tenien que procedir després a fer el recuit —així s'anomenava al procés de fer una carbonereta menuda per a coure les restes de llenya que no s'havien fet carbó—.
Una volta el carbó fet, deixaven tots els forats ven tapats i esperaven uns dies a que el carbó es refredés. Després s’iniciava el procés de “rescaldar”, que consisteix en anar estirant les rames de la coberta, permetent que la terra caigui a l’interior, per tal que contribueixi a apagar alguna brasa que acostuma a quedar encesa.
Després de desmuntar completament el marge i de treure la brosta, amb l'ajuda d'un rascle o ganxo, anaven traient carbó de la part baixa i l'escampaven pel voltant per a que es refredés. Calia vigilar que no revifés, i en cas de fer-ho, apagar-lo de seguida amb aigua o terra.
El carbó s’ensacava o es posava en sarions —cabassos plans de palma—. El matxo amb bast o sària era l’element de transport més utilitzat pels camins de difícil accés, però el transport fins al poble es realitzava amb el carro.
La vida del carboner
Al nostre poble, el carboner compaginava aquesta tasca amb la resta d’activitats agrícoles. De manera preferent, construïa les carboneres al bon temps, ja que la correcta combustió del carbó és molt important i exigia una vigilància gairebé permanent, dia i nit.
Normalment dormia a la caseta de la muntanya on feia el carbó, i situava la carbonera prop d’aquesta, però de vegades, havia de construir una barraca o aprofitava alguna cova propera a la sitja per tal de tenir-la vigilada durant la nit. No es podia dormir tranquil mentre durava la combustió.
El menjar era lleuger i fàcil de conservar. El peix salat, les clotxes i els llegums formaven part de la gastronomia habitual del carboner.
Allà pels anys 40, un carboner venia el carbó entre una i dues pessetes el quilo. Tot el procés de la construcció i recollida de carbó acostumava a durar uns 15 dies.
Una feina dura que ha desaparegut, i a la qual ara volem retre-li homenatge per tal que les generacions que no vam conèixer-la directament puguem continuar mantenint-la viva com a part de la cultura del nostre poble.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada