L’assut (II). Les primeres sèquies de reg.

Tot i que, com dèiem en el capítol anterior, l’assut estava acabada l’any 1444 i que es podia regar un tram fins a Tivenys, l’objectiu principal de l’obra encarà no s’havia complit, per això l’any 1445 es prenen mesures per finançar les sèquies de reg. El gran problema en que es trobaven els promotors de l’obra eren les riuades que s’emportaven l’obra per davant de forma bastant sovint, lo qual no feia més que entorpí i encarí el projecte, aquesta frustració constant marca aquest segon capítol.

L’any 1446 el Consell de la Ciutat de Tortosa encarrega al mestre Bartomeu de l’Almolda dirigir unes obres de modificació dels jaços de l’assut. Més tard l’any 1449 els mestres Antoni Alcanyiç i Joan de Xulbi, tornen a anivellar les sèquies per poder tirar endavant l’obra.

El 24 de maig de 1452 s'iniciaren a l'assut els treballs d'una primera sèquia a la banda de Tivenys, dirigits pel mestre Joan March. De fet aquest mestre s’havia compromès un any abans amb el Consell de la Ciutat de Tortosa a fer la sèquia en tres anys, amb el lliurament d’una fase de l’obra cada any, el primer any tenia que arribar a La Rojal, el segon fins a Bítem i el tercer fins a Tortosa.

L’any 1454, el pacte amb Joan March no s’havia complit i es fa càrrec de les obres el cardenal Ot de Montcada el qual manifesta en un escrit: “a tot son càrrech e despeses fer la dita cèquia de Tiveing, del principi de aquella tro a la vall de na Jardina, per haver speriència de la ayuga, e ell se hauria aquells mestres que ben vist li seria. E los hereters dejús nomenats prometeren pagar al dit senyor bisbe redelme de llurs heretats que cauran en lo dit regadiu”. Podem veure que les pretensions baixen i aquí en ves de parlar de La Rojal es parla de la Vall Jardina. Aquests treballs es van paralitzar, a la seva mort el 1473.

Les obres es van reprendre el 1477 quan el seu successor Alfons d'Aragó, va aconseguir 9.000 sous per a tres anys, i va encarregar el projecte al mestre Ochoa de Bermeo.

L'any 1540, quan el rei Carles I i V d'Alemanya va estar a la zona va encarregà a Domènech Cohí continuar l'obra, i s'hi va treballar fins l'any 1545. L’any 1553 hi va haver un nou encàrrec que durà fins al 1557 en que va morir el mestre d’obres.

El 1624 es va treballar en un projecte per construir dues sèquies, una a l’esquerra i l’altra a la dreta, sortint de Tivenys i Xerta respectivament, fins a Amposta. Les obres duren fina al 1632.

El 1748 va haver-hi diversos projectes de construir canals, dels que hem de destacar que és el que es pot considerar com a primer estudi detallat i d’envergadura sobre els regs al delta,(reflexat als plànols del religiós carmelita fra Damián de los Apostoles) de l’assut surten dos canals un per la dreta i l’altre per l’esquerra (no es parla per res de navegació).

A finals del segle XVIII el port dels Alfacs va ser habilitat pel comerç amb Amèrica. Això engegà el projecte de construcció d’un canal de navegació entre Amposta i La Ràpita per facilitar la sortida al mar dels productes de la conca de l’Ebre, el qual provoca que el 1768 recomencen molt més seriosament la gestió i els estudis de la construcció dels canals, que a més a més de servir per regar també havien de ser navegables. El canal de la dreta partint de Xerta havia d’arribar al port dels alfacs, salvant així, les barreres al•luvials de la desembocadura. El projecte incloïa aixecar i ampliar l’assut, i la construcció de dues sèquies menors una a cada part del delta, derivades de la principal.

Es posa l’esperança de poder convertir en fèrtils les ermes terres del delta. que en aquella època havia evolucionat com podem veure en en mapa de Miguel Marín de 1749.

La idea serviria de base per a la construcció del canal de navegació que partint d’Amposta arribaria al port dels Alfacs.

El 1770 El ministre Floridablanca, ordena emprendre les obres del canal de Carles III (1er. Canal de Navegació) d’Amposta als alfacs, destinat única i exclusivament a la navegació, amb l’objectiu de trobar una sortida artificial al riu, i menys perillosa que la natural.

A l’any 1776 la guerra del francès i les guerres Carlines provoquen que les obres es paralitzen. El 1780 s’acaba el canal de Carles III, i alguns cultivadors del delta sol•liciten les terres al costat del canal de navegació, per aprofitar-ne el reg, petició que Carles III va atendre, amb el desig d’atraure pobladors. A partir d’aquí el canal funciona plenament, i en circulaven els vaixell, fins que al llarg dels anys i degut al tipus de traçat i anivellació de la llera respecte el riu i l’abadia dels Alfacs, es va anar segant degut a les avingudes del riu, es van projectar rescloses per a solucionar el problema, però al final era tant costós que es va abandonar per complert, cap al 1816 ja no estava en servei.

A l’any 1847 sota la direcció del enginyers francesos Jop i Paul Leferme, comencen seriosament els estudis de canalització i navegació de l’Ebre, des de Saragossa fins al mar. Els varen continuar altres enginyers, donant-se per acabats el 1849. El francès Isidoro Pourced, obté la concessió provisional de les obres, el 1851 la reina Isabel II li atorga la concessió definitiva per fer les obres de canalització del riu des de Saragossa al mar i d’un canal des d’Amposta fins als Alfacs.

Fins aquí l’historia comuna de l’assut respecte als dos canals de regadiu; el de l’esquerra i el de la dreta, a partir d’aquest moment s’estudiaran en detall l’evolució històrica del canal de l’esquerra que és el que influencia directament a Tivenys.