El peu de la Veracreu de la parròquia de Tivenys.

Aquest article sobre la Veracreu que es conserva a l’església de Tivenys me l’ha fet arribar Joan-Hilari Muñoz i Sebastià.
Joan-Hilari Muñoz és professor de Secundària a l’IES “Joaquin Bau” de Tortosa i li vull agrair públicament que hem permeti publicar el seu article al bloc d’Història i Tradicions de Tivenys.

1.- Introducció

A l’església parroquial de sant Miquel i sant Benet de Tivenys (comarca del Baix Ebre) es conserva una Veracreu d’argent1 que fins ara ha rebut molt poca atenció per part dels investigadors.2 Aquesta peça d’argenteria, si bé no té una importància artística excepcional, sí que té un valor històric important perquè a través del punxó que mostra la seva base, podem saber que almenys aquesta part de la creu fou obrada durant el darrer terç del segle XVI a la ciutat de Tortosa. Això la converteix en una de les poques mostres d’argenteria que tenen la marca d’aquesta ciutat que conservem d’aquell segle i, per tant, la fan un element valuós per ajudar-nos a entendre el valor (i també les limitacions) dels tallers d’argenteria d’aquella ciutat, encara molt mal coneguts.
En el nostre treball descriurem les característiques de la peça, donarem a conèixer la seva possible cronologia i situarem l’obra dintre del context de les produccions conegudes d’orfebreria de la ciutat de Tortosa del segle XVI.

2.- Descripció de la peça

L’obra que ens ocupa és una creu de les anomenades “Lignum Crucis” o Veracreu, perquè en un receptacle situat a l’encreuament dels braços s’hi guarda un petit fragment de la creu on suposadament fou crucificat Jesucrist.
Aquestes tipus de creu eren prou abundants a les parròquies catalanes abans de la Guerra Civil de 1936-39 i normalment eren de petites dimensions, ja que estaven col•locades a sobre dels altars majors de les esglésies parroquials. A la part catalana de la diòcesi de Tortosa actualment se’n conserven algunes que foren obrades amb anterioritat al segle XVIII:
a) una amb parts del segle XV a Miravet, sense punxó i que mostra l’escut de la població.3
b) una de principis del segle XVI, amb punxó il•legible, a la parròquia d’Ulldecona.4
c) una de renaixentista, amb punxó de Lleida, conservada a la parròquia de la Fatarella.
d) una d’època barroca a Horta de sant Joan, amb punxó de Barcelona.
e) I, finalment, la que ens ocupa, conservada a la parròquia de Tivenys.
Malgrat tot, abans de la Guerra Civil dels anys 1936-39 i, gràcies a les informacions de mossèn Manuel Milian Boix, podem saber que n’hi havia algunes més que desaparegueren durant aquell conflicte, ja que almenys hi havia Veracreus antigues a les parròquies d’Alcanar, Aldover, Arnes, Ascó, Freginals, Gandesa, Ginestar i la Torre de l’Espanyol.5 A més de dues a la Catedral de Tortosa, una d’elles coneguda popularment com a “Creu dels lleonets”6 i l’altra regalada pel Papa Luna.7
Pel que fa la a les característiques de la Veracreu de Tivenys, per començar potser caldria reproduir la descripció d’ella feta per mossèn Milian Boix l’any 1935 en l’esmentat inventari de béns artístics de les parròquies de la diòcesi de Tortosa:

VERACRUZ. Iglesia parroquial. Es de plata sobredorada, de estilo barroco plateresco; de fines de la XVIª centuria; punzón de Tortosa; mide 31 ½ cm. Pie gallonado, de planos repujados, con motivos florales y san Benito y torre. Caña barrote barroco. Cruz relicario posterior del siglo XVIII. Mérito artístico notable.

Aquesta descripció conté dos elements que cal comentar:
- en primer lloc, actualment la peça es mostra en argent del seu color, ja que ha perdut totalment el sobredaurat esmentat per mossèn Milian, després hi tornarem a esmentat aquest fet.
- Mossèn Milian diferencia clarament dues parts en l’obra: la base, feta a finals del segle XVI i, el nus i la creu, de cronologia molt posterior, que nosaltres creiem encara més tardana que la proposada per mossèn Milian, arribant fins a tot a ser possiblement de principis del segle XIX. Per tant, la part que ens interessa a nosaltres és la base de la Veracreu, o sigui, la part obrada durant el segle XVI.
El peu de la Veracreu de Tivenys mostra a la part interna un punxó gravat amb les lletres “DER”, la qual cosa suposa, tal com molt bé afirma mossèn Milian, que ens trobem davant d’una obra sorgida dels tallers d’argenteria de Tortosa. Aquesta ciutat va tenir un taller d’argenteria actiu des de mitjans del segle XIV, ja que les peces més antigues que coneixem són un copó8 i la figura de santa Còrdula,9 conservades ambdues al tresor de la Catedral de Tortosa i que tenen aproximadament aquesta cronologia.
D’aquesta ciutat coneixem dos tipus de punxó:
- un format per tres lletres: “DER”, que és el present en el peu de la Veracreu de Tivenys.
- i, un altre que presenta sis lletres en dues línies: “DER/TUA”.
Pel que fa a la forma del peu, aquesta és mixtilínia allargada i medeix 18 centímetres de llarg i 13,8 cm. d’ample.
La peça presenta una decoració repussada, o sigui, un treball decoratiu obtingut a partir de martellejar sobre el revers de la planxa metàl•lica per tal d’obtenir un relleu decoratiu a la superfície visible de la peça d’argent.10 Aquesta decoració es basa en tres motius: en els dos espais més allargats, situats a la zona baixa dels braços de la creu hi ha decoració de tipus vegetal, en els altres dos, situats al davant i al darrera de la creu hi ha, respectivament una figura de sant Benet, llavors el patró principal de la parròquia, aquesta zona de la base és la única part del peu no treballada amb repussat, sinó que la figura del sant està feta amb un punxó gravat; a l’altre lòbul hi ha una torre situada a sobre d’uns esglaons amb una porta i dos finestres que probablement correspon a l’escut de Tortosa. Aquest darrer fet no ens ha de sorprendre gens ni mica perquè llavors la població de Tivenys formava part de l’anomenat “terme general de Tortosa” i per tant, és lògic pensar que podia emprar l’escut de la ciutat matriu com a propi.
La inclusió d’ambdós elements gravats a la base de la creu (la figura del sant titular de la parròquia i l’escut de Tortosa) fan pensar que ens trobem davant d’una peça d’argent feta ex professo per a la parròquia on es conserva i no davant d’una obra seriada, com molt sovint passa amb les obres d’aquest tipus.
Tot i la senzillesa compositiva de l’obra, hem de tenir present que estem davant d’una peça d’argenteria encarregada per una població petita com ara Tivenys, la qual tenia només 25 cases habitades, segons el fogatge de l’any 1553.11

3.- Cronologia de la peça

Per saber la cronologia d’una obra d’orfebreria com ara el peu de la Veracreu de Tivenys, que no mostra cap altra mena d’inscripció o text, llevat de la marca d’argenteria de la ciutat on fou treballada (en aquest cas, Tortosa,) és molt difícil si no disposem de cap mena de contracte o pagament on s’especifiqui clarament la data de la seva realització.
Pel tipus de decoració vegetal que presenta i per la resolució de la figura de sant Benet es veu clarament (i això també ho va detectar mossèn Manuel Milian en el moment d’inventariar-la) que ens trobem davant d’una peça obrada a finals del segle XVI. Una troballa documental inèdita fins avui ens permet afinar encara més aquesta cronologia proposada, ja que ens situa la data de creació d’aquesta base de la Veracreu de Tivenys a principis de la dècada dels vuitanta del segle XVI i més concretament a mitjans de l’any 1581, com tot seguit explicarem.
Ja hem esmentat a l’inici que les anomenades Veracreus es diuen així perquè contenen en un receptacle situat a l’encreuament dels braços un fragment de la veritable creu on estigué clavat Jesús. La parròquia de Tivenys fou creada segons acordaren els canonges de la Seu de Tortosa, el dia 16 de juny de 1539,12 i des del moment de la seva creació mantenia una estreta relació amb la Catedral de Tortosa, ja que abans de tenir parròquia, els habitants d’aquella població sembla que depenien eclesiàsticament dels curats d’aquesta Catedral.
Aquesta estreta relació va encoratjar als feligresos de Tivenys a demanar als canonges una porció de la relíquia de la Veracreu que es conservava a la Catedral de Tortosa i aquests, segons un acord capitular del dia 3 de març de l’any 1581, els ho van concedir.13
Sis mesos després d’aquest acord, es procedí a la cerimònia solemne de donació del fragment del Lignum Crucis als representants dels feligresos de Tivenys. Aquest acte es desenvolupà el dia 28 de setembre de l’any 1581 davant del notari Pere Puigvert, que actuava com a fedatari del acte, i el qual va redactar una detallada acta de tot el que va esdevenir dintre de la sagristia de la Catedral.14
En aquesta cerimònia hi foren presents:
- els preveres Onofre Salvador, beneficiat, i Pere Jordà, els quals actuaren com a testimonis.
- el canonge Mateu Cerdà, que aquell any era l’administrador de la sagristia de la Catedral de Tortosa, havia estat designat com a encarregat de tota la cerimònia en la reunió de canonges del dia 3 de març d’aquell any.
- Lluís Soler, rector de Tivenys.
- I finalment, Jaume Estopinyà, uns dels jurats d’aquell lloc.
La sessió de donació de la relíquia de la Creu seguí un acurat cerimonial, que a causa de la seva llargària, nosaltres resumirem: El canonge Mateu Cerdà va demanar al prevere Pere Jordà que li portés un reliquiari que hi havia a la sagristia de la Catedral de Tortosa. El reliquiari era obrat en argent i contenia un vas de vidre flanquejat per dos àngels,15 dintre del qual hi havia un teixit de tafetà que embolcallava unes quantes relíquies, entre les quals hi destacava un petit fragment de la Veracreu on Crist patí el suplici.
Cerdà prengué un bocinet d’aquesta fusta, la qual fou adorada per tots els presents a l’acte i tot seguit la diposità en un reliquiari d’argent sobredaurat, obrat a manera de creu,16 dintre de la qual hi havia un petit receptacle destinat a contenir la relíquia. Un cop enllestit tot, el rector Soler i el jurat Estopinyà es van fer càrrec de la nova Veracreu.
A l’endemà divendres dia 29 de setembre de 1581 o sigui, festivitat de sant Miquel, aquesta nova creu-reliquiari fou rebuda a l’església parroquial de Tivenys, després de celebrar una processó, i fou dipositada a sobre de l’altar major d’aquella parròquia, on hi fou deixada. Hi actuaren quatre testimonis: els notaris tortosins Pere i Joan Puigvert i dos preveres: Gabriel Estopinyà, de Tivenys, i Francesc Piquer, de Xerta.17
Un cop conegudes les característiques de la creu descrita en la cerimònia que acabem de veure i les que presenta la base de la Veracreu que avui en dia hi ha encara a la parròquia de Tivenys, podem deduir amb prou fonament que ambdues descripcions corresponen a la mateixa peça, ja que encaixen perfectament l’estil de la creu, la decoració que presenta (la representació de sant Benet, titular de la parròquia de Tivenys i l’escut de Tortosa) i la cronologia proposada per a la seva fabricació, amb l’any de la donació de la relíquia a la parròquia de Tivenys (1581).
Tot i així, hi ha un petit detall que no encaixa: el fet que tant en l’acte de donació, com en recull de mossèn Milian, es parla d’una peça sobredaurada, mentre que actualment la base es presenta en color argent, però això no es un condicionant definitiu ja que el sobredaurat potser fou retirat després de la Guerra Civil.

4.- El peu de la Veracreu de Tivenys i l’argenteria tortosina del segle XVI

Un cop establertes les característiques de la peça estudiada i la seva més que probable cronologia, només ens resta parlar una mica del context artístic en què fou creada la peça o sigui, de l’argenteria produïda durant el Renaixement a Tortosa.
Per començar hem de dir que les obres d’argent fetes durant aquell segle, que presenten els punxons “DER” o “DER/TUA” i actualment conservades són ben poques. Les causes d’aquesta situació són ben diverses, però en podríem donar tres de ben importants:
a) en primer lloc, els diferents conflictes bèl•lics que han afectat el país des de mitjans del segle XVII (la popularment coneguda com a Guerra dels Segadors) fins la Guerra Civil de 1936-39 han repercutit negativament en la conservació de les peces obrades en argent, ja que molt sovint han estat cobejades a causa del valor del metall. Així moltes peces inventariades per mossèn Milian l’any 1935 a les parròquies de la diòcesi, actualment no es conserven perquè van desaparèixer per diferents causes durant aquella guerra.
b) el propi desgast en ús de les peces ha fet que fossin renovades les que ja no complien correctament la funció per la qual havien estat creades, fonent el metall i obrant-se de nou.
c) I, finalment, els robatoris també han fet minvar el seu nombre, com ara el perpetrat a finals de l’any 1979 a Gandesa i que va fer desaparèixer un reliquiari renaixentista.18
Per tant, avui en dia les obres d’argenteria del segle XVI marcades amb el punxó de la ciutat de Tortosa, conegudes i/o publicades formen un conjunt ben esquifit, ja que només arriben a la dotzena justa:
- el mig cos de sant Eulali, un maça del vedell, dos calzes i la diadema de la Mare de Déu de l’Estrella, conservats a la Catedral de Tortosa.
- la custòdia-ostensori de l’església parroquial d’Horta de sant Joan.
- un salpasser, una naveta i una cullereta, a la parròquia de Xerta.
- un calze a la parròquia de l’Assumpció de Vinaròs.
- un calze al santuari de la Font de la Salut de Traiguera.
- I finalment, el peu de la Veracreu de Tivenys.
Per contra, el nombre d’argenters documentats treballant a la ciutat de Tortosa durant el segle XVI és ben extens: Domènec Bernat (doc. 1500-1520), Miquel Blanc (doc. 1542), Jaume Castellnou (doc. 1501), Jaume Castelló (doc. 1506-1535), Salvador Castelló (doc. 1502-1533), Martí Caxillos (doc. 1554), Antoni Codina I i II (1500-1554), Jaume Codina (1545-1560), Andreu Coll (doc. 1561), Baptista Díaz (doc. a partir 1587), Antoni Espital (doc. 1527-1530), Cristòfol Esterol (doc. 1535-1544) Joan Ferrer (doc. 1547-1558), Antoni Ferrús (doc. 1518-1522), Pere Gombau (doc. 1536-1546), Alexandre Guerau (doc. 1597-1599), Joan Lleonart (doc. a partir 1589), Lluís Martínez (doc. 1532-1547), Vicent Martínez (1580), Joan Medina I i II (doc. 1522-1551), Pau Morillo I i II (doc. 1544-1594), Lluís Navarro (doc. 1519), Marc Polo (doc. 1502-1524) Antoni Prades (doc. 1552- 1561), Pau Prades (doc. a partir 1589), Marc Queixalós (doc. 1542-1562), Pere Rodríguez (doc. 1577), Cristòfol de Rossa (doc. 1549), Pere Sanxo (doc. 1520), Gabriel Saporta (1530-1543), Montserrat Socarrats (doc. a partir 1571), Ramon Socarrats (doc.1533) i Joan Vega (doc. 1566-1591).
Per tant, ens trobem davant un panorama clarament desigual, ja que hi ha un fort desequilibri entre el nombre d’argenters documentats treballant a la ciutat de Tortosa durant el segle XVI i molt poques obres conservades. Aquest fet ens impedeix calibrar suficientment la qualitat de les obres sorgides dels tallers d’argenteria de la ciutat, ja que hi ha obres ben resoltes (el bust de sant Eulali o el calze de Vinaròs) al costat d’altres menys reeixides (un calze de la Catedral de Tortosa, encara que aquest és un fet ben habitual en tots els tallers d’argenteria històrics.
Per acabar de complicar la situació hem de tenir present que algunes de les obres conservades que porten la marca de la ciutat de Tortosa i de les quals ha estat possible identificar el seu artífex, aquest no residia habitualment a la ciutat, com ara l’argenter tarragoní Pere Ferrer, autor (segons indica una inscripció) del magnífic bust-reliquiari de sant Eulali,19 o la custòdia-ostensori de la parròquia d’Horta de sant Joan, que fou dissenyada per un argenter tortosí (Antoni Codina I), però fou obrada per un argenter barceloní (Gabriel de Vilamarics).20
Davant d’aquest complicat panorama només ens resta dir que la publicació de les dades que hem aplegat al voltant del peu de la Veracreu de la parròquia de Tivenys ens han permès donar a conèixer al públic una interessant mostra de l’art de l’argenteria de la ciutat de Tortosa obrada a principis de la dècada dels vuitanta del segle XVI i que ens poden ajudar a entendre millor la importància que va assolir aquest nucli artístic del Renaixement català.

1 En primer lloc, voldríem les facilitats donades per part del vicari general del bisbat deTortosa, mossèn Josep M. Tomàs, i de l’actual rector de la parròquia de Tivenys, mossèn Carles Garcia Talarn, per tal d’estudiar detingudament la peça i fer les fotografies necessàries per tirar endavant aquest estudi.
2 Formalment ens trobem davant d’una peça inèdita perquè la única referència que coneixem sobre ella és la seva fitxa inclosa en el manuscrit de mossèn Manuel Milian Boix titulat Inventario Monumental Dertosense, obra que roman en format mecanoscrit, sense publicar.
3 Antonio MARTÍNEZ. La platería gótica en Tarragona y provincia. Tipología, catálogo, punzones. Tarragona: Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV 1988, 93-94 i fig. 47.
4 Antonio MARTÍNEZ. La platería..., 155-156 i fig. 199.
5 Manuel MILIAN. Inventario Monumental Dertusense. Palanques: 1935 (document inèdit mecanografiat). Hem consultat l’exemplar fotocopiat que es conserva a l’Arxiu Històric Diocesà de Tortosa.
6 Josep GUDIOL. “La creu dels lleonets de la Catedral de Tortosa”, Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura. Tomo XI (enero-febrero 1930), 1-6.
7 Jesús MASSIP. El tresor de la catedral de Tortosa i la guerra civil de 1936. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat 2003, 93-95.
8 Núria DE DALMASES. “Cibori pediculat”, Thesaurus. L’art als bisbats de Catalunya 1000/1800. Barcelona: Fundació Caixa de Pensions 1986, 206.
9 Núria DE DALMASES. “Bust/reliquiari de santa Còrdula”, Thesaurus. L’art als bisbats de Catalunya 1000/1800. Barcelona: Fundació Caixa de Pensions 1986, 215-216.
10 Antonio MARTÍNEZ. La platería..., 24
11 Josep IGLÉSIES. El fogatge de 1553. Vol. II, Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana 1981, 156.
12 ACTo (= Arxiu de la Catedral de Tortosa.) Protocols Notarials. Pere Perera 7, s/f.
13 ACTo. Índex d’actes capitulars del segle XVI, s/f.
14 ACTo. Notaris del Capítol. Pere Puigvert, any 1581.
15 Potser aquest reliquiari era el descrit en l’inventari de la Sagristia de la Catedral de Tortosa l’any 1561 de la següent manera: “...un reliquiari de argent sobredaurat, ab diversos smalts y diverses pedres y perles, ab una caixa de crestall redona en que ha una de les spines y altres relíquies y ha creu y dos àngels, pesa cinch marchs y set onces...” Arxiu Històric Comarcal de les Terres de l’Ebre. Fons mossèn Eduard Solé, carpeta 15, document 205.
16 Per la descripció podem deduir que era una Veracreu.
17 ACTo. Notaris del Capítol. Pere Puigvert, any 1581.
18 Manuel MILIAN. Inventario Monumental.., s/p; La fotografia de la peça es troba a: Anton MONNER. Gandesa i la Fontcalda. Tarragona: Diputació 1995, 271.
19 Miquel A. ALÀRCIA. “Bust reliquiari de sant Eulali”, Thesaurus. L’art als bisbats de Catalunya 1000/1800. Barcelona: Fundació Caixa de Pensions 1986, 265-266.
20 Joan-Hilari MUÑOZ. “La custòdia renaixentista de l’església parroquial d’Horta de Sant Joan. Noves aportacions”, Butlletí del Centre d’Estudis de la Terra Alta, núm. 38, (2on. semestre de 2003), 25-29.