El Decret d'octubre de 1936.

El 22 de juliol de 1936, el Govern de la Generalitat decretà, la destitució de tots els consellers dels partits no afectes al Front Popular i ordenà la seva substitució per militants dels partits d’esquerres. Aquesta mesura es prengué desprès d’haver esclatat la rebel•lió feixista, “per tal de poder mantenir i enrobustir la vida municipal, com a element primordial en la unitat d’acció i comandament per poder guanyar la guerra civil”. En aquesta acció el Govern a part volia que els Comitès de Milícies Antifeixistes, assumissin no només les funcions de defensa ciutadana, sinó també funcions relacionades amb l’exercici del poder polític.

Aquesta no fou una bona solució vistos els abusos produïts per aquests Comitès , per lo qual el Govern de la Generalitat, va intentar solucionar-ho donant entrada al Govern, la CNT i el POUM.

Els titulars del diari “La Humanitat” del 2 d’octubre reclamaven tota l’autoritat per al Consell de la Generalitat:

“dissolt el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, el comandament d’aquestes passa integrament al Consell de la Generalitat. Esperem que tots els ressorts funcionin amb precisió perfecta. I ho esperem per una raó. Aquesta: el Consell de la Generalitat està format avui per totes les forces polítiques i proletàries del front antifeixista de Catalunya. Ningú, doncs, cap Comitè ni cap organisme, no pot actuar al marge del mandat del Consell. Si ho fa, caldrà considerar-lo com a pirata, com a corsari. Els partits i organitzacions han de donar consignes terminants a la seva gent (...) El qui no es disciplini és un traïdor. El qui prengui justícia per la seva mà, un assassí”.

En aquest context es redactava el Decret i Ordre del 9 i 12 d’octubre, respectivament, que dictava les normes per les que s’havien de constituir els nous ajuntaments, els quals haurien d’acomodar el nombre de components a les exigències de la representació dels partits i sindicats en funció del nombre d’habitants de cada municipi i prenent com a base la mateixa proporció que integraven el Govern de la Generalitat, es a dir: tres per ERC, tres per la CNT, dos pel PSUC, i un per la UR, POUM i ACR, respectivament.

Naturalment, l’aplicació d’aquest Decret, era de difícil aplicació en poblacions petites com Tivenys, on no estaven representats tots els Partits i Sindicats. Tot i així el 17 d’octubre tal com consta en la papereta adjunta, Tivenys constituïa el seu ajuntament amb consellers de la CNT i del PSUC i nombrant alcalde a Josep Montardit Puyo, afiliat a la CNT.

El Tocinet de Sant Antoni

Us adjunto un relat de Ramón de Trabal en el qual explica d’on ve la dita "Dónes més voltes que el tocinet de Sant Antoni".

“Deien els vells que ho sentien dir als seus que pels carrers de Tivenys sempre hi voltejava un tocinet.
Un mamelló que el compraven la Confraria de Sant Antoni i el soltaven per engreixar-lo de les despulles de la gent i el subhastaven a l'oferta en el dia de la festa del Sant.
Així és, que aquell animalet solt voltava tot el nucli urbà perquè avui deien les dones que s'afartava de carabassa al Castell, demà menjava garrofes al carrer de l'Embut, cap al tard li donaven patates a la Romelia, a l'endemà feia cap a Capdevila per una pitança de panís, un abeurall de tomàquets passades del canyís a la Valleta i ajocar-se a les Piteres per l'endemà tornar a recorre el poble i així recorrent tots els anys d'ací d'allà, es feia gros per la subhasta.
Això era de tota la vida cosa de Tivenys, però a fi de segle XIX aquell any tres dies abans de Sant Antoni, desaparegué el tocinet per art d'encantament i no es va poder subhastar amb el desconsol de tots els tivenxencs perquè s'acabava una bella tradició, que havien fet els avis.
Acabades les festes de Sant Antoni les bugaderes al riu i els tavernaris de ca la tia Benita van xerrar que per les festes de Sant Antoni per les Serres, Toses i Quinxars es va veure una gran fumarola.
De llavors ençà que no ha anat cap més tocinet solt pel poble i també s'ha acabat aquella dita popular: Dónes més voltes que el tocinet de Sant Antoni".

La Batalla de l'Ebre.

Aquests dies de Setmana Santa, he estat visitant els espais de la Batalla de l’Ebre, que s’han recuperat a la Terra Alta, lo qual m’ha portat a escriure aquest article per tal de que no oblidem els horrors d’una guerra i que no es torni a produir mai més.

La Guerra Civil del 1936, va portar a les nostres terres la Batalla de l'Ebre, la més dura i prolongada de tota la guerra, decisiva per al desenllaç final. Tot i que el fort del conflicte tingué lloc aigües amunt, Tivenys també es veié afectat, la gent va haver de refugiar-se a les muntanyes i es baixava al poble en comptades ocasions, generalment durant la nit. L'església va perdre, els antics retaules e imatges i el poble va quedar devastat.

La Batalla de l'Ebre va iniciar-se a les 0,15 hores de la matinada del dia 25 de juliol del 1938, quan l’exèrcit republicà va començar a creuar el riu per diferents punts, entre ells Tivenys. L'operació fou un èxit i els republicans van arribar fins les afores de Gandesa.
L’exèrcit de la part sublevada estava comandat directament pel general Franco i amb l'arribada de reforços i l'ajut de l'aviació alemanya que va arribar a llançar més de 60.000 bombes, va començar la contraofensiva, els mesos d'agost, setembre i octubre van ser terribles, sobretot a les mítiques serres de Pàndols i Cavalls i a la població de Corbera d'Ebre. Tivenys no va patir tant, a l'estar a l'altra banda de riu, quedant a la reraguarda del front republicà, el poble s’utilitzava com a centre de descans i zona sanitària dels soldats republicans. També s’hi agrupaven els soldats abans de ser enviats al front.

El dia 15 de novembre l’exèrcit de Franco creuava el riu per Flix, i conqueria tota la riba esquerra, quedaven enrere 115 dies de lluita, moltes tones de material bèl•lic, pobles devastats... però sobretot 100.000 homes morts.

Sols podem demanar que aquesta terrible experiència, estigui en memòria de les generacions futures i no es torni a repetir mai més.

Us deixo al lateral una tira d’imatges dels espais de la batalla.

Recerca Genealògica. (I)

He rebut un correu des de França d’una noia que es diu Pierrette Laborda, ella hem diu que esta buscant informació sobre els seus avis originaris de Tivenys i si encarà hi pot tenir família.

Us dono les dades que ella hem facilita per tal de que si entre tots la podem ajudar.

La seva mare va néixer a Tivenys el 13 de desembre de 1910 i es deia Maria Gaspar de los Reyes. El seu avi Vicente Gaspar de los Reyes va morir l’any 1911, també ens facilita el nom de la seva avia Francisca Sans o també potser Sanz.

Anar a fer la mona.

Arriba Pasqua i és temps de mones, aquesta bonica tradició que simbolitza que la Quaresma i les seves abstinències s’han acabat. La paraula mona prové de munna terme àrab que significa “provisió de la boca” regal que els moriscos feien als seus senyors.

La tradició diu que els padrins regalem mones als fillols el diumenge de Pasqua desprès de la missa, per a que el dilluns de Pasqua se la vagin a menjar.

Avui les mones son de xocolata, amb figures de Disney, jugadors del Barça o qualsevol altra figura que ens puguem imaginar, però la tradicional mona, la mona de tota la vida és la que esta feta del que diem pa de mona, de forma ovalada i amb un o dos ous als extrems, és la mona que els nostres pares i iaios, anaven a menjar-se a l’assut el dilluns de Pasqua, ja que llavors la Setmana Santa no era una setmana d’esbarjo i vacances, més be tot el contrari, era una setmana d’oficis religiosos i processons que culminava en la festa del dilluns de Pasqua.

Per tal que la tradició no es perdi us adjunto una recepta de mona de Pasqua. Com passa amb moltes receptes tradicionals, cada família té la seva pròpia recepta. Val a dir que totes són bones. L'important és que aquest dolç tan típic continuí formant part de la gastronomia de Tivenys i de les Terres de l'Ebre.

Ingredients:

• 1 litre d'oli d'oliva
• 10 ous
• 250 ml d'aigua*
• 250 ml de llet*
• 500 grs. de sucre
• 100 grs. de llevadura fresca
• Pell de llimona ratllada
• Un polsim de sal
• Farina
• Cabell d'àngel
• Ou per pintar
• Ous durs per decorar
• Anissets
  
  * L'aigua i la llet s'infusionen amb matafaluga i després es cola.
  
  Elaboració:
  
  Pas 1. Es desfà la llevadura amb els líquids (millor si estan tebis). Després s'afegeixen els ous, el sucre, la sal, l'oli i la llimona ratllada. Quan està tot ben remenat, s'afegeix poc a poc la farina, fins que quedi una pasta que no s'enganxi a les mans. Treballar la massa enèrgicament, per a que quedi ben tova. Embolicar-la amb un drap net i tapar-la amb una manta. Deixar-la reposar entre sis i set hores a un recipient prou gran per a que la massa tingui lloc quan vagi creixent.
  
  Pas 2. Agafar porcions de pasta i fer tires llargues i estretes. Posar el cabell d'àngel al damunt i enrotllar fins que quedi tancada. Posar a una safata de forn i donar-li la forma ovalada. Després pintar amb l'ou batut. Posar a un extrem l'ou dur i subjectar-lo amb dues tiretes creuades de la mateixa pasta. Decorar amb els anissets. Posar al forn (prèviament escalfat) a temperatura mitja 150/160º fins que la mona estigui daurada.

Fotos Antigues (II)

Segueixo amb la sèrie de fotos antigues amb aquestes quatre del Fons Salvany de la Biblioteca de Catalunya, fetes per Josep Salvany i Blanch a finals del segle XIX.

Vista de Tivenys des de la barca

Vista de Tivenys des d'el camí de Cardó

L'Assut

L'Assut

Els noms de les cases. (II)

Continuo amb un nou capítol del nom de les cases, i vull aprofitar per animar als lectors que m’ajudin a confeccionar-ne molts més amb la seva informació.
Avui li toca a:
Ca la Fonda: casa situada al carrer de Tortosa, rep aquest nom perquè a finals del segle XIX i durant la primera meitat del XX, es va utilitzar com a fonda per als burgesos que visitaven el balneari de Cardó. Aquests abans d’emprendre viatge fins al balneari descansaven en aquesta fonda de Tivenys.

Fotos antigues (I)

Fa unes setmanes rebia un correu de Jordi Dobon Alforcea, amb un parell de fotos, una de la construcció del canal i l’altra del tràfec pel riu quan les fabriques de ciment estaven a ple rendiment.
Avui vull encetar amb aquestes fotos, una sèrie de capítols amb fotos antigues del poble per lo que us demano la vostra col·laboració per si hem voleu feu arribar aquest material.
Gracies.

Construcció del canal

Llaguts al riu amb la fabrica de ciment de fons

Els noms de les cases. (I)

El concepte de pertinença a una casa esta molt arrelat en els pobles menuts com Tivenys. Es dóna el cas de que una persona és més coneguda per la casa a la que pertany que per ella mateixa. D'una persona no coneixeràs el seu nom però si coneixeràs la casa de la que és fill. Normalment els cognoms de les persones són poc usats i és molt comú dir el nom de pila de la persona i després el nom de la casa. Per exemple, mon pare era més conegut per José dels ferrers que pel seu nom José Piñol Povill.
Quan et poses a repassar aquest llistat de noms, t’adones que estàs davant d’una cosa viva, canviant. Els noms de les cases ens parlen de la història que hi ha darrera de cada porta, de la història del poble.
Per això he volgut encetar aquesta sèrie de capítols que volen parlar dels noms de les cases de Tivenys i si potser el seu origen. Per poder aconseguir-ho us demano el vostre ajut per que hem faciliteu si ho sabeu els orígens del nom en que es coneguda casa vostra, ho podeu fer dirigint-vos a siscopinyol@gmail.com.
Permeteu que comenci amb els noms de les cases de mons pares.
Cal Ferrer:
Situada al carrer de Capdevila, ha estat la casa on vaig viure fins que hem vaig posar a viure en parella. El seu nom es degut a que el patriarca de la casa durant la primera meitat del segle XIX tenia l’ofici de Ferrer.
Ca la Parrala:
És la casa d’on era originaria ma mare. Situada al carrer de Tortosa, just al costat de l’actual Ajuntament. El seu nom es degut a que en aquesta casa i creixia un imponent parral que cobria pràcticament tota la façana. El nom femení es degut que l’hereva de la casa en aquell moment era una dona (la meva iaia).

La guerra dels segadors.

La guerra dels segadors fou una revolta de Catalunya vers Espanya i més concretament contra els abusos del rei Felip IV i el seu valido el compte-duc d’Olivares. Tot i que la revolta que va esclatar en aquell famós Corpus de Sang a Barcelona el 7 de juny de 1640, semblava provocada per l’obligació d’allotjar els soldats de Castella que havien participat en la guerra que Espanya havia declarat a França, era sols la gota que feia vesar el got. Un got que era ple d’injustícies i atacs fets contra Catalunya, pels descendents de Ferran el Catòlic, desprès de la seva mort.
Sense anar més lluny el nostre poble va rebre una d’aquestes injustícies en l’expulsió dels moriscos ordenada pel rei Felip III el 1610, tot i la intercessió de Pedro Manrique, bisbe de Tortosa i virrei de Catalunya. En l'obra de Jordi Nadal, Bautismos, desposorios y entierros, trobem que Tivenys tenia el 100% de matrimonis mixtes entre moriscos i cristians, aquesta expulsió va tenir greus conseqüències al poble, amb una reducció notable d'habitants i sens dubte una reculada econòmica en l'agricultura i en la indústria terrissera, de la qual el poble no es refaria fins avançat el segle XVIII.
En quant a l’allotjament de tropes trobem un escrit a l’Arxiu de la Corona d’Aragó al lligall 239 que explica el següent:
“Tivenys: lo lloch (...) contribueix cada dia a Don Joan de Bastillos, vint sous y a un capità reformat, que may lo han vist, una lliura, dos sous y sis diners; a una alferes reformat vuyt sous y a vuyt soldats cinch sous cadascú...”.
Tot hi haver-hi revoltes, l’oligarquia Tortosina es va decantar cap al bàndol del govern de Madrid, això no significà que tots els pobles del voltant ho fessin en el mateix sentit, sinó tot al contrari, poblacions com Xerta, Aldover i Tivenys foren saquejades, tal com explica el militar portuguès Francisco Manuel de Melo en Historia de los movimientos, separación y guerra de Cataluña, en tiempo de Felipe IV.
“....Progresos de las armas, miéntras el Velez asistia en Tortosa. Tómas de las villas y pasos de Xerta, Aldover y Tivenys....”
“....los moradores de aquella. tierra, oprimidos de la impaciencia ordinaria, en que son iguales quantos ven perder sus bienes sin poder remediarlo, soltáron muchas razones contra los cabos catalanes: este escándalo y el temor de la causa de él, los puso en cuidado de que podrian ser acometidos en sus mismas defensas: acudiéron luego á engrosar la guarnicion de Tivenys hasta dos mil hombres: sus mismas prevenciones servian de aviso á los cabos Católicos, considerando tambien que los Provinciales determinaban rehacerse, para que saliendo el exército de Tortosa, cargasen sobre ella y ofendiesen su retaguardia. Dispúsose prontamente el remedio, y se ordenó que el Maestre de Campo D. Diego Guardióla, teniente Coronel del Gran Prior de Castilla con su regimiento de la Mancha y algunas compañías de gente vieja y dos de caballos, sus Capitanes Blas de Piaza y D. Ramon de Campo, obrase aquella interpresa. Executóse, mas no con tanto secreto que los Catalanes no recibiesen aviso de algun confidente: parecióles dexar el lugar de poca importancia, y por su sitio irreparable contra la fuerza que esperaban retiráronse á Tibisa un dia ántes de acometerle el Guardióla; pero él creyendo lo mismo para que fuera mandado, aunque no le faltaban algunas señales por donde podia entenderse la retirada, repartió su gente en dos trozos; eran dos los caminos de Tivenys, y aun por junto al rio mandó algunos caballos: tomó con su persona el camino real, formó su esquadron ántes de llegar á la villa, hasta que D. Cárlos Buil, su Sargento mayor que gobernaba el segundo esquadron, se asomó por unas colinas eminentes al lugar. Hizo señal de embestir, acometió, y ganó las trincheras desiertas, y D. Cárlos baxando por la cuesta, peleaba con la misma furia y estruendo, como si verdaderamente el lugar se defendiese; no habia otra resistencia que su propio antojo, porque no creyendo ó no esperando la retirada del enemigo, temian de la misma facilidad con que iban venciendo. Ocupóse la villa, y se dexó de allí á pocos dias.”