La Veu de la Història. Milagros Sanz Estupiñà

Amb aquest article comencem una nova col·lecció en aquest blog, que es tractarà d’entrevistes fetes a la gent més gran del poble, per a que ens parlin de la seva vida i així recollir anècdotes i vivències del nostre poble. És tracta d’un altra manera de recollir la història que ens ha portat fins on som ara.

Encetem la col·lecció amb una entrevista que Eladi Galbe, ha fet a Milagros (amb el nom tothom sap de qui estem parlant), es tracta d’una entrevista molt emotiva i en la marca inequívoca del personatge en qüestió (particularment per mi molt estimada, ja que de jove vaig aprendre moltes coses al seu costat).

Hem intentat conservar l’escènica del seu parlar quotidià, encarà que així entrem en faltes ortogràfiques, però creiem que s’ho val.

MILAGROS 30/07/2014

  

Milagros Sanz Estupiñà, actualment viu a Tivenys, té 88 anys i és filla de Tivenys. Treballadora incansable, pagesa, mestressa de casa, mare... la valentia personificada.

Nascuda el dia 3 de setembre del 1926,encara que ens diu que sempre li van dir que era el dia 6, per algun malentès de l' època.

Com recorda la infantesa? com era el poble?

Casi no recordo res, fins als 4 anys, cap a l'any 1930. Recordo que l'estiu el passàvem a Arenys de lledó. En aquells temps treballàvem en una teuleria de Cretes, la meua família hi va treballar abans de néixer jo i fins a la guerra. Baixàvem sempre a l'hivern, per sant Martí, per festes de Xerta, hi baixàvem en lo forn cuit, després hi tornàvem pel maig i ja passàvem tot l' estiu allà dalt.

Tivenys el recordo molt pobre, quatre o cinc cases eren les riques, la resta de la gent havien d'espavilar-se. Marxaven a fer obra  a les bòbiles, a Barcelona, Sabadell... També anaven molt a Tortosa.

Tivenys era un poble de fang. En recordo una cançó:

” A Tivenys tots fumen pipa i a Xerta tots són mineros, Aldover tots cistellers i a Bitem tots carboneros”, això és una cançó de l'època.

Va poder anar a l'escola o a “costura” com també es deia popularment?

Vaig anar a l'escola tots els anys, això sí, mesos solts, abans no era com ara. L'any 1935 no hi havia collita al poble i vam anar a Cretes, al molí. La meua mare i el meu germà a l'oliva  i jo, l’any 1935, vaig anar al col·legi de Cretes.

Tots els dies havia de fer el dinar per al meu pare. En 9 anys, feia el dinar cada dia: fesols en sal i oli...coses simples. En aquell temps jo era molt jugadora de boles, però també era llesta quan anava a estudi.

A quina edat comença a treballar Milagros i de què?

Als 6 anys ja portava arena a mun pare per a fer rajoles, cabassets d'arena allà a Arenys.

A l'obra en 6 anyets feia de tot. De tot menys l'ofici més antic del món.

A cavall de la burreta, a fer malesa, llaurar, collir,  i més tard a fer matalassos...

Un dia, de tanta calor, em vaig asfixiar i tot  i quan vaig poder, vaig descansar a la “sombra” d'una carrasqueta. Deurien ser les 12h del matí, no recordo l'any, però deuria tindre 14 anys. Després, quan vaig recuperar-me, em vaig trobar sense la burra.

En aquells temps carregava 50 kg de ranxo i de la carretera els pujava fins aquí a casa.

Hi havien 23 escales, les tenia contades.

Es pot dir que...vaig néixer per a treballar.

La col·lectivització, la guerra...Quants anys tenia i com ho va viure?

De la col·lectivització recordo coses: l’església, que era el mercat... No va funcionar massa, la gent que va manar, Minguet del Llop, los bessos, ordenaven a la gent que portés menjar a qui no en tenia (la gent tenia una targeta de racionament). La teoria era bonica, però... això ja venia de l’any 1931.

Quan va tenir lloc la guerra civil (1936-1939) jo tenia 9 anys, la recordo molt dura, molt.

Estàvem a Cretes, en zona republicana. Tot va ser molt desastrós, de les coses més dolentes que he viscut, si no  la que més.

Un dia van vindre els republicans a la teuleria i ens van dir que si venia l'amo ho havíem de manifestar, i vam baixar cap al poble, no teníem res contra l'amo. A casa érem republicans, però tampoc molt polítics, ens agradava ajudar a les persones, no érem de missa tampoc.

A Tivenys anàvem fent. Va ser tot més tranquil, no tant fort com a la Terra Alta, això  sí, les distincions van ser les mateixes per a perdedors i guanyadors. El meu pare, republicà, va anar a jornal de vila.

Quan va començar ,el juliol del 1936 erem a Lledó, però aquí no es va notar molt la guerra fins al 1938 que ja erem aquí a Tivenys.

Es pot dir que ha vist misèria?

Molta, molta! No vam passar mai gana, això si, el meu pare era molt espavilat, llavors, quan la guerra, estàvem a Vallpaumera.

Un dia, el meu pare va anar a Tarragona a peu, a buscar medicines per a Ramón de Calderó, que era casat en una neboda seua. Els dos havien agarrat tifus i vivien prop del pont de la Boinaca. Quan va arribar al Perelló, un esquadró d'aviació va aplanar el Perelló de dalt a baix, no va quedar ningú i en arribar a Tarragona, no portava prous diners. Les medicines valien més de 400 duros. Després es va trobar  a un noi de permís militar, que estava al parc Samà. Aquell noi era de Cretes, li deien “lo Ros de Mallent” i era el més alt del poble. Lo Ros li va dir: -hola teuler, que fas? Jo estic al parc Samà, què fas per aquí?- i ell li explicà:-No duc prous diners...i tinc un familiar malalt...-. El Ros es treu un feix de diners (els donaven dieta als militars) i li va donar.

De tornada cap al poble es va trobar un camió de soldats, els va fer l'stop i el van portar fins al poble?. Finalment aquella parella es van salvar i el meu pare sempre va ser un pare per a ells.

El meu germà, amb 17 anys, va anar a files i va passar el riu. La primera passada, ell, Tarumba i Miquel de la Paquela, els tres van passar el riu la primera nit.

A l'abril del 1938 vam anar a Vallpaumera, durant 10 mesos. Quan van tornar a baixar els nacionals, a la caseta estàvem tres de Bitem, lo tió Pequeño, la tia Blava, Margarita, la dona de Marian i Margariteta, la meua mare, mun pare, tres més de Cretes, jo i mun germà, fins que va marxar a files, per Sant Jaume (25 de juliol).

En aquells dies passava un agutzil per les muntanyes, per les llomes i donava les ordres. Va ser dramàtic. Així va ser com van cridar a files al meu germà, la quinta del  biberó.

A la caseta, entràvem l'aigua en bocois, anàvem a buscar oli al poble. L'oli es pot dir que va salvar el poble: aquell oli, a part del menjar, es feia servir per a  canviar per  arròs que pujàvem en los animals, i com podíem, cap al Perelló i seguint.

Mun pare era molt bona persona, sempre prenia a Rossita de la Chicarra a canviar... Feien cap a Falset i a Prades, baixaven vi, patates, llegums, a canvi d’arròs i així vam sobreviure.

Lo poble estava desert, saquejat i perillós... A la Vall, hi havia un control i a Xerta també et vigilaven, des de la distància.

La Maternitat com va anar? treballant?

Sempre treballant! Aquells anys no hi havien embarassos. Quan van vindre els homes de la guerra es va omplir el poble de crios. Però sempre treballant! Després arribava el part i la que ho passava, bé, i la que no, es moria.

Canviaria alguna cosa de les que ha fet?

No, no canviaria res. Hem treballat molt, molt de treball, estudi poquet, però no, no canvio res.

Li queden coses per a fer?

No, no m' ha quedat res per fer, tant laboralment com sentimentalment.

De quina persona pot dir que ha après més?

Del meu home. Era bo per  a tot, i molt bona persona. D'ell he après molt, i del meu pare també. El meu pare anava a netejar pous: baixaven lligats i allà baix, en aixades i cabassos, pujaven brutícia del pou, en lo matxo. Cada pou 8 duros. Era molt treballador.

Què no li agrada del que viu ara, que abans era millor?

Estem millor en general. A la joventut sempre se l'ha criticat, però sempre s'ha fet de tot.

Com veu la joventut avui dia?

La trobo una mica desmadradeta, l'educació s'ha perdut una mica, abans hi havia més respecte.

Què li sembla com està actualment el panorama a Catalunya i al món?

Tots són una colla de “granujes”, ho veig feo. Des de la Primera República hem anat cometent errades

Sap què són les vacances?

No, mai no n'hem fet. Mai, ni jove ni vella. Quan anàvem a fer matalassos a Bitem, pujava en 15000 pessetes cada dia (i vaig pagar la casa al comptat). Estes eren les meves vacances. D'això sí que puc dir que n'estic molt orgullosa, molt!

La feina de casa la feia de nit, tota la setmana al jornal i el diumenge a fer baldanes. Les vacances no les conec.

  

La felicitat existeix?

Em fico al llit totes les nits i totes, totes, em desperto a mitant nit i estic a l'era de la Serra en ell (Magí) i sí, ho vam ser. De temps no en teníem ni per a fer l'amor. Cosia fins i tot assentada al llit, i ell em deia:-em fas passar les nits en vetlla-.

Ens passàvem tot el dia plegant sense dinar, la mula i jo soles, quan estàvem a Rocablanca. Hi havien uns bancals de blat, allí trèiem el fem. Hi anàvem en Juan José i Jesús (del surdo). Jesús s'enyorava molt. Jo arrabassava i ell (Juan José ) treia els cabassos. Jo llaurava  a “ratos”, era un animal, una bèstia per a treballar. Vaig perdre el costum de menjar assentada.

Avui, en 88 anys, encara m'he aixecat a les 6.30.

La Industria Cimentera a Tivenys

La fabricació de ciment artificial Portland requereix tres matèries primeres (calç, argila i guix) abundants als termes de Tivenys i Benifallet, concretament a Coll de Som. Lo qual marca la localització de les pedreres en aquesta part del terme i de les fabriques que s’ubiquen al peu del Som i prop de l’Assut per d’aquesta manera facilitar el transport de la matèria primera fins les fabriques i d’aquestes el producte acabat poder-lo distribuir amb llaüts cap als llocs de comercialització. Aquests llaüts també servien per portar el carbó des de Mequinensa fins les fabriques de ciment. El transport amb els llaüts es va canviar pel transport en camions a principis de la dècada dels seixanta.

Mapa en la ubicació de les fabriques i les pedreres d'extracció.

De fet de les tres fabriques existents, tant sols una esta dins el terme de Tivenys, les altres dos estan situades al terme de Benifallet, però per la seva situació geogràfica, molt lluny del poble, no van tenir cap impacte en aquesta població en quant ha ocupació tot el contrari del que va passar en Tivenys (molt properes) e inclús amb Xerta.

La primera fabrica que va existir fou la de Mayor, és la que esta situada més amunt, es va construir l’any 1891 sobre el que antigament havia estat un forn de calç, el seu fundador fou Jaime Mayor Mayor. La seva proximitat al riu provocava que les riuades li fessin diferents destrosses, lo qual obligava que se li fessin remodelacions de manera sovint, una de les més importants es va fer l’any 1914 i la van aprofitar per fer-ne la inauguració oficial en la que hi van assistir diferents personalitats de la comarca.

L’accés per terra a aquesta fabrica era molt complicat per no dir impossible, des de l’Assut sols existia un sender molt abrupte, que passava per un penya-segat on el camí es convertia en un pas per taulons, tota una aventura per als que els hi tocava acudir a treballar. Per aquest motiu eren pocs els tivenyencs que hi treballaven, la majoria de treballadors eren de Xerta el quals aprofitaven el pas de barca per anar a treballar. De fet aquest pas de barca era fonamental per poder transportar el producte final a l’altra riba i des d’allí distribuir-lo. Primer passaven els carros a dalt de la barca, els carregaven i tornaven a passar per començar la distribució, quan es van canviar els carros per camions, es passava el ciment damunt la barca i a l’altra riba carregaven els camions.

Fabrica de Mayor i els transport fluvial.

Abans de la construcció del pas de barca, per poder portar els treballadors i fer la distribució del ciment fins a Tortosa, la fabrica comptava amb quatre llaüts: La Campana, San Julian, La Hiena i Sant Jaume.

La fabrica es va anar transmeten de pares a fills fins la quarta generació. A principis del segle XX la fabrica va passa a mans de Julian Mayor, el propietari més emblemàtic, perquè durant el seu mandat fou quan la fabrica va prosperar més. L’any 1912 va guanyar diverses medalles i diplomes a les exposicions internacionals de Londres i París.

Un dels motius de l’èxit durant aquets anys, fou la construcció del canal de l’esquerra, ja que li va proveir el ciment que es va necessitar per aquesta obra.

Quan va arribar la guerra civil, la fabrica fou col·lectivitzada juntament amb la de Cementos Ebro i van funcionar com una de sola. Un cop va acabar la guerra la van recuperar els propietaris, tot i que no va reprendre la producció fins l’any 1946.

Als anys 50 fou llogada als propietaris de Cementos Ebro i va funcionar fins la dècada dels 60, en que va tancar definitivament.

En aquesta fabrica i treballava una mitjana d’entre trenta i quaranta treballadors.

Fabrica de Cementos Ebro

La fabrica de baix propietat de “Cementos Ebro” va començar la seva activitat als anys vint, i va anar funcionant amb les consegüents transformacions i ampliacions. No cal dir que aquesta fabrica pel fet ser fundada més tard era molt més moderna que l’altra.

Gracies a que es va anar modernitzant i a una molt millor comunicació per terra per poder distribuir el seu producte, aquesta fabrica es va mantenir en funcionament fins la dècada dels setanta. La defunció del seu propietari i la mala gestió dels successors va accelerar el tancament d’aquesta industria.

En aquesta fabrica hi treballaven unes cinquanta persones, pràcticament totes de Tivenys, ja que al contrari de la de Mayor, la comunicació per terra era mol accessible i la gent del poble es podia desplaçar amb moto, bicicleta e inclús a peu.

Cementos Ebro va arribar a cotitzar en borsa tal com veiem en aquest retall del diari ABC del 31 de desembre de 1964.

Retall de les cotitzacions en borsa del diari ABC

En la següent imatge podem veure un anunci del producte d’aquesta fabrica al diari El Mundo Deportivo del dia 6 de setembre de 1959.

Anuncia al diari Mundo Deportivo

La tercera fabrica, aquesta ja allunyada del riu, però al peu mateix de Som, per aprofitar la proximitat amb les pedreres fou la de José Borràs. Aquesta fabrica era més petita que les altres i va funciona poc temps.

Les pedreres d’on s’extreia el material per a fabricar el ciment, eren un enorme orifici a cel obert. Les més impactants per la seva profunditat i grandària son la de la Vall Llarga, i la de Mayor. La que esta dalt de tot de Som es relativament petita comparada amb les altres dos.

El material de les pedreres de Som i de la Vall Llarga es transportava primer amb carros i posteriorment amb camions fins les fabriques, però la que proveïa a la fabrica de Mayor ho feia d’una forma ben curiosa, de fet aquesta pedrera esta físicament situada a la part superior de la muntanya on esta ubicada la fabrica. Un túnel estret comunicava la fabrica amb el fons de la pedrera i el transport es feia per unes vagonetes, estirades per un ruc.

El treball en les fabriques de ciment no era gens agradable i força dur, per les condicions en que es treballava. La pols del ciment castigava molt els pulmons dels treballadors i moltes feines es feien a destall lo qual encarà enduria més la feina. La gent que podia viure de la pagesia evitava en la mesura de lo possible la duresa del ciment.

L'expulsió dels moriscos

Introducció

Amb la conquesta de Tortosa el 1148 per Ramon Berenguer IV l’expansió territorial de Catalunya arribava al seu punt de plenitud. Els musulmans que vivien a l’Ebre van signar les capitulacions en la “Carta de conveniència i d’assegurança que feu el noble en Ramon, compte de Barcelona”. Aquest document reflecteix les normes que permetien la convivència de cristians i musulmans a les nostres terres al llarg d’un dilatat període de temps. Malgrat les assegurances promeses la població musulmana sofria més impostos que els cristians. Es pot resumir en que cristians i musulmans eren del tot iguals davant la llei; sols els diferenciaven els tributs.

Els musulmans conreaven les terres, construïen sènies (els orígens de l’Assut es troben en una sènia mora), elaboraven tota mena de productes derivats de fruita, de flors i llegums, L’artesania morisca girava entorn del fang i de fibres vegetals o animals.

Però realment eren musulmans? Doncs no, eren els descendents de la població ibera, romana, visigoda i jueva, que a conseqüència de la penetració musulmana, a partir de l’any 711, es van anar convertint paulatinament a l’islam. Per tant els moros eren tant catalans com els anomenats cristians vells.

Cinc segles desprès, els moriscos són considerats els descendents de la població autòctona que, en el moment de la conquesta cristiana, va aconseguir quedar-se al territori mitjançant capitulacions. Aquest col·lectiu va ser obligat a batejar-se al segle XVI, i van esdevenir cristians nous. A començament del segle XVII, a Catalunya constituïen un col·lectiu d'unes 5.000 persones, concentrades a l'àrea de l'Ebre i el Segre (en tota Espanya passava poc dels 300.000). A Tivenys representaven el 46,15% de la població, 6 focs[1]  sobre 13 segons el fogatge de l’any 1496-1497.

Tot i que, els pobles moriscos mantenien molts senyals identitaris propis, costums, vestits, etc. Diferents cròniques de l’època semblen indicar que els que estaven sota el control del Bisbat de Tortosa es trobaven en un procés força avançat d'assimilació cultural, una mostra en són les paraules de Lluís de Còrdova i Aragó, procurador del seu germà el duc de Cardona que els qualifica de “bons christians” i de que tots els moriscos “vivian cathòlicament”. El bisbe de Tortosa Gaspar Punter i Barreda l’any 1587 redacta una memòria sobre les campanyes d’evangelització que porta a terme el seu bisbat i en fa dos grups els descendents dels convertits per sant Vicent Ferrer sense senyal de moros (Tivenys, Móra, Tivissa i Garcia) i els altres. Podríem afirmar doncs que en el moment de l’expulsió els moriscos de Tivenys eren musulmans catalans i parlaven català i ni tant sols entenien l’àrab que estava considerada una llengua culta, igual com podia ser-ho el llatí.

Havent vist la tragèdia social i econòmica que havia suposat l’expulsió dels jueus l’any 1492, les Corts de Tortosa per evitar el mateix amb els musulmans va aconseguir el 1495 un compromís de Ferran el Catòlic de no expulsar els moriscos de Catalunya, compromís que fou reeditat el 1503 per les Corts de Barcelona.

L’expulsió

L'expulsió dels moriscos va ser decretada per Felip III de Castella, el 9 d'abril de 1609. La mesura obeïa a motivacions de tipus religiós i social, però també estratègic i econòmic, el moriscos posseïen, legalment, terres i cases, si els feien fora... No cal dir res més. En particular, els seus principals instigadors van argumentar la suposada col·laboració dels moriscos amb els atacs de la pirateria turca.

Tot i que a Castellà i el País Valencià l’expulsió va començar de forma immediata, a Catalunya el ban d’expulsió no es va publica fins el 29 de maig de 1610. El decret de Felip III preveia certes excepcions en les quals els moriscos no serien expulsats, si se’ls considerava integrats. En particular, podien quedar-se els descendents de cristians vells per línia masculina (i també les seves dones i fills), encara que les seves mares o àvies fossin morisques o estiguessin casats amb fills de moriscos. Per tant no tindria que haver afectat als moriscos del nostre poble amb el 100% dels matrimonis mixtes entre moriscos i cristians vells,  com reflexa Jordi Nadal en la seva obra “Bautismos, desposorios y entierros”.  

La investigació de qui tenia que ser expulsat se li encarrega en un inici al bisbe de Tortosa, Pedro Manrique, qui conscient de la tragèdia que es podia viure als pobles de l’Ebre, va autoritza a quedar-se a Catalunya 1.578 moriscos dels quals 33 famílies eren de Tivenys, es basava en dades com els matrimonis mixtos, el consum de carn de porc o de vi i la recepció de sagraments. Ho feia publicant la “Información de la notoria christiandad de los christianos nuevos de las villas y lugares de Tivenys y su termino, Garcia, Mora, Ribaroja, Vinebre, Teviça, Benifallet y Flix del obispado de Tortosa en Catalunya”.

El 3 de maig de 1611, Felip III descontent amb la feina feta pel bisbe, li comunicava al virrei de Catalunya l’arribada de Cristóbal Sedeño, cavaller de l’ordre de Montesa per tal d’acabar amb els moriscos que hagueren pogut quedar. Aquest sols autoritza quedar-se a Tivenys a 3 famílies morisques.

Monument commemoratiu de l'expulsió morisca al port dels Alfacs.

L’historiador francès Lapeyre en la seva obra “Geógraphie de l’Espagne morisqué” censa en 141 les expulsions que es produeixen a Tivenys d’un total de 1.919 en totes les comarques de l’Ebre. Els expulsats foren conduïts en llaüts riu avall fins el port dels Alfacs on foren embarcats en direcció al nord d’Àfrica. Van suportar condicions penoses i tota mena de vexacions per part dels comissaris, els soldats i els mariners encarregats de l’operació.

Per un altra banda Núria Sales en l’obra “Els segles de la decadència” documenta que abans de l’expulsió Tivenys tenia 186 moriscos i que en foren expulsats 171, quedant-ne tant sols 15 al poble.

La tragèdia pel nostre poble (igual que per molts altres pobles de les comarques de l’Ebre) fou majúscula. Hem de tenir en compte que el fogatge fet abans de l’expulsió l’any 1610 situa 48 famílies[i] a Tivenys i que el 1718 encarà no s’havia recuperat de la tragèdia amb un cens de 164 persones.

Hi ha molts moriscos que intenten tornar a casa, però la vigilància i control que en fa Cristòbal Sedeño ho fan molt difícil i alguns d’ells han de marxar cap a altres llocs com el Baix Camp, on s’escapen del control del comissari reial, altres opten per la via de la rebeldia i entren a formar part de la colla del bandoler Llorenç Clua. Els bandolers provoquen danys a les cases i a garrofers i oliveres que els trenquen les rames, aquests atacs són dirigits cap a les noves propietats. Un dels que rep atacs a Tivenys és Joan Boixí que li destrossen diverses parts de la casa i el terrat. La llenya de garrofers i oliveres que trenquen, l’aprofiten els gestors dels bens dels moriscos per vendre-la com a llenya trencada pel vent.

Les conseqüències econòmiques

En el moment que es publica el ban d’expulsió, també s’ordena que el batlle i alcaid de la batllia de Tortosa Galceran Albanell i en absència seva el seu lloc tinent Tomàs Mercader de Llenyader es facin càrrec de tota la hisenda procedent dels moriscos que seran expulsats. L’ordre imposava prendre’n possessió, fer-ne inventari i tenir-ne

bona guarda, compte y rahó, sens poder vendrer, stablir, ni altrament alienar cosa alguna, en poca ni en molta quantitat, dels bens immobles, censos, censals, ni altres rendes e rèdits y drets fins que hi hage exprés ordre de sa magestat, sinó tan solament los béns mobles y semovents, fruits, grans y altres coses, los quals no.s poden conservar, y que tot lo diner que.n prosehirà se remetès y entregàs al receptor de la batlia general de dit Principat, (...) y que per so haguessen de prestar caució ab idonees fermanses.

Tal i com detalla molt bé Eva Serra i Puig en la seva obra Els moriscos de reialenc de les Terres de l’Ebre, aquesta ordre es compleix al preu de la lletra i Galceran Albanell, en porta un registre en el qual detalla els bens dels moriscos que es lloguen, a qui es lloguen, els préstecs que han fet i qui els ha de tornar i com es venen les collites. D’aquest registre es desprèn que els moriscos no eren pas pobres, més aviat lo contrari i hi havia molts cristians vells que els devien diners que els van continuar pagant al gestor Albanell.

Per tant els cristians vells no en treien cap profit directe de l’expulsió, en tot cas el profit se l’enduia el gestor i la Corona que s’emportava la suma de totes les rendes menys les despeses de gestió. Per exemple l’any 1612 hi ha uns ingressos de 2.033,9 lliures, de les quals s’han de descomptar 1.497,68 lliures per despeses de gestió (1.100 lliures se les enduia Galceran Albanell), per tant la Corona aquell any en va treure 534,41 lliures.

La resta de despeses eren per pagar els col·laboradors d’Albanell i fer feines de reparació i manteniment a sèquies, pous i les cases dels moriscos. Entre els col·laboradors de la gestió que en fa Albanell, destaquen dos noms i tots dos són de Tivenys, Andreu Tort, negociant i veguer de Tivenys i Bernat Faneca, pagès i familiar del Sant Ofici de Tivenys, la seva tasca principal fou la de vendre la collita de les terres confiscades als moriscos. En més d’una ocasió com veurem en l’apartat “Relació de moriscos de Tivenys i els seus béns”, trobem que el propi Andreu Tort és qui comprava aquestes collites.

Per tenir una idea del valor de la lliura en aquell moment ho podem fer amb aquest fragment del quadern de Galceran Albanell on detalla el cost de neteja d’una sèquia:

Joan Serís, palafanguer, per escurar diverses sèquies, que confrontaven les heretats dels cristians nous expel·lits, tot complint amb l’ordre habitual del mostassaf d’escurar-les, cobrava 2 lliures, 2 sous i 3 diners. Era el salari de neteja de 24 canes[ii] i mitja de sèquia.

El preu d’un matxo (animal que tenia molta importància per a l’economia rural de la zona) podia oscil·la de les 20,60 lliures fins a 49,50 lliures.

L’octubre de l’any 1612, Don Pedro Hortolà, assessor i advocat fiscal de la Capitania General del Principat, va iniciar una nova enquesta per tal de revisar quins havien tornat i si es comportaven com a veritables cristians, sortint així al pas de les denuncies que posaven en dubte la condició de cristians dels que es van quedar o que havien tornat. A diferència de l’enquesta del bisbe de Tortosa, aquesta no esta adreçada a eclesiàstics, es fa a laics, alguns dels quals havien comprat béns dels expulsats, us podeu imaginar que els interessava més a aquests cristians vells.

Mitjans de vida dels moriscos

Els moriscos de Tivenys es dedicaven a l'agricultura, a la producció ceramista (rajolers) i al transport fluvial.

L’agricultura era l’activitat principal i en concret la producció d’oli que representava el 48,03% dels seus ingressos, després venia la producció de fulla de morera amb un 23,03%, les garrofes representaven el 11,53%, la producció de cereals com l’ordi, el blat, la civada, el farratge o les guixes dels quals feien farina i palla representava un 9,49% dels seus ingressos, més lluny queda la producció de fruita (bàsicament figues i magranes) que es queda amb un 4,32%, la resta d’ingressos (3,60%) prové del cultiu de vinya, producció de mel o el lloguer d’animals com els matxos.

Pel que fa a la ceràmica, bàsicament tenien forns d’obra on produïen rajoles.

Relació dels moriscos de Tivenys i els seus béns.

Aquesta relació s’ha pogut dur a terme gracies al treball realitzat per Eva Serra i Puig, relacionem tant els que tenien casa i vivien a Tivenys, com tots aquells que en tenien algun bé. També s’estableix qui va llogar o es va fer càrrec dels bens confiscats.

·         Abencomex, Esteve.

o   Casa llogada per 0,80 lliures a Jaume Boixí, pagès de Tivenys

·         Abencomex, Lluís. Exceptuat de l’expulsió pel bisbe Pedro Manrique.

·         Boteller, Perot.

o   Casa llogada per 4,40 lliures a Miquel Coello, pagès de Tivenys.

·         Boixí, Joan. Ell i la seva família van poder tornar la tardor del 1612.

o   Casa llogada a Francesc i Joan Tous, pagesos de Tivenys per 4,40 lliures.

o   Corral Llogat per 1,20 lliures a Miquel Estopinac.

o   Casa a la Vilanova de Tortosa llogada per 6 lliures a Joan Albert, teixidor de lli de Tortosa

·         Daniel, Joan. Aquest era dels masos de Bitem, però com la dona i la sogra eren de Tivenys se li va permetre tornar per establir-se a Tivenys.

·         Eixeró, Jeroni. Es detingut i acusat perquè va fugir de l’expulsió i es va unir a la colla de bandolers de Llorenç Clua.

o   Casa llogada per 1 lliura a Andreu Tort, pagès i veguer de Tivenys.

·         Ismael, Miquel. Els Ismael de Tivenys van ser expulsats i van tornar tots.

o   Tenia un hort de moreres i la fulla la va comprar per 4 lliures, Toni Boteller, pagès de Tortosa.

·         Gasseni, Joan.

o   Casa llogada per 1 lliura a Vicens Marco, pagès de Tivenys.

o   Casa llogada a Sebastià Gisbert, pagès de Tivenys per 1,20 lliures.

o   Hortet llogat a Vicens Marco, pagès de Tivenys per 0,50 lliures.

·         Gasseni, Mateu.

o   Casa llogada a Montserrat Ferrer, pagesa de Tivenys per 2 lliures.

·         Gasseni, Miquel.

o   Casalot llogat per 0,80 lliures a Gabriel Mauri de Tivenys.

·         Llop, Jaume.

o   Casa llogada per 1 lliura a Miquel Estopinac, pagès de Tivenys.

·         Moyet, Mateu.

o   Casa Llogada per 2,40 lliures a Miquel Roig, pagès de Tivenys.

·         Moyet, Miquel. Fill de la vídua Moyeta, no fou expulsat i dues germanes d’ell que si ho foren van tornar.

·         Ramos, Hamos.

o   Corralet llogat per 0,20 lliures a Pere Joan Vilanova.

·         Saragossí, Lluís.

o   Casa llogada per 1,20 lliures a Miquel Estopinac.

·         Vineyma, Agustí de Lluís dit lo Pulido. Possiblement el morisc més ric de tots els que foren expulsats comptava amb varies cases, corrals i horts al terme de Tortosa a part de 3 matxos i varis deutes establerts dels quals cobrava rendes e interessos, a Tivenys hi tenia una casa que fou llogada a Miquel Sala, sastre de Tivenys per 1,80 lliures.

·         Vineyma, Joan. Cristià nou restituït.

o   Fulla de morera que li compra per 6 lliures Andreu Tort, pagès i veguer de Tivenys i que després li ha de restituir quan se li permet quedar-se.

·         Relació de bens que es van incauta als masos d’Andust, zona conreada majoritàriament per moriscos.

o   Finca d’oliveres, llogada per 53 lliures a Joan Beltran i Lluís Abencomex (aquest darrer s’havia lliurat de l’expulsió pel vist-i-plau del bisbe Pedro Manrique).

o   Oli, comprat per 1,20 lliures per Joan Pinyol, dels masos d’Andust.

o   Oli, comprat per 123 lliures per Bertran i Miquel Tous.

o   Llenya d’oliveres i garrofers caiguts i/o arrencats se la queda Jeroni Torres, dels masos d’Andust per 0,50 lliures.

o   Arna d’abelles, comprada per Miquel Roig, pagès de Tivenys per 0,60 lliures.

·         Totes les garrofes que es van recollir de les heretats dels cristians nous entre la Creu de Borrugat i les costes de Som, foren comprades per Andreu Tort, pagès i veguer de Tivenys per un import de 70,40 lliures.

·         Altres bens i collites que es van incauta a Tivenys, però no en figura el propietari sols el comprador o llogater.

o   Dos carregues de llenya d’olivera comprada pel Reverend rector de la vila de Tivenys, per 0,30 lliures.

o   Lloguer d’un bé que desconeixem per un any a 0,30 lliures a Miquel Calvet, pagès de Tivenys.

o   Quatre carregues de llenya d’olivera que compra per 0,20 lliures Pere Figueres de Tivenys.

o   Tomas Figueres, pagès de Tivenys, li compra a Andreu Tort, veguer de Tivenys, munts de llenya per 1 lliura.

o   Llenya que el vent ha trencat i escampat, és comprada per Jeroni Torres, pagès d’Andust.

o   Tota la fulla de morera del terme fou comprada per Andreu Tort per 130 lliures.

o   Les figues i altres fruits que es produïen, foren comprats per 7 lliures per Miquel Estopinac. Segons el registre de Galceran Albanell la venda es fa per:

“Se son axi venudes per evitar alguns inconvenients d’encontres en dita vila i ser d’aqueix valor o poc mes”.

o   62 cànters d’oli, comprats per Blai Pujol, sabater de Tortosa per 77,50 lliures.

Bibliografia

Artur Cot Miró: Els cristians nous de Garcia el 1610.

Eva Serra i Puig: Els moriscos de reialenc de les Terres de l’Ebre.

Maria Teresa Ferrer i Mallol: Las comunidades mudéjares de la Corona de Aragón en el siglo XV

Dolors Bramon: L’expulsió dels moriscos.

---

[i] Les famílies o focs estaven formades per una mitja de 4,5 persones.

[ii] Una cana o canya d'amidar era una antiga unitat de longitud, utilitzada a la Corona d'Aragó. A Barcelona equivalia a 8 pams, 6 peus o 2 passos (equivalent a 1 pas romà), que són 1,555 metres; a Tortosa, 1,587 metres

Miquel Espinós Curto

Miquel Espinós Curto va néixer a Tivenys un 12 de gener del 1947 va ser un dels ciclistes de pista més destacats de la història del ciclisme espanyol. Ha Tivenys sempre se’l recordarà com a Santiago lo corredor. 

La seva afició per la bicicleta neix per l’obligació d’haver d’anar diàriament a Tortosa on treballava a la casa Vespa. El desplaçament de 12 Km. el feia amb aquest mitja de transport. 

L’any 1972 desprès de guanyar el Campionat d’Espanya de persecució, el seleccionador espanyol Guillermo Timoner es fixa amb aquest jove ciclista tivenyenc de 25 anys i el convoca per participar en els Jocs Olímpics de Munich d’aquell mateix any. El potencial de Santiago era enorme però circumstancies com el tipus de pista del velòdrom Radstation de Munich que era de fusta, superfície sobre la qual ell mai havia entrenat (entrenava al velòdrom de Tortosa que era de ciment) i que fins el mateix dia de la competició no va poder entrenar amb la nova bicicleta que la Federació posava a la seva disposició van minva considerablement el seu rendiment en aquells Jocs. 

Foto publicada pel diari AS. D'esquerra a dreta Miquel Espinós, Guillermo Timoner i Félix Suàrez l'altre participant en pista als Jocs Olímpics de Munich.

Aquestes circumstancies van fer que Santiago no es sentis còmode en la prova eliminatòria de Persecució Individual de 4000 metres, que es va disputar el 31 d’agost a les 3 de la tarda, quedant dissetè en un temps de 5:03,26 i una velocitat mitjana de 47,484 Km/hora.

Cinc dies més tard molt prop de la residencia dels esportistes espanyols es produïa el tràgic atemptat d’un comando palestí contra la delegació de Israel. 

El 1973 guanya un altre cop el Campionat d’Espanya de persecució, però Timoner veient el gran potencial de Santiago li proposa participar en l’especialitat de ciclisme darrere moto, especialitat amb la que treu el seu màxim rendiment, guanyant la medalla de bronze al Campionat del món de Montreal de 1974. Aquest mateix any arrasa en el Campionat d’Espanya i s’endú l’or en persecució, Madison i darrere moto. 

L’any 1975 aconsegueix la medalla de Plata al Campionat del món darrere moto al velòdrom de Rocourt a Lieja (Bèlgica). El mateix 1975 també es fa amb la medalla de Plata en persecució als Jocs del Mediterrani disputats a Alger i un cop més guanya els Campionats d’Espanya en persecució i darrere moto. 

L’any 1976 abans de retirar-se i casar-se amb la seva dona Carme, guanya el Campionat d’Espanya darrere moto i rep la Medalla al Mèrit Esportiu. 

En la dècada dels 80 destaca com a entrenador del Grup Esportiu Blasco. 

El 16 de març del 2006 un infart sobtat va acabar amb la seva vida als 59 anys. Setmanes més tard s’organitzava un sentit homenatge al velòdrom de Tortosa i des de llavors el Club Ciclista de Jesús (últim club al que va pertànyer) organitza any darrere any el Memorial Miquel Espinós.

L’origen etimològic de Tivenys

En el Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya, es diu que en documents del segle XII apareix el nom de Tivenx.

En el fogatge ordenat pel Rei Pere el Cerimoniós l’any 1359, apareix el Loch de Tivenig podem observar clarament que de la grafia arcaica en la terminació “venig” s’ha evolucionat cap a l’actual “venys”.

Aquest mateix topònim el trobem en diferents publicacions, com “Els drets de Catalunya” o la “Història de Tortosa” tant en un com l’altre es fa referencia a la Carta Pobla que va atorgar el Rei Ramon Berenguer IV a la ciutat de Tortosa i el Loch de Tivenig.

Per arribar ha aquest, grafisme dels segles XII i XIV, tenim dos teories una en que el nom be d’arrels àrabs i l’altra que busca la seva arrel en el format preromà.

Pel que fa a la teoria àrab, trobem una informació a l’obra publicada per Cossetània “Origen  dels noms geogràfics de Catalunya” en el qual se’ns diu que Tivenig  és un derivat de l’àrab tibba al-hànash “terreny o parcel·la de les serps”

En quant a la teoria preromana, Joan Corominas en la seva obra “Onomastico Cataloniae” analitza els noms de les localitats alacantines Ibi i Tibi. Explica Ibi a partir de un radical *ib-  “aigua”, doncs Ibi te corrents d’aigua en contrast amb el terreny àrid de la resta de comarques alacantines. Al tractar Tibi, Corominas diu que te gran quantitat d’aigua, molta més que Ibi, d’aquí la seva consideració de l’element t- com a intensiu. Acaba basant la seva teoria en que Tibi comparteix arrel amb Tivenys, caracteritzat per l’abundància d’aigua. D’aquí per tant podríem deduir que la T- del nom del nostre poble la devem al cabdal abundós del riu Ebre i -ive- a l’aigua que baixa pel riu, de fet l’arrel preromana ib indica aigua d’aquí el nom Ebre (Iberia).