Miquel Espinós Curto

Miquel Espinós Curto va néixer a Tivenys un 12 de gener del 1947 va ser un dels ciclistes de pista més destacats de la història del ciclisme espanyol. Ha Tivenys sempre se’l recordarà com a Santiago lo corredor. 

La seva afició per la bicicleta neix per l’obligació d’haver d’anar diàriament a Tortosa on treballava a la casa Vespa. El desplaçament de 12 Km. el feia amb aquest mitja de transport. 

L’any 1972 desprès de guanyar el Campionat d’Espanya de persecució, el seleccionador espanyol Guillermo Timoner es fixa amb aquest jove ciclista tivenyenc de 25 anys i el convoca per participar en els Jocs Olímpics de Munich d’aquell mateix any. El potencial de Santiago era enorme però circumstancies com el tipus de pista del velòdrom Radstation de Munich que era de fusta, superfície sobre la qual ell mai havia entrenat (entrenava al velòdrom de Tortosa que era de ciment) i que fins el mateix dia de la competició no va poder entrenar amb la nova bicicleta que la Federació posava a la seva disposició van minva considerablement el seu rendiment en aquells Jocs. 

Foto publicada pel diari AS. D'esquerra a dreta Miquel Espinós, Guillermo Timoner i Félix Suàrez l'altre participant en pista als Jocs Olímpics de Munich.

Aquestes circumstancies van fer que Santiago no es sentis còmode en la prova eliminatòria de Persecució Individual de 4000 metres, que es va disputar el 31 d’agost a les 3 de la tarda, quedant dissetè en un temps de 5:03,26 i una velocitat mitjana de 47,484 Km/hora.

Cinc dies més tard molt prop de la residencia dels esportistes espanyols es produïa el tràgic atemptat d’un comando palestí contra la delegació de Israel. 

El 1973 guanya un altre cop el Campionat d’Espanya de persecució, però Timoner veient el gran potencial de Santiago li proposa participar en l’especialitat de ciclisme darrere moto, especialitat amb la que treu el seu màxim rendiment, guanyant la medalla de bronze al Campionat del món de Montreal de 1974. Aquest mateix any arrasa en el Campionat d’Espanya i s’endú l’or en persecució, Madison i darrere moto. 

L’any 1975 aconsegueix la medalla de Plata al Campionat del món darrere moto al velòdrom de Rocourt a Lieja (Bèlgica). El mateix 1975 també es fa amb la medalla de Plata en persecució als Jocs del Mediterrani disputats a Alger i un cop més guanya els Campionats d’Espanya en persecució i darrere moto. 

L’any 1976 abans de retirar-se i casar-se amb la seva dona Carme, guanya el Campionat d’Espanya darrere moto i rep la Medalla al Mèrit Esportiu. 

En la dècada dels 80 destaca com a entrenador del Grup Esportiu Blasco. 

El 16 de març del 2006 un infart sobtat va acabar amb la seva vida als 59 anys. Setmanes més tard s’organitzava un sentit homenatge al velòdrom de Tortosa i des de llavors el Club Ciclista de Jesús (últim club al que va pertànyer) organitza any darrere any el Memorial Miquel Espinós.

Foto José Alcoverro.

Carles Griño ha trobat un article al diari ABC del 19 de desembre de 1908, en el qual es fa referencia de l’escultor de Tivenys, José Alcoverro, en aquest article apareix una foto d’aquest tivenyenc que va triomfar amb la seva obra. Aquesta foto l’afegim a l’article d’aquest bloc, que parla de la seva vida i obra.

El tio Lilo.

Gracies a la feina d’Elías Bel Mestre, avui descobrim un altre personatge del nostre poble, que com podem observar en l’escrit que acompanyar la fotografia va tenir un tracte de favor per part del General Primo de Rivera.


Tot seguit transcric el que l’historiador tortosí Enric Bayerri va escriure al marge de la foto d’aquest tivenyenc.

“Retrato de un “patró de llaüt”, natural de Tivenys, apodado Tío Lilo, pero más conocido entre los marineros de la Ribera del Ebro, por el apodo de “Lo valent”. Fue cuando soldado en África; asistente del después General Primo de Rivera y Dictador de España, Marqués de Estella, quien durante toda la vida trató al tío Lilo como a un camarada, haciendo a su favor cuanto le pedía. Murió hacia 1943 ó 1944, en Tivenys. Otros dicen que fue asistente no de Estella sino de Martínez Anido”.

Independentment de que el tracte de favor fou de Primo de Rivera o de Martínez Anido governador de Barcelona, esta clar que aquest home va tenir certa influencia en aquests personatges i que tenia moltes portes obertes en els cercles de poder de l’època. Possiblement pel seu valor en la seva campanya militar a l’Africa, d’aquí el seu sobrenom de “Lo valent”.

Serià bo si algú te més informació d’aquest senyor, ens la fes arribar per tal de poder-ho publicar i donar a conèixer la seva vida i aventures.

Tivenyencs il•lustres. Isidro Aliau

Isidro Aliau va néixer a Tivenys el 15 de març 1829. Els seus pares van morir quan tenia 6 anys i va quedar baix la tutela del seu germà gran. S'inicia en la militància política des de molt jove, sofrint persecucions, per culpa dels seus ideals liberals, que l'obliguen a traslladar-se per diverses localitats de Catalunya.

Als 16 anys arriba a Barcelona amb el seu germà i allí assisteix a l’Escola Industrial, més tard va cursar estudis en l’Institut Superior del Professorat de Barcelona entre 1847 i 1850.

Desprès, durant algun temps va exercí de professor a Catalunya, fins que l’any 1857 va marxar cap a Argentina, instal•lant-se a Rosario. Allí va treballar en varis col•legis particulars, obtenint un sòlid prestigi. Cap a l’any 1865 apareix com a director del Liceu i Escola d’Arts i Oficis de Rosario. L’any 1876 es designat inspector general d’escoles de la província de Santa Fe, nomenament que obté gràcies al seu cofrade Maçó Nicasió Oroño, governador de la província. Feia poc que s’havia aprovat la llei provincial d'educació de Santa Fe i es tenia que organitzar el sistema educatiu formal. Des de el seu càrrec va contribuir a posar en practica la llei d'educació comú i laica, la primera d'aquesta índole aprovada a Argentina. Van ser necessaris mètodes d'ensenyament, plans d'estudi, material didàctic i persones capacitades per la feina docent. A més d’exercir com a professor va escriure varis llibres de text, destacant un mètode per ensenyar a llegir i escriure.

Jubilat l'any 1887, viatja a Espanya on fa varies conferencies sobre qüestions educatives, però prompte torna cap a Argentina on desenvolupa càtedres de matemàtiques i castellà.
Va obtenir la ciutadania argentina i va ocupar, a més de càrrecs educatius, càrrecs públics municipals.

Aliau rebre la seva iniciació maçònica a la lògia “Verdadera Iniciación” i va actuar en les lògies rosarines “Bien Social” i “Unión nº 17”, arribant a ser Venerable Mestre de l'última en dos períodes (1862-63 i 1872-73). El 1869 va participar en la fundació de la lògia “Armonia nº 99” de Santa Fe. Va obtenir el grau 33 (el màxim a la maçoneria) el 27 de desembre del 1900.

Isidro Aliau va morí a Rosario (Argentina) l'1 de desembre de 1906, on va deixar una gran empremta, fins que en l’actualitat l'escola nº 124 de Villa Diego al departament de Rosario porta el seu nom.

Tivenyencs il•lustres. Josep Alcoverro i Amorós

Josep Alcoverro i Amorós va néixer a Tivenys l’any 1835; i morí a Madrid, el desembre de 1908, així ho publicava "La Veu de la Comarca" el 15 de desembre d'aquell any.

Va ser un important escultor, que va fer els seus estudis a l’Escola Superior de Pintura, Escultura i Gravat de Madrid, on ell va ensenyar desprès, també va estudiar al taller de l'escultor valencià Josep Piquer i Duart. La seva obra es diversa en tema i matèria, inclou composicions religioses, retrat i escultura monumental (va participar en el Monument a Alfonso XII), també es divers el material que utilitza, va treballar amb fang, guix, marbre i pedra.

Era un expositor habitual en les Exposicions Nacionals de Belles Arts (1867, 1871, 1876, 1878, 1881, 1884, 1890, 1892, 1895, 1899, 1901, 1906), va exposar també a l'Exposició Internacional de París l'any 1889, al Círculo de Belles Arts els anys 1891 i 1907, i a l'Exposició Internacional de Chicago l'any 1893

Entre les seves obres trobem:
• Ismael es desmaia de set al desert, any 1867.
• Sant Joan Baptista, any 1870.
• Lazaro a la porta amb Crist i María Magdalena, any 1871.
• Bust de Rossini, any 1871.
• Hernán Cortes, any 1876.
• El primer nus de l'amor, any 1881.
• Les lamentacions de Jeremies, any 1884.
• Mart, any 1890.
• Monument a Alonso Berruguete, any 1892. (Biblioteca Nacional, Madrid)
• Alfonso X, el Savi, any 1892. (Biblioteca Nacional, Madrid)
• Sant Isidoro, any 1892. (Biblioteca Nacional, Madrid)
• En la baralla, any 1896. (Museu de Belles Arts de Huelva)
• Monument a Agustín Argüelles, any 1902.
• L’Economia i el Càlcul, any 1904. (façana del Banc Central Hispano, Madrid).
• Al•legoria a l'Agricultura, any 1907. (Monument a Alfonso XII, Parc del Retiro de Madrid).
• Monument al Pare Francisco Piquer, sense data. (Monte de Piedad de Madrid).

Va obtenir els següents premis i distincions:• 1867. Medalla de Tercera Classe a l'Exposició Nacional de Belles Arts.
• 1881. Medalla de Tercera Classe a l'Exposició Nacional de Belles Arts.
• 1884. Medalla de Segona Classe a l'Exposició Nacional de Belles Arts.
• 1889. Segona Medalla a l'Exposició Internacional de París.
• 1890. Medalla de Segona Classe a l'Exposició Nacional de Belles Arts.
• 1893. Medalla única en l'Exposició Internacional de Chicago.
• 1895. Primera Medalla en l'Exposició Nacional de Belles Arts.
• 1901. Consideració de Segona Medalla en l'Exposició Nacional de Belles Arts.