dissabte, 27 de desembre del 2008

Tradicions Nadalenques.

Nadal és temps de pau, harmonia i tradicions. La gent va pel carrer en una cara diferent a la resta de l’any se’ls veu més feliços i van felicitant-se les festes uns al altres, és sens dubte un temps especial, i com a tal ens fa gaudir dels records i de les tradicions d’aquestes dates.

Un dels records que millor guardo de la meva infantesa, és quan la mare la nit de Nadal, picolava la carn amb que tenia que farcir el canalons i estenia la pasta d’aquests damunt la taula, per preparar-los pel dinar del dia de Nadal. De fet l’àpat del dia de Nadal es per si sol tota una tradició a tot Catalunya.

Relacionat amb el menjar, cal fer menció de dos dolços molt especials a les nostre terres: les Borraines i el Torró de Moniato, tots dos molt populars en temps d’escasses econòmica.

Les borraines s’aconseguien fàcilment, ja que pràcticament sortien silvestres pels horts, per la seva preparació sols cal rentar-los les fulles i sucar-les en una pasta feta amb llet, ous, canyella, ratlladura de llimona i farina. Un cop sucada es fregeix a la paella i un cop fregida se li aboca un bon raig de mel tèbia i no hi ha postres que se li puguin comparar.

L’altre dolç és feia amb aquest tubèrcul semblant a la patata però molt més dolç, el moniato. Primer és fa un almívar amb sucre i aigua, quan l’almívar esta en el seu punt se li afegeix el puré de moniato, ametlla molta torrada, pell de llimona ratllada i rovells d’ou i es va remenant al foc fins que la pasta sigui consistent. Desprès de deixar-ho reposar un parell de dies ja es podia menjar.

Però el Nadal a part de menjars també és època de regals, penso que serià bo no donar-li tanta importància al Pare Noël importat dels Estats Units i recuperar una tradició molt nostra com és el caga tió. Recordo molt bé aquell tronc d’olivera que al mig de la cuina tapat amb una manta anava cagant petits joguets i dolços, mentre li pegava cops amb un pal i cantava la cançó “Tronc de Nadal, caga torró i pixa vi blanc”. De cançons del tronc de Nadal n’hi ha moltes que depenen de la població on es canten, però a casa meva es cantava aquesta i un cop havia acabat de cagar el tronc feia cap al foc, avui amb les calefaccions això ja és més difícil que passe.

Un altre moment important del Nadals és la vinguda dels Reis Mags i la seva recepció amb la petroliera, aquella espècie de serp de pots de llauna vuits, que els crios del poble fabricàvem durant tot el mes de desembre per tal de fer-la ben llarga, ja que com més llarga hi havia possibilitat de rebre més regals per part dels Reis Mags.

Parlant d’aquests personatges tant màgics un dels meus millors records fou quan un any juntament amb Ignasi i Xixo fórem els protagonistes de la festa. Fou una experiència molt bonica el poder veure en primera persona la il·lusió dels infants en aquest dia tant feliç per ells.

L’any passat Tivenys va organitza el pessebre vivent, baix el meu punt de vista un gran èxit tant organitzatiu com de posta en escena, vull animar als organitzadors que no ho abandonin, és una bonica tradició.




Pessebre Vivent Tivenys
View SlideShare presentation or Upload your own. (tags: pessebre vivent)

dimecres, 24 de desembre del 2008

Bon Nadal.


Os desitjo molt bon Nadal a tots els amics, coneguts i visitants ocasionals que circulen per aquest Blog.


A tots: Bon Nadal i Feliç 2009.

dimarts, 2 de desembre del 2008

Les fotos dels madravers de Tivenys a TV3.

Les fotos cedides per Josep Piñol Adell, al Museu del Montsià i que algunes d’elles acompanyen l’article “Les últimes Madraves de Tivenys”, sortiran al programa de TV3 “El Medi Ambient” del proper dia 23 de desembre.

Un cop més el bloc compleix amb el seu objectiu de difusió de la història i les tradicions del nostre poble, us convido a col·laborar-hi.

També en relació al mateix article Carlos Marqués m’ha fet arribar un article del diari “La Vanguardia” datat el 30 d’abril de 1887 en el que relata la disputa entre els pescadors de Xerta i els del poble i com va tenir que intervenir l’alcalde de Tivenys.

Con motivo de cuestiones surgidas el martes entre los pescadores de Cherta y Tivenys en la pesca de las sabogas, en el punto conocido por Azud de Cherta, en el rio Ebro, el alcalde de dicho último punto hubo de intervenir en la contienda, a fin de apaciguar los ánimos, hasta el punto de haberse reunido entre ambos bandos más de setenta hombres”.

És molt possible que els pescadors de Xerta passaren a la riba de Tivenys per tal de poder pescar, ja que per menejar les xarxes de la madrava es necessita que el riu tingui una bona platja, cosa que li manca a la riba dreta del riu Ebre, tot el contrari de l’esquerra. Aquest potser un dels motius d’aquesta disputa que ens narra “La Vanguardia”.

dissabte, 29 de novembre del 2008

Les Últimes Madraves de Tivenys

La col·laboració amb el Museu del Montsià per tal de fer una exposició sobre la pesca de la saboga, m’ha fet rescatar de la prestatgeria el llibre de la Montserrat Boquera i la Violeta QuirogaDe la Saboga al Silur” del qual he escollir el següent fragment amb que relaten molt gràficament el que varen significar les madraves per al nostre poble.

"Sembla que el nombre de madraves que pescaven a la zona va anar fluctuant al llarg del temps, de forma bastant correlativa a les captures, que també han anat presentant alts i baixos. Si a principis del segle XX eren més de vint madraves, la xifra va anar disminuint progressivament.
Un dels nostres informants més grans encara recorda haver vist les darreres madraves de Xerta durant un any o dos pescar de forma més aviat esporàdica. El lloc de pesca d'aquestes madraves es trobava un quilòmetre al sud de Tivenys, a la zona coneguda com els Masos; és a dir, que els de Xerta creuaven el riu perquè a la seva riba la manca de platja feia impossible aquest tipus d'activitat.

Una època de quatre o cinc anys de captures excepcionalment escasses abans de la Guerra Civil va fer que la pesca quedés reduïda a una sola madrava, composta pel pare de Benet i una colla de veïns, propietaris d'horts propers al riu. Si un dia s'agafava peix, continuaven pescant la resta de la jornada, però, si no, cadascú se'n tornava a la feina agrícola fins l'endemà, que ho tornaven a provar.

Desprès de la guerra es va produir una recuperació de les captures, probablement a causa de l'abandonament de la pesca durant els anys que va durar el conflicte. Així doncs, l'única madrava existent, la del pare de Benet, es guanyava bé la vida; però l'alegria els va durar poc perquè, havent corregut la veu de les abundants captures, dos socis, Salvador Sanz (Porres) i Jaume March, van formar una altra madrava, que va entrar en competència amb la primera, tant pel que fa a la zona de pesca com als recursos.

Aquestes dues madraves pescaven prop de l'Assut, però, en canvi, n'hi havia una tercera que pescava més avall, més pròxima al poble; per això anomenarem les primeres "madraves de dalt", i a l'altra "madrava de baix o de Guillermo".

La madrava del pare de Benet va ser la darrera de desaparèixer, tot i que va experimentar les lògiques variacions de membres: alguns abandonaven i, en ocasions, eren substituïts per altres. Així, Josep Mauri va substituir el seu sogre, Joan Sanz (tio Tarumba), quan aquest es va retirar. De manera semblant, Òscar Beltran (Carrasco) va entrar a substituir un home més gran que havia plegat, perquè els altres socis li van proposar d'afegir-se al grup.

Contràriament al cas d'aquesta madrava, que es remunta a bastant temps enrere (es fa imposible dir quan es va fundar) i estava integrada per set o vuit socis, tenim la ja mencionada madrava de Porres i Jaume, de nova creació i formada només per dos socis. Aquests socis aportaven mà d'obra familiar (bàsicament els fills de cadscun d'ells) i, si els feia falta més força de treball, recorrien a llogar alguna persona. De totes maneres, no van pescar gaire temps junts perquè aviat van sorgir desavinences entre ells; Jaume March, fa trenta-cinc o quaranta anys, va abandonar la pesca i el seu fill, Joan, es va passar a la madrava de Benet. Porres va continuar pescant pel seu compte, amb els fills i algun llogat (com Josep Mauri, conegut per José el Zurdo); fins i tot l'ajudava Berta, la filla petita.

Amb el temps, són diversos els motius que fan que el nombre de membres requerits en aquestes madraves, que havia arribat a ser de vuit, disminueixi progressivament fins arribar al mínim, que va ser de quatre. En primer lloc, tenim el descens de les captures, que redueix cada cop més els rendiments. En segon lloc, ens trobem amb uns canvis provocats en la morfologia del riu (abocament de les runes de la farinera de l'Assut), que fan que hagi menys corrent i que, per tant, si abans es necessitaven quatre o cinc persones per a subjectar la xarxa des de la vora, ara amb una o dues n'hi hagi prou. I, finalment, ens trobem que l'agricultura va sent abandonada en favor de treballs a sou; mentre que la primera activitat era compatible amb la pesca, els treballs remunerats impliquen un horari estricte que s'ha de respectar i que obliga a renunciar a la pesca.

Un cop els socis van plegar, Benet es va quedar la barca i les xarxes i va continuar pescant amb un nou soci, Josep Carles (Faió). Llavors ja eren molt pocs (amb dues o tres persones n'hi havia prou) i utilitzaven mà d'obra familiar; per exemple, els ajudava la dona de Benet, Maria Cinta Mauri. Van pescar tres o quatre anys de forma esporàdica fins que es va abandonar del tot la pesca.

La madrava de baix, com que la xarxa era més petita, sempre va estar formada per quatre membres: Guillermo Cañadó, Mariano Fons, Joan Curto i un noi jove. Aquest noiet, fill de mare vídua i sense recursos, els anava a ajudar i, a canvi, li donaven peix. La seva organització era més informal: no hi havia un cap visible ni un control estricte dels ingressos, anaven a pescar quan els semblava."

divendres, 28 de novembre del 2008

Fotos Antigues (V)

El Museu del Montsià, amb el qual he col·laborat per tal d’aconseguir unes fotos de quan es pescava la saboga al nostre poble , per fer-ne una exposició, m’han fet arribar aquesta foto.

En la foto es pot veure com uns pescadors estant traient la seva pesca, vora l'Assut i just al moment ja la venen.

Pel vestuari dels personatges es pot datar la foto a finals del segle XIX principis del XX.


dijous, 27 de novembre del 2008

Mapes antics (II).

Continuo amb la sèrie d’entrades en les que podem observar la situació de Tivenys en mapes antics.

Aquesta vegada amb un mapa de l’any 1628 en que també es recull l’àrea geogràfica de Catalunya, el títol és “Cataloniae principatus descriptio nova” els autors son Gerard Mercator i Jodocus Hondius. Te unes dimensions de 48 x 58 cm i la seva edició digital gracies a la qual el podem observar en aquest bloc és a càrrec del Institut Cartogràfic de Catalunya.

dissabte, 15 de novembre del 2008

La visita del Rei Alfons XIII a Tivenys.


El 13 d’abril de l’any 1912, la casa reial anunciava la visita del Rei Alfons XIII a les Terres de l’Ebre i més concretament a Tivenys per tal d’inaugurar el canal de l’esquerra de l’Ebre. Ben aviat va sortir publicada l’agenda d’actes que se li va preparar al rei per al dia 5 de maig data estipulada per la visita reial, en aquesta agenda figurava que el Rei i tot el seu seguici dinarien a Tivenys, concretament a l’antic edifici de la farinera González, que en aquell moment era la casa de maquines del canal.

En aquest edifici es van habilitar dos menjadors un de principal per dinar el Rei i el seu seguici i un altre per tal d’oferir el dinar al servei que acompanyava el Rei. També es van habilitar diverses habitacions amb tots els luxes, concretament un dormitori amb quarto de bany i un despatx per a que Alfons XIII el pugues utilitzar com a locutori per poder parlar per telèfon amb el Palau Reial de Madrid. Els mobles de les habitacions foren cedits per la casa Reig de Barcelona. Les parets foren guarnides de quadres dels pintors Meifrén, Casas, Riquer, Rusiñol, Vilumara, Alarma i Navarro. La façana de la farinera fou decorada amb dotze marquesines daurades i penjants de passamaneria. Es van construir dos escales exteriors a la part de la façana que dona el riu per tal que el seguici reial pugues accedir als menjadors. El passeig que dur fins l’Assut també fou engalanat. El director de la part constructiva fou l’arquitecte Ignasi Romanyà i els autors del guarniment i de la decoració foren els Srs. Moragas i Alarma.

Va ser llavores també quan es va construir la carretera entre Tivenys i l’Assut per tal que el Rei i pogués arribar amb el cotxe que li va prepara la Companyia del Canal, es tractava d’un Panart de 40 HP, el conductor fou el Sr. Compte, representant de la casa Panart a Catalunya, el recorregut entre Tortosa i l’Assut els va costa 12 minuts. També es va preparar una barca engalanada amb un pendó reial, propietat de Joaquim Pinyol que fou el pilot i va ser utilitzada per tal de portar al Rei al marge dret de l’Ebre i pogués visitar l’enclusa del canal de la dreta de l’Ebre.

Un altre factor important fou el de la seguretat el dia 3 de maig varen arribar a Tivenys quaranta Guardia Civils de cavalleria i la banda d’Almansa per tal de fer els honors a Alfons XIII en el moment de la inauguració. Però de bastants dies abans s’havien desplaçat a la comarca nombrosos inspectors de policia de Madrid, València i Barcelona.

El dia 5 de maig, va començar de bon mati per al Rei, ja que el tren amb el que viatjava va parar en totes les estacions des de Tarragona fins l’Aldea , fent-li els honors totes les poblacions on parava, un cop a l’Aldea va agafar un cotxe fins a Amposta on va inaugura les obres de regadiu del delta i va oir una missa de campanya, desprès va tornar ha agafar el tren fins Tortosa ciutat en que arribava el tren a les onze del mati, un cop a Tortosa va visitar la catedral i l’ajuntament i tot seguit es va desplaçar cap a Tivenys amb cotxe per tal d’inaugurar el canal de l’esquerra i d’assistir al dinar que se li va oferir. El dinar fou servit pel Sr. Siboni, que era el propietari del restaurant de l’estació i que anys més tard regentaria el famós Hotel Siboni de Tortosa, el propi Sr. Siboni va escollir el personal que el va ajudar en el servei del dinar, els millors cuiners de la comarca. Desprès del dinar el seguici reial es va desplaça fins Roquetes on va visitar l’Observatori i a les set i mitja de la tarda agafava de nou el tren cap a Barcelona, finalitzant així la seva visita a les nostres terres.


L’alcalde de Tivenys era Josep Pinyol Pino el qual havia estat elegit al gener d’aquell mateix any, li sentia contar a m’ha mare que ella també ho havia sentit contar que en el moment del dinar, la taula estava servida amb uns vols d’aigua que tenien que servir per rentar-se les mans els invitats, l’alcalde de Tivenys baix un impuls d’ignorància va veure d’aquests vols, lo qual va aixecar el xiuxiueig dels invitats i el Rei per tal de que l’alcalde no es sentis incòmode va agafar el seu vol i va veure l’aigua que hi havia, forçant així a la resta d’invitats a imitar la seva acció.

El dia 6 de maig la gent del poble va anar fins l’Assut per veure les obres que s’havien fet a la fabrica de farina i van aprofitar per menjar-se les restes del fabulós banquet ofert pel Sr. Siboni.

La família reial va deure de quedar satisfeta de la visita perquè pocs mesos desprès, l’11 de juliol va venir la Infanta Isabel, va visitar l’Assut acompanyada per la seva dama d’honor senyoreta Beltràn de Lis i els Srs. Coello i Romañà en representació de la Companyia del Canal i l’alcalde de Tivenys, igual que el seu pare també va navegar per l’Assut amb barca per tal de poder visitar l’enclusa del canal de la dreta i va aprofitar la infraestructura de comunicacions que es va crear per la visita del Rei per tal de poder parlar amb el Palau Reial de Madrid per telèfon.

dimarts, 11 de novembre del 2008

Mapa amb tots els grups de Facebook de poblacions de les Terres de l'Ebre.

Blocaires Ebrencs i Atictes presenten facebook.ebresfera.cat Per qui encara no ho conegui Facebook és una Xarxa social per Internet. Normalment per buscar feina i ampliar el grup d'amistats o socis per negocis recorrem als amics dels nostres amics i mos toca dependre de la intermediació dels nostres amics. Amb facebook podem accedir de forma directa. La gent de les Terres de l'Ebre durant aquest 2008 està descobrint que pots recuperar el contacte amb gent que fa temps que no veus (amics del col·legi, de l'institut, de la feina, gent del poble que ara és a ciutat...)

Facebook és una pàgina d'internet on pots posar el perfil, la foto, aficions, història personal i llavors pots posar enllaços, vídeos i demés informació que es vulgui deixar d'un mateix. Podem tindre la nostra agenda de contactes que s'actualitza automàticament (renovant la foto o afegint informació actualitzada). També podem estar informats d'activitats culturals o simplement apropar-nos a gent que viuen lluny, però cada vegada més estan havent contactes del nostres pobles per la xarxa social i es poden trobar punts en comú amb els teus amics que no s'haguera pogut saber per una altra banda.

Una de les primeres coses que fas a Facebook és buscar el teu municipi a veure si hi han veïns teus. Amb aquest projecte es permet trobar de forma fàcil la gent del municipi d'on ets i dels pobles veïns i així afegir-te al grup o trobar la gent que coneixes d'una manera fàcil.
També hi pots trobar l'aplicació de moda, que envia regals ebrencs als teus contactes de Facebook.

Registrar-te al Facebook és molt fàcil i només nececites tenir un correu-e i ho pots fer aquí http://ca-es.facebook.com

dimarts, 4 de novembre del 2008

Mapes antics (I).

Començo avui una sèrie de noves entrades en les que podrem observar la situació de Tivenys en mapes antics i al mateix temps veurem l’evolució dels topònims dels llocs que ens envolten.

Per començar tenim aquest mapa de l’any 1608 en que es recull l’àrea geogràfica de Catalunya, el títol és “Cataloniae principatus novissima et accurata descriptio / Antverpiae excudebat Joannes Baptista Vrints” els autors son  Jan Baptist Vrients i  Abraham Ortelius. Te unes dimensions de 46 x 56 cm i la seva edició digital gracies a la qual el podem observar en aquest bloc és a càrrec del Institut Cartogràfic de Catalunya.



diumenge, 5 d’octubre del 2008

La guerra del francès.

Aquest any es compleixen 200 anys de la guerra del francès , en aquest article analitzarem la influencia que va tenir aquesta guerra sobre Tivenys, de fet un dels principals objectius de l’exèrcit francès  fou Tortosa per la seva situació estratègica entre València, Tarragona, Lleida i Saragossa. En la preparació del setge a Tortosa, els francesos ocupen Tivenys analitzem-ho cronològicament.

El 7 de juny de 1808 els ferrandistes de Tortosa es revelen contra els godoistes i prenen el poder a partir d’aquest moment Tortosa es converteix en una plaça a reconquerir per l’exèrcit francès. El Baró de Rogniat, militar francès comandant d’enginyers que dirigí les obres del setge de Tortosa ho explica de la següent manera:

“La plaza de Tortosa, situada sobre el Ebro, a algunas leguas de la desembocadura del río, sobre la gran vía de comunicación de Cataluña, con el Mediodía de España, era el lazo y el depósito común de los ejércitos catalanes y valencianos. La toma de esta fortaleza era de la más alta importancia para aislar Cataluña y privarla de toda comunicación por tierra con el resto de España, para asegurarnos nuestras conquistas en Cataluña y en el reino de Valencia. Pero ello ofrecía grandes dificultades: era preciso establecer el sitio en ambas riberas del río, contra los ejércitos catalán y valenciano, compuestos, uno de 25.000, y otro, de  15.000 hombres; debía empezarse por abrir un camino a través de las montañas desde Caspe hasta cerca de Tortosa, a fin de llegar ante ella, pues las cadenas de montañas que bordean el río en una y otra orilla no tienen como comunicación más que senderos y caminos de herradura, sólo practicables a bestias de carga.”

En l’explicació podem observar la importància que se li dona a Tortosa i com descriu les dificultats de l’entorn geogràfic, motiu pel qual veurem el paper que juga el nostre poble.

Catalunya va organitza diverses forces per tal de defensar-se dels atacs francesos, entre elles els Voluntaris de Tortosa que son enviats a defensar Girona, aquests voluntaris estaven formats per 11 companyies, una de les quals estava tota composta per veïns de Tivenys. Les altres deu provenien, 5 de Tortosa, 2 d’Ulldecona i una d’Alcanar, Perelló i La Sènia.

El setge de Tortosa va des de juliol de 1810 fins principis de 1811, hi participen 4 exercits, per la part resistent  l’exèrcit català comandat pel General O’Donnell i l’exèrcit valencià per l’altra banda,  el francès d’Aragó comandat per Suchet i el francès de Catalunya comandat per MacDonald, duc de Tarent,  el qual estableix el seu Quarter General a Tivenys amb 3.500 infants i 500 cavalls.

El General O’Donnell en un moviment molt intel·ligent entra a Tortosa l’1 d’agost i ordena al brigadier García Navarro, dos atacs sobre Tivenys contra el pont que s’hi estava construint i contra l’atrinxerament dels francesos, les dos temptatives van fracassar, tot i que varen fer força mal a l’enemic, com les ferides rebudes pels generals Paris i Laval, aquest últim morí pocs dies desprès a causa d’aquestes ferides. Com els atacs no varen tenir èxit el General O’Donnell no tarda en marxa de Tortosa i el setge entra en un punt mort, que els francesos aprofiten per acumular homes i armes per a que l’assalt final sigui el més efectiu possible.

Després de mesos de preparació el desenllaç fou rapidíssim, del 15 al 20 de desembre els francesos consoliden les seves posicions, la nit del 20 al 21 comencen a obrir trinxera, el 29 l’artilleria francesa entra en acció i el dia 2 de gener de 1811 es rendeix la ciutat. El mateix dia els soldats catalans abandonen la ciutat i tres dies més tard ho fan els oficials, camí de Tivenys on s’ha creat un pont per on travessen el riu els soldats i oficials catalans i emprenen camí cap a França. Començava la llarga i feixuga ocupació francesa que es perllongaria fins al maig de 1814.

Bibliografia: Guerra de la Independéncia  de Miguel Agustín Principe, História de la guerra de la independéncia de España de José Muñoz Maldonado, Tortosa en la lluita contra el domini napoleònic de Roc Salvadó Poy.

dijous, 11 de setembre del 2008

Fotos Antigues (IV)

dilluns, 8 de setembre del 2008

Construccions de pedra en sec.

La pedra seca és el nom que pren un tipus d'arquitectura tradicional on la pedra s’utilitza sense cap mena de morter. Les pedres es van encaixant pel seu propi pes, la norma fonamental diu que tota pedra ha de quedar sobre altres dos i al seu torn tindre’n dos damunt. La millor pedra és la plana, tipus llosa, sent millor la que te un grossor considerable. Hem de tenir en compte que la pedra per al pagès és més un destorb que un altra cosa, això ha provocat molts de cops que la pedra ideal, la plana com deia abans, no sempre ha estat possible utilitzar-la i s’han tingut que utilitzar còdols deformes, però que destorbaven força la feina del pagès, en aquest casos les estructures son menys estables i menys estètiques, aquest rebuig és el que tradicionalment s’ha utilitzat per crear les obres de pedra seca. 

Jo recordo a la Murta que quan llaurava sortien uns roculs enormes i la millor manera d’apartar-los del bancal era posant-los als damunt d’un marge, això explica molts de cops que en trossos de terra plans on no caldria marges n’hi hagin, hi força alts, com és el cas que us comento de la Murta. Aquests marges es coneixen com a marges de despedregar.

També és habitual trobar les finques delimitades per marges, degut a n’aquest factor de que el material de rebuig s’ha de posar en algun lloc, en aquest cas s’aprofita per delimitar les propietats.

Finalment, parlant de marges, ens trobem amb el marge que realment ens dona una utilitat, és el que serveix per atalussar els pendents, formant bancals o faixes i aconseguint així guanyar terreny cultivable on abans el pendent ho impedia.

Un altra construcció que ens trobem amb pedra seca son les casetes de muntanya, es tracta de petites construccions que tenen la funció de protegir al pagès de les tempestes i lloc per guardar les eines del camp. Si les dimensions ho permetien s'utilitzaven també com a lloc de descans pels animals de tir. En aquest cas la que tinc més present és la caseta de la Murta, en la qual m’he refugiat en més d’una tempesta i que la podem veure a la fotografia, avui ja amb el sostre tombat.

Els aljubs o “cocos” com ho coneixem popularment a Tivenys, són una espècie de dipòsits, construïts en una bassa soterrada, coberta i coronada per una cúpula i tancada amb una petita porta de fusta. Aquestes construccions se solien construir al costat d’una roca que els serveix com a plataforma per la captació de l’aigua de pluja. És una construcció fonamental per garantir la disponibilitat d’aigua a les persones i el bestiar.

La construcció de la cúpula dels “cocons”, utilitza la tècnica d’aproximació de filades, que consisteix en anar sobreposant pedres horitzontalment, aplanades, ben aparellades entre si i amb un lleuger pendent. La filada superior es decanta cap a l'interior, tot formant anelles de pedra de radi decreixent fins a la cúpula, que es tanca amb una o diverses lloses. En la foto podem veure el “coco” dels Lligrans de José el Ferré construït l’any 1932 i que és un clar exemple d’aquest tipus de construcció.

Una construcció que també utilitza la tècnica d’aproximació de filades, tot i que de forma més reduïda son les barraques per caçar el tord.

La practica de la pedra seca és una activitat ancestral, ens podríem remuntar a èpoques prehistòriques al voltant del 3500 a.C. tot i que les construccions que podem observar avui en dia daten la majoria de finals del segle XIX i principis del XX. Per tant podem veure en tot aquest variat de construccions que els nostres avantpassats amb l’enginy van cobrir unes necessitats bàsiques a partir d’un material de rebuig com és la pedra.

divendres, 25 de juliol del 2008

Lo Cap de Dansa.

Li vaig demanar a en Josep Bargalló Badia, autor de la col·lecció “Balls i Danses de les Comarques de Tarragona” si hem podia facilitar la informació que ell te sobre aquesta tradició del nostre poble, us adjunto tot seguit el que m’ha passat.

La festa Major s'escau el mes de setembre i es dedicada a sant Miquel Arcàngel, i entre els molts actes festius, es feia a la vespra ofrena de fruits i el ball de plaça on es ballava la jota a la nit sota la llum de les teieres.

Sortien de l'ajuntament les Capdanseres acompanyades de llur parella i feien cap a la plaça major, on dansaven com a primer ball elles soles lo Cap de Ball que era el ball d'honor. Al davant de totes hi anava la primera Capdansera que solia ser la filla del batlle, d'alguna autoritat local o una noia que s'hagués distingit en el poble, i aquesta era l'encarregada d'obrir el ball junt amb les seves companyes i els seus galants. Aquesta dansa era molt admirada per tot el poble i mesos abans era rigorosament assajada per tal de quedar be davant de tothom.

Aquesta jota o Cap de ball era costum de foguejar-la, es a dir que mentre ballaven els anaven tirant focs petadors a veure si els hi podien cremar les faldilles a les balladores, com mes cremades millor.

Acabada la dansa antigament eren obsequiats els balladors i balladores amb un refresc a base de pastissets, vi ranci, moscatell i altres llepolies de la cuina tradicional. En els darrers temps el refresc s'oferia a tothom que hi havia a la plaça i era pagat per l'ajuntament.

El ballar Lo Cap de Dansa a la plaça el dia de la festa major es una costum que data de molt antic i les persones consultades ens diuen que prové dels avis i besavis i mes endarrera. Malauradament avui s'ha perdut doncs vers els anys cinquanta es va deixar de ballar, caient completament en desús.

Totes aquestes dades ens han estat explicades pel senyor Josep Alcoverro i Curto, batlle de la població, per la senyora Rosa Piñol i Curto i pel seu espòs Josep Curto i Sabaté.


La part coreografica ens ha estat ensenyada per tres bones balladores de jota del poble, les senyores Josepa Piñol i Fons, Pepita Bengochea i Alcoverro i Carme Piñol i Antó.

Aquest recull es feu dins d'una sala a l'ajuntament un diumenge al mati del mes de març de l'any 1984.

Documentalment hi ha moltes referències sobre les festes típiques d'aquest poble. En Joan Amades en el seu Costumari Català ens diu: " A la Ribera de l'Ebre(?) el dia de sant Miquel fa festa el poble de Tivenys, al peu de la muntanya de Cardó. Ballaven la jota en havent sopat, al so de gralla i entorn del faster arborat de teia....! A Tivenys i alguns pobles de la Ribera de l'Ebre, cap al tard del dia de la vigília de Reis, una parella de fadrins es vestien de Reis, d'una manera molt rústega i primitiva. Anaven per les cases de bracet seguits d'una munió d'infants i precedits pel graller que sonava una tonada típica. Visitaven les cases mes riques, on eren rebuts amb gran cortesia i com si fossin els veritable reis..../ en acabar feien cap a la plaça, on tenia lloc una ballada que presidien i dirigien els apòcrifs reis, ballada que es veia concorreguda d'allò mes.

VESTUARI
Homes: En els darrers temps que era ballada abans de la guerra de 1936 els homes anaven mudats de les festes i amb vestits actuals. les dones portaven faldetes llargues i mantons de Manila. Antigament tant homes com dones vestien com els pagesos i pageses del Baix Ebre.

ESTRUCTURA MUSICAL DE LA DANSA
MELODIA A 32 compassos
MELODIA B COBLA 28 "
MELODIA A 32 "
MELODIA B COBLA 28 "
MELODIA A 32 "
MELODIA B COBLA 28 "
MELODIA A 32 "

PARTICIPANTS
Parelles mixtes nombre il·limitat.

PASSOS
Punt de vals arrossegat
Pas de jota amb relliscada.

C O R E O G R A F I A

COL·LOLCACIÓ INICIAL
Les parelles entre a la plaça agafades de bracet unes darrera de les altres i donen una volta tancant una rodona. Es paren i s'encaren quedant els homes dins i les dones fora.
Així col·locats els homes amb les mans posades a la faixa i les dones mans a la cintura esperen l'introducció de la música.

PRIMERA MUDANÇA MELODIA A
32 compassos com segueix:
1 - 14 de punt de vals a lloc girant el cos a dreta i esquerra i fent espetegar els dits. (GRAFIC 1)
15 - 16 giravolt ambdós per llur dreta.
17 - 18 els homes fan passar el peu esquerra per davant del dret quasi fregant-lo a terra mentre es desplacen vers la dreta. Les dones ho fan amb peu diferent
ja que així el dos van en la mateixa direcció. (GRAFIC 2)
19 - 20 el mateix que l'anterior però passant ara els homes el peu dret per davant l'esquerra i anar vers l'esquerra. Les dones ho fan amb peu contrari.
21 - 30 per anar repetint de 17 - 20 anant repetint ara un peu ara l'altre.
31 - 32 giravolt els homes pe llur esquerra i dones dreta.
SEGONA MUDANÇA MELODIA B COBLA
28 compassos com segueix:
1 - 2 marcar dos punts davant, homes peu esquerra i dones peu dret.
3 - 4 relliscada vers el costat contrari que s'ha marcat. (GRAFIC 3)
5 - 6 marcar dos punts davant, homes peu dret i dones peu esquerra.
7 - 8 relliscada vers el costat contrari que s'ha marcat.
9 - 26 igual com de 1 - 8.
27 - 28 giravolt home per llur esquerra i dones dreta.

TERCERA MUDANÇA MELODIA A
32 compassos com la mudança primera.

QUARTA MUDANÇA MELODIA B COBLA
28 compassos com segueix:
1 - marcar peu esquerra homes i dret les dones espatlla, espatlla.
2 - 3 relliscada vers el lloc contrari que s'ha marcat.
4 - marcar peu dret homes i esquerra dones
5 - 6 rellisca vers el lloc contrari que s'ha marcat.
7 - 26 anar repetint igual com de 1 - 6
27 - 28 giravolta per l'esquerra l'home i dreta la dona.

CINQUENA MUDANÇA MELODIA A
32 compassos com la mudança primera i tercera.

SISENA MUDANÇA MELODIA B O COBLA
28 compassos com segueix:
1 - home marca peu esquerra i dona peu dret tots ajuntant-se espatlla, espatlla.
2 - 4 giravolta separant-se l'home vers l'esquerra i dona per la dreta.
5 - homes marca peu dret i dona peu esquerra tot ajuntant-se espatlla, espatlla. (GRAFIC 4)
6 - 8 giravolta separant-se, home ver la dreta i dona vers l'esquerra.
9 - 28 anar repetint com de 1 - 8.(GRAFIC 5)
SETENA MUDANÇA MELODIA A
32 compassos com segueix:
1 - 4 de punt de vals a lloc.
5 - 6 amb el mateix punt es canvien de lloc passant-se d'esquena.
7 - 8 tornen a lloc passant-se d'esquena.
9 - 30 van repetint com de 1 - 8
31 - 32 giravolt ambdós per llur dreta.
Queden saludant-se de costat, ell mans a la faixa, ella mans ala cintura.
En aquest pdf adjunto la partitura.

dissabte, 19 de juliol del 2008

Les sínies de reg.

Recordo quan era menut i mon pare hem feia vigila que el matxo no es pares mentre donava voltes a la sínia del “pou nou”, i que els cotxes dels estiuejants estrangers que passaven per la carretera, es paraven i fotografiaven aquell enginy de reg tant peculiar.

De fet les sínies varen tenir molta importància en el desenvolupament de les nostres terres, ja que desprès dels successius fracassos per a realitzar unes sèquies de reg a partir de l’assut eren el principal i més generalitzat sistema de reg. Tot el delta des de Tivenys fins el mar estava ple d’aquests enginys, inclús al nord del País Valencià (Benicarló i Vinaròs) era un sistema bàsic per poder conrear les terres.

Es tractava d’una gran roda dentada col·locada horitzontalment sobre el seu eix i que en posava en moviment un altra de vertical que aguantava un rosari format per la corda i els cadups. L’eix principal descansava en un arc que ocupava el punt mig del pou. La roda horitzontal es movia gràcies al matxo o mula que girava al voltant del pou i que estava unit a ella mitjançant dos llargues vares. En gira el matxo, feia moure la roda horitzontal, la qual transmetia, mitjançant les dents, el moviment a la roda vertical que era la que arrossegava la corda sense fi on estaven lligats els cadups, de tal manera que la part inferior se submergia a dintre del pou. Eren els cadups els que en gira les rodes, elevaven l’aigua des del fons del pou i l’abocaven a una espècie de pastera situada a la boca del pou i des de la qual l’aigua ja es dirigia cap al reg o s’utilitzava per omplir si l’hi havia un safareig que tenia la missió d’emmagatzemar l’aigua.

Emeteri Fabregat en el seu llibre “Viatge per l’Ebre. Setembre de 1849” ens diu que l’enginyer francès Lente, va calcular que una sínia podia treure 2 l d’aigua per segon, i que podia regar per terme mitjà, uns 13 jornals de terra. En el mateix treball trobem que el cost de construcció d’un d’aquest enginys estava valorat en un sis mil rals de l’època.

diumenge, 29 de juny del 2008

González vs. Tivenys.

Carlos Marqués m’ha fet arribar una sentencia del “Consejo de Estado” de l’any 1862, la qual resol una disputa entre el Governador de Tarragona i la Sala segona de l’Audiència de Barcelona, en la qual podem llegir que el Governador donava suport a les accions de l’Alcalde de Tivenys davant els abusos que el propietari de la fabrica de farina de l’Assut feia amb l’aigua de reg. Penso que és un cas que guarda certes semblances amb el que actualment passa amb la hidroelèctrica de Xerta, que quan posen a funciona totes les turbines per absorbir l’aigua, els pous de l’horta de dalt s’assequen. No entenc de lleis però penso que aquesta sentencia crea una jurisprudència favorable als regants de l’horta de dalt, que es podria aplicar a la situació actual.

El cas és que l’Ajuntament de Tortosa era el propietari del molí de farina de l’Assut, el qual rebia la força de l’aigua de l’Ebre, tenint al costat una parada d’estaques i malesa per on saltava l’aigua sobrant. El 17 de novembre de 1843, l’Ajuntament de Tortosa va donar permís a canvi d’un preu,a diferents propietaris de l’horta de dalt, per tal de que aquestos poguessin construir una roda hidràulica al costat del molí per tal de poder regar les seves terres amb l’aigua sobrant. En aquest contracte hi havia una particularitat que anul·lava la concessió de l’aigua, era que si Tortosa o el comú dels veïns tiraven endavant el projecte del canal o bé la caiguda de l’aigua es tenia que aprofita per un bé comú l’acord quedava sense efecte.

El 15 de febrer de 1844 l’Ajuntament de Tivenys en representació de les terres comunes i 39 veïns de Tivenys es van reunir per tal de nombrar apoderats per poder signar l’escriptura de la roda hidràulica. El mateix dia es van establir les normes d’ús d’aquesta roda per tal d’evitar-ne disputes, en aquestes normes es marcaven coses com el manteniment de la màquina, les preferències de reg, i també s’establia que els que tenien terra a l’horta de dalt i no formaven part de la societat en el moment de fer l’escriptura, si mai volien tenir dret a reg haurien d’atendre a determinats pactes en avantatges per la societat. També clarificava que si cap soci comprava una terra que en el moment de l’escriptura estava exclosa del reg, també tindria que atendre ha aquests pactes.

L’any 1855 en motiu de la construcció del canal de la dreta de l’Ebre (canal de Xerta a Amposta) en que l’Assut va tenir de ser reparada i reformada, la “Real Compañia de Canalización” va derruir el molí fariner per tal de poder extreure pedra d’una pedrera del seu costat.

El primer de maig de 1855 Mariano González compra el molí a l’Ajuntament de Tortosa, estant el molí derruït tal com podem llegir en l’escriptura de compra: “un molino derruido procedente de los propios de la ciudad de Tortosa, sito en el término de Tivenys, a la margen izquierda del rio Ebro; tiene existentes dos piedras de moler que se hallan en buen estado, incluso el derecho de servicio de aguas del azud; linda con dicho rio y con tierras del común de vecinos de Tivenys, y su cabida superficial en palmos catalanes es de 3.240, correspondientes a 122 metros y 21 centímetros”.

Mariano González va reconstruir el molí i va desviar novament l’aigua de reg cap el seu molí, lo qual va provocar que el dia 17 de juliol de 1860, l’Alcalde de Tivenys li demanes que tornes l’aigua al seu curs anterior, González es va negar, responen que l’Ajuntament de Tivenys no tenia cap jurisprudència sobre el tema, ja que era un acord privat entre l’Ajuntament de Tortosa i la societat de la roda hidràulica, i que ell en la compra del molí, heretava els drets de l’Ajuntament de Tortosa.

El tema es va quedar parat fins el 2 d’octubre del mateix any, en que la junta directiva de la societat de la roda hidràulica, van denunciar davant l’Alcalde de Tivenys, que González amb l’objectiu d’impedir el reg als veïns de l’horta de dalt, havia construït una parada amb fusta i rames que s’aixecava a una altura molt per damunt de l’original, d’aquesta manera tota l’aigua anava cap el molí i no n’entrava gens a la roda hidràulica. L’Alcalde va ordenar a González que tragues la parada donant-li un plaç de 6 hores per fer-ho o s’enencarregaria l’Ajuntament de treure-la.

González va tornar a argumentar que era una qüestió entre particulars i que l’Ajuntament no tenia cap dret en intervenir-hi, per lo qual l’Alcalde va ordenar destruir la parada i en va informar al Governador de la província. Al mateix temps la junta directiva de la societat de la roda hidràulica, va informar al Governador provincial que González havia realitzat construccions fora del terreny que li marcava l’escriptura de compra. El Governador va resoldre que l’Alcalde tenia raó amb l’ordre de destrucció de la parada i així li va notificar el 20 d’octubre.

El tal González que com haureu pogut veure era un “xulo” capaç de desafiar tot un poble i que es creia que amb diners ho podia comprar tot, va acudir al jutjat de Primera Instancia de Tortosa el 21 de novembre de 1860, presentant una denuncia contra l’Alcalde de Tivenys, i sense audiència prèvia d’aquest, va manifestar que:

  1. Que se hallaba en posesión anteriormente al día 5 de Octubre del propio año de la empalizada de que se ha hecho mérito.
  2. Que la empalizada se hallaba en el mismo sitio y sin más elevación que tenía desde antiguo, especialmente en 1843.
  3. Que el día 5 de Octubre de 1860 lo hizo destruir el Alcalde de Tivenys.
  4. Que el Alcalde hizo descerrajar el mismo día la puerta de una casita o cueva cerrada que poseía González a la inmediación del molíno.
  5. Y que la casita servía de morada a los que allí existen y para colocar algunos arreos.

El jutge sense demanar declaració a l’Alcalde, el va condemnar a restituir tots els bens a González i el 29 de novembre l’agutzil del poble li va donar possessió de la nova caseta i va començar la reconstrucció de la parada.

El 7 de desembre el jutge notificava a les parts que havia admès a tràmit l’apel·lació de l’Alcalde. Al mateix temps (9 de gener de 1861) el Governador li notificava al jutge que ell havia donat el vist-i-plau a l’actuació de l’Alcalde i li demanava que s’inhibís del cas. El jutge li va contestar que el cas estava a l’Audiència Territorial i que es dirigís a ella, així ho va fer el Governador en data de 16 de març de 1861.

El 29 d’abril els representants de la societat de regants, acudeixen de nou al governador per denunciar l’actuació de González que continua elevant la parada a una altura tant descomunal que la roda hidràulica es com si no existís, també li posen de manifest la corresponent pèrdua de la collita de les seves terres i li demanen que faci parar a González la construcció de la parada. El Governador havent escoltat els representants de la societat de reg i avalant-se en una Reial Ordre del 5 d’abril de 1859 en la que es prohibeix qualsevol construcció per aprofitar les aigües d’un riu, li dona ordre a l’Alcalde de Tivenys que procedeixi a enderrocar la parada i qualsevol obstacle que impedís la circulació de l’aigua per la sèquia de reg. En aquell moment hi havia hagut un canvi en l’alcaldia, i el nou Alcalde compleix l’ordre del Governador i així li ho notifica en data de 28 de maig.

González, torna a acudir al Jutjat de Tortosa per tal de denunciar a l’Alcalde de Tivenys en els mateixos termes de la primera denuncia i també sense audiència prèvia a l’Alcalde, el jutge, en data de 18 de juny, pren la mateixa decisió que la vegada anterior, que l’Ajuntament reconstrueixi la parada, però en aquesta ocasió l’Ajuntament si nega i així ho fa constar González al jutjat dient que el Tinent d’Alcalde s’ha oposat a la reconstrucció.

L’Ajuntament posa el cas en coneixement del Governador, el qual el dia 22 de juny es dirigeix al jutjat per ordenar que no contrareste les seves ordenances i recordar-li que li ha demanat la inhibició en el cas. També l’hi indica que González a reconstruït la parada en contra de la ordre donada pel propi Governador. El jutge respon ha aquest requeriment del Governador dirigint-lo a l’Audiència de Barcelona, que és on s’estudien les apel·lacions presentades per l’Alcalde.
La Sala segona de l’Audiència de Barcelona va sentencia en data de 2 de juliol que la qüestió entre González i la societat de reg, era de caràcter privat i per tant l’administració no si podia posar, també en data de 12 d’agost sentencien que els dos casos presentats per González s’han de considerar com un sol cas i li manen al jutge de primera instancia de Tortosa que comuniqui a l’Audiència de Barcelona qualsevol acte de l’administració contrari a l’ordre judicial.

El Governador no estant d’acord amb el dictamen de l’Audiència de Barcelona porta el cas al “Consejo de Estado” el qual avalant-se en 8 Reials Ordres diferents (22 de novembre de 1836, 20 de juliol de 1839, 14 de març de 1846, 5 d’abril de 1859, 29 d’abril de 1860, 28 de febrer de 1861, 8 de maig de 1839 i 31 de maig de 1855) dona la raó a l’actuació de l’Alcalde de Tivenys i del Governador, ja que aquestes Reials Ordres deixen clar que els alcaldes i governadors tenien la potestat de cuidar l’observança de les ordenances de l’aigua per a regs, que qualsevol obra que impliques el benefici de l’aigua d’un riu necessitava l’autorització Reial, que els governadors tenien la possibilitat de donar permisos o negar-los en la reparació i reconstrucció de preses antigues, sempre que l’obra se limites a la simple recomposició de l’existent i no alteres el curs natural de l’aigua.

D’aquesta manera el 27 de març de 1862, el llavors ministre de governació José de Posada Herrera, signava la sentencia a favor de l’Ajuntament de Tivenys i de la societat de regants de la roda hidràulica.

dijous, 26 de juny del 2008

L’epidèmia del còlera a Tivenys l’any 1885.

El còlera aparegué a Europa en el primer terç del segle passat, com a conseqüència de l’obertura del Canal de Suez, que facilitava el comerç entre els ports del sud d’Àsia i els de la costa mediterrània.

Van haver cinc epidèmies importants a Europa els anys 1817, 1833-34, 1853-55, 1865 i la de l’any 1885 que és la que va afectar el nostre poble. Els primers casos de còlera a les comarques del Baix Ebre i Montsià es detecten a principis de juliol, tot i que a Xerta el dia 26 de juny, ja es detecten els primers casos. Tivenys no es veurà afectat per aquesta epidèmia fins el dia 20 de juliol i durarà fins el dia 17 d’agost, en tot aquest període van haver-hi 46 persones contagiades de les quals 11 varen morí.

Tivenys es trobava en un dels camins de propagació del còlera, és el que procedent de l’Urgell baixava per l’Ebre, les condicions epidemiològiques també afavorien la malaltia, no hem d’oblidar que el fet d’estar vora el riu alimenta l’existència de mosquits i rates que alimenten la propagació de la malaltia, el clima mediterrani en temperatures estivals de més de 30º C, la higiene de les cases sense conduccions d’aigües residuals, la convivència amb els animals i el consum d’aigua de l’Ebre sense depurar també varen ajudar al còlera a propagar-se.

Un altre factor determinat del contagi fou la vinguda de jornalers a treballar a les nostre terres, els primers casos de Xerta foren uns jornalers valencians que havien vingut a treballar a la nostra comarca.

Les mesures profilàctiques que es van emprar consistien en bullir l’aigua per veure i fer el menjar molt cuit, fumigar les cases i desinfectar les comunes i finalment fumigar els forasters que arribaven al poble.

Comparant el numero d’afectats amb altres poblacions de les nostres comarques, Tivenys va ser un dels pobles en el qual el còlera fou més benevolent.

Bibliografia: Actes del Congrés d’Història de la Medicina Catalana a Lleida 1981; Diari de Tarragona números del 1885.

diumenge, 22 de juny del 2008

La nit de Sant Joan.

La celebració del solstici d’estiu be de temps ancestrals, abans i tot del catolicisme, però aquesta religió, per tal de cristianitzar les festes paganes, va convertir, la festa d’adoració al sol en el dia en que la nit és la més curta de l’any, en la festa de Sant Joan, de la mateixa manera que en la celebració del solstici d’hivern va instaurar el Nadal.

foguera de Sant JoanLa creença pagana parla de que la nit de Sant Joan és una nit màgica, en la que les plantes tenen virtuts especials, la tradició remeiera parla de recollir plantes aquesta nit per efectuar cures, també parla d’encendre fogueres per tal de rendir homenatge al sol, aquesta última tradició de la foguera encarà es conserva avui en molts indrets del mon i per descomptat en el nostre poble, tradició que actualment be acompanyada per la revetlla de Sant Joan i els petards.

Quan arriben aquestes dates jo recordo la meva infantesa en la que es feien 2 ó 3 fogueres a Tivenys, concretament recordo molt bé la foguera de la raval que es feia on ara s’aixeca el Casal Cultural i la del carrer de Capdevila que es muntava on avui esta casa Eugeni i Anabel. Recordo bé aquestes fogueres perquè vaig participar en la construcció de les dos, la de la raval perquè és la que fèiem amb els amics de la colla i la de Capdevila perquè era la del meu carrer.

Coca de Sant JoanQuan ens apropàvem a Sant Joan començava la tasca de recollir trastos vells per les cases per tal de poder muntar la foguera al voltant d’un pal de pitera que tallàvem al barri del Castell, també voltàvem pels magatzem de fruita del poble (els de Sinto, Sella i el Blaio) per tal de recollir caixes i biruta fetes malbé baix l’atenta mirada dels propietaris perquè no n’agafesem de bones.

Un altra tradició catalana és la de menjar la coca de Sant Joan, un pastís de pinyons i fruites confitades.

Per tant Sant Joan és una nit màgica i de tradicions que cal que mantinguem i disfrutem durant molts anys.

dissabte, 14 de juny del 2008

Víctimes del feixisme - nazisme.

La Guerra Civil Espanyola i més tard la II Guerra Mundial, totes dues provocades per uns vesties intolerants que odiaven a tot aquell que no penses com ells van provocar milions de víctimes per tot Europa, el nostre poble no es va escapar d’aquestes desgracies, molta gent va sofrir les seves conseqüències i molts varen morir en aquestes guerres i les seves corresponents postguerres, en l’article d’avui parlaré de dos homes que tenen en comú la seva lluita contra el feixisme primer en la Guerra Civil Espanyola i desprès enfrontant-se al nazisme en la II Guerra Mundial. Aquests tivenxans van haver de marxar a l’exili, forçats per les seves idees republicanes, sabent que si es quedaven els esperava una mort segura, degut a l’ànim de revenja del General Franco i els seus afins.

El primer d’ells Josep Esmel Cañado, un cop exiliat a França fou detingut pels alemanys i deportat al camp de concentració de Mauthausen, mes concretament al seu annex de Gusen.

MauthausenGusen era a uns cinc quilòmetres de Mauthausen, a la ribera esquerra del Danubi. Aquest camp es va convertir en un dels més criminals del règim concentracionari nazi. Al començament els deportats hi anaren de manera voluntària i confiats, ja que, res podia ser pitjor que Mauthausen. Després el mal anomenat sanatori de Gusen es convertiria en el veritable camp d'extermini de Mauthausen, ja que tots els febles i malalts eren traslladats allí per ser eliminats o servir de conillets d'índies per als experiments mèdics.

Comprovant les llistes de les víctimes d’aquest camp trobem a Josep Esmel que va entrar a Gusen, el 30 de juny de 1941 i no va sortir-ne mai més, morí el 7 de novembre de 1941.

José Simo PiñolEl segon cas és el de José Simo Piñol, el qual desprès de la Guerra Civil espanyola va formar part del moviment “maqui”, arribant a ser Capità de Guerrillers de la Brigada nº 15 que formava part del XIV Cos de l’Exèrcit Guerriller, que va operar durant la Guerra Civil Espanyola per fer actes de sabotatge i represàlia en el territori ocupat pels feixistes, durant la II Guerra Mundial van col•laborar amb la resistència francesa per assolir els seus objectius, de fet la paraula “maqui” és d’origen francès que prové, al mateix temps, de la paraula corsa “macchia” que significa bosc atapeït o vegetació espessa (els maquis s’amagaven als boscos frondosos del sud de França).

Per tant com a “maquis” no podem considerar tant sols la resistència republicana que s’enfrontava al franquisme, si no també la resistència francesa que s’enfrontava al nazisme.

La Brigada nº 15 de José Simó, com deia abans, va participar amb la resistència francesa contra els nazis, baix la comandància del Comandant José Garcia Acevedo participant en nombroses accions de sabotatge contra vies de ferrocarril, línies elèctriques i diferents industries que treballaven pels alemanys, tal com podem llegir en el document “Exposition Guérilleros les soldats oubliés” que us adjunto, tot i estar escrit amb francès. En aquest document s’expliquen tots els actes de sabotatge realitzats, així com el combat de La Rivière del 15 juny de 1944 en el que moria a mans del alemanys el tivenxà José Simó.

dimecres, 11 de juny del 2008

Un màrtir de Tivenys a la Gran Guerra.

Aquests dies remenant per Internet he trobat la llista dels voluntaris catalans que varen participar en la I Guerra Mundial o Gran Guerra entre els anys 1914-1918 i en aquesta llista i figura un tivenxà en Guillem Estupinya que va néixer el 1884 al nostre poble i morí a la guerra l’agost de 1917 concretament a la batalla de Verdun que fou la més llarga i la segona més sagnant (250.000 morts i 500.000 ferits) de la I Guerra Mundial, aquesta batalla es va popularitza pel famós “No pasaran” dit pel comandant francès Robert Nivelle.

La pregunta que ens hem de fer és que va portar a centenars de catalans a participar en aquesta guerra amb la Legió Internacional? La resposta la trobem en les ànsies de llibertat del poble català, els catalans van veure l’oportunitat de posar-se a favor d’una nació “Serbia” que defensava la seva autonomia, així ho podem llegir al diari de l’època “Renaixement”:

avui que’ns trobem enfront d’un gran conflicte que més que conflicte de reis i de corones és un conflicte d’ànima nacionalista; avui que grans escriptors ja parlen de la futura formació del mapa d’Europa per nacionalitats confederades (...) lo que n’enyorem és que Catalunya no s’hagi presentat aquesta vegada amb tota fermesa, reclamant la seva integritat autonomista amb veu forta i potent (...) Que aquesta no s’acontenta amb senzilles promeses de solucions econòmiques”.

el mapa d’Europa ha de sofrir una transformació, en la que, els nacionalismes i els estats futurs tindran les seves fronteres segons és dret, per agrupacions ètniques, que a la vegada s’agruparan entre elles formant federacions fonamentades en la conveniència mútua per a millor perfecció del individu”.

Els catalans van donar suport al bàndol vencedor , però aquest no va respondre a les necessitats de la nostra nació, els catalans com Guillem Estupinya varen donar la seva sang, enganyats amb il•lusions per falsos amics estrangers que varen preferir les crues realitats de la política internacional. Així, igual que els anglesos el 1714, serien els francesos el 1918.

Des d’aquest modest bloc vull retre homenatge a un màrtir de Catalunya en Guillem Estupinya.

diumenge, 8 de juny del 2008

Fotos Antigues (III)

Carlos Marques m’ha fet arribar aquesta foto de la Capella, es tracta d’una postal possiblement datada a finals del segle XIX principis del XX.

La Capella penso que és un espai del nostre poble molt oblidat i que caldria fer alguna acció per tal de recuperar-lo tant estructuralment com saber-ne algo més de la seva història.


dilluns, 26 de maig del 2008

Locucions i cançons de Tivenys.

Aquí us presento un recull de locucions i cançons populars on apareix el nostre poble, n’hi ha d’amables i n’hi ha que en fan burla, però totes elles formen part de la tradició de la nostra comarca i del nostre poble.

Enric Bayerri en el “Refraner català de la comarca de Tortosa”, per descriure a qui parla molt ràpid i atropelladament ho fa amb la següent locució:

Parla a mils, com los de Tivenys

En el cançoner de Joan Amades “Folklore de Catalunya” trobem una cançó en la qual surten els mals noms i defectes d’uns quants pobles, per la proximitat geogràfica d’aquests s’ha d’entendre que ha estat un poble veí d’aquests d’on ha sortit aquesta cançó:

A Tivenys ne són raboses,
a Aldover uns alocats
i a Xerta molt embusteros
que mai diuen veritat.

En el mateix cançoner d’Amades en trobem un altra en la qual es descriuen els principals oficis del pobles,

A Rasquera fan cabassos,
al Ginestar cabassoles,
al Pinell ne fan graneres
i a Tivenys canten les dones.

I encarà n’apareix un altre amb referències meteorològiques:

A la serra plou i neva
i a Tivenys ne fa bon sol:
minyonetes de Rasquera,
¿qui us s'ha mort que porteu dol?

Amadeu Pallarés i Lleó en el seu llibre “Mots tradicionals de les Terres de l’Ebre” trobem una cançó que realça els nois de Tivenys.

A la vila de Tivenys
es crien els nois alts
i a la vila de Benifallet,
petits, però nans.

Finalment en Cels Gomis en la seva obra "Follies particulars de Fraga, Mequinensa y de Tortosa" publica una cançó d’enyorança a la nostra terra:

Adéu, masos de Bítem
i també los de Tivenys;
adéu, les xiques de l'horta
de la Capella dels Reis.

dimecres, 21 de maig del 2008

Tivenyencs il•lustres. Isidro Aliau


Isidro Aliau va néixer a Tivenys el 15 de març 1829. Els seus pares van morir quan tenia 6 anys i va quedar baix la tutela del seu germà gran. S'inicia en la militància política des de molt jove, sofrint persecucions, per culpa dels seus ideals liberals, que l'obliguen a traslladar-se per diverses localitats de Catalunya.

Als 16 anys arriba a Barcelona amb el seu germà i allí assisteix a l’Escola Industrial, més tard va cursar estudis en l’Institut Superior del Professorat de Barcelona entre 1847 i 1850.

Desprès, durant algun temps va exercí de professor a Catalunya, fins que l’any 1857 va marxar cap a Argentina, instal•lant-se a Rosario. Allí va treballar en varis col•legis particulars, obtenint un sòlid prestigi. Cap a l’any 1865 apareix com a director del Liceu i Escola d’Arts i Oficis de Rosario. L’any 1876 es designat inspector general d’escoles de la província de Santa Fe, nomenament que obté gràcies al seu cofrade Maçó Nicasió Oroño, governador de la província. Feia poc que s’havia aprovat la llei provincial d'educació de Santa Fe i es tenia que organitzar el sistema educatiu formal. Des de el seu càrrec va contribuir a posar en practica la llei d'educació comú i laica, la primera d'aquesta índole aprovada a Argentina. Van ser necessaris mètodes d'ensenyament, plans d'estudi, material didàctic i persones capacitades per la feina docent. A més d’exercir com a professor va escriure varis llibres de text, destacant un mètode per ensenyar a llegir i escriure.

Jubilat l'any 1887, viatja a Espanya on fa varies conferencies sobre qüestions educatives, però prompte torna cap a Argentina on desenvolupa càtedres de matemàtiques i castellà.
Va obtenir la ciutadania argentina i va ocupar, a més de càrrecs educatius, càrrecs públics municipals.

Aliau rebre la seva iniciació maçònica a la lògia “Verdadera Iniciación” i va actuar en les lògies rosarines “Bien Social” i “Unión nº 17”, arribant a ser Venerable Mestre de l'última en dos períodes (1862-63 i 1872-73). El 1869 va participar en la fundació de la lògia “Armonia nº 99” de Santa Fe. Va obtenir el grau 33 (el màxim a la maçoneria) el 27 de desembre del 1900.

Isidro Aliau va morí a Rosario (Argentina) l'1 de desembre de 1906, on va deixar una gran empremta, fins que en l’actualitat l'escola nº 124 de Villa Diego al departament de Rosario porta el seu nom.

divendres, 16 de maig del 2008

Els noms de les cases. (III)

He rebut un correu d’una tivenyenca que fa 48 anys que viu a Amposta ella és Rosa Faus i Roig, m’ha fet molta il·lusió rebre’l perquè en ell hem parla del seu sentiment pel nostre poble tot i que va marxar quan tenia 8 anys, també m’explica el nom de la casa de la qual n’és filla i jo aquí us ho adjunto per continuar ampliant aquest apartat que vaig crear en el seu dia on vull recopilar els noms de les cases de Tivenys.
Per tal de poder explicar-nos el nom de la seva casa a acudit a s’ha mare “Rosita La Sancha” que actualment té 90 anys.

Ca La Sancha: Els avis de Rosa eren "Rosa la Sancha" i "Victor lo de Benifallet", el nom de "La Sancha", ve del seu besavi, perquè on ara hi ha l'Hort de Perles antigament allò era un barranc que era del seu besavi i és deia "El barranc del Sanchet", al néixer la seva iaia és va quedar en "Ca La Sancha"

La Rosa també hem comenta en el seu correu que el seu pare era valencià i per tant no tenia cap nom en especial tot i que el seu oncle era conegut com Antonio "El barber".

dijous, 15 de maig del 2008

MANIFEST BLOCAIRE CONTRA EL TRANSVASAMENT

Els blocaires volem sumar-nos al rebuig que el projecte de transvasament de l'Ebre a Barcelona ha generat a la societat civil del territori. Considerem que la mesura no està justificada i que la canonada que ha d'unir la xarxa del Consorci d'Aigües de Tarragna (CAT) amb la d'Aigües Ter-Llobregat (ATLL) serà una infraestructura permanent que perpetuarà la dependència hídrica de l'àrea metropolitana de Barcelona.

-Per tot això, denunciem l'alarmisme i la manipulació que el govern català i l'Agència Catalana de l'Aigua estan fent de la falta d'aigua i de la insuficiència de les últimes pluges, per justificar el transvasament de l'Ebre a Barcelona. A més, reclamem una informació transparent sobre la millora de la situació dels pantans i també de les aigües subterrànies de les conques internes de Catalunya, ja que l'últim episodi de pluges també ha degut recarregar els aqüífers.
-Denunciem que aquesta política respon als interessos especulatius que pretenen consolidar un model de territori insostenible, de creixement sense límits, que perjudica les Terres de l'Ebre i la resta de territoris perifèrics. Els transvasaments reforcen el consum d'aigua de les grans conurbacions urbanes i les noves zones residencials; generen més expectatives de consum insostenible, d'especulació urbanística, i de destrucció del territori, perquè al mateix temps també fomenten un ús desmesurat de l'aigua, tant a les cases com a les indústries. Els transvasaments no són la solució, sinó l'estalvi, la reutilització de cabals, la recuperació d'aqüífers contaminats i la dessalació.
-Advertim que no es pot parlar de transvasament temporal degut a la sequera, ja que això és un insult a la intel·ligència de la població de Barcelona i de la resta del país. La mesura no contribuirà a canviar el model de gestió del consum, ja que no es revisaran ni es limitaran les concessions a indústries, urbanitzacions, nous regants o complexos turístics. L'ampliació del minitransvasament a Barcelona afavorirà un projecte, la interconnexió de xarxes, al qual la Generalitat va voler renunciar perquè no complia els principis de la nova cultura de l'aigua.
-Fem una crida a la dignitat i la responsabilitat de la classe política de les Terres de l'Ebre, especialment als càrrecs electes de tots els partits polítics, perquè sàpiguen estar a l'altura i defensen els interessos del territori, davant d'aquest engany flagrant als ciutadans, que van acudir a les urnes confiant que els transvasaments ja havien quedat enterrats, i que Catalunya apostava per consolidar la nova cultura de l'aigua.
-Reiterem la nostra oposició a qualsevol transvasament i a la interconnexió de xarxes inclosa en el decret de sequera, ja que obre la porta a d'altres transvasaments, i manifestem el nostre suport a la dignitat de les Terres de l'Ebre, a la Plataforma en Defensa de l'Ebre i qualsevol altra entitat o col·lectiu que compartisca la causa i l'objectiu d'aturar aquest tipus de projectes. Per tant, donem tot el suport a la convocatòria la manifestació del 18 de maig a Amposta, així com a les properes accions que en el mateix sentit es puguen anunciar en els propers dies.

Ebresfera (Terres de l'Ebre), 15 de maig de 2008

dimarts, 6 de maig del 2008

El Poble vist per Joan Lluís Nàcher.

Joan Lluís Nàcher ens va deixar un escrit on es descriu la vida al poble, és un escrit ple de sentiment i que retrata fidedignament el que es viu en un poble menut com el nostre per aquest motiu m’agrada’t recuperar-lo ara per al bloc.

El poble és un aplec de gent que sent les mateixes campanes, veu les mateixes muntanyes, pateix les mateixes desgràcies i entre els habitants se saben i es conten totes les coses que a llurs cases passen.
Les campanes fan de gaseta, pregonen morts i naixements, anuncien les festes, ens criden a les misses.
Les muntanyes i també el tros de cel que elles retallen, són els predicadors que ens parlen contínuament de Déu, ara la terra amb les seves brotades, els seus eixuts o les seves collites, ara el cel amb els seus estels o les seves pluges o les seves pedregades. Per això, la gent del poble té sempre a la boca el -si Déu vol!
Les mateixes desgràcies que pateixen i també les mateixes bonances que frueixen, lliguen i fan un sol manyoc de tots els seus interessos, i esdevé d'aquí que fins l'interès que a la gent tant separa a nosaltres ens lliga.
Per l'interès, tots els del poble tenen iguals desitjos, iguals esperances, iguals temences, iguals condols i festes.

Com se saben i es conten entre ells llurs coses i negocis, les cases són com si fossin de vidre transparent i no poden amagar les misèries i les dolenteries, les desavinences i les intencions totes i les hipocresies d'aquells que les pateixen.
Nostres tares són sabudes i corren de boca en boca i nostres virtuts també.
Això porta una confiança i una caritat per força.
És veritablement grandiosa la missió que Déu té encomanada als petits pobles de la moderna societat.
En les capitals febrosenques, naixen i s'inflen tota mena de problemes i disputes i lluites polítiques i vosaltres, petits pobles amb contra força, heu de fer caure la balança del cantó de la justícia, vosaltres petits pobles plens de pau i amor, heu de ser l’esperó que salvi la societat de ser inundada.
Els esperits que allà es moren, a vosaltres pugen a cercar vida nova.
Els pulmons que allà s'ofeguen a vosaltres pugen a respirar aires frescos.
Els cors que allà s'emmalalteixen a vosaltres pugen per a guarir les seves ferides.
Petit poble de Tivenys! Tu ets l'arca de totes les tradicions bones, la reclusa de totes les forces útils, el gran acumulador d'energia, i ets el volant, el regulador de la màquina social.
En el teu si les virtuts aniuen, els vicis no hi troben sentit, la veritat governa i la hipocresia perd la seva disfressa.
Les plagues totes de la societat, les conseqüències dels mals, arriben a tu tan esmorteïdes que no alteren la teva pacífica i fecunda existència. Aquestes plagues estan lluny, molt lluny del nostre poble, no les cridem i no els paguem el bitllet de primera perquè vinguin.
No anem a cercar la influència de la política. A ell?, foraster que no l'hi ha d'acostar mai i que tant li fa el poble.
Oh, Déu Totpoderós i Savi! Guardeu al nostre poble de les set plagues d'Egipte de les cent i una plagues de la política de ponent i de les mil i més plagues que Vós sabeu que poden venir de gent sense feina.
Sent la nostra vila la nostra mare social, li devem amor de fills i als nostres convilatants amor de germans.
Si falten a casa els nostres pares, al nostre poble hi ha lloc de descans de les seves despulles, sobre el nostre poble hi ha el cel de glòria carregat de puresa, destil·lada en el si d'una nit de silenci. La teva visió que rica es torna si la banya el sol del treball, la llum creadora dels teus homes braus i cultes que conreen els teus camps, amb la sana alegria que els dóna la pau i el treball i que flota en l'aire eixe ritme gegantí i fosc en el qual respira la terra fecunda, prenyada de fruits.
Si fos poeta agafaria la plana i la sucaria amb tinta de color i faria unes quantes estrofes de ratlles curtes l'amor al meu poble.
Si fos músic agafaria l'arpa dels enamorats i cercant en les seves cordes suaus les dolces melodies, cantaria l'amor... l'amor al meu poble.
No sóc poeta ni músic, no puc, ni versificar ni cantar i més en prosa llisa i estil senzill també puc dir quelcom d'amor... d'amor al meu poble que és el temple en què la Natura tant plena de majestat et va donar tota la bellesa i puc afirmar sense cap recel, que des de Tivenys al seu parc i des del seu parc al cel!.