dilluns, 8 de setembre de 2008

Construccions de pedra en sec.

La pedra seca és el nom que pren un tipus d'arquitectura tradicional on la pedra s’utilitza sense cap mena de morter. Les pedres es van encaixant pel seu propi pes, la norma fonamental diu que tota pedra ha de quedar sobre altres dos i al seu torn tindre’n dos damunt. La millor pedra és la plana, tipus llosa, sent millor la que te un grossor considerable. Hem de tenir en compte que la pedra per al pagès és més un destorb que un altra cosa, això ha provocat molts de cops que la pedra ideal, la plana com deia abans, no sempre ha estat possible utilitzar-la i s’han tingut que utilitzar còdols deformes, però que destorbaven força la feina del pagès, en aquest casos les estructures son menys estables i menys estètiques, aquest rebuig és el que tradicionalment s’ha utilitzat per crear les obres de pedra seca. 

Jo recordo a la Murta que quan llaurava sortien uns roculs enormes i la millor manera d’apartar-los del bancal era posant-los als damunt d’un marge, això explica molts de cops que en trossos de terra plans on no caldria marges n’hi hagin, hi força alts, com és el cas que us comento de la Murta. Aquests marges es coneixen com a marges de despedregar.

També és habitual trobar les finques delimitades per marges, degut a n’aquest factor de que el material de rebuig s’ha de posar en algun lloc, en aquest cas s’aprofita per delimitar les propietats.

Finalment, parlant de marges, ens trobem amb el marge que realment ens dona una utilitat, és el que serveix per atalussar els pendents, formant bancals o faixes i aconseguint així guanyar terreny cultivable on abans el pendent ho impedia.

Un altra construcció que ens trobem amb pedra seca son les casetes de muntanya, es tracta de petites construccions que tenen la funció de protegir al pagès de les tempestes i lloc per guardar les eines del camp. Si les dimensions ho permetien s'utilitzaven també com a lloc de descans pels animals de tir. En aquest cas la que tinc més present és la caseta de la Murta, en la qual m’he refugiat en més d’una tempesta i que la podem veure a la fotografia, avui ja amb el sostre tombat.

Els aljubs o “cocos” com ho coneixem popularment a Tivenys, són una espècie de dipòsits, construïts en una bassa soterrada, coberta i coronada per una cúpula i tancada amb una petita porta de fusta. Aquestes construccions se solien construir al costat d’una roca que els serveix com a plataforma per la captació de l’aigua de pluja. És una construcció fonamental per garantir la disponibilitat d’aigua a les persones i el bestiar.

La construcció de la cúpula dels “cocons”, utilitza la tècnica d’aproximació de filades, que consisteix en anar sobreposant pedres horitzontalment, aplanades, ben aparellades entre si i amb un lleuger pendent. La filada superior es decanta cap a l'interior, tot formant anelles de pedra de radi decreixent fins a la cúpula, que es tanca amb una o diverses lloses. En la foto podem veure el “coco” dels Lligrans de José el Ferré construït l’any 1932 i que és un clar exemple d’aquest tipus de construcció.

Una construcció que també utilitza la tècnica d’aproximació de filades, tot i que de forma més reduïda son les barraques per caçar el tord.

La practica de la pedra seca és una activitat ancestral, ens podríem remuntar a èpoques prehistòriques al voltant del 3500 a.C. tot i que les construccions que podem observar avui en dia daten la majoria de finals del segle XIX i principis del XX. Per tant podem veure en tot aquest variat de construccions que els nostres avantpassats amb l’enginy van cobrir unes necessitats bàsiques a partir d’un material de rebuig com és la pedra.

Cap comentari: