diumenge, 29 de juny del 2008

González vs. Tivenys.

Carlos Marqués m’ha fet arribar una sentencia del “Consejo de Estado” de l’any 1862, la qual resol una disputa entre el Governador de Tarragona i la Sala segona de l’Audiència de Barcelona, en la qual podem llegir que el Governador donava suport a les accions de l’Alcalde de Tivenys davant els abusos que el propietari de la fabrica de farina de l’Assut feia amb l’aigua de reg. Penso que és un cas que guarda certes semblances amb el que actualment passa amb la hidroelèctrica de Xerta, que quan posen a funciona totes les turbines per absorbir l’aigua, els pous de l’horta de dalt s’assequen. No entenc de lleis però penso que aquesta sentencia crea una jurisprudència favorable als regants de l’horta de dalt, que es podria aplicar a la situació actual.

El cas és que l’Ajuntament de Tortosa era el propietari del molí de farina de l’Assut, el qual rebia la força de l’aigua de l’Ebre, tenint al costat una parada d’estaques i malesa per on saltava l’aigua sobrant. El 17 de novembre de 1843, l’Ajuntament de Tortosa va donar permís a canvi d’un preu,a diferents propietaris de l’horta de dalt, per tal de que aquestos poguessin construir una roda hidràulica al costat del molí per tal de poder regar les seves terres amb l’aigua sobrant. En aquest contracte hi havia una particularitat que anul·lava la concessió de l’aigua, era que si Tortosa o el comú dels veïns tiraven endavant el projecte del canal o bé la caiguda de l’aigua es tenia que aprofita per un bé comú l’acord quedava sense efecte.

El 15 de febrer de 1844 l’Ajuntament de Tivenys en representació de les terres comunes i 39 veïns de Tivenys es van reunir per tal de nombrar apoderats per poder signar l’escriptura de la roda hidràulica. El mateix dia es van establir les normes d’ús d’aquesta roda per tal d’evitar-ne disputes, en aquestes normes es marcaven coses com el manteniment de la màquina, les preferències de reg, i també s’establia que els que tenien terra a l’horta de dalt i no formaven part de la societat en el moment de fer l’escriptura, si mai volien tenir dret a reg haurien d’atendre a determinats pactes en avantatges per la societat. També clarificava que si cap soci comprava una terra que en el moment de l’escriptura estava exclosa del reg, també tindria que atendre ha aquests pactes.

L’any 1855 en motiu de la construcció del canal de la dreta de l’Ebre (canal de Xerta a Amposta) en que l’Assut va tenir de ser reparada i reformada, la “Real Compañia de Canalización” va derruir el molí fariner per tal de poder extreure pedra d’una pedrera del seu costat.

El primer de maig de 1855 Mariano González compra el molí a l’Ajuntament de Tortosa, estant el molí derruït tal com podem llegir en l’escriptura de compra: “un molino derruido procedente de los propios de la ciudad de Tortosa, sito en el término de Tivenys, a la margen izquierda del rio Ebro; tiene existentes dos piedras de moler que se hallan en buen estado, incluso el derecho de servicio de aguas del azud; linda con dicho rio y con tierras del común de vecinos de Tivenys, y su cabida superficial en palmos catalanes es de 3.240, correspondientes a 122 metros y 21 centímetros”.

Mariano González va reconstruir el molí i va desviar novament l’aigua de reg cap el seu molí, lo qual va provocar que el dia 17 de juliol de 1860, l’Alcalde de Tivenys li demanes que tornes l’aigua al seu curs anterior, González es va negar, responen que l’Ajuntament de Tivenys no tenia cap jurisprudència sobre el tema, ja que era un acord privat entre l’Ajuntament de Tortosa i la societat de la roda hidràulica, i que ell en la compra del molí, heretava els drets de l’Ajuntament de Tortosa.

El tema es va quedar parat fins el 2 d’octubre del mateix any, en que la junta directiva de la societat de la roda hidràulica, van denunciar davant l’Alcalde de Tivenys, que González amb l’objectiu d’impedir el reg als veïns de l’horta de dalt, havia construït una parada amb fusta i rames que s’aixecava a una altura molt per damunt de l’original, d’aquesta manera tota l’aigua anava cap el molí i no n’entrava gens a la roda hidràulica. L’Alcalde va ordenar a González que tragues la parada donant-li un plaç de 6 hores per fer-ho o s’enencarregaria l’Ajuntament de treure-la.

González va tornar a argumentar que era una qüestió entre particulars i que l’Ajuntament no tenia cap dret en intervenir-hi, per lo qual l’Alcalde va ordenar destruir la parada i en va informar al Governador de la província. Al mateix temps la junta directiva de la societat de la roda hidràulica, va informar al Governador provincial que González havia realitzat construccions fora del terreny que li marcava l’escriptura de compra. El Governador va resoldre que l’Alcalde tenia raó amb l’ordre de destrucció de la parada i així li va notificar el 20 d’octubre.

El tal González que com haureu pogut veure era un “xulo” capaç de desafiar tot un poble i que es creia que amb diners ho podia comprar tot, va acudir al jutjat de Primera Instancia de Tortosa el 21 de novembre de 1860, presentant una denuncia contra l’Alcalde de Tivenys, i sense audiència prèvia d’aquest, va manifestar que:

  1. Que se hallaba en posesión anteriormente al día 5 de Octubre del propio año de la empalizada de que se ha hecho mérito.
  2. Que la empalizada se hallaba en el mismo sitio y sin más elevación que tenía desde antiguo, especialmente en 1843.
  3. Que el día 5 de Octubre de 1860 lo hizo destruir el Alcalde de Tivenys.
  4. Que el Alcalde hizo descerrajar el mismo día la puerta de una casita o cueva cerrada que poseía González a la inmediación del molíno.
  5. Y que la casita servía de morada a los que allí existen y para colocar algunos arreos.

El jutge sense demanar declaració a l’Alcalde, el va condemnar a restituir tots els bens a González i el 29 de novembre l’agutzil del poble li va donar possessió de la nova caseta i va començar la reconstrucció de la parada.

El 7 de desembre el jutge notificava a les parts que havia admès a tràmit l’apel·lació de l’Alcalde. Al mateix temps (9 de gener de 1861) el Governador li notificava al jutge que ell havia donat el vist-i-plau a l’actuació de l’Alcalde i li demanava que s’inhibís del cas. El jutge li va contestar que el cas estava a l’Audiència Territorial i que es dirigís a ella, així ho va fer el Governador en data de 16 de març de 1861.

El 29 d’abril els representants de la societat de regants, acudeixen de nou al governador per denunciar l’actuació de González que continua elevant la parada a una altura tant descomunal que la roda hidràulica es com si no existís, també li posen de manifest la corresponent pèrdua de la collita de les seves terres i li demanen que faci parar a González la construcció de la parada. El Governador havent escoltat els representants de la societat de reg i avalant-se en una Reial Ordre del 5 d’abril de 1859 en la que es prohibeix qualsevol construcció per aprofitar les aigües d’un riu, li dona ordre a l’Alcalde de Tivenys que procedeixi a enderrocar la parada i qualsevol obstacle que impedís la circulació de l’aigua per la sèquia de reg. En aquell moment hi havia hagut un canvi en l’alcaldia, i el nou Alcalde compleix l’ordre del Governador i així li ho notifica en data de 28 de maig.

González, torna a acudir al Jutjat de Tortosa per tal de denunciar a l’Alcalde de Tivenys en els mateixos termes de la primera denuncia i també sense audiència prèvia a l’Alcalde, el jutge, en data de 18 de juny, pren la mateixa decisió que la vegada anterior, que l’Ajuntament reconstrueixi la parada, però en aquesta ocasió l’Ajuntament si nega i així ho fa constar González al jutjat dient que el Tinent d’Alcalde s’ha oposat a la reconstrucció.

L’Ajuntament posa el cas en coneixement del Governador, el qual el dia 22 de juny es dirigeix al jutjat per ordenar que no contrareste les seves ordenances i recordar-li que li ha demanat la inhibició en el cas. També l’hi indica que González a reconstruït la parada en contra de la ordre donada pel propi Governador. El jutge respon ha aquest requeriment del Governador dirigint-lo a l’Audiència de Barcelona, que és on s’estudien les apel·lacions presentades per l’Alcalde.
La Sala segona de l’Audiència de Barcelona va sentencia en data de 2 de juliol que la qüestió entre González i la societat de reg, era de caràcter privat i per tant l’administració no si podia posar, també en data de 12 d’agost sentencien que els dos casos presentats per González s’han de considerar com un sol cas i li manen al jutge de primera instancia de Tortosa que comuniqui a l’Audiència de Barcelona qualsevol acte de l’administració contrari a l’ordre judicial.

El Governador no estant d’acord amb el dictamen de l’Audiència de Barcelona porta el cas al “Consejo de Estado” el qual avalant-se en 8 Reials Ordres diferents (22 de novembre de 1836, 20 de juliol de 1839, 14 de març de 1846, 5 d’abril de 1859, 29 d’abril de 1860, 28 de febrer de 1861, 8 de maig de 1839 i 31 de maig de 1855) dona la raó a l’actuació de l’Alcalde de Tivenys i del Governador, ja que aquestes Reials Ordres deixen clar que els alcaldes i governadors tenien la potestat de cuidar l’observança de les ordenances de l’aigua per a regs, que qualsevol obra que impliques el benefici de l’aigua d’un riu necessitava l’autorització Reial, que els governadors tenien la possibilitat de donar permisos o negar-los en la reparació i reconstrucció de preses antigues, sempre que l’obra se limites a la simple recomposició de l’existent i no alteres el curs natural de l’aigua.

D’aquesta manera el 27 de març de 1862, el llavors ministre de governació José de Posada Herrera, signava la sentencia a favor de l’Ajuntament de Tivenys i de la societat de regants de la roda hidràulica.

dijous, 26 de juny del 2008

L’epidèmia del còlera a Tivenys l’any 1885.

El còlera aparegué a Europa en el primer terç del segle passat, com a conseqüència de l’obertura del Canal de Suez, que facilitava el comerç entre els ports del sud d’Àsia i els de la costa mediterrània.

Van haver cinc epidèmies importants a Europa els anys 1817, 1833-34, 1853-55, 1865 i la de l’any 1885 que és la que va afectar el nostre poble. Els primers casos de còlera a les comarques del Baix Ebre i Montsià es detecten a principis de juliol, tot i que a Xerta el dia 26 de juny, ja es detecten els primers casos. Tivenys no es veurà afectat per aquesta epidèmia fins el dia 20 de juliol i durarà fins el dia 17 d’agost, en tot aquest període van haver-hi 46 persones contagiades de les quals 11 varen morí.

Tivenys es trobava en un dels camins de propagació del còlera, és el que procedent de l’Urgell baixava per l’Ebre, les condicions epidemiològiques també afavorien la malaltia, no hem d’oblidar que el fet d’estar vora el riu alimenta l’existència de mosquits i rates que alimenten la propagació de la malaltia, el clima mediterrani en temperatures estivals de més de 30º C, la higiene de les cases sense conduccions d’aigües residuals, la convivència amb els animals i el consum d’aigua de l’Ebre sense depurar també varen ajudar al còlera a propagar-se.

Un altre factor determinat del contagi fou la vinguda de jornalers a treballar a les nostre terres, els primers casos de Xerta foren uns jornalers valencians que havien vingut a treballar a la nostra comarca.

Les mesures profilàctiques que es van emprar consistien en bullir l’aigua per veure i fer el menjar molt cuit, fumigar les cases i desinfectar les comunes i finalment fumigar els forasters que arribaven al poble.

Comparant el numero d’afectats amb altres poblacions de les nostres comarques, Tivenys va ser un dels pobles en el qual el còlera fou més benevolent.

Bibliografia: Actes del Congrés d’Història de la Medicina Catalana a Lleida 1981; Diari de Tarragona números del 1885.

diumenge, 22 de juny del 2008

La nit de Sant Joan.

La celebració del solstici d’estiu be de temps ancestrals, abans i tot del catolicisme, però aquesta religió, per tal de cristianitzar les festes paganes, va convertir, la festa d’adoració al sol en el dia en que la nit és la més curta de l’any, en la festa de Sant Joan, de la mateixa manera que en la celebració del solstici d’hivern va instaurar el Nadal.

foguera de Sant JoanLa creença pagana parla de que la nit de Sant Joan és una nit màgica, en la que les plantes tenen virtuts especials, la tradició remeiera parla de recollir plantes aquesta nit per efectuar cures, també parla d’encendre fogueres per tal de rendir homenatge al sol, aquesta última tradició de la foguera encarà es conserva avui en molts indrets del mon i per descomptat en el nostre poble, tradició que actualment be acompanyada per la revetlla de Sant Joan i els petards.

Quan arriben aquestes dates jo recordo la meva infantesa en la que es feien 2 ó 3 fogueres a Tivenys, concretament recordo molt bé la foguera de la raval que es feia on ara s’aixeca el Casal Cultural i la del carrer de Capdevila que es muntava on avui esta casa Eugeni i Anabel. Recordo bé aquestes fogueres perquè vaig participar en la construcció de les dos, la de la raval perquè és la que fèiem amb els amics de la colla i la de Capdevila perquè era la del meu carrer.

Coca de Sant JoanQuan ens apropàvem a Sant Joan començava la tasca de recollir trastos vells per les cases per tal de poder muntar la foguera al voltant d’un pal de pitera que tallàvem al barri del Castell, també voltàvem pels magatzem de fruita del poble (els de Sinto, Sella i el Blaio) per tal de recollir caixes i biruta fetes malbé baix l’atenta mirada dels propietaris perquè no n’agafesem de bones.

Un altra tradició catalana és la de menjar la coca de Sant Joan, un pastís de pinyons i fruites confitades.

Per tant Sant Joan és una nit màgica i de tradicions que cal que mantinguem i disfrutem durant molts anys.

dissabte, 14 de juny del 2008

Víctimes del feixisme - nazisme.

La Guerra Civil Espanyola i més tard la II Guerra Mundial, totes dues provocades per uns vesties intolerants que odiaven a tot aquell que no penses com ells van provocar milions de víctimes per tot Europa, el nostre poble no es va escapar d’aquestes desgracies, molta gent va sofrir les seves conseqüències i molts varen morir en aquestes guerres i les seves corresponents postguerres, en l’article d’avui parlaré de dos homes que tenen en comú la seva lluita contra el feixisme primer en la Guerra Civil Espanyola i desprès enfrontant-se al nazisme en la II Guerra Mundial. Aquests tivenxans van haver de marxar a l’exili, forçats per les seves idees republicanes, sabent que si es quedaven els esperava una mort segura, degut a l’ànim de revenja del General Franco i els seus afins.

El primer d’ells Josep Esmel Cañado, un cop exiliat a França fou detingut pels alemanys i deportat al camp de concentració de Mauthausen, mes concretament al seu annex de Gusen.

MauthausenGusen era a uns cinc quilòmetres de Mauthausen, a la ribera esquerra del Danubi. Aquest camp es va convertir en un dels més criminals del règim concentracionari nazi. Al començament els deportats hi anaren de manera voluntària i confiats, ja que, res podia ser pitjor que Mauthausen. Després el mal anomenat sanatori de Gusen es convertiria en el veritable camp d'extermini de Mauthausen, ja que tots els febles i malalts eren traslladats allí per ser eliminats o servir de conillets d'índies per als experiments mèdics.

Comprovant les llistes de les víctimes d’aquest camp trobem a Josep Esmel que va entrar a Gusen, el 30 de juny de 1941 i no va sortir-ne mai més, morí el 7 de novembre de 1941.

José Simo PiñolEl segon cas és el de José Simo Piñol, el qual desprès de la Guerra Civil espanyola va formar part del moviment “maqui”, arribant a ser Capità de Guerrillers de la Brigada nº 15 que formava part del XIV Cos de l’Exèrcit Guerriller, que va operar durant la Guerra Civil Espanyola per fer actes de sabotatge i represàlia en el territori ocupat pels feixistes, durant la II Guerra Mundial van col•laborar amb la resistència francesa per assolir els seus objectius, de fet la paraula “maqui” és d’origen francès que prové, al mateix temps, de la paraula corsa “macchia” que significa bosc atapeït o vegetació espessa (els maquis s’amagaven als boscos frondosos del sud de França).

Per tant com a “maquis” no podem considerar tant sols la resistència republicana que s’enfrontava al franquisme, si no també la resistència francesa que s’enfrontava al nazisme.

La Brigada nº 15 de José Simó, com deia abans, va participar amb la resistència francesa contra els nazis, baix la comandància del Comandant José Garcia Acevedo participant en nombroses accions de sabotatge contra vies de ferrocarril, línies elèctriques i diferents industries que treballaven pels alemanys, tal com podem llegir en el document “Exposition Guérilleros les soldats oubliés” que us adjunto, tot i estar escrit amb francès. En aquest document s’expliquen tots els actes de sabotatge realitzats, així com el combat de La Rivière del 15 juny de 1944 en el que moria a mans del alemanys el tivenxà José Simó.

dimecres, 11 de juny del 2008

Un màrtir de Tivenys a la Gran Guerra.

Aquests dies remenant per Internet he trobat la llista dels voluntaris catalans que varen participar en la I Guerra Mundial o Gran Guerra entre els anys 1914-1918 i en aquesta llista i figura un tivenxà en Guillem Estupinya que va néixer el 1884 al nostre poble i morí a la guerra l’agost de 1917 concretament a la batalla de Verdun que fou la més llarga i la segona més sagnant (250.000 morts i 500.000 ferits) de la I Guerra Mundial, aquesta batalla es va popularitza pel famós “No pasaran” dit pel comandant francès Robert Nivelle.

La pregunta que ens hem de fer és que va portar a centenars de catalans a participar en aquesta guerra amb la Legió Internacional? La resposta la trobem en les ànsies de llibertat del poble català, els catalans van veure l’oportunitat de posar-se a favor d’una nació “Serbia” que defensava la seva autonomia, així ho podem llegir al diari de l’època “Renaixement”:

avui que’ns trobem enfront d’un gran conflicte que més que conflicte de reis i de corones és un conflicte d’ànima nacionalista; avui que grans escriptors ja parlen de la futura formació del mapa d’Europa per nacionalitats confederades (...) lo que n’enyorem és que Catalunya no s’hagi presentat aquesta vegada amb tota fermesa, reclamant la seva integritat autonomista amb veu forta i potent (...) Que aquesta no s’acontenta amb senzilles promeses de solucions econòmiques”.

el mapa d’Europa ha de sofrir una transformació, en la que, els nacionalismes i els estats futurs tindran les seves fronteres segons és dret, per agrupacions ètniques, que a la vegada s’agruparan entre elles formant federacions fonamentades en la conveniència mútua per a millor perfecció del individu”.

Els catalans van donar suport al bàndol vencedor , però aquest no va respondre a les necessitats de la nostra nació, els catalans com Guillem Estupinya varen donar la seva sang, enganyats amb il•lusions per falsos amics estrangers que varen preferir les crues realitats de la política internacional. Així, igual que els anglesos el 1714, serien els francesos el 1918.

Des d’aquest modest bloc vull retre homenatge a un màrtir de Catalunya en Guillem Estupinya.

diumenge, 8 de juny del 2008

Fotos Antigues (III)

Carlos Marques m’ha fet arribar aquesta foto de la Capella, es tracta d’una postal possiblement datada a finals del segle XIX principis del XX.

La Capella penso que és un espai del nostre poble molt oblidat i que caldria fer alguna acció per tal de recuperar-lo tant estructuralment com saber-ne algo més de la seva història.