L'expulsió dels moriscos

Introducció

Amb la conquesta de Tortosa el 1148 per Ramon Berenguer IV l’expansió territorial de Catalunya arribava al seu punt de plenitud. Els musulmans que vivien a l’Ebre van signar les capitulacions en la “Carta de conveniència i d’assegurança que feu el noble en Ramon, compte de Barcelona”. Aquest document reflecteix les normes que permetien la convivència de cristians i musulmans a les nostres terres al llarg d’un dilatat període de temps. Malgrat les assegurances promeses la població musulmana sofria més impostos que els cristians. Es pot resumir en que cristians i musulmans eren del tot iguals davant la llei; sols els diferenciaven els tributs.

Els musulmans conreaven les terres, construïen sènies (els orígens de l’Assut es troben en una sènia mora), elaboraven tota mena de productes derivats de fruita, de flors i llegums, L’artesania morisca girava entorn del fang i de fibres vegetals o animals.

Però realment eren musulmans? Doncs no, eren els descendents de la població ibera, romana, visigoda i jueva, que a conseqüència de la penetració musulmana, a partir de l’any 711, es van anar convertint paulatinament a l’islam. Per tant els moros eren tant catalans com els anomenats cristians vells.

Cinc segles desprès, els moriscos són considerats els descendents de la població autòctona que, en el moment de la conquesta cristiana, va aconseguir quedar-se al territori mitjançant capitulacions. Aquest col·lectiu va ser obligat a batejar-se al segle XVI, i van esdevenir cristians nous. A començament del segle XVII, a Catalunya constituïen un col·lectiu d'unes 5.000 persones, concentrades a l'àrea de l'Ebre i el Segre (en tota Espanya passava poc dels 300.000). A Tivenys representaven el 46,15% de la població, 6 focs[1]  sobre 13 segons el fogatge de l’any 1496-1497.

Tot i que, els pobles moriscos mantenien molts senyals identitaris propis, costums, vestits, etc. Diferents cròniques de l’època semblen indicar que els que estaven sota el control del Bisbat de Tortosa es trobaven en un procés força avançat d'assimilació cultural, una mostra en són les paraules de Lluís de Còrdova i Aragó, procurador del seu germà el duc de Cardona que els qualifica de “bons christians” i de que tots els moriscos “vivian cathòlicament”. El bisbe de Tortosa Gaspar Punter i Barreda l’any 1587 redacta una memòria sobre les campanyes d’evangelització que porta a terme el seu bisbat i en fa dos grups els descendents dels convertits per sant Vicent Ferrer sense senyal de moros (Tivenys, Móra, Tivissa i Garcia) i els altres. Podríem afirmar doncs que en el moment de l’expulsió els moriscos de Tivenys eren musulmans catalans i parlaven català i ni tant sols entenien l’àrab que estava considerada una llengua culta, igual com podia ser-ho el llatí.

Havent vist la tragèdia social i econòmica que havia suposat l’expulsió dels jueus l’any 1492, les Corts de Tortosa per evitar el mateix amb els musulmans va aconseguir el 1495 un compromís de Ferran el Catòlic de no expulsar els moriscos de Catalunya, compromís que fou reeditat el 1503 per les Corts de Barcelona.

L’expulsió

L'expulsió dels moriscos va ser decretada per Felip III de Castella, el 9 d'abril de 1609. La mesura obeïa a motivacions de tipus religiós i social, però també estratègic i econòmic, el moriscos posseïen, legalment, terres i cases, si els feien fora... No cal dir res més. En particular, els seus principals instigadors van argumentar la suposada col·laboració dels moriscos amb els atacs de la pirateria turca.

Tot i que a Castellà i el País Valencià l’expulsió va començar de forma immediata, a Catalunya el ban d’expulsió no es va publica fins el 29 de maig de 1610. El decret de Felip III preveia certes excepcions en les quals els moriscos no serien expulsats, si se’ls considerava integrats. En particular, podien quedar-se els descendents de cristians vells per línia masculina (i també les seves dones i fills), encara que les seves mares o àvies fossin morisques o estiguessin casats amb fills de moriscos. Per tant no tindria que haver afectat als moriscos del nostre poble amb el 100% dels matrimonis mixtes entre moriscos i cristians vells,  com reflexa Jordi Nadal en la seva obra “Bautismos, desposorios y entierros”.  

La investigació de qui tenia que ser expulsat se li encarrega en un inici al bisbe de Tortosa, Pedro Manrique, qui conscient de la tragèdia que es podia viure als pobles de l’Ebre, va autoritza a quedar-se a Catalunya 1.578 moriscos dels quals 33 famílies eren de Tivenys, es basava en dades com els matrimonis mixtos, el consum de carn de porc o de vi i la recepció de sagraments. Ho feia publicant la “Información de la notoria christiandad de los christianos nuevos de las villas y lugares de Tivenys y su termino, Garcia, Mora, Ribaroja, Vinebre, Teviça, Benifallet y Flix del obispado de Tortosa en Catalunya”.

El 3 de maig de 1611, Felip III descontent amb la feina feta pel bisbe, li comunicava al virrei de Catalunya l’arribada de Cristóbal Sedeño, cavaller de l’ordre de Montesa per tal d’acabar amb els moriscos que hagueren pogut quedar. Aquest sols autoritza quedar-se a Tivenys a 3 famílies morisques.

Monument commemoratiu de l'expulsió morisca al port dels Alfacs.

L’historiador francès Lapeyre en la seva obra “Geógraphie de l’Espagne morisqué” censa en 141 les expulsions que es produeixen a Tivenys d’un total de 1.919 en totes les comarques de l’Ebre. Els expulsats foren conduïts en llaüts riu avall fins el port dels Alfacs on foren embarcats en direcció al nord d’Àfrica. Van suportar condicions penoses i tota mena de vexacions per part dels comissaris, els soldats i els mariners encarregats de l’operació.

Per un altra banda Núria Sales en l’obra “Els segles de la decadència” documenta que abans de l’expulsió Tivenys tenia 186 moriscos i que en foren expulsats 171, quedant-ne tant sols 15 al poble.

La tragèdia pel nostre poble (igual que per molts altres pobles de les comarques de l’Ebre) fou majúscula. Hem de tenir en compte que el fogatge fet abans de l’expulsió l’any 1610 situa 48 famílies[i] a Tivenys i que el 1718 encarà no s’havia recuperat de la tragèdia amb un cens de 164 persones.

Hi ha molts moriscos que intenten tornar a casa, però la vigilància i control que en fa Cristòbal Sedeño ho fan molt difícil i alguns d’ells han de marxar cap a altres llocs com el Baix Camp, on s’escapen del control del comissari reial, altres opten per la via de la rebeldia i entren a formar part de la colla del bandoler Llorenç Clua. Els bandolers provoquen danys a les cases i a garrofers i oliveres que els trenquen les rames, aquests atacs són dirigits cap a les noves propietats. Un dels que rep atacs a Tivenys és Joan Boixí que li destrossen diverses parts de la casa i el terrat. La llenya de garrofers i oliveres que trenquen, l’aprofiten els gestors dels bens dels moriscos per vendre-la com a llenya trencada pel vent.

Les conseqüències econòmiques

En el moment que es publica el ban d’expulsió, també s’ordena que el batlle i alcaid de la batllia de Tortosa Galceran Albanell i en absència seva el seu lloc tinent Tomàs Mercader de Llenyader es facin càrrec de tota la hisenda procedent dels moriscos que seran expulsats. L’ordre imposava prendre’n possessió, fer-ne inventari i tenir-ne

bona guarda, compte y rahó, sens poder vendrer, stablir, ni altrament alienar cosa alguna, en poca ni en molta quantitat, dels bens immobles, censos, censals, ni altres rendes e rèdits y drets fins que hi hage exprés ordre de sa magestat, sinó tan solament los béns mobles y semovents, fruits, grans y altres coses, los quals no.s poden conservar, y que tot lo diner que.n prosehirà se remetès y entregàs al receptor de la batlia general de dit Principat, (...) y que per so haguessen de prestar caució ab idonees fermanses.

Tal i com detalla molt bé Eva Serra i Puig en la seva obra Els moriscos de reialenc de les Terres de l’Ebre, aquesta ordre es compleix al preu de la lletra i Galceran Albanell, en porta un registre en el qual detalla els bens dels moriscos que es lloguen, a qui es lloguen, els préstecs que han fet i qui els ha de tornar i com es venen les collites. D’aquest registre es desprèn que els moriscos no eren pas pobres, més aviat lo contrari i hi havia molts cristians vells que els devien diners que els van continuar pagant al gestor Albanell.

Per tant els cristians vells no en treien cap profit directe de l’expulsió, en tot cas el profit se l’enduia el gestor i la Corona que s’emportava la suma de totes les rendes menys les despeses de gestió. Per exemple l’any 1612 hi ha uns ingressos de 2.033,9 lliures, de les quals s’han de descomptar 1.497,68 lliures per despeses de gestió (1.100 lliures se les enduia Galceran Albanell), per tant la Corona aquell any en va treure 534,41 lliures.

La resta de despeses eren per pagar els col·laboradors d’Albanell i fer feines de reparació i manteniment a sèquies, pous i les cases dels moriscos. Entre els col·laboradors de la gestió que en fa Albanell, destaquen dos noms i tots dos són de Tivenys, Andreu Tort, negociant i veguer de Tivenys i Bernat Faneca, pagès i familiar del Sant Ofici de Tivenys, la seva tasca principal fou la de vendre la collita de les terres confiscades als moriscos. En més d’una ocasió com veurem en l’apartat “Relació de moriscos de Tivenys i els seus béns”, trobem que el propi Andreu Tort és qui comprava aquestes collites.

Per tenir una idea del valor de la lliura en aquell moment ho podem fer amb aquest fragment del quadern de Galceran Albanell on detalla el cost de neteja d’una sèquia:

Joan Serís, palafanguer, per escurar diverses sèquies, que confrontaven les heretats dels cristians nous expel·lits, tot complint amb l’ordre habitual del mostassaf d’escurar-les, cobrava 2 lliures, 2 sous i 3 diners. Era el salari de neteja de 24 canes[ii] i mitja de sèquia.

El preu d’un matxo (animal que tenia molta importància per a l’economia rural de la zona) podia oscil·la de les 20,60 lliures fins a 49,50 lliures.

L’octubre de l’any 1612, Don Pedro Hortolà, assessor i advocat fiscal de la Capitania General del Principat, va iniciar una nova enquesta per tal de revisar quins havien tornat i si es comportaven com a veritables cristians, sortint així al pas de les denuncies que posaven en dubte la condició de cristians dels que es van quedar o que havien tornat. A diferència de l’enquesta del bisbe de Tortosa, aquesta no esta adreçada a eclesiàstics, es fa a laics, alguns dels quals havien comprat béns dels expulsats, us podeu imaginar que els interessava més a aquests cristians vells.

Mitjans de vida dels moriscos

Els moriscos de Tivenys es dedicaven a l'agricultura, a la producció ceramista (rajolers) i al transport fluvial.

L’agricultura era l’activitat principal i en concret la producció d’oli que representava el 48,03% dels seus ingressos, després venia la producció de fulla de morera amb un 23,03%, les garrofes representaven el 11,53%, la producció de cereals com l’ordi, el blat, la civada, el farratge o les guixes dels quals feien farina i palla representava un 9,49% dels seus ingressos, més lluny queda la producció de fruita (bàsicament figues i magranes) que es queda amb un 4,32%, la resta d’ingressos (3,60%) prové del cultiu de vinya, producció de mel o el lloguer d’animals com els matxos.

Pel que fa a la ceràmica, bàsicament tenien forns d’obra on produïen rajoles.

Relació dels moriscos de Tivenys i els seus béns.

Aquesta relació s’ha pogut dur a terme gracies al treball realitzat per Eva Serra i Puig, relacionem tant els que tenien casa i vivien a Tivenys, com tots aquells que en tenien algun bé. També s’estableix qui va llogar o es va fer càrrec dels bens confiscats.

·         Abencomex, Esteve.

o   Casa llogada per 0,80 lliures a Jaume Boixí, pagès de Tivenys

·         Abencomex, Lluís. Exceptuat de l’expulsió pel bisbe Pedro Manrique.

·         Boteller, Perot.

o   Casa llogada per 4,40 lliures a Miquel Coello, pagès de Tivenys.

·         Boixí, Joan. Ell i la seva família van poder tornar la tardor del 1612.

o   Casa llogada a Francesc i Joan Tous, pagesos de Tivenys per 4,40 lliures.

o   Corral Llogat per 1,20 lliures a Miquel Estopinac.

o   Casa a la Vilanova de Tortosa llogada per 6 lliures a Joan Albert, teixidor de lli de Tortosa

·         Daniel, Joan. Aquest era dels masos de Bitem, però com la dona i la sogra eren de Tivenys se li va permetre tornar per establir-se a Tivenys.

·         Eixeró, Jeroni. Es detingut i acusat perquè va fugir de l’expulsió i es va unir a la colla de bandolers de Llorenç Clua.

o   Casa llogada per 1 lliura a Andreu Tort, pagès i veguer de Tivenys.

·         Ismael, Miquel. Els Ismael de Tivenys van ser expulsats i van tornar tots.

o   Tenia un hort de moreres i la fulla la va comprar per 4 lliures, Toni Boteller, pagès de Tortosa.

·         Gasseni, Joan.

o   Casa llogada per 1 lliura a Vicens Marco, pagès de Tivenys.

o   Casa llogada a Sebastià Gisbert, pagès de Tivenys per 1,20 lliures.

o   Hortet llogat a Vicens Marco, pagès de Tivenys per 0,50 lliures.

·         Gasseni, Mateu.

o   Casa llogada a Montserrat Ferrer, pagesa de Tivenys per 2 lliures.

·         Gasseni, Miquel.

o   Casalot llogat per 0,80 lliures a Gabriel Mauri de Tivenys.

·         Llop, Jaume.

o   Casa llogada per 1 lliura a Miquel Estopinac, pagès de Tivenys.

·         Moyet, Mateu.

o   Casa Llogada per 2,40 lliures a Miquel Roig, pagès de Tivenys.

·         Moyet, Miquel. Fill de la vídua Moyeta, no fou expulsat i dues germanes d’ell que si ho foren van tornar.

·         Ramos, Hamos.

o   Corralet llogat per 0,20 lliures a Pere Joan Vilanova.

·         Saragossí, Lluís.

o   Casa llogada per 1,20 lliures a Miquel Estopinac.

·         Vineyma, Agustí de Lluís dit lo Pulido. Possiblement el morisc més ric de tots els que foren expulsats comptava amb varies cases, corrals i horts al terme de Tortosa a part de 3 matxos i varis deutes establerts dels quals cobrava rendes e interessos, a Tivenys hi tenia una casa que fou llogada a Miquel Sala, sastre de Tivenys per 1,80 lliures.

·         Vineyma, Joan. Cristià nou restituït.

o   Fulla de morera que li compra per 6 lliures Andreu Tort, pagès i veguer de Tivenys i que després li ha de restituir quan se li permet quedar-se.

·         Relació de bens que es van incauta als masos d’Andust, zona conreada majoritàriament per moriscos.

o   Finca d’oliveres, llogada per 53 lliures a Joan Beltran i Lluís Abencomex (aquest darrer s’havia lliurat de l’expulsió pel vist-i-plau del bisbe Pedro Manrique).

o   Oli, comprat per 1,20 lliures per Joan Pinyol, dels masos d’Andust.

o   Oli, comprat per 123 lliures per Bertran i Miquel Tous.

o   Llenya d’oliveres i garrofers caiguts i/o arrencats se la queda Jeroni Torres, dels masos d’Andust per 0,50 lliures.

o   Arna d’abelles, comprada per Miquel Roig, pagès de Tivenys per 0,60 lliures.

·         Totes les garrofes que es van recollir de les heretats dels cristians nous entre la Creu de Borrugat i les costes de Som, foren comprades per Andreu Tort, pagès i veguer de Tivenys per un import de 70,40 lliures.

·         Altres bens i collites que es van incauta a Tivenys, però no en figura el propietari sols el comprador o llogater.

o   Dos carregues de llenya d’olivera comprada pel Reverend rector de la vila de Tivenys, per 0,30 lliures.

o   Lloguer d’un bé que desconeixem per un any a 0,30 lliures a Miquel Calvet, pagès de Tivenys.

o   Quatre carregues de llenya d’olivera que compra per 0,20 lliures Pere Figueres de Tivenys.

o   Tomas Figueres, pagès de Tivenys, li compra a Andreu Tort, veguer de Tivenys, munts de llenya per 1 lliura.

o   Llenya que el vent ha trencat i escampat, és comprada per Jeroni Torres, pagès d’Andust.

o   Tota la fulla de morera del terme fou comprada per Andreu Tort per 130 lliures.

o   Les figues i altres fruits que es produïen, foren comprats per 7 lliures per Miquel Estopinac. Segons el registre de Galceran Albanell la venda es fa per:

“Se son axi venudes per evitar alguns inconvenients d’encontres en dita vila i ser d’aqueix valor o poc mes”.

o   62 cànters d’oli, comprats per Blai Pujol, sabater de Tortosa per 77,50 lliures.

Bibliografia

Artur Cot Miró: Els cristians nous de Garcia el 1610.

Eva Serra i Puig: Els moriscos de reialenc de les Terres de l’Ebre.

Maria Teresa Ferrer i Mallol: Las comunidades mudéjares de la Corona de Aragón en el siglo XV

Dolors Bramon: L’expulsió dels moriscos.

---

[i] Les famílies o focs estaven formades per una mitja de 4,5 persones.

[ii] Una cana o canya d'amidar era una antiga unitat de longitud, utilitzada a la Corona d'Aragó. A Barcelona equivalia a 8 pams, 6 peus o 2 passos (equivalent a 1 pas romà), que són 1,555 metres; a Tortosa, 1,587 metres

L’origen etimològic de Tivenys

En el Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya, es diu que en documents del segle XII apareix el nom de Tivenx.

En el fogatge ordenat pel Rei Pere el Cerimoniós l’any 1359, apareix el Loch de Tivenig podem observar clarament que de la grafia arcaica en la terminació “venig” s’ha evolucionat cap a l’actual “venys”.

Aquest mateix topònim el trobem en diferents publicacions, com “Els drets de Catalunya” o la “Història de Tortosa” tant en un com l’altre es fa referencia a la Carta Pobla que va atorgar el Rei Ramon Berenguer IV a la ciutat de Tortosa i el Loch de Tivenig.

Per arribar ha aquest, grafisme dels segles XII i XIV, tenim dos teories una en que el nom be d’arrels àrabs i l’altra que busca la seva arrel en el format preromà.

Pel que fa a la teoria àrab, trobem una informació a l’obra publicada per Cossetània “Origen  dels noms geogràfics de Catalunya” en el qual se’ns diu que Tivenig  és un derivat de l’àrab tibba al-hànash “terreny o parcel·la de les serps”

En quant a la teoria preromana, Joan Corominas en la seva obra “Onomastico Cataloniae” analitza els noms de les localitats alacantines Ibi i Tibi. Explica Ibi a partir de un radical *ib-  “aigua”, doncs Ibi te corrents d’aigua en contrast amb el terreny àrid de la resta de comarques alacantines. Al tractar Tibi, Corominas diu que te gran quantitat d’aigua, molta més que Ibi, d’aquí la seva consideració de l’element t- com a intensiu. Acaba basant la seva teoria en que Tibi comparteix arrel amb Tivenys, caracteritzat per l’abundància d’aigua. D’aquí per tant podríem deduir que la T- del nom del nostre poble la devem al cabdal abundós del riu Ebre i -ive- a l’aigua que baixa pel riu, de fet l’arrel preromana ib indica aigua d’aquí el nom Ebre (Iberia).

Pinyol

ORIGEN I SIGNIFICAT

El cognom Pinyol o Piñol és un dels més comuns a Tivenys, el fet que en diferents moments de la nostra història ens han obligat a parlar en castellà i ens han prohibit les grafies catalanes a nivell registral, ha fet que aquest cognom es bifurques en les dues formes en que el podem trobar avui en dia.

Igual que molts dels cognoms catalans d’avui en dia que tenen el seu origen en noms de vegetals i dels seus fruits el cognom Pinyol te el seu origen en el substantiu pinyol: “part interna llenyosa d’un fruit que té ós”.

LLINATGE I HISTÒRIA

El llinatge del cognom Pinyol és plenament català, trobem els seus orígens en el repartiment que el Compte Ramon Berenguer IV fa del Terme General de Tortosa entre les diferents ordres militars, el bisbat i cavallers que varen participar i distingir en el setge i assalt de la ciutat. És així que l’any 1148 trobem que cedeix Costumà a la família dels Pinyol, establerta a Benifallet. L’any 1155 el Compte també fa donació d’un hort situat a Benifallet a Berenguer Pinyol.

És a Benifallet, concretament a la capella de la Mare de Déu de Dalt; possiblement la primera parròquia del poble, on es troba una làpida sepulcral, on hi ha dos llegendes en llatí, escrites en lletra gòtica, col·locades entremig de tres escuts, que més avant comentarem.


La traducció de les llegendes diu:

“Any del Senyor 1300: Idus de maig: Morí Bernat Pinyol; l’ànima del qual reposi en pau.”

“Any del Senyor 1298: a 4 dels Idus d’abril: Morí Berenguer Pinyol; l’ànima del qual reposi en pau.”

Per la traducció d’aquestes llegendes veiem que en aquesta capella foren enterrats dos individus de la baronia dels Pinyol. Sembla normal que els Pinyol escollissin aquest lloc per tenir-hi la sepultura pròpia, ja que fou el primer lloc que varen repoblar, desprès de la sortida dels sarraïns.
Els Pinyols per tant obtenen un territori que els identifica com a senyors d’una terra, senyoriu que consoliden durant els regnats d’Alfons el Cast i de Pere el Catòlic i amplien durant el regnat de Jaume I el Conqueridor, concretament l’any 1228 aconsegueixen mitjançant compra els llocs veïns de Cardó i Sallent, configurant una baronia d’una certa entitat.

La prova de que els senyoriu fou important és que aquest apareix en els fogatges de 1335, 1373 ó 1377 i 1378, concretament en aquest últim hi apareixen 14 focs (en aquest fogatge Tivenys en tenia 5).

Els primers Pinyol varen trobar-se en un moment en que les diferents famílies i el bisbat es disputaven les terres per poder tenir un senyoriu gran i fort, per tant entre els anys 1148 i 1200 trobarem moltes transaccions de terres i disputes legals, sobre tot amb el bisbat. Així trobem donacions de la Seu de Tortosa a Berenguer Pinyol, l’any 1199 en que rep una algezira prop de Benifallet amb un cens de 14 càntirs d’oli i l’any 1200 una terra a Bítem amb el cens d’una lliura.

El mateix Berenguer Pinyol l’any 1180 fa gala del seu poder prestant diners a altres senyors, trobem que a Humbert Genovès li fa un préstec de 220 morabatins i un de 60 morabatins a Joan de Puig.

Però com deia també varen tenir disputes legals, una de les més complicades que es varen viure aquells anys te com a protagonista un cop més a Berenguer Pinyol. El Bisbe reclamava una terra a Benifallet, que Berenguer Pinyol defensava com a seva perquè li havia donat el seu oncle, el qual l’havia obtingut per permuta de Bonssavall de Moró. D’entre tots els testimonis presentats, va prevaldre el de Ramón de Castelló, que manifestà l’existència d’una nova permuta entre l’oncle de Berenguer Pinyol i Pere de Rajadell, per la qual aquest darrer va prendre possessió de la terra. Amb aquesta declaració la causa va fallar en favor de la Seu de Tortosa.

Dins les transaccions de finques de l’època els Pinyol també van vendre terreny, observem com l’any 1174 Pere Pinyol ven un camp situat al lloc d’Arenes a Ramón Blanxart per 15 sous.

Amb l’arribada de Jaume II a la corona, comencen els problemes dels Pinyol, primer amb els pobladors de Cardó i Sallent amb els quals mantenen una relació difícil, el 1290 trobem una sentència arbitral entre ambdues parts promoguda pel batlle dels Montcada. Aquestes males relacions s’estenen també amb la ciutat de Tortosa; el 1304 es segueix un plet entre Guillem Pinyol i Jaume II, senyor de Tortosa, on finalment es reconeixen els drets que tenien els Pinyol sobre herbes i pastures als dits llocs.

Els Pinyol mantenen la baronia de Cardó-Sallent fins l’any 1417 en que fou adquirida pel monestir de Benifassà, en un moviment estratègic de l’ordre monàstica per treure-li poder a la ciutat de Tortosa i que va comportar la compra de molts senyorius que estaven baix el domini de la ciutat. Costumà havia tornat a mans de la corona amb anterioritat.

Tot i no tenir les terres de Costumà, Cardó i Sallent, els Pinyol mantenen el seu poder a la zona, prova d’això és que el 1422 Tortosa es troba dividida entre els Pinyol i els Vilamarí-Despuig, les cròniques relaten una agressió de Bernat Pinyol a Ramón Despuig “Bernat Pinyol dóna un colp d’espasa en les anques, del qual colp lo dit ramon Deçpuig fora mort si no que volch Déus que la spasa li.s girà en la mà i li donà de pla”.

La importància de la família Pinyol també la trobem en els enllaços matrimonials amb nobles tortosins, així tenim que Pere Despuig, veguer el trienni 1459-1461, procurador en cap el 1468-1469, el 1474-1475 i el 1481-1482, es va casar el 1455 amb Francina Pinyol, d’aquest matrimoni va néixer Pere-Joan Despuig Pinyol, veguer de la ciutat el 1506-1508 i procurador en cap el 1509-1510. Pere-Joan fou el pare de Cristòfol Despuig un dels personatges més insignes de la Tortosa medieval, els gegants de la Festa del Renaixement d’aquesta ciutat honoren a Cristòfol Despuig.

Per un altra banda el noble de Morella Berenguer Moragues de Ciurana, senyor de Todolella i de Villores es va casar amb Joana Pinyol, filla d’Orimany Pinyol.

Cal mencionar també que senyores d'aquest llinatge van vestir els hàbits de l'Orde de Sant Joan, en el Gran Priorat de Catalunya

ESCUT D’ARMES

L’escut d’armes que es troba en la sepultura dels Pinyol (data del segle XV) a l’església del Calvari o Mare de Déu de Dalt de Benifallet mostra en un camp d’atzur, set pinyes de sinople posades tres, tres i una. Trobem altres versions d’escut per al cognom Pinyol tot i que per als Pinyol originaris de Costumà sembla que els correspon aquest.
Els altres escuts que trobem, els quals també provenen del Terme General de Tortosa, un porta en camp de plata, un rombe amb una torre d'or i bordejat de quatre flors de lis blaves; la bora escaquejada d'or i gules.

En un tercer escut, trobem en un camp verd una llampera d’or.


EL COGNOM AL MÓN

A França es troba el cognom Pignol en registres eclesiàstics des del segle XVI, també a partir d’aquest segle es Troba a Venècia. Al segle XVIII el comencem a troba a Sussex (Anglaterra) i a partir del XIX el trobem a Xile i Mèxic.

EL COGNOM AVUI

La distribució del cognom Pinyol o Piñol es troba per tot Catalunya d’una forma bastant generalitzada, però és innegable que les Terres de l’Ebre és el focus principal, ja que és el bressol del propi cognom. Un bon exemple és Tivenys.

Les millors dades estadístiques del cognom les podem trobar a la web de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) http://www.idescat.es/onomastica/orpi.stm. Aquí es pot consultar el numero d’importància del cognom a Catalunya i per comarques, també ens informa del numero de persones que el tenen com a primer i com a segon cognom.

El cognom Piñol ocupa la posició 221 a Catalunya amb 3880 persones que el tenen com a primer cognom i 3881 que el tenen com a segon. A les Terres de l’Ebre el tenen com a primer cognom 737 persones destacant el Baix Ebre amb 452. Com a segon cognom n'hi ha 784 i també destaca el Baix Ebre amb 455.

Els percentatges més grans d’aquest cognom i on ocupa la posició més alta en el rànquing de cognoms és la Ribera d’Ebre.

Cal destacar també les comarques del Priorat i de les Garrigues on la freqüència és molt alta.

Taula actualitzada amb les dades del cognom Piñol.

En quant al cognom Pinyol (molt deteriorat pel canvi de grafies provocat pel castellà) trobem que ocupa la posició 4439 a Catalunya amb 202 persones que el tenen com a primer cognom i 139 que el tenen com a segon. A les Terres de l’Ebre el tenen com a primer cognom 16 persones. Com a segon cognom n'hi ha 17. Tot i el poc numero de cognoms amb aquesta grafia, per fer un anàlisi seriós també trobem la Ribera d’Ebre com a líder a Catalunya.

Taula actualitzada amb les dades del cognom Pinyol.

BIBLIOGRAFIA

· Ocupació i Reorganització del Territori a les Comarques del Baix Ebre i Montsià arran de la Conquesta Cristiana. Eduard Arnau i López.

· AD DETRIMENTUM YSPANIE. La Conquesta de Turtusa i la Formació de la Societat Feudal. Antoni Virgili.

· Estudis sobre cultura literària a Tortosa a l’Edat Moderna. Enric Querol Coll.

· Els Cognoms Catalans. Origen i Definició. Lluís Almerich

L’assut (I). Construcció

La mil·lenària història de l’assut, s’insereix amb la permanent lluita dels riberencs per aprofitar i dominar les aigües del cabalós riu Ebre, en quatre aspectes fonamentals: agricultura, navegació, pesca i usos industrials. La seva història i evolució estan directament lligades a la de Tivenys i del propi Delta. Per això aquí començo una nova sèrie d’escrits relacionats amb aquest indret declarat com a bé cultural d’interès nacional en la categoria de monument històric per la Comissió de Govern d’assumptes Culturals i Educatius el 12 de Març de 2002.

En el moment de construcció del primer assut , el Delta tal com el coneixem avui no existia, en la imatge podem veure la configuració del Delta al segle X, segons les dades aportades per un geògraf àrab hem sabut que al segle XII els terrenys deltaics penetraven alguns quilòmetres mar endins . En aquella època eren terres inhòspites i deshabitades, per tant és de suposar que la preocupació dels nostres avantpassats per construir l’assut fos la de regar les terres dels pobles riberencs dependents de la recent conquerida Tortosa per part de Ramon Berenguer IV el 1148.

Les primeres noticies que es tenen de la intenció de construir unes sèquies per tal de regar tota l’horta que va de Tivenys fins a Tortosa les trobem l’any 1347, en que es sol·licita al mestre de treure aigua Pere Ros que faci un estudi per fer l’obra a l’altura de Coll de Som, el mestre Ros va concloure que el projecte no era factible i el projecte va quedar abandonat.

El pròxim pas per tornar a encetar el projecte ha d’esperar gairebé trenta anys, és al 1373 en que es fa acudir a la zona mestres anivelladors de València i Lleida, Pere Torà i Pere Ferran, tots dos conclouen que el projecte és factible, prèvia construcció d’un assut, la diferència entre ells és que mentre Pere Ferran en proposava la construcció a l’altura de la Rojal, Pere Torà proposava Coll de Som.

Sembla que el que va agradar als mandataris de l’època fou la proposta de Pere Torà ja que l’any 1381 es varen començar a fer obres per la construcció d’una sèquia que naixia on avui comença el canal de l’esquerra de l’Ebre. Aquestes obres agafaren un impuls més gran l’any 1385 en que el govern tortosí fa acudir de nou a la zona a Pere Torà i un mestre anivellador de Montsó, Guillem Toralles, tots dos compten amb l’ajut de mestres anivelladors de les nostres terres especialment d’Andreu Tranxer.

El 18 de juliol de 1386 el rei Pere el Cerimoniós va concedir llicència als ciutadans de Tortosa perquè poguessin construir a l’Ebre tanques, conduccions i assuts per a captar i usar l’aigua del riu amb la finalitat de regar i de moure molins.

La construcció de l’Assut va començar l'any 1402 per iniciativa del bisbe de Tortosa Pedro de Luna i Albornoz; i sota la direcció de l'àrab Muzà Alamí. La intenció continuava sent la de construir una obra que permetés regar les terres que hi havia de Tivenys fins Tortosa.
Quan el bisbe fou traslladat a Solsona l'any 1420 les obres s'aturaren, i no es van reprendre fins el 20 de maig de 1441, quan el bisbe de Tortosa Ot de Montcada i de Luna en va ordenar l'anivellament i la construcció de dues barcasses per tal de traginar la pedra que calia per construir l'assut, foren moltes les persones que s’oferiren a treballar gratuïtament en les obres de construcció de l’Assut, ja que la consideraven un obra cabdal per al desenvolupament del territori.

El projecte de 1441, molt més sòlid que projectes anteriors, pretenia la construcció d’un assut, una pesquera i dues sèquies, una a cada banda de riu. Per aquest motiu els mestres Domingo Xies, Antoni Alcanyiç i Bernat Gual van anar a inspeccionar obres similars com els assuts d’Escatró i de Casp, a més a més es va sol·licitar la presencia de mestres de fora com Domingo Estanosa i Arnau de Luna, tots aquests mestres junt amb el picapedrer Guillem Pelliça (un dels voluntaris més importants en la construcció de l’assut) anivellaren l’obra durant la Setmana Santa de 1441.

El 25 de setembre de 1442 ja s’havia construït a la riba de Tivenys un port per tal de facilitar la navegació fluvial entre Tivenys i Saragossa. El mateix any acudi a revisar l’obra i donar-li el vist-i-plau un altre mestre d’anivellament d’aigües molt important de l’època el veí de Xàtiva Bartomeu Casanova.

El 15 de febrer de 1443, en ocasió de les Corts de Tortosa es trobava en aquesta ciutat la reina Maria, esposa d'Alfons V el Magnànim, aquesta a precs del cardenal Montcada concedí els privilegis de poder fer sèquies, assuts, pesqueres, un port i molins a l’Ebre, a l’altura de Tivenys, també dona permís per poder cobrar impostos per sufragar les obres. Per petició de la reina, fou enviat a la zona l'anivellador Pedro Viecchio, que era a València, per tal de dictaminar sobre el nivell d'una obra tan peculiar, com que el dictamen fou correcte, les obres s'intensificaren i el 1444 la presa va ser conclosa, tot i que faltava la construcció dels canals, que era la idea base del projecte, hi havia una sèquia que arribava prop de Tivenys d’on no va passar fins al segle XVI, malgrat les ganes del poble.

Per realitzar aquest treball han estat de gran ajut les obres de Jacobo Vidal i Carreras Candí.

Tivenys dins el Terme General de Tortosa

El 30 de desembre de 1148, Ramon Berenguer IV conqueria Tortosa i l’any següent el 1149 atorgava a Tortosa la carta de poblament en la que es delimita el que es coneix com a Terme General de Tortosa, dins el qual queda ubicat Tivenys, les limitacions d’aquest terme son des d’el Coll de Balaguer fins a Ulldecona i de la Roca Folletera fins al mar.

“...sicut habentur et continentur per terram de Collo Balagarii usque Valdichona et sicut pervadit de Roca Follotera usque ad mare...”

Més tard, l’any 1335, en un document que presenta la ciutat de Tortosa en un conflicte jurisdiccional que te amb el Castell d’Ulldecona, controlat per l’ordre de l’Hospital, tornen a aparèixer el límits del Terme General de Tortosa, però a més a més es fa una relació dels llocs habitats en aquell moment.

“...Edien que.l molt alt senyor en Ramon Berenguer... pres la dita Ciutat de Tortossa, e aquella donà als ciutadans de la dita Ciutat... així com es haud per terra del Coll de Balaguer tro a Ulldecona, e de la Roqua Fullatera tro en la mar; dins de les quals afrontacions e limittacions son los castells e lochs qui son e deuen esser sots senyoria e jurisdicció del Senyor Marquès, e eren de sos predecessors, e en los quals han los dits ciutadans e deuen haver los juhins civils e criminals; los quals castells e lochs son aquests qui són dins les dites afrontacions. Primerament lo castell de Sent Jordi, la vila de la Font del Perelló, lo castell de Burgacénia, e la torre de la Candela, e la vila de la Porqueria, e la torre del loch de Vinaxarop, e la torre de Roquacorba, e lo castell e loch de Fullola, e lo loch de Tiveng, e lo loch de Costuma, e lo loch de Cardó, e lo loch de Pauls, e lo castell de Segura, e lo loch de Benifallet, e lo loch de Rasquera, en tro a al Roqua Fullaterra, e de aquí passa lo flum d’Ebre, e es hi lo Pinell, e punys lo castell dell de Llumares, e la vila antigua de Bot, e lo castell o bastida de la Roqua de Ben, e lo castell vell de la Ram, e la vila de Xerta, e la vila d’Aldover, e lo castell e la vila de Castles, e lo vila de Sancta Maria, e lo loch del Carrascal, e Rafalgarí, e lo castell de Benifaça, e lo loch de Fredes, e del Mangraner, lo loch de la Cénia, lo castell e vila de Ulldecona, lo loch e vila de les Aventales, e de Alcanar, e lo loch de Ferreginals, e la vila de Gadayl, e la torre de la Carrova, e lo castell e la vila de Amposta, e lo loch de Ametller, e la torre e monestir de Sancta Maria de la Ràpita, alguns altres castells e viles...”

Podem observar en aquest escrit que Tivenys, es relaciona junt amb els llocs de Costumà i Cardó i un pel separat d’altres poblacions que posteriorment han tingut molt a veure en aquests llocs com son Rasquera i Benifallet, per lo qual podríem suposar que els redactors del document, que relacionen tots els noms amb un ordre més o menys geogràfic, estimen mes propers a Tivenys aquests llocs que no a Rasquera o Benifallet. També potser degut a que els camins de l’època els unien en aquest ordre.