Amb aquest article comencem una nova col·lecció en
aquest blog, que es tractarà d’entrevistes fetes a la gent més gran del poble,
per a que ens parlin de la seva vida i així recollir anècdotes i vivències del
nostre poble. És tracta d’un altra manera de recollir la història que ens ha
portat fins on som ara.
Encetem la col·lecció amb una entrevista que Eladi
Galbe, ha fet a Milagros (amb el nom tothom sap de qui
estem parlant), es tracta d’una entrevista molt emotiva i en la marca
inequívoca del personatge en qüestió (particularment per mi molt estimada, ja
que de jove vaig aprendre moltes coses al seu costat).
Hem intentat conservar l’escènica del seu parlar
quotidià, encarà que així entrem en faltes ortogràfiques, però creiem que s’ho
val.
MILAGROS 30/07/2014
Milagros Sanz Estupiñà, actualment viu a Tivenys, té
88 anys i és filla de Tivenys. Treballadora incansable, pagesa, mestressa de
casa, mare... la valentia personificada.
Nascuda el dia 3 de setembre del 1926,encara que ens
diu que sempre li van dir que era el dia 6, per algun malentès de l' època.
Com recorda la infantesa? com era el poble?
Casi no recordo res, fins als 4 anys, cap a l'any
1930. Recordo que l'estiu el passàvem a Arenys de lledó. En aquells temps
treballàvem en una teuleria de Cretes, la meua família hi va treballar abans de
néixer jo i fins a la guerra. Baixàvem sempre a l'hivern, per sant Martí, per
festes de Xerta, hi baixàvem en lo forn cuit, després hi tornàvem pel maig i ja
passàvem tot l' estiu allà dalt.
Tivenys el recordo molt pobre, quatre o cinc cases
eren les riques, la resta de la gent havien d'espavilar-se. Marxaven a fer
obra a les bòbiles, a Barcelona, Sabadell... També anaven molt a
Tortosa.
Tivenys era un poble de fang. En recordo una cançó:
” A Tivenys tots fumen pipa i a Xerta tots són
mineros, Aldover tots cistellers i a Bitem tots carboneros”, això és una cançó
de l'època.
Va poder anar a l'escola o a “costura” com també es
deia popularment?
Vaig anar a l'escola tots els anys, això sí, mesos
solts, abans no era com ara. L'any 1935 no hi havia collita al poble i vam anar
a Cretes, al molí. La meua mare i el meu germà a l'oliva i jo, l’any
1935, vaig anar al col·legi de Cretes.
Tots els dies havia de fer el dinar per al meu pare.
En 9 anys, feia el dinar cada dia: fesols en sal i oli...coses simples. En
aquell temps jo era molt jugadora de boles, però també era llesta quan anava a
estudi.
A quina edat comença a treballar Milagros i de què?
Als 6 anys ja portava arena a mun pare per a fer
rajoles, cabassets d'arena allà a Arenys.
A l'obra en 6 anyets feia de tot. De tot menys l'ofici
més antic del món.
A cavall de la burreta, a fer malesa, llaurar,
collir, i més tard a fer matalassos...
Un dia, de tanta calor, em vaig asfixiar i tot i
quan vaig poder, vaig descansar a la “sombra” d'una carrasqueta. Deurien ser
les 12h del matí, no recordo l'any, però deuria tindre 14 anys. Després, quan
vaig recuperar-me, em vaig trobar sense la burra.
En aquells temps carregava 50 kg de ranxo i de la
carretera els pujava fins aquí a casa.
Hi havien 23 escales, les tenia contades.
Es pot dir que...vaig néixer per a treballar.
La col·lectivització, la guerra...Quants anys tenia i
com ho va viure?
De la col·lectivització recordo coses: l’església, que
era el mercat... No va funcionar massa, la gent que va manar, Minguet del Llop,
los bessos, ordenaven a la gent que portés menjar a qui no en tenia (la gent
tenia una targeta de racionament). La teoria era bonica, però... això ja venia
de l’any 1931.
Quan va tenir lloc la guerra civil (1936-1939) jo
tenia 9 anys, la recordo molt dura, molt.
Estàvem a Cretes, en zona republicana. Tot va ser molt
desastrós, de les coses més dolentes que he viscut, si no la que
més.
Un dia van vindre els republicans a la teuleria i ens
van dir que si venia l'amo ho havíem de manifestar, i vam baixar cap al poble,
no teníem res contra l'amo. A casa érem republicans, però tampoc molt polítics,
ens agradava ajudar a les persones, no érem de missa tampoc.
A Tivenys anàvem fent. Va ser tot més tranquil, no
tant fort com a la Terra Alta, això sí, les distincions van ser les
mateixes per a perdedors i guanyadors. El meu pare, republicà, va anar a jornal
de vila.
Quan va començar ,el juliol del 1936 erem a Lledó,
però aquí no es va notar molt la guerra fins al 1938 que ja erem aquí a
Tivenys.
Es pot dir que ha vist misèria?
Molta, molta! No vam passar mai gana, això si, el meu
pare era molt espavilat, llavors, quan la guerra, estàvem a Vallpaumera.
Un dia, el meu pare va anar a Tarragona a peu, a
buscar medicines per a Ramón de Calderó, que era casat en una neboda seua. Els
dos havien agarrat tifus i vivien prop del pont de la Boinaca. Quan va arribar
al Perelló, un esquadró d'aviació va aplanar el Perelló de dalt a baix, no va
quedar ningú i en arribar a Tarragona, no portava prous diners. Les medicines
valien més de 400 duros. Després es va trobar a un noi de permís
militar, que estava al parc Samà. Aquell noi era de Cretes, li deien “lo Ros de
Mallent” i era el més alt del poble. Lo Ros li va dir: -hola teuler, que fas?
Jo estic al parc Samà, què fas per aquí?- i ell li explicà:-No duc prous
diners...i tinc un familiar malalt...-. El Ros es treu un feix de diners (els donaven
dieta als militars) i li va donar.
De tornada cap al poble es va trobar un camió de
soldats, els va fer l'stop i el van portar fins al poble?. Finalment aquella
parella es van salvar i el meu pare sempre va ser un pare per a ells.
El meu germà, amb 17 anys, va anar a files i va passar
el riu. La primera passada, ell, Tarumba i Miquel de la Paquela, els tres van
passar el riu la primera nit.
A l'abril del 1938 vam anar a Vallpaumera, durant 10
mesos. Quan van tornar a baixar els nacionals, a la caseta estàvem tres de
Bitem, lo tió Pequeño, la tia Blava, Margarita, la dona de Marian i
Margariteta, la meua mare, mun pare, tres més de Cretes, jo i mun germà, fins
que va marxar a files, per Sant Jaume (25 de juliol).
En aquells dies passava un agutzil per les muntanyes,
per les llomes i donava les ordres. Va ser dramàtic. Així va ser com van cridar
a files al meu germà, la quinta del biberó.
A la caseta, entràvem l'aigua en bocois, anàvem a
buscar oli al poble. L'oli es pot dir que va salvar el poble: aquell oli, a
part del menjar, es feia servir per a canviar per arròs
que pujàvem en los animals, i com podíem, cap al Perelló i seguint.
Mun pare era molt bona persona, sempre prenia a
Rossita de la Chicarra a canviar... Feien cap a Falset i a Prades, baixaven vi,
patates, llegums, a canvi d’arròs i així vam sobreviure.
Lo poble estava desert, saquejat i perillós... A la
Vall, hi havia un control i a Xerta també et vigilaven, des de la distància.
La Maternitat com va anar? treballant?
Sempre treballant! Aquells anys no hi havien
embarassos. Quan van vindre els homes de la guerra es va omplir el poble de
crios. Però sempre treballant! Després arribava el part i la que ho passava,
bé, i la que no, es moria.
Canviaria alguna cosa de les que ha fet?
No, no canviaria res. Hem treballat molt, molt de
treball, estudi poquet, però no, no canvio res.
Li queden coses per a fer?
No, no m' ha quedat res per fer, tant laboralment com
sentimentalment.
De quina persona pot dir que ha après més?
Del meu home. Era bo per a tot, i molt bona
persona. D'ell he après molt, i del meu pare també. El meu pare anava a netejar
pous: baixaven lligats i allà baix, en aixades i cabassos, pujaven brutícia del
pou, en lo matxo. Cada pou 8
duros. Era molt treballador.
Què no li agrada del que viu ara, que abans era
millor?
Estem millor en general. A la joventut sempre se l'ha
criticat, però sempre s'ha fet de tot.
Com veu la joventut avui dia?
La trobo una mica desmadradeta, l'educació s'ha perdut
una mica, abans hi havia més respecte.
Què li sembla com està actualment el panorama a
Catalunya i al món?
Tots són una colla de “granujes”, ho veig feo. Des de
la Primera República hem anat cometent errades
Sap què són les vacances?
No, mai no n'hem fet. Mai, ni jove ni vella. Quan
anàvem a fer matalassos a Bitem, pujava en 15000 pessetes cada dia (i vaig pagar
la casa al comptat). Estes eren les meves vacances. D'això sí que puc dir que
n'estic molt orgullosa, molt!
La feina de casa la feia de nit, tota la setmana al
jornal i el diumenge a fer baldanes. Les vacances no les conec.
La felicitat existeix?
Em fico al llit totes les nits i totes, totes, em
desperto a mitant nit i estic a l'era de la Serra en ell (Magí) i sí, ho vam
ser. De temps no en teníem ni per a fer l'amor. Cosia fins i tot assentada al
llit, i ell em deia:-em fas passar les nits en vetlla-.
Ens passàvem tot el dia plegant sense dinar, la mula i
jo soles, quan estàvem a Rocablanca. Hi havien uns bancals de blat, allí
trèiem el fem. Hi anàvem en Juan José i Jesús (del surdo). Jesús s'enyorava
molt. Jo arrabassava i ell (Juan José ) treia els cabassos. Jo llaurava a
“ratos”, era un animal, una bèstia per a treballar. Vaig perdre el costum de
menjar assentada.
Avui, en 88 anys, encara m'he aixecat a les 6.30.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada