dijous, 24 d’abril del 2008

Sant Jordi.

La diada de Sant Jordi és un dia de festa, però no pas festiu i penso que en això radica bona part de l’èxit d’aquesta diada que marca un altre fet diferencial de Catalunya respecte l’estat Espanyol. Si Sant Jordi fos festiu molta gent marxaria fora de les ciutats o simplement gandulejaria per casa, però al ser un dia laborable la gent va a treballar, però tothom traiem temps de la nostra feina per poder compra una rosa, un llibre o totes dues coses.

No és un dia de reivindicació nacional per això ja tenim l’11 de setembre, simplement és un dia en el qual els catalans celebrem el dia dels enamorats, allunyant-nos de l’imposa’t dia de Sant Valentí, que no te res a veure en la nostra cultura i que tant sols interessos econòmics fan que ens el venguin com a dia dels enamorats. Però Sant Jordi també és cultura, encara que bona part d’ella en una llengua que no és la nostra, però no ens ha d’importar a Sant Jordi tothom i te cabuda i cal explicar el significat d’aquesta festa per així remarcar encara més el fet diferencial del poble català.

dimecres, 23 d’abril del 2008

Tivenyencs il•lustres. Josep Alcoverro i Amorós


Josep Alcoverro i Amorós va néixer a Tivenys l’any 1835; i morí a Madrid, el desembre de 1908, així ho publicava "La Veu de la Comarca" el 15 de desembre d'aquell any.

Al·legoria. Forma part del monument a Alfonso XIIVa ser un important escultor, que va fer els seus estudis a l’Escola Superior de Pintura, Escultura i Gravat de Madrid, on ell va ensenyar desprès, també va estudiar al taller de l'escultor valencià Josep Piquer i Duart. La seva obra es diversa en tema i matèria, inclou composicions religioses, retrat i escultura monumental (va participar en el Monument a Alfonso XII), també es divers el material que utilitza, va treballar amb fang, guix, marbre i pedra.

Era un expositor habitual en les Exposicions Nacionals de Belles Arts (1867, 1871, 1876, 1878, 1881, 1884, 1890, 1892, 1895, 1899, 1901, 1906), va exposar també a l'Exposició Internacional de París l'any 1889, al Círculo de Belles Arts els anys 1891 i 1907, i a l'Exposició Internacional de Chicago l'any 1893

Entre les seves obres trobem:
• Ismael es desmaia de set al desert, any 1867.
• Sant Joan Baptista, any 1870.
• Lazaro a la porta amb Crist i María Magdalena, any 1871.
• Bust de Rossini, any 1871.
• Hernán Cortes, any 1876.
• El primer nus de l'amor, any 1881.
• Les lamentacions de Jeremies, any 1884.
• Mart, any 1890.
• Monument a Alonso Berruguete, any 1892. (Biblioteca Nacional, Madrid)
• Alfonso X, el Savi, any 1892. (Biblioteca Nacional, Madrid)
• Sant Isidoro, any 1892. (Biblioteca Nacional, Madrid)
• En la baralla, any 1896. (Museu de Belles Arts de Huelva)
• Monument a Agustín Argüelles, any 1902.
• L’Economia i el Càlcul, any 1904. (façana del Banc Central Hispano, Madrid).
• Al•legoria a l'Agricultura, any 1907. (Monument a Alfonso XII, Parc del Retiro de Madrid).
• Monument al Pare Francisco Piquer, sense data. (Monte de Piedad de Madrid).

Monument a Agustín ArgüellesVa obtenir els següents premis i distincions:• 1867. Medalla de Tercera Classe a l'Exposició Nacional de Belles Arts.
• 1881. Medalla de Tercera Classe a l'Exposició Nacional de Belles Arts.
• 1884. Medalla de Segona Classe a l'Exposició Nacional de Belles Arts.
• 1889. Segona Medalla a l'Exposició Internacional de París.
• 1890. Medalla de Segona Classe a l'Exposició Nacional de Belles Arts.
• 1893. Medalla única en l'Exposició Internacional de Chicago.
• 1895. Primera Medalla en l'Exposició Nacional de Belles Arts.
• 1901. Consideració de Segona Medalla en l'Exposició Nacional de Belles Arts.

dilluns, 21 d’abril del 2008

Associació Cultural Camí de Sirga.



A Tivenys neix una nova associació cultural: “CAMI DE SIRGA”. Entre altres objectius aquesta associació vol treballar en no deixar perdre i recuperar les costums, tradicions i la identitat de Tivenys. Divendres dia 25 a les 20 hores fan la seva presentació a la Sala d’Actes de l’Ajuntament de Tivenys, des d’aquest bloc els vull donar tot el meu suport i dir-los que ENDAVANT.

dissabte, 19 d’abril del 2008

Cardó, de monasteri a balneari (II)

"col·laboració dels blogs Tivissa a la xarxa i Històries i Tradicions de Tivenys, col·laboració ebrenca per a que no s'oblidi el passat comú de molts dels nostre pobles"
Autors: Carles Torné Micola i Sisco Pinyol Antó.

Desprès de la desamortització de Mendizabal, el monestir va quedar abandonat i fou espoliat i saquejat pels propis veïns.

L’any 1844 Miguel Antonio Monclús va comprar a l’Estat en subhasta publica l’horta regada per la font del Pastor i les terres colindants que ocupaven 97 jornals de terra, aquest espai comptava amb un molí de farina.

Les propietats curatives de les aigües de les fonts de Cardó, totes bicarbonatades, càlciques i arsenicals eren conegudes per la gent de la zona, així que els afectats per herpes, no els importava la incomoditat del viatge i l’estança en el monestir tot destartalat, carregats de provisions per poder fer-se el menjar, acudien els estius a la vall de Cardó. Entre aquesta gent trobem cognoms Tortosins com Barcerà, Cento i Abarcat, els quals decidiren restaurar el monestir pel seu compte. Varen reedificar part de les dependencies en ruïnes, donant-los un cert confort i varen aconseguir que s’arreglés el camí de Tivenys. Havent fet totes aquestes millores inauguraren la temporada oficial de banys el 5 de juny de 1866. Era l’origen del futur balneari.

La gent que visitava el lloc en aquell temps era poc exigent i buscava més les propietats curatives que la comoditat, així que per una habitació amb llit, matalàs coixí, llençols i palangana, es pagaven quatre rals diaris i una habitació sense moblar dos rals.

En aquests moments l’edifici encarà era propietat de l’Estat, no fou fins l’any 1877 en que Salvador Cabestany Gasol veient les possibilitats de la zona va comprar les terres junt amb el seu oncle Salvador Cabestany Ninot a un veí de Santa Coloma de Queralt que ho havia comprat a l’Estat. Més tard el jove Salvador li comprava la part al seu oncle i començava la restauració de l’exmonestir.

L’any 1879 va començar la restauració començant, per emblanquinar els claustres, passadissos i les velles dependencies que canviaren la seva funcionalitat. L’espai que ocupava l’antic campanar de l’església, que estava tombat, va donar lloc al menjador, la sagristia i les habitacions contigües foren habilitades com a vivenda del propietari. Les cel·les dels frares foren utilitzades com habitacions per als banyistes. A la vella construcció monacal es varen afegir altres edificis, el claustre central es va cobrir de vidrieres per tal de convertir-lo en cafe-restaurant. L’església es convertirà en sala de festes, l’espai que s’utilitzava per al cor es rehabilita com a biblioteca i sala de billar. El que havia estat segurament com a capella privada del Prior s’habilita com a petita església per als hostes del balneari. En aquesta època també es creen nous camins per arribar a les fonts i es construeixen diferents xalets.

L’ermita de Sant Roc, que es troba al costat de la font de la Ronya, la converteixen en pavelló d’inhalacions i de banys. La planta baixa de l’ermita de Sant Elies, just al costat de la font del Borboll, la converteixen en pavelló de polvoritzacions i la planta superior en un pis de lloguer.

Davant l’augment d’hostes es projecta una nova capella que és inaugurada el 6 d’agost de 1884.

Totes aquestes millores es fan baix la direcció de Salvador Cabestany Gasol amb la col·laboració del seu fill Salvador Cabestany Marqués. Durant tots aquests anys van tenir nombroses disputes amb Miguel Antonio Monclús, fins que finalment l’any 1886 s’ho va quedar tot Salvador Cabestany.

És llavors quan baix la direcció del doctor Codina Langlin, famós farmacèutic de Barcelona, que es porten a terme els primers anàlisis de les aigües, que son declarades d’utilitat publica el 28 d’octubre de 1887.

El primer metge-director del balneari fou Emilio Sacanella, que fou substituït l’any 1889 per Leoncio Bellido Díaz del Cos Oficial de Directors de Banys.

Fins el 1904 que es va obrir la carretera des de Rasquera l’únic accés per arribar al balneari era pel camí de Tivenys. La resta de comunicacions es podien fer per telèfon amb Tivenys i Tortosa utilitzant la línia que pujava pel mateix camí que sortia de Tivenys. Per establir comunicacions amb altres poblacions com Mora, Tivisa i Rasquera s’utilitzaven palomes missatgeres. Cardó va comptar també amb servei de correus, comptant amb el seu propi datador com qualsevol població de l’època.

Per tal d’amenitzar les vetllades dels clients Cardó va comptar amb importants mestres de música com el professor Gotós, el qual fou succeït pel professor Sala Leyda i a n’aquest el substituí Santiago Volart el qual va formar un trio de molta qualitat musical amb professors del Liceu de Barcelona.

L’any 1912 mor Salvador Cabestany i la propietat passa a mans dels seus fills, els qual no tarden en vendre el balneari, desprès de passar per diferents mans l’acaba comprant Ricardo Viñas que li dona un nou impuls amb una sèrie de reformes destinades a millorar les dependencies i equipant-les amb renovades comoditats, també millora els camins i passejos del balneari.

Desprès compra la finca la societat Balneario de Cardó, S.A. formada per Jacinto Marti i Jacinto Esteva, els quals continuen la millora del balneari amb obres d’art inspirades amb motius locals, nous elements tècnics com la substitució del gas per la electricitat, una piscina, pista de tenis, etc.


Amb l’arribada de la Guerra Civil el balneari fou ocupat per les Brigades Internacionals, concretament les unitats Garibaldi i la Marsellesa, quan el front es va establir a l’Ebre aquestes unitats varen marxar al front i el balneari fou ocupat pel V Cos de l’Exercit, que estava baix el comandament dels coronels Modesto i Lister, establint-hi una comandància de brigada i un hospital d’urgència.

Un cop finalitzada la guerra el balneari que era propietat de Salvador Samso, passa a mans de Ricardo Viñas Geis, que desprès de netejar-lo i condicionar-lo torna a obrir-lo al públic l’any 1940, com a sanatori o centre de salut amb la finalitat de combatre la tuberculosis, malaltia molt estesa en aquells anys. L’activitat com a balneari va continuar fins l’any 1967 que va haver de tancar per falta de modernitat en les instal·lacions i la moda dels banys de mar.

L'any 1974 la finca fou comprada per Enric Nomen Borràs, el qual va posar en marxa una planta embotelladora d'aigua, el 1981 ho va comprar Nestle, S.A, el 1987 va passar a mans de Abengoa, S.A., per acabar el 1989 a mans de la multinacional Leches Pascual que ha sobreexplotant la vall amb l'extracció d'aigua. De les nombroses fonts destinades al balneari que hi ha escampades per tota la vall, actualment no n'hi ha cap que ragi, totes estan seques, algunes fins i tot taponades per la pròpia empresa. Es llastimós anar d'excursió a Cardó i tenir que agafar l’aigua de casa.

Entre les personalitats que van estiuejar al balneari trobem els cardenals Gomá i Ochotorena, els arquebisbes de Tarragona i Toledo, els prelats de Tortosa, Barcelona i Vic, doctors Bilbao, Ugarriza, Laguarda o Rusca, o artistes com l’escultor Llimona, el músic i compositor Lluis Millet, fundador i director de l’Orfeó Català, pintors i escriptors com Apel·les Mestre, Ramón Casas, Anglada Camarasa, Junyent, Labarta o el Marques de Cabanes.

En el següent gràfic podem observar l’afluència de clients al balneari.


Bibliografia: TERMALISMO Y TURISMO EN CATALUNYA: UN ESTUDIO GEOHISTÓRICO CONTEMPORÁNEO. Tesis doctoral de Juan José Molina Villar


divendres, 4 d’abril del 2008

El peu de la Veracreu de la parròquia de Tivenys.


Aquest article sobre la Veracreu que es conserva a l’església de Tivenys me l’ha fet arribar Joan-Hilari Muñoz i Sebastià.
Joan-Hilari Muñoz és professor de Secundària a l’IES “Joaquin Bau” de Tortosa i li vull agrair públicament que hem permeti publicar el seu article al bloc d’Història i Tradicions de Tivenys.


1.- Introducció

A l’església parroquial de sant Miquel i sant Benet de Tivenys (comarca del Baix Ebre) es conserva una Veracreu d’argent1 que fins ara ha rebut molt poca atenció per part dels investigadors.2 Aquesta peça d’argenteria, si bé no té una importància artística excepcional, sí que té un valor històric important perquè a través del punxó que mostra la seva base, podem saber que almenys aquesta part de la creu fou obrada durant el darrer terç del segle XVI a la ciutat de Tortosa. Això la converteix en una de les poques mostres d’argenteria que tenen la marca d’aquesta ciutat que conservem d’aquell segle i, per tant, la fan un element valuós per ajudar-nos a entendre el valor (i també les limitacions) dels tallers d’argenteria d’aquella ciutat, encara molt mal coneguts.
En el nostre treball descriurem les característiques de la peça, donarem a conèixer la seva possible cronologia i situarem l’obra dintre del context de les produccions conegudes d’orfebreria de la ciutat de Tortosa del segle XVI.

2.- Descripció de la peça

L’obra que ens ocupa és una creu de les anomenades “Lignum Crucis” o Veracreu, perquè en un receptacle situat a l’encreuament dels braços s’hi guarda un petit fragment de la creu on suposadament fou crucificat Jesucrist.
Aquestes tipus de creu eren prou abundants a les parròquies catalanes abans de la Guerra Civil de 1936-39 i normalment eren de petites dimensions, ja que estaven col•locades a sobre dels altars majors de les esglésies parroquials. A la part catalana de la diòcesi de Tortosa actualment se’n conserven algunes que foren obrades amb anterioritat al segle XVIII:
a) una amb parts del segle XV a Miravet, sense punxó i que mostra l’escut de la població.3
b) una de principis del segle XVI, amb punxó il•legible, a la parròquia d’Ulldecona.4
c) una de renaixentista, amb punxó de Lleida, conservada a la parròquia de la Fatarella.
d) una d’època barroca a Horta de sant Joan, amb punxó de Barcelona.
e) I, finalment, la que ens ocupa, conservada a la parròquia de Tivenys.
Malgrat tot, abans de la Guerra Civil dels anys 1936-39 i, gràcies a les informacions de mossèn Manuel Milian Boix, podem saber que n’hi havia algunes més que desaparegueren durant aquell conflicte, ja que almenys hi havia Veracreus antigues a les parròquies d’Alcanar, Aldover, Arnes, Ascó, Freginals, Gandesa, Ginestar i la Torre de l’Espanyol.5 A més de dues a la Catedral de Tortosa, una d’elles coneguda popularment com a “Creu dels lleonets”6 i l’altra regalada pel Papa Luna.7
Pel que fa la a les característiques de la Veracreu de Tivenys, per començar potser caldria reproduir la descripció d’ella feta per mossèn Milian Boix l’any 1935 en l’esmentat inventari de béns artístics de les parròquies de la diòcesi de Tortosa:

VERACRUZ. Iglesia parroquial. Es de plata sobredorada, de estilo barroco plateresco; de fines de la XVIª centuria; punzón de Tortosa; mide 31 ½ cm. Pie gallonado, de planos repujados, con motivos florales y san Benito y torre. Caña barrote barroco. Cruz relicario posterior del siglo XVIII. Mérito artístico notable.

Aquesta descripció conté dos elements que cal comentar:
- en primer lloc, actualment la peça es mostra en argent del seu color, ja que ha perdut totalment el sobredaurat esmentat per mossèn Milian, després hi tornarem a esmentat aquest fet.
- Mossèn Milian diferencia clarament dues parts en l’obra: la base, feta a finals del segle XVI i, el nus i la creu, de cronologia molt posterior, que nosaltres creiem encara més tardana que la proposada per mossèn Milian, arribant fins a tot a ser possiblement de principis del segle XIX. Per tant, la part que ens interessa a nosaltres és la base de la Veracreu, o sigui, la part obrada durant el segle XVI.
El peu de la Veracreu de Tivenys mostra a la part interna un punxó gravat amb les lletres “DER”, la qual cosa suposa, tal com molt bé afirma mossèn Milian, que ens trobem davant d’una obra sorgida dels tallers d’argenteria de Tortosa. Aquesta ciutat va tenir un taller d’argenteria actiu des de mitjans del segle XIV, ja que les peces més antigues que coneixem són un copó8 i la figura de santa Còrdula,9 conservades ambdues al tresor de la Catedral de Tortosa i que tenen aproximadament aquesta cronologia.
D’aquesta ciutat coneixem dos tipus de punxó:
- un format per tres lletres: “DER”, que és el present en el peu de la Veracreu de Tivenys.
- i, un altre que presenta sis lletres en dues línies: “DER/TUA”.
Pel que fa a la forma del peu, aquesta és mixtilínia allargada i medeix 18 centímetres de llarg i 13,8 cm. d’ample.
La peça presenta una decoració repussada, o sigui, un treball decoratiu obtingut a partir de martellejar sobre el revers de la planxa metàl•lica per tal d’obtenir un relleu decoratiu a la superfície visible de la peça d’argent.10 Aquesta decoració es basa en tres motius: en els dos espais més allargats, situats a la zona baixa dels braços de la creu hi ha decoració de tipus vegetal, en els altres dos, situats al davant i al darrera de la creu hi ha, respectivament una figura de sant Benet, llavors el patró principal de la parròquia, aquesta zona de la base és la única part del peu no treballada amb repussat, sinó que la figura del sant està feta amb un punxó gravat; a l’altre lòbul hi ha una torre situada a sobre d’uns esglaons amb una porta i dos finestres que probablement correspon a l’escut de Tortosa. Aquest darrer fet no ens ha de sorprendre gens ni mica perquè llavors la població de Tivenys formava part de l’anomenat “terme general de Tortosa” i per tant, és lògic pensar que podia emprar l’escut de la ciutat matriu com a propi.
La inclusió d’ambdós elements gravats a la base de la creu (la figura del sant titular de la parròquia i l’escut de Tortosa) fan pensar que ens trobem davant d’una peça d’argent feta ex professo per a la parròquia on es conserva i no davant d’una obra seriada, com molt sovint passa amb les obres d’aquest tipus.
Tot i la senzillesa compositiva de l’obra, hem de tenir present que estem davant d’una peça d’argenteria encarregada per una població petita com ara Tivenys, la qual tenia només 25 cases habitades, segons el fogatge de l’any 1553.11

3.- Cronologia de la peça

Per saber la cronologia d’una obra d’orfebreria com ara el peu de la Veracreu de Tivenys, que no mostra cap altra mena d’inscripció o text, llevat de la marca d’argenteria de la ciutat on fou treballada (en aquest cas, Tortosa,) és molt difícil si no disposem de cap mena de contracte o pagament on s’especifiqui clarament la data de la seva realització.
Pel tipus de decoració vegetal que presenta i per la resolució de la figura de sant Benet es veu clarament (i això també ho va detectar mossèn Manuel Milian en el moment d’inventariar-la) que ens trobem davant d’una peça obrada a finals del segle XVI. Una troballa documental inèdita fins avui ens permet afinar encara més aquesta cronologia proposada, ja que ens situa la data de creació d’aquesta base de la Veracreu de Tivenys a principis de la dècada dels vuitanta del segle XVI i més concretament a mitjans de l’any 1581, com tot seguit explicarem.
Ja hem esmentat a l’inici que les anomenades Veracreus es diuen així perquè contenen en un receptacle situat a l’encreuament dels braços un fragment de la veritable creu on estigué clavat Jesús. La parròquia de Tivenys fou creada segons acordaren els canonges de la Seu de Tortosa, el dia 16 de juny de 1539,12 i des del moment de la seva creació mantenia una estreta relació amb la Catedral de Tortosa, ja que abans de tenir parròquia, els habitants d’aquella població sembla que depenien eclesiàsticament dels curats d’aquesta Catedral.
Aquesta estreta relació va encoratjar als feligresos de Tivenys a demanar als canonges una porció de la relíquia de la Veracreu que es conservava a la Catedral de Tortosa i aquests, segons un acord capitular del dia 3 de març de l’any 1581, els ho van concedir.13
Sis mesos després d’aquest acord, es procedí a la cerimònia solemne de donació del fragment del Lignum Crucis als representants dels feligresos de Tivenys. Aquest acte es desenvolupà el dia 28 de setembre de l’any 1581 davant del notari Pere Puigvert, que actuava com a fedatari del acte, i el qual va redactar una detallada acta de tot el que va esdevenir dintre de la sagristia de la Catedral.14
En aquesta cerimònia hi foren presents:
- els preveres Onofre Salvador, beneficiat, i Pere Jordà, els quals actuaren com a testimonis.
- el canonge Mateu Cerdà, que aquell any era l’administrador de la sagristia de la Catedral de Tortosa, havia estat designat com a encarregat de tota la cerimònia en la reunió de canonges del dia 3 de març d’aquell any.
- Lluís Soler, rector de Tivenys.
- I finalment, Jaume Estopinyà, uns dels jurats d’aquell lloc.
La sessió de donació de la relíquia de la Creu seguí un acurat cerimonial, que a causa de la seva llargària, nosaltres resumirem: El canonge Mateu Cerdà va demanar al prevere Pere Jordà que li portés un reliquiari que hi havia a la sagristia de la Catedral de Tortosa. El reliquiari era obrat en argent i contenia un vas de vidre flanquejat per dos àngels,15 dintre del qual hi havia un teixit de tafetà que embolcallava unes quantes relíquies, entre les quals hi destacava un petit fragment de la Veracreu on Crist patí el suplici.
Cerdà prengué un bocinet d’aquesta fusta, la qual fou adorada per tots els presents a l’acte i tot seguit la diposità en un reliquiari d’argent sobredaurat, obrat a manera de creu,16 dintre de la qual hi havia un petit receptacle destinat a contenir la relíquia. Un cop enllestit tot, el rector Soler i el jurat Estopinyà es van fer càrrec de la nova Veracreu.
A l’endemà divendres dia 29 de setembre de 1581 o sigui, festivitat de sant Miquel, aquesta nova creu-reliquiari fou rebuda a l’església parroquial de Tivenys, després de celebrar una processó, i fou dipositada a sobre de l’altar major d’aquella parròquia, on hi fou deixada. Hi actuaren quatre testimonis: els notaris tortosins Pere i Joan Puigvert i dos preveres: Gabriel Estopinyà, de Tivenys, i Francesc Piquer, de Xerta.17
Un cop conegudes les característiques de la creu descrita en la cerimònia que acabem de veure i les que presenta la base de la Veracreu que avui en dia hi ha encara a la parròquia de Tivenys, podem deduir amb prou fonament que ambdues descripcions corresponen a la mateixa peça, ja que encaixen perfectament l’estil de la creu, la decoració que presenta (la representació de sant Benet, titular de la parròquia de Tivenys i l’escut de Tortosa) i la cronologia proposada per a la seva fabricació, amb l’any de la donació de la relíquia a la parròquia de Tivenys (1581).
Tot i així, hi ha un petit detall que no encaixa: el fet que tant en l’acte de donació, com en recull de mossèn Milian, es parla d’una peça sobredaurada, mentre que actualment la base es presenta en color argent, però això no es un condicionant definitiu ja que el sobredaurat potser fou retirat després de la Guerra Civil.

4.- El peu de la Veracreu de Tivenys i l’argenteria tortosina del segle XVI

Un cop establertes les característiques de la peça estudiada i la seva més que probable cronologia, només ens resta parlar una mica del context artístic en què fou creada la peça o sigui, de l’argenteria produïda durant el Renaixement a Tortosa.
Per començar hem de dir que les obres d’argent fetes durant aquell segle, que presenten els punxons “DER” o “DER/TUA” i actualment conservades són ben poques. Les causes d’aquesta situació són ben diverses, però en podríem donar tres de ben importants:
a) en primer lloc, els diferents conflictes bèl•lics que han afectat el país des de mitjans del segle XVII (la popularment coneguda com a Guerra dels Segadors) fins la Guerra Civil de 1936-39 han repercutit negativament en la conservació de les peces obrades en argent, ja que molt sovint han estat cobejades a causa del valor del metall. Així moltes peces inventariades per mossèn Milian l’any 1935 a les parròquies de la diòcesi, actualment no es conserven perquè van desaparèixer per diferents causes durant aquella guerra.
b) el propi desgast en ús de les peces ha fet que fossin renovades les que ja no complien correctament la funció per la qual havien estat creades, fonent el metall i obrant-se de nou.
c) I, finalment, els robatoris també han fet minvar el seu nombre, com ara el perpetrat a finals de l’any 1979 a Gandesa i que va fer desaparèixer un reliquiari renaixentista.18
Per tant, avui en dia les obres d’argenteria del segle XVI marcades amb el punxó de la ciutat de Tortosa, conegudes i/o publicades formen un conjunt ben esquifit, ja que només arriben a la dotzena justa:
- el mig cos de sant Eulali, un maça del vedell, dos calzes i la diadema de la Mare de Déu de l’Estrella, conservats a la Catedral de Tortosa.
- la custòdia-ostensori de l’església parroquial d’Horta de sant Joan.
- un salpasser, una naveta i una cullereta, a la parròquia de Xerta.
- un calze a la parròquia de l’Assumpció de Vinaròs.
- un calze al santuari de la Font de la Salut de Traiguera.
- I finalment, el peu de la Veracreu de Tivenys.
Per contra, el nombre d’argenters documentats treballant a la ciutat de Tortosa durant el segle XVI és ben extens: Domènec Bernat (doc. 1500-1520), Miquel Blanc (doc. 1542), Jaume Castellnou (doc. 1501), Jaume Castelló (doc. 1506-1535), Salvador Castelló (doc. 1502-1533), Martí Caxillos (doc. 1554), Antoni Codina I i II (1500-1554), Jaume Codina (1545-1560), Andreu Coll (doc. 1561), Baptista Díaz (doc. a partir 1587), Antoni Espital (doc. 1527-1530), Cristòfol Esterol (doc. 1535-1544) Joan Ferrer (doc. 1547-1558), Antoni Ferrús (doc. 1518-1522), Pere Gombau (doc. 1536-1546), Alexandre Guerau (doc. 1597-1599), Joan Lleonart (doc. a partir 1589), Lluís Martínez (doc. 1532-1547), Vicent Martínez (1580), Joan Medina I i II (doc. 1522-1551), Pau Morillo I i II (doc. 1544-1594), Lluís Navarro (doc. 1519), Marc Polo (doc. 1502-1524) Antoni Prades (doc. 1552- 1561), Pau Prades (doc. a partir 1589), Marc Queixalós (doc. 1542-1562), Pere Rodríguez (doc. 1577), Cristòfol de Rossa (doc. 1549), Pere Sanxo (doc. 1520), Gabriel Saporta (1530-1543), Montserrat Socarrats (doc. a partir 1571), Ramon Socarrats (doc.1533) i Joan Vega (doc. 1566-1591).
Per tant, ens trobem davant un panorama clarament desigual, ja que hi ha un fort desequilibri entre el nombre d’argenters documentats treballant a la ciutat de Tortosa durant el segle XVI i molt poques obres conservades. Aquest fet ens impedeix calibrar suficientment la qualitat de les obres sorgides dels tallers d’argenteria de la ciutat, ja que hi ha obres ben resoltes (el bust de sant Eulali o el calze de Vinaròs) al costat d’altres menys reeixides (un calze de la Catedral de Tortosa, encara que aquest és un fet ben habitual en tots els tallers d’argenteria històrics.
Per acabar de complicar la situació hem de tenir present que algunes de les obres conservades que porten la marca de la ciutat de Tortosa i de les quals ha estat possible identificar el seu artífex, aquest no residia habitualment a la ciutat, com ara l’argenter tarragoní Pere Ferrer, autor (segons indica una inscripció) del magnífic bust-reliquiari de sant Eulali,19 o la custòdia-ostensori de la parròquia d’Horta de sant Joan, que fou dissenyada per un argenter tortosí (Antoni Codina I), però fou obrada per un argenter barceloní (Gabriel de Vilamarics).20
Davant d’aquest complicat panorama només ens resta dir que la publicació de les dades que hem aplegat al voltant del peu de la Veracreu de la parròquia de Tivenys ens han permès donar a conèixer al públic una interessant mostra de l’art de l’argenteria de la ciutat de Tortosa obrada a principis de la dècada dels vuitanta del segle XVI i que ens poden ajudar a entendre millor la importància que va assolir aquest nucli artístic del Renaixement català.

1 En primer lloc, voldríem les facilitats donades per part del vicari general del bisbat deTortosa, mossèn Josep M. Tomàs, i de l’actual rector de la parròquia de Tivenys, mossèn Carles Garcia Talarn, per tal d’estudiar detingudament la peça i fer les fotografies necessàries per tirar endavant aquest estudi.
2 Formalment ens trobem davant d’una peça inèdita perquè la única referència que coneixem sobre ella és la seva fitxa inclosa en el manuscrit de mossèn Manuel Milian Boix titulat Inventario Monumental Dertosense, obra que roman en format mecanoscrit, sense publicar.
3 Antonio MARTÍNEZ. La platería gótica en Tarragona y provincia. Tipología, catálogo, punzones. Tarragona: Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV 1988, 93-94 i fig. 47.
4 Antonio MARTÍNEZ. La platería..., 155-156 i fig. 199.
5 Manuel MILIAN. Inventario Monumental Dertusense. Palanques: 1935 (document inèdit mecanografiat). Hem consultat l’exemplar fotocopiat que es conserva a l’Arxiu Històric Diocesà de Tortosa.
6 Josep GUDIOL. “La creu dels lleonets de la Catedral de Tortosa”, Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura. Tomo XI (enero-febrero 1930), 1-6.
7 Jesús MASSIP. El tresor de la catedral de Tortosa i la guerra civil de 1936. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat 2003, 93-95.
8 Núria DE DALMASES. “Cibori pediculat”, Thesaurus. L’art als bisbats de Catalunya 1000/1800. Barcelona: Fundació Caixa de Pensions 1986, 206.
9 Núria DE DALMASES. “Bust/reliquiari de santa Còrdula”, Thesaurus. L’art als bisbats de Catalunya 1000/1800. Barcelona: Fundació Caixa de Pensions 1986, 215-216.
10 Antonio MARTÍNEZ. La platería..., 24
11 Josep IGLÉSIES. El fogatge de 1553. Vol. II, Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana 1981, 156.
12 ACTo (= Arxiu de la Catedral de Tortosa.) Protocols Notarials. Pere Perera 7, s/f.
13 ACTo. Índex d’actes capitulars del segle XVI, s/f.
14 ACTo. Notaris del Capítol. Pere Puigvert, any 1581.
15 Potser aquest reliquiari era el descrit en l’inventari de la Sagristia de la Catedral de Tortosa l’any 1561 de la següent manera: “...un reliquiari de argent sobredaurat, ab diversos smalts y diverses pedres y perles, ab una caixa de crestall redona en que ha una de les spines y altres relíquies y ha creu y dos àngels, pesa cinch marchs y set onces...” Arxiu Històric Comarcal de les Terres de l’Ebre. Fons mossèn Eduard Solé, carpeta 15, document 205.
16 Per la descripció podem deduir que era una Veracreu.
17 ACTo. Notaris del Capítol. Pere Puigvert, any 1581.
18 Manuel MILIAN. Inventario Monumental.., s/p; La fotografia de la peça es troba a: Anton MONNER. Gandesa i la Fontcalda. Tarragona: Diputació 1995, 271.
19 Miquel A. ALÀRCIA. “Bust reliquiari de sant Eulali”, Thesaurus. L’art als bisbats de Catalunya 1000/1800. Barcelona: Fundació Caixa de Pensions 1986, 265-266.
20 Joan-Hilari MUÑOZ. “La custòdia renaixentista de l’església parroquial d’Horta de Sant Joan. Noves aportacions”, Butlletí del Centre d’Estudis de la Terra Alta, núm. 38, (2on. semestre de 2003), 25-29.

dimecres, 2 d’abril del 2008

Recerca Genealògica. (II)


La Pierrette Laborda, ens fa arribar mes informació de la seva família, per tal de que l’ajudem a localitzar als seus familiars que podrien estar vivint a Tivenys, hi ha publicat en el bloc un primer article per si voleu tenir la informació ja publicada: Recerca Genealògica (I).

La iaia de la Pierrette es deia Francesca Sans, va tenir 4 fills (2 nois i 2 noies), al quedar-se vídua l’any 1911 va marxar cap a França en busca del seu germà Joan i la seva dona Teresina.

Li he preguntat a la Pierrette per l’apodo de la família però no el sap. La seva mare que era la que ho podria recorda, era la petita dels 4 germans i va morir l’any 1964.

A veure si entre tots la podem ajudar.

dimarts, 1 d’abril del 2008

Cardó, de monasteri a balneari (I)

"col·laboració dels blogs Tivissa a la xarxa i Històries i Tradicions de Tivenys, col·laboració ebrenca per a que no s'oblidi el passat comú de molts dels nostre pobles"
Autors: Carles Torné Micola i Sisco Pinyol Antó

El convent i ermites de Cardó daten de principis del segle XVII, creats per l'ordre dels Carmelites Descalços. El fundador fou Fra Pablo de Cristo. La primera missa s’oferí en una reduïda capella, que en el transcurs dels anys va acabar sent el monestir.

Foto Monestir de Cardó al 1915. Foto Fons Salvador Salvany

El fundador, Fra Pablo de Cristo, es deia Pere Pau Revull i nasqué l’any 1583 en una masia de Gavadà (en aquella època terme de Tivissa). Ingressà als 19 anys en l’ordre dels Carmelites Descalços. El 1605, fundà el monestir de Cardó, en el qual visqué 64 anys i morí el dia 5 de juny de 1669, quan en tenia 86. El seu cos es va conservar incorrupte, guardat en una arqueta.

Després de la destrucció del monestir, el 1835, fou tirat pels miquelets al fons de l’abisme que hi ha darrera del convent (per això es diu Salt del Frare, foto de l'esquerra). Un pastor de Tivenys el trobà i uns quanta veïns d’aquest poble el van recollir i el portaren a l’església parroquial de dit poble.

La mòmia del fundador de Cardó va continuar conservant-se en el cor de l’església de Tivenys dins d’una urna de vidre, fins que durant la Guerra Civil les tropes republicanes van entrar a l’església i van agafar totes les imatges religioses i el cos de ‘lo flaret’, com era conegut entre els veïns de Tivenys, per destruir-los. El que no sabem és si el van cremar o el van tirar a l’Ebre.

Tornem al moment de la fundació del monestir. L’ordre dels Carmelites Descalços desitjava tenir un lloc desert on els religiosos, separats per complet del món, poguessin practicar millor la perfecció cristiana. El superior del convent de Tortosa, fra Jeroni de l’Assumpció, comunicà la idea a fra Pau de Crist.

Fra Pau de Crist, amb altres religiosos, a fi de buscar un punt per a situar el convent que es tractava de fundar, es dirigí a les muntanyes de Gavadà, aleshores terme de Tivissa, a l’indret on estava la masia dels seus pares. Després de recórrer aquelles serres, sense acabar de decidir-se sobre el lloc que havien d’elegir, es van trobar amb uns bandolers que passaven per aquells solitaris indrets. Els bandolers, en la creença que els frares anaven a espiar-los, es dirigiren a ells en actitud hostil; però en convèncer-se del que els religiosos buscaven, no solament els acompanyaren, sinó que els indicaren les muntanyes de Cardó (terme de Benifallet) com a lloc a propòsit per a fundar-hi un apartat convent, atès que estaven situades en un lloc solitari i tenien abundància d’aigües, Cardó fou definitivament elegit.

Al principi (any 1605), sols s’establiren a Cardó fra Pau de Crist, un altre carmelità conegut per fra Francesc de la Mare de Déu (abans Francesc Sentís) i un criat seglar. Per a refugi elegiren una cova situada dessota de la roca on, més endavant, es construí l’ermita de la Columna (foto de l’esquerra). Allí hi ha via una font d’aigües cristal·lines, les quals, després foren canalitzades fins al convent. Els dos frares i llur criat construïren una caseta i una capella.

El dissabte anaven a Tortosa per cumplir els deures religiosos i els dilluns tornaven a Cardó, portant pa i verdures com a provisions per a la setmana. Enllestida la capella, fou inaugurada pel general dels Carmelitas amb una missa celebrada el 16 d’abril del 1606.

El que va començar sent una petita casa i capella, anà prosperant notablement mercès a la protecció del canonge de Tortosa Josep Simó, i, després, a la del protector de Poblet, Pere d’Aragó, de la familia Cardona, al qual es concedí el patronat. A més de l’important convent i església, per tota la vall, es troben disseminades 13 ermites, de les quals actualment se’n conserven 5, encara que l'estat és ruïnós. La primera ermita que es va construir fou la de Sant Bernat i Sant Josep l'any 1611, posteriorment la de l'Àngel, Santa Teresa i l’ermita de Sant Simeó o de la Columna, construïdes l'any 1612. L'any 1613 es van construir les de Sant Jeroni i la del Carme. El 1614 la de Santa Anna. Més tard el 1616 es van construir les de Sant Onofre i Sant Joan, i la de Santa Agnès el 1622. La de Sant Elies, la més espaiosa, se la coneix des de 1673. També es va construir la de la Trinitat que fou transformada en una casa per a pagesos. L'última en edificar-se fou la de Sant Roc.

En els segles XVII i XVIII hi han documentats 7 incendis que sembla van ser provocats pels ramaders i pagesos veïns en motiu de revenja contra les propietats dels frares, els quals cobraven un tribut en forma de penyora. Hi van haver diversos pleits que finalment van guanyar els frares de Cardó.

Al principis del segle XIX la comunitat constava de 24 frares. Per a fornir-se de peix tenien dues mules que en poques hores anaven a l’Ametlla, dos dies cada setmana. També s’assegura que la comunitat disposava d’un ruquet, el qual, insinistrat, provisionava, per ell sol, totes les ermites.

Els frares, en ser perseguits per l’exclaustració de la llei d’amortització (any 1835) van abandonar la vall i es van refugiar a Tivenys, Benifallet i Rasquera, aquest abandó fou definitiu. Els principals bens del monestir van ser amagats en cases particulars d’aquests pobles, per evitar el saqueig, anys més tard els veïns van tornar els bens a l’església o al nou Balneari construït al lloc on es trobava el monestir. Es diu que les campanes van ser traslladades a Miravet, un altar amb retaule gòtic fou portat a Tivenys i l’altar major fou posat a l’ermita de Sant Doménech de Rasquera. Adjuntem carta de l'època on ho explica.