dilluns, 26 de maig del 2008

Locucions i cançons de Tivenys.

Aquí us presento un recull de locucions i cançons populars on apareix el nostre poble, n’hi ha d’amables i n’hi ha que en fan burla, però totes elles formen part de la tradició de la nostra comarca i del nostre poble.

Enric Bayerri en el “Refraner català de la comarca de Tortosa”, per descriure a qui parla molt ràpid i atropelladament ho fa amb la següent locució:

Parla a mils, com los de Tivenys

En el cançoner de Joan Amades “Folklore de Catalunya” trobem una cançó en la qual surten els mals noms i defectes d’uns quants pobles, per la proximitat geogràfica d’aquests s’ha d’entendre que ha estat un poble veí d’aquests d’on ha sortit aquesta cançó:

A Tivenys ne són raboses,
a Aldover uns alocats
i a Xerta molt embusteros
que mai diuen veritat.

En el mateix cançoner d’Amades en trobem un altra en la qual es descriuen els principals oficis del pobles,

A Rasquera fan cabassos,
al Ginestar cabassoles,
al Pinell ne fan graneres
i a Tivenys canten les dones.

I encarà n’apareix un altre amb referències meteorològiques:

A la serra plou i neva
i a Tivenys ne fa bon sol:
minyonetes de Rasquera,
¿qui us s'ha mort que porteu dol?

Amadeu Pallarés i Lleó en el seu llibre “Mots tradicionals de les Terres de l’Ebre” trobem una cançó que realça els nois de Tivenys.

A la vila de Tivenys
es crien els nois alts
i a la vila de Benifallet,
petits, però nans.

Finalment en Cels Gomis en la seva obra "Follies particulars de Fraga, Mequinensa y de Tortosa" publica una cançó d’enyorança a la nostra terra:

Adéu, masos de Bítem
i també los de Tivenys;
adéu, les xiques de l'horta
de la Capella dels Reis.

dimecres, 21 de maig del 2008

Tivenyencs il•lustres. Isidro Aliau


Isidro Aliau va néixer a Tivenys el 15 de març 1829. Els seus pares van morir quan tenia 6 anys i va quedar baix la tutela del seu germà gran. S'inicia en la militància política des de molt jove, sofrint persecucions, per culpa dels seus ideals liberals, que l'obliguen a traslladar-se per diverses localitats de Catalunya.

Als 16 anys arriba a Barcelona amb el seu germà i allí assisteix a l’Escola Industrial, més tard va cursar estudis en l’Institut Superior del Professorat de Barcelona entre 1847 i 1850.

Desprès, durant algun temps va exercí de professor a Catalunya, fins que l’any 1857 va marxar cap a Argentina, instal•lant-se a Rosario. Allí va treballar en varis col•legis particulars, obtenint un sòlid prestigi. Cap a l’any 1865 apareix com a director del Liceu i Escola d’Arts i Oficis de Rosario. L’any 1876 es designat inspector general d’escoles de la província de Santa Fe, nomenament que obté gràcies al seu cofrade Maçó Nicasió Oroño, governador de la província. Feia poc que s’havia aprovat la llei provincial d'educació de Santa Fe i es tenia que organitzar el sistema educatiu formal. Des de el seu càrrec va contribuir a posar en practica la llei d'educació comú i laica, la primera d'aquesta índole aprovada a Argentina. Van ser necessaris mètodes d'ensenyament, plans d'estudi, material didàctic i persones capacitades per la feina docent. A més d’exercir com a professor va escriure varis llibres de text, destacant un mètode per ensenyar a llegir i escriure.

Jubilat l'any 1887, viatja a Espanya on fa varies conferencies sobre qüestions educatives, però prompte torna cap a Argentina on desenvolupa càtedres de matemàtiques i castellà.
Va obtenir la ciutadania argentina i va ocupar, a més de càrrecs educatius, càrrecs públics municipals.

Aliau rebre la seva iniciació maçònica a la lògia “Verdadera Iniciación” i va actuar en les lògies rosarines “Bien Social” i “Unión nº 17”, arribant a ser Venerable Mestre de l'última en dos períodes (1862-63 i 1872-73). El 1869 va participar en la fundació de la lògia “Armonia nº 99” de Santa Fe. Va obtenir el grau 33 (el màxim a la maçoneria) el 27 de desembre del 1900.

Isidro Aliau va morí a Rosario (Argentina) l'1 de desembre de 1906, on va deixar una gran empremta, fins que en l’actualitat l'escola nº 124 de Villa Diego al departament de Rosario porta el seu nom.

divendres, 16 de maig del 2008

Els noms de les cases. (III)

He rebut un correu d’una tivenyenca que fa 48 anys que viu a Amposta ella és Rosa Faus i Roig, m’ha fet molta il·lusió rebre’l perquè en ell hem parla del seu sentiment pel nostre poble tot i que va marxar quan tenia 8 anys, també m’explica el nom de la casa de la qual n’és filla i jo aquí us ho adjunto per continuar ampliant aquest apartat que vaig crear en el seu dia on vull recopilar els noms de les cases de Tivenys.
Per tal de poder explicar-nos el nom de la seva casa a acudit a s’ha mare “Rosita La Sancha” que actualment té 90 anys.

Ca La Sancha: Els avis de Rosa eren "Rosa la Sancha" i "Victor lo de Benifallet", el nom de "La Sancha", ve del seu besavi, perquè on ara hi ha l'Hort de Perles antigament allò era un barranc que era del seu besavi i és deia "El barranc del Sanchet", al néixer la seva iaia és va quedar en "Ca La Sancha"

La Rosa també hem comenta en el seu correu que el seu pare era valencià i per tant no tenia cap nom en especial tot i que el seu oncle era conegut com Antonio "El barber".

dijous, 15 de maig del 2008

MANIFEST BLOCAIRE CONTRA EL TRANSVASAMENT

Els blocaires volem sumar-nos al rebuig que el projecte de transvasament de l'Ebre a Barcelona ha generat a la societat civil del territori. Considerem que la mesura no està justificada i que la canonada que ha d'unir la xarxa del Consorci d'Aigües de Tarragna (CAT) amb la d'Aigües Ter-Llobregat (ATLL) serà una infraestructura permanent que perpetuarà la dependència hídrica de l'àrea metropolitana de Barcelona.

-Per tot això, denunciem l'alarmisme i la manipulació que el govern català i l'Agència Catalana de l'Aigua estan fent de la falta d'aigua i de la insuficiència de les últimes pluges, per justificar el transvasament de l'Ebre a Barcelona. A més, reclamem una informació transparent sobre la millora de la situació dels pantans i també de les aigües subterrànies de les conques internes de Catalunya, ja que l'últim episodi de pluges també ha degut recarregar els aqüífers.
-Denunciem que aquesta política respon als interessos especulatius que pretenen consolidar un model de territori insostenible, de creixement sense límits, que perjudica les Terres de l'Ebre i la resta de territoris perifèrics. Els transvasaments reforcen el consum d'aigua de les grans conurbacions urbanes i les noves zones residencials; generen més expectatives de consum insostenible, d'especulació urbanística, i de destrucció del territori, perquè al mateix temps també fomenten un ús desmesurat de l'aigua, tant a les cases com a les indústries. Els transvasaments no són la solució, sinó l'estalvi, la reutilització de cabals, la recuperació d'aqüífers contaminats i la dessalació.
-Advertim que no es pot parlar de transvasament temporal degut a la sequera, ja que això és un insult a la intel·ligència de la població de Barcelona i de la resta del país. La mesura no contribuirà a canviar el model de gestió del consum, ja que no es revisaran ni es limitaran les concessions a indústries, urbanitzacions, nous regants o complexos turístics. L'ampliació del minitransvasament a Barcelona afavorirà un projecte, la interconnexió de xarxes, al qual la Generalitat va voler renunciar perquè no complia els principis de la nova cultura de l'aigua.
-Fem una crida a la dignitat i la responsabilitat de la classe política de les Terres de l'Ebre, especialment als càrrecs electes de tots els partits polítics, perquè sàpiguen estar a l'altura i defensen els interessos del territori, davant d'aquest engany flagrant als ciutadans, que van acudir a les urnes confiant que els transvasaments ja havien quedat enterrats, i que Catalunya apostava per consolidar la nova cultura de l'aigua.
-Reiterem la nostra oposició a qualsevol transvasament i a la interconnexió de xarxes inclosa en el decret de sequera, ja que obre la porta a d'altres transvasaments, i manifestem el nostre suport a la dignitat de les Terres de l'Ebre, a la Plataforma en Defensa de l'Ebre i qualsevol altra entitat o col·lectiu que compartisca la causa i l'objectiu d'aturar aquest tipus de projectes. Per tant, donem tot el suport a la convocatòria la manifestació del 18 de maig a Amposta, així com a les properes accions que en el mateix sentit es puguen anunciar en els propers dies.

Ebresfera (Terres de l'Ebre), 15 de maig de 2008

dimarts, 6 de maig del 2008

El Poble vist per Joan Lluís Nàcher.

Joan Lluís Nàcher ens va deixar un escrit on es descriu la vida al poble, és un escrit ple de sentiment i que retrata fidedignament el que es viu en un poble menut com el nostre per aquest motiu m’agrada’t recuperar-lo ara per al bloc.

El poble és un aplec de gent que sent les mateixes campanes, veu les mateixes muntanyes, pateix les mateixes desgràcies i entre els habitants se saben i es conten totes les coses que a llurs cases passen.
Les campanes fan de gaseta, pregonen morts i naixements, anuncien les festes, ens criden a les misses.
Les muntanyes i també el tros de cel que elles retallen, són els predicadors que ens parlen contínuament de Déu, ara la terra amb les seves brotades, els seus eixuts o les seves collites, ara el cel amb els seus estels o les seves pluges o les seves pedregades. Per això, la gent del poble té sempre a la boca el -si Déu vol!
Les mateixes desgràcies que pateixen i també les mateixes bonances que frueixen, lliguen i fan un sol manyoc de tots els seus interessos, i esdevé d'aquí que fins l'interès que a la gent tant separa a nosaltres ens lliga.
Per l'interès, tots els del poble tenen iguals desitjos, iguals esperances, iguals temences, iguals condols i festes.

Com se saben i es conten entre ells llurs coses i negocis, les cases són com si fossin de vidre transparent i no poden amagar les misèries i les dolenteries, les desavinences i les intencions totes i les hipocresies d'aquells que les pateixen.
Nostres tares són sabudes i corren de boca en boca i nostres virtuts també.
Això porta una confiança i una caritat per força.
És veritablement grandiosa la missió que Déu té encomanada als petits pobles de la moderna societat.
En les capitals febrosenques, naixen i s'inflen tota mena de problemes i disputes i lluites polítiques i vosaltres, petits pobles amb contra força, heu de fer caure la balança del cantó de la justícia, vosaltres petits pobles plens de pau i amor, heu de ser l’esperó que salvi la societat de ser inundada.
Els esperits que allà es moren, a vosaltres pugen a cercar vida nova.
Els pulmons que allà s'ofeguen a vosaltres pugen a respirar aires frescos.
Els cors que allà s'emmalalteixen a vosaltres pugen per a guarir les seves ferides.
Petit poble de Tivenys! Tu ets l'arca de totes les tradicions bones, la reclusa de totes les forces útils, el gran acumulador d'energia, i ets el volant, el regulador de la màquina social.
En el teu si les virtuts aniuen, els vicis no hi troben sentit, la veritat governa i la hipocresia perd la seva disfressa.
Les plagues totes de la societat, les conseqüències dels mals, arriben a tu tan esmorteïdes que no alteren la teva pacífica i fecunda existència. Aquestes plagues estan lluny, molt lluny del nostre poble, no les cridem i no els paguem el bitllet de primera perquè vinguin.
No anem a cercar la influència de la política. A ell?, foraster que no l'hi ha d'acostar mai i que tant li fa el poble.
Oh, Déu Totpoderós i Savi! Guardeu al nostre poble de les set plagues d'Egipte de les cent i una plagues de la política de ponent i de les mil i més plagues que Vós sabeu que poden venir de gent sense feina.
Sent la nostra vila la nostra mare social, li devem amor de fills i als nostres convilatants amor de germans.
Si falten a casa els nostres pares, al nostre poble hi ha lloc de descans de les seves despulles, sobre el nostre poble hi ha el cel de glòria carregat de puresa, destil·lada en el si d'una nit de silenci. La teva visió que rica es torna si la banya el sol del treball, la llum creadora dels teus homes braus i cultes que conreen els teus camps, amb la sana alegria que els dóna la pau i el treball i que flota en l'aire eixe ritme gegantí i fosc en el qual respira la terra fecunda, prenyada de fruits.
Si fos poeta agafaria la plana i la sucaria amb tinta de color i faria unes quantes estrofes de ratlles curtes l'amor al meu poble.
Si fos músic agafaria l'arpa dels enamorats i cercant en les seves cordes suaus les dolces melodies, cantaria l'amor... l'amor al meu poble.
No sóc poeta ni músic, no puc, ni versificar ni cantar i més en prosa llisa i estil senzill també puc dir quelcom d'amor... d'amor al meu poble que és el temple en què la Natura tant plena de majestat et va donar tota la bellesa i puc afirmar sense cap recel, que des de Tivenys al seu parc i des del seu parc al cel!.