La Industria Cimentera a Tivenys

La fabricació de ciment artificial Portland requereix tres matèries primeres (calç, argila i guix) abundants als termes de Tivenys i Benifallet, concretament a Coll de Som. Lo qual marca la localització de les pedreres en aquesta part del terme i de les fabriques que s’ubiquen al peu del Som i prop de l’Assut per d’aquesta manera facilitar el transport de la matèria primera fins les fabriques i d’aquestes el producte acabat poder-lo distribuir amb llaüts cap als llocs de comercialització. Aquests llaüts també servien per portar el carbó des de Mequinensa fins les fabriques de ciment. El transport amb els llaüts es va canviar pel transport en camions a principis de la dècada dels seixanta.

Mapa en la ubicació de les fabriques i les pedreres d'extracció.

De fet de les tres fabriques existents, tant sols una esta dins el terme de Tivenys, les altres dos estan situades al terme de Benifallet, però per la seva situació geogràfica, molt lluny del poble, no van tenir cap impacte en aquesta població en quant ha ocupació tot el contrari del que va passar en Tivenys (molt properes) e inclús amb Xerta.

La primera fabrica que va existir fou la de Mayor, és la que esta situada més amunt, es va construir l’any 1891 sobre el que antigament havia estat un forn de calç, el seu fundador fou Jaime Mayor Mayor. La seva proximitat al riu provocava que les riuades li fessin diferents destrosses, lo qual obligava que se li fessin remodelacions de manera sovint, una de les més importants es va fer l’any 1914 i la van aprofitar per fer-ne la inauguració oficial en la que hi van assistir diferents personalitats de la comarca.

L’accés per terra a aquesta fabrica era molt complicat per no dir impossible, des de l’Assut sols existia un sender molt abrupte, que passava per un penya-segat on el camí es convertia en un pas per taulons, tota una aventura per als que els hi tocava acudir a treballar. Per aquest motiu eren pocs els tivenyencs que hi treballaven, la majoria de treballadors eren de Xerta el quals aprofitaven el pas de barca per anar a treballar. De fet aquest pas de barca era fonamental per poder transportar el producte final a l’altra riba i des d’allí distribuir-lo. Primer passaven els carros a dalt de la barca, els carregaven i tornaven a passar per començar la distribució, quan es van canviar els carros per camions, es passava el ciment damunt la barca i a l’altra riba carregaven els camions.

Fabrica de Mayor i els transport fluvial.

Abans de la construcció del pas de barca, per poder portar els treballadors i fer la distribució del ciment fins a Tortosa, la fabrica comptava amb quatre llaüts: La Campana, San Julian, La Hiena i Sant Jaume.

La fabrica es va anar transmeten de pares a fills fins la quarta generació. A principis del segle XX la fabrica va passa a mans de Julian Mayor, el propietari més emblemàtic, perquè durant el seu mandat fou quan la fabrica va prosperar més. L’any 1912 va guanyar diverses medalles i diplomes a les exposicions internacionals de Londres i París.

Un dels motius de l’èxit durant aquets anys, fou la construcció del canal de l’esquerra, ja que li va proveir el ciment que es va necessitar per aquesta obra.

Quan va arribar la guerra civil, la fabrica fou col·lectivitzada juntament amb la de Cementos Ebro i van funcionar com una de sola. Un cop va acabar la guerra la van recuperar els propietaris, tot i que no va reprendre la producció fins l’any 1946.

Als anys 50 fou llogada als propietaris de Cementos Ebro i va funcionar fins la dècada dels 60, en que va tancar definitivament.

En aquesta fabrica i treballava una mitjana d’entre trenta i quaranta treballadors.

Fabrica de Cementos Ebro

La fabrica de baix propietat de “Cementos Ebro” va començar la seva activitat als anys vint, i va anar funcionant amb les consegüents transformacions i ampliacions. No cal dir que aquesta fabrica pel fet ser fundada més tard era molt més moderna que l’altra.

Gracies a que es va anar modernitzant i a una molt millor comunicació per terra per poder distribuir el seu producte, aquesta fabrica es va mantenir en funcionament fins la dècada dels setanta. La defunció del seu propietari i la mala gestió dels successors va accelerar el tancament d’aquesta industria.

En aquesta fabrica hi treballaven unes cinquanta persones, pràcticament totes de Tivenys, ja que al contrari de la de Mayor, la comunicació per terra era mol accessible i la gent del poble es podia desplaçar amb moto, bicicleta e inclús a peu.

Cementos Ebro va arribar a cotitzar en borsa tal com veiem en aquest retall del diari ABC del 31 de desembre de 1964.

Retall de les cotitzacions en borsa del diari ABC

En la següent imatge podem veure un anunci del producte d’aquesta fabrica al diari El Mundo Deportivo del dia 6 de setembre de 1959.

Anuncia al diari Mundo Deportivo

La tercera fabrica, aquesta ja allunyada del riu, però al peu mateix de Som, per aprofitar la proximitat amb les pedreres fou la de José Borràs. Aquesta fabrica era més petita que les altres i va funciona poc temps.

Les pedreres d’on s’extreia el material per a fabricar el ciment, eren un enorme orifici a cel obert. Les més impactants per la seva profunditat i grandària son la de la Vall Llarga, i la de Mayor. La que esta dalt de tot de Som es relativament petita comparada amb les altres dos.

El material de les pedreres de Som i de la Vall Llarga es transportava primer amb carros i posteriorment amb camions fins les fabriques, però la que proveïa a la fabrica de Mayor ho feia d’una forma ben curiosa, de fet aquesta pedrera esta físicament situada a la part superior de la muntanya on esta ubicada la fabrica. Un túnel estret comunicava la fabrica amb el fons de la pedrera i el transport es feia per unes vagonetes, estirades per un ruc.

El treball en les fabriques de ciment no era gens agradable i força dur, per les condicions en que es treballava. La pols del ciment castigava molt els pulmons dels treballadors i moltes feines es feien a destall lo qual encarà enduria més la feina. La gent que podia viure de la pagesia evitava en la mesura de lo possible la duresa del ciment.

Fotos Antigues (VII)

En aquestes fotos del 5 de maig de 1912 veiem l’arribada de la comitiva del Rei Alfons XIII, per inaugurar el canal de l’esquerra de l’Ebre i participar en el banquet que es va oferir en l’edifici de l’antiga farinera de Gonzalez.

En la segona foto podem observar la façana de la farinera ornamentada per l’ocasió. Aquest edifici tal com s’explica en l’article “La visitadel Rei Alfons XIII a Tivenys” fou habilitat en dos menjadors (un per la comitiva reial i l’altre per al servei), també es va habilitar un dormitori amb quarto de bany i un despatx per a que el Rei pugues parlar amb el Palau Reial a Madrid.

Fotos Antigues (VI)

Fa poques setmanes a Tivenys s’inaugurava el Centre d’Interpretació de la pesca en madrava, un espai que fa tot el goig i que ajuda a recuperar en imatges el que va representar aquesta practica en les poblacions pròximes a l’Assut.


Avui publico unes fotos que hem semblen espectaculars i que amplien el catàleg d’imatges que ja podem gaudir del centre d’interpretació. Aquestes fotos me les ha fet arribar Gaspar Clavell, aquest senyor va néixer l’any 1951 a la veïna població de Xerta, aleshores son pare era el Notari d’aquesta població, ell avui en dia viu a Bilbao, però com a mostra de no haver perdut el contacte amb l’Ebre i la seva població natal ens ha proporcionat aquestes imatges per a que les gaudim.

Les riuades de l’Ebre.

Introducció.

Hi ha escrits que detallen i destaquen com a riuades importants les dels anys 1488, 1582, 1743, 1766, 1787, 1859, 1866, 1874, 1907, 1937, 1961, 1971, 1982 i 1996. De les que hi ha registres documentats les pitjors han estat les de 1787, 1907 i 1937 (curiosament tots els anys acabats en 7).

La del 9 de novembre de 1982 també hagués pogut ser històrica, si no hagués estat per l’efecte regulador dels pantans de Mequinensa i Ribarroja. Recordo que sobre les cinc del mati el guarda rural (Pepet Rei) ens donava l’avís a casa mons pares que l’aigua havia saltat el canal i estava a punt d’entrar a l’hortet del Pou Nou, ens vàrem aixecar i vàrem anar a salvar tot el que es pugues salvar. Aquell mateix dia tenia que anar a Tortosa a estudiar a l’Institut , cosa impossible, ja que l’aigua havia inundat la carretera a l’altura de la barca i estava tallada.

La del 25 de gener de 1997 (coincidint en un any acabat en 7) també hagués pogut ser catastròfica, però un cop més l’efecte regulador dels pantans ho va evitar, podem dir que amb la seva construcció, teòricament, les grans riuades han passat a la història.

Les riuades mai han estat sobtades, el riu sempre ha avisat abans, l’aigua ha anat pujant de nivell poc a poc fins arribar a l’altura màxima, això i la posició geogràfica de Tivenys, meitat al pla i meitat en pendent, facilitava que la gent del pla com ara el carrer de Tortosa que s’inundava en facilitat, tinguessin temps d’anar cap a les cases situades en un nivell més alt com les del Castell on veïns i familiars els podien acollir, aquesta particularitat de les riuades també servia per a que poguessin rescatar i posar en lloc segur el que tinguessin de valor com ara els aliments que guardaven o els animals que tenien en els corrals de les cases.

La riuada Grossa.

És el nom que rep la riuada del 9 d’octubre de 1787, la més extraordinària de la història, una seguida de pluges causades per un temporal de l’est i sud-est va provocar que l’aigua anés pujant de nivell per arribar a la màxima altura els dies 8 i 9 d’octubre.

Per les dades registrals que tenim hem de suposar que l’altura màxima de l’aigua a Tivenys va sobrepassar els 10 metres d’altura.

Els danys causats per aquesta riuada foren extraordinaris, amb la pèrdua de collites i importants perjudicis a les hortes, però el més lamentable foren les 183 morts que es produïren per tots els pobles de la riba de l’Ebre. Al nostre poble moriren 2 persones i 37 cases es desplomaren.

Tal magnitud de danys va provocar que és demanes ajuda a l’estat, aquesta va venir per part de la condonació de la contribució per quatre anys. Per tant l’estat no donava res però tampoc rebia res dels pobles riberencs. Cal dir que aquesta exempció de pagar el cadastre tenia certa trampa, ja que es va crear una Junta de Socors que tenia que determinar qui podia pagar-lo i qui no, els que ho podien fer, així ho havien de fer i els pagaments anaven directament a ajudar a restablir la situació dels mes afectats

Extracte de la resolució del rei Carles III en la que s’aprova l’exempció del Cadastre:

“Que la Ciudad de Tortosa, y los Pueblos de Amposta, Aldover, Cherta, Tivenys, Benifallet, Ginestar, Miravet, Benisanet, Mora de Ebro, Ascó, Flix, Rivaroya, queden exentos de la Contribución de Catastro por quatro años, con declaración de que aunque esta gracia es absoluta en común, no comprehende a los Vecinos, y hacendados que puedan pagar, para que con los que de estos se exija, se socorra, y fomente a los que por haver sido mas desgraciados necessiten de mayor auxilio, que el del indulto de la contribución para volver a sus respectives faenas”.

La riuada de 1907.

L’octubre de 1907 fou força mogut en quant a pujades i baixades del nivell de l’aigua, fins arribar el dia 21 en que el riu es va començar a desbordar per arribar a la seva cota màxima (9’2 metres) el 23 d’octubre, el cabal fou superior als 23.000 m3/sg. Entre el 21 i el 25 d’octubre el cabal es mantingué per sobre dels 20.000 m3/sg, dada esgarrifosa si tenim en compte que el cabal mitja de l’Ebre és de 500 m3/sg.

Tot i que al poble no consten danys de cases tombades, a l’horta es comptabilitzen fins a 23 cases desplomades. L’escola de nenes es va inundar i no es va poder restablir el seu funcionament fins el 12 de desembre.

En aquesta ocasió, al contrari del 1787, el govern no va eximir als damnificats de pagar la contribució ni cap altre impost, lo qual va acabar de destrossar els pagesos que tenien l’horta vora el riu i que ho havien perdut tot. Desprès de moltes reclamacions l’any 1910 es va descomptar una part de la contribució de les finques que havien quedat inundades en concepte d’indemnització.

La riuada de 1937.

El 29 d’octubre de 1937, quan Espanya estava en plena Guerra Civil, quasi un any i mig abans que el front arribes a l’Ebre, la natura es va desentendre de conflictes bèl•lics i va tornar a ensenyar les seves garres. La inundació va durar una setmana, tres dies de pujada, dos d’estancament i dos de baixada. L’aigua va arribar prop de 9 metres amb un cabal de 20.000 m3/sg.

Aquesta riuada igual que la del 1907 va arribar fins les escales de l’Altar Major de l’església, amb el perjudici afegit que com la Guerra Civil havia esclatat, Tivenys vivia l’època de les col•lectivitzacions i l’església s’utilitzava com a magatzem dels productes agrícoles i per culpa de la riuada es van podrir i en conseqüència es van perdre tots.

Com anècdota d’aquesta catàstrofe, li sentia contar a m’ha mare, que per aquell temps era una nena que vivia al carrer de Tortosa, que l’aigua va arribar a la meitat de les escales de casa seva i els van tenir que treure amb barca, per portar-los a la zona alta del poble, durant els dies que va durar la riuada van estar vivint al Castell.

Per altra banda mon pare contava, com abans de que entres l’aigua a l’hortet del Pou Nou, ell i mon iaio, van collir les patates per a que no es fessin malbé amb la inundació.

En aquesta ocasió no va arribar cap ajut econòmic, la guerra ho evitava, la gent es va tenir que espavilar i refer-se ràpidament, l’arribada del front sols va fer que agreujar la difícil situació deixada per la riuada.

Rajoles commemoratives.

En les parets de moltes cases riberenques, podem trobar encarà rajoles que marquen l’altura que va assolir l’aigua en les riuades de 1907 i 1937. Aquestes rajoles tenen un disseny força senzill en el qual presenten una fletxa que marca l’alçada i unes lletres negres o blaves que representen la data, sobre un fons blanc.

El Diario de Tortosa del 24 de desembre de 1907 en el numero 7.832 publicava el següent:

"Se han puesto á la venta, unos azulejos propios para señalar la altura á la que llegaron las aguas en la última avenida, en los que á más de la inscripción correspondiente, que ocupa la mitad del azulejo, hay dibujada la corriente del agua, en la que aparece la alosa ó saboga, característica de nuestro Ebro.
Tanto el gusto en el colorido, como en la composición del dibujo, lo hacen recomendable á todos cuantos deseen conservar señaladas la altura y fecha de tan memorable acontecimiento".

Bibliografia:

• Història de Tortosa d’Enric Bayerri.
• Exempció de la contribució als pobles afectats per la riuada de l’Ebre de l’any 1787 de Francesc Sabaté i Margalef i Joaquim Nulla i Agula.
• Tesis Doctoral, Lo riu és vida de Montserrat Boquera Margalef.

L’assentament protohistòric de l’Assut (Tivenys, Baix Ebre).

El Dr. Jordi Diloli Fons, professor del Departament d’Història i Història de l’Art de la Universitat Rovira i Virgili, m’ha fet arribar el següent document en el qual ens explica tots els secrets del jaciment arqueològic de l’Assut.

És un honor per aquest bloc que un doctor en història li doni suport i aporti els seus coneixements.

El jaciment arqueològic de l’Assut es troba situat al municipi de Tivenys (Baix Ebre, Tarragona), just a l’extrem meridional de l’estret de Barrufemes, congost que configuren la serra de Cardó i les alineacions més septentrionals dels Ports de Tortosa- Besseit –serres d’Àguiles i Vallplana-, ocupant l’extrem superior i la vessant sud / sudoest d’un turó que domina l’ampla terrassa fluvial que s’estén en aquest punt del marge esquerre del riu Ebre.

L’àrea arqueològica, d’uns 3500 m2, es veu delimitada de forma natural per la pròpia orografia d’aquest tossal, que descendeix abruptament pel nord i per l’oest, restant separat del turó veí pel Ligallo de l’Assut, camí ramader que uneix les àrees de pastura de vora el riu amb les serres de l’interior –Cardó i Boix-, derivant des d’allí al mar. L’accés més fàcil a l’àrea ocupada el trobem a la vessant sud, on el turó davalla suaument cap a les planes al•luvials que conformen la riba esquerra del riu Ebre, o a l’est, punt més alt del turó on l’activitat antròpica delimita l’àrea habitada separant-la de l’exterior mitjançant un tancament, essent aquest el punt on se situen les principals estructures defensives del poblat ibèric.

La identificació de l’assentament protohistòric de l’Assut es va efectuar l’any 1988, en el transcurs d’unes prospeccions inscrites en el marc d’un projecte destinat a establir una síntesi sobre el poblament del Bronze Final i del Període Ibèric al curs inferior de l’Ebre, impulsat des de la Universitat de Barcelona i el Servei d’Arqueologia de la diputació de Castelló (Mascort, Sanmartí, Santacana, 1990), si bé ja era conegut al municipi de Tivenys, com un punt d’hàbitat antic.

L’any 2000, un equip d’investigació de la Universitat Rovira i Virgili, després d’efectuar una visita a la zona, va decidir intervenir a l’assentament com a part del treball de camp que s’incloïa al projecte de recerca que estava portant a terme sobre els models d’ocupació i l’evolució del poblament durant la Protohistòria al curs inferior de l’Ebre. Es van iniciar així les excavacions arqueològiques al jaciment de l’Assut, de caire anual, amb la intencionalitat de delimitar l’àrea ocupada, definir l’urbanisme del poblat, especialment el relacionat amb les estructures defensives i clarificar la seqüència ocupacional del mateix.

El jaciment de l’Assut exemplifica al curs inferior de l’Ebre el que és l’ocupació continuada d’un paratge determinat. Si bé les dades referents als primers moments del jaciment són encara força incertes, doncs es basen sobre tot en la presència de determinats ítems ceràmics datables durant el segle VII anE i d’un parell d’estructures arquitectòniques, a partir del segle VI anE l’activitat constructiva és ininterrompuda, amb diverses remodelacions urbanístiques del sistema defensiu o de l’àrea habitada, de les quals les més importants son la que es produirà a mitjans del segle V a.n.E., moment en que s’estructurarà l’urbanisme bàsic del poblat, que perdurarà fins al seu abandonament, i que coincidirà amb la fundació de la major part de nuclis del territori i de l’organització d’aquest segons unes noves directrius emmarcades en la cultura ibèrica i una nova reordenació urbana durant el segle III anE., possiblement coincident amb la implicació d’aquest territori en un conflicte internacional que sacsejarà el Mediterrani Occidental: la Segona Guerra Púnica.

En base a les dades proporcionades per les intervencions efectuades fins ara a l’indret, tant de tipus material com urbanístiques i/o arquitectòniques, s’ha establert una periodització en fases que abasta des del segle VII anE fins a finals del segle II anE. En un treball anterior, establíem aquesta partició en tres fases, Assut 1 (segle VI a 450 anE), Assut 2 (450-175/150 anE) i Assut 3 (175/150-100 anE) (Diloli, Bea, 2005), si bé amb les dades actuals el pas d’Assut 2 a Assut 3 caldria retardar-lo lleugerament, situant-lo entre el 200-175 anE. Així mateix, plantejàvem en aquest estudi la possibilitat que existís una ocupació anterior, datable dins de la Primera Edat del Ferro, sobre tot a partir de la presència d’alguns fragments d’àmfora fenícia, tots ells informes, però pertanyents a produccions del Cercle de l’Estret, possiblement de l’àrea de Màlaga, emmarcables dins de la forma T-10.1.2.1/VR-1. Amb les dades actualitzades, s’ha confirmat la presència d’aquests materials i la seva associació amb algunes estructures construïdes directament sobre els conglomerats quaternaris que formen la base geològica del tossal i sense cap relació amb els murs posteriors. De la mateixa forma, els avanços en el coneixement del conjunt ocupacional ens han permès perfilar encara millor aquella periodització de forma que a la classificació publicada l’any 2005 s’ha d’afegir una nova fase, Assut 0, que s’esdevindria entre mitjans segle VII anE i mitjans segle VI anE, marcant l’inici de l’ús d’aquest espai com a lloc d’hàbitat estable.

A partir d’inicis del segle VI a.n.E. sembla que hi haurà un abandonament de l’establiment anterior i un replanteig en base a un patró urbanístic nou, edificant-se una gran torre circular (T3) al punt més alt del tossal, aïllada, que es convertirà en el principi del sistema defensiu del segle V a.n.E. La construcció de la torre, datada a través de anàlisis radiocarbònics i la presència de determinats ítems ceràmics s’estableix, com hem dit, durant el primer quart del segle VI anE, i la seva existència com un element isolat no superarà mitjans del segle V a.n.E. (Diloli, Bea, 2005), definirà la fase Assut 1.

La següent fase, Assut 2, serà el període de màxim desenvolupament de les formes urbanístiques a l’assentament. La nova planificació s’estructurarà entorn del 450 anE segons dues grans variables, la geomorfologia del tossal i la construcció d’un sistema defensiu que, com és habitual als assentament ibèrics, primarà la defensa dels llocs de més fàcil accés. És així que el plantejament constructiu es basa en la construcció d’un gran complex defensiu al punt més elevat del tossal, a partir de la torre circular bastida durant la fase anterior, incorporant-s’hi tot el nou sistema arquitectònic basat en la superposició de murs concèntrics que formen una primera plataforma fortificada (P1) que engloba la torre T3, reforçant el seu perímetre. Sobre aquesta plataforma, respectant T3, s’aixequen la resta d’elements defensius, un segon bloc de murs concèntrics, recolzat a la plataforma P1, que deixen entre ells un espai de circulació que recorre longitudinalment el sistema defensiu, amb una porta al costat nord-occidental que permet l’accés des del poblat al sistema defensiu a partir d’unes escales, i possiblement una comunicació, no localitzada, amb la torre T3. es tractaria d’un pas de ronda o camí protegit que comunicaria tota la fortificació.

A partir d’aquestes construccions s’ordena l’espai habitacional, que ocupa, com hem senyalat anteriorment, el cim i la vessant sud/sud-est del tossal. Fins ara s’ha localitzat un carrer que defineix un barri de vivendes a l’extrem nord (BN), just a sobre del ligallo de l’Assut, les quals delimiten el poblat a través de la paret posterior, que es veu reforçada en alguns punts per funcionar com a mur defensiu o de tancament.

Aquesta fase, que es pot dividir en dues etapes a partir de certes remodelacions urbanístiques i la presència i/o absència de determinats materials ceràmics associats a elles, donarà pas a inicis del segle II anE a una nova etapa, Assut 3, en que hi haurà tot un seguit de modificacions arquitectòniques tant al sistema defensiu com a la zona d’hàbitat. En el cas de les defenses, hi haurà una destrucció sobtada i molt violenta de la torre T3, possiblement la casa del cabdill del poblat, on es produirà un incendi i un ensorrament de l’estructura, sense que es faci res per recuperar aquest espai. Actualment s’identifica aquesta destrucció en el marc de l’avanç de la conquesta romana del nordest peninsular, associant-la a la Segona Guerra Púnica o a les repressions catonianes, que haurien reprimit als ibers de l’Assut a través de la destrucció d’un espai simbòlic com seria la residència de cap del poblat, si no la seva pròpia i la dels seus familiars.

Possiblement associat a aquest esdeveniment es reomplirà el passadís interior de la muralla, impedint la circulació, restant únicament un àmbit obert a l’extrem nord del sistema defensiu, on hi havia la porta que permetia l’accés des del poblat al mateix, que ara es tapia des de fora amb un nou pany de murada. Al barri nord la modificació de l’espai urbanitzat suprimeix el carrer de l’època anterior, que es veu ocupat per vivendes, que superaran amb escreix el tamany de les cases de la fase 2.

A partir de finals del segle II anE sembla que l’assentament s’abandonarà pacíficament, com ho denota l’escassetat de material arqueològic recuperat. Si més no, el final de l’ocupació a l’indret és confusa, doncs no hi ha materials ceràmics que datin aquest abandó de manera precisa, si bé s’han localitzat en nivells superficials fragments d’àmfora itàlica entre els quals cal destacar una vora de Dressel 1B, datada al segle I a.n.E. Aquest procés d’abandonament ha de respondre, com hem dit, als nous plantejament organitzatius relacionats amb l’ocupació romana d’aquest territori, que obligarà de grau o per força a la població ibèrica a renunciar al seu mode de vida per adaptar-se a una nova planificació política, econòmica i social.

És així que el poblat de l’Assut s’ocuparà, en diferents fases, entre els segles VII i II anE, essent la torre T3, bastida durant el segle VI anE i destruïda per un violent incendi provocat a finals del segle III anE., l’únic element arquitectònic que participarà de pràcticament totes elles.

L’assut (III). Construcció del canal de l'esquerra.

La llei de 15 d’abril de 1906 autoritzava al Ministeri de Foment l'adjudicació mitjançant subhasta pública la concessió d’obres de reg al riu Ebre. Al plec de condicions, facultatives, econòmiques i generals, sota les quals es treien a subhasta les obres esmentades, s'establia a l'article 1º: “...las obras de la margen derecha están construidas, y el concesionario, solo podrá explotarlas en el plazo que falta hasta completar 99 años a partir del 5 de julio de 1867. las obras de la margen izquierda se conceden por un plazo de 99 años, a partir de la fecha de adjudicación definitiva. Pero si el concesionario fuese una asociación de propietarios o comunidad de regantes legalmente constituidos, las obras del canal de la izquierda se conceden a perpetuidad...”.

La perpetuïtat, a més de les millores econòmiques en les subvencions per part de l’Estat va ser sens dubte un esperó suficient per tal que els nostres avantpassats es constituïssin en Comunitat de Regants i en Sindicat Agrícola, per així poder acudir a la subhasta de les obres de reg. Les ordenances i reglaments de la nova Comunitat foren aprovades per Reial Ordre el 9 d’octubre de 1907.

L'objectiu inicial era regar les 12.691 hectàrees compreses al plànol general aprovat de les terres que podien rebre el reg, la Comunitat va obtenir una concessió de 19m3/s.

Per tal de finançar el projecte, es va negociar un conveni, que es va materialitzar en data 5 de febrer de 1907 amb la “Real Compañia de Canalizaciones y Riegos”. Aquesta Companyia havia nascut l’any 1881 davant la precària situació econòmica que travessava la “Real Compañia de Canalización del Ebro”, companyia constituïda amb capital francès, espanyol, belga i anglès, amb l’objectiu d’impulsar la construcció del canal de navegació entre Amposta i Sant Carles de la Ràpita.

En aquest conveni s’especificava que la “Real Compañia” aportaria els fons necessaris per construir les obres del canal del marge esquerre, que foren 17 milions de pessetes. Com a garantia, la Comunitat va lliurar 340.000 bons hipotecaris amb un valor de 50 pessetes cadascun. La “Real Compañia” obtenia a canvi, el benefici de poder explotar el canal mentre el deute esmentat no fos cancel·lat, cosa que va succeir l’any 1967, quan la Comunitat va acabar de liquidar el deute i el canal de l’esquerre va a passar a ser de plena propietat

El canal de l’esquerra fou inaugurat el 5 de maig de l’any 1912 pel rei Alfons XIII, en l’actualitat el canal te una longitud de 50km porta un cabal de 22m3/s i rega 55.000 jornals d’horta i arrossars.

A la dècada dels 80, el canal va ser revestit evitant així, els problemes de rebentades i filtracions que tenia.

L’assut (II). Les primeres sèquies de reg.

Tot i que, com dèiem en el capítol anterior, l’assut estava acabada l’any 1444 i que es podia regar un tram fins a Tivenys, l’objectiu principal de l’obra encarà no s’havia complit, per això l’any 1445 es prenen mesures per finançar les sèquies de reg. El gran problema en que es trobaven els promotors de l’obra eren les riuades que s’emportaven l’obra per davant de forma bastant sovint, lo qual no feia més que entorpí i encarí el projecte, aquesta frustració constant marca aquest segon capítol.

L’any 1446 el Consell de la Ciutat de Tortosa encarrega al mestre Bartomeu de l’Almolda dirigir unes obres de modificació dels jaços de l’assut. Més tard l’any 1449 els mestres Antoni Alcanyiç i Joan de Xulbi, tornen a anivellar les sèquies per poder tirar endavant l’obra.

El 24 de maig de 1452 s'iniciaren a l'assut els treballs d'una primera sèquia a la banda de Tivenys, dirigits pel mestre Joan March. De fet aquest mestre s’havia compromès un any abans amb el Consell de la Ciutat de Tortosa a fer la sèquia en tres anys, amb el lliurament d’una fase de l’obra cada any, el primer any tenia que arribar a La Rojal, el segon fins a Bítem i el tercer fins a Tortosa.

L’any 1454, el pacte amb Joan March no s’havia complit i es fa càrrec de les obres el cardenal Ot de Montcada el qual manifesta en un escrit: “a tot son càrrech e despeses fer la dita cèquia de Tiveing, del principi de aquella tro a la vall de na Jardina, per haver speriència de la ayuga, e ell se hauria aquells mestres que ben vist li seria. E los hereters dejús nomenats prometeren pagar al dit senyor bisbe redelme de llurs heretats que cauran en lo dit regadiu”. Podem veure que les pretensions baixen i aquí en ves de parlar de La Rojal es parla de la Vall Jardina. Aquests treballs es van paralitzar, a la seva mort el 1473.

Les obres es van reprendre el 1477 quan el seu successor Alfons d'Aragó, va aconseguir 9.000 sous per a tres anys, i va encarregar el projecte al mestre Ochoa de Bermeo.

L'any 1540, quan el rei Carles I i V d'Alemanya va estar a la zona va encarregà a Domènech Cohí continuar l'obra, i s'hi va treballar fins l'any 1545. L’any 1553 hi va haver un nou encàrrec que durà fins al 1557 en que va morir el mestre d’obres.

El 1624 es va treballar en un projecte per construir dues sèquies, una a l’esquerra i l’altra a la dreta, sortint de Tivenys i Xerta respectivament, fins a Amposta. Les obres duren fina al 1632.

El 1748 va haver-hi diversos projectes de construir canals, dels que hem de destacar que és el que es pot considerar com a primer estudi detallat i d’envergadura sobre els regs al delta,(reflexat als plànols del religiós carmelita fra Damián de los Apostoles) de l’assut surten dos canals un per la dreta i l’altre per l’esquerra (no es parla per res de navegació).

A finals del segle XVIII el port dels Alfacs va ser habilitat pel comerç amb Amèrica. Això engegà el projecte de construcció d’un canal de navegació entre Amposta i La Ràpita per facilitar la sortida al mar dels productes de la conca de l’Ebre, el qual provoca que el 1768 recomencen molt més seriosament la gestió i els estudis de la construcció dels canals, que a més a més de servir per regar també havien de ser navegables. El canal de la dreta partint de Xerta havia d’arribar al port dels alfacs, salvant així, les barreres al•luvials de la desembocadura. El projecte incloïa aixecar i ampliar l’assut, i la construcció de dues sèquies menors una a cada part del delta, derivades de la principal.

Es posa l’esperança de poder convertir en fèrtils les ermes terres del delta. que en aquella època havia evolucionat com podem veure en en mapa de Miguel Marín de 1749.

La idea serviria de base per a la construcció del canal de navegació que partint d’Amposta arribaria al port dels Alfacs.

El 1770 El ministre Floridablanca, ordena emprendre les obres del canal de Carles III (1er. Canal de Navegació) d’Amposta als alfacs, destinat única i exclusivament a la navegació, amb l’objectiu de trobar una sortida artificial al riu, i menys perillosa que la natural.

A l’any 1776 la guerra del francès i les guerres Carlines provoquen que les obres es paralitzen. El 1780 s’acaba el canal de Carles III, i alguns cultivadors del delta sol•liciten les terres al costat del canal de navegació, per aprofitar-ne el reg, petició que Carles III va atendre, amb el desig d’atraure pobladors. A partir d’aquí el canal funciona plenament, i en circulaven els vaixell, fins que al llarg dels anys i degut al tipus de traçat i anivellació de la llera respecte el riu i l’abadia dels Alfacs, es va anar segant degut a les avingudes del riu, es van projectar rescloses per a solucionar el problema, però al final era tant costós que es va abandonar per complert, cap al 1816 ja no estava en servei.

A l’any 1847 sota la direcció del enginyers francesos Jop i Paul Leferme, comencen seriosament els estudis de canalització i navegació de l’Ebre, des de Saragossa fins al mar. Els varen continuar altres enginyers, donant-se per acabats el 1849. El francès Isidoro Pourced, obté la concessió provisional de les obres, el 1851 la reina Isabel II li atorga la concessió definitiva per fer les obres de canalització del riu des de Saragossa al mar i d’un canal des d’Amposta fins als Alfacs.

Fins aquí l’historia comuna de l’assut respecte als dos canals de regadiu; el de l’esquerra i el de la dreta, a partir d’aquest moment s’estudiaran en detall l’evolució històrica del canal de l’esquerra que és el que influencia directament a Tivenys.

L’assut (I). Construcció

La mil·lenària història de l’assut, s’insereix amb la permanent lluita dels riberencs per aprofitar i dominar les aigües del cabalós riu Ebre, en quatre aspectes fonamentals: agricultura, navegació, pesca i usos industrials. La seva història i evolució estan directament lligades a la de Tivenys i del propi Delta. Per això aquí començo una nova sèrie d’escrits relacionats amb aquest indret declarat com a bé cultural d’interès nacional en la categoria de monument històric per la Comissió de Govern d’assumptes Culturals i Educatius el 12 de Març de 2002.

En el moment de construcció del primer assut , el Delta tal com el coneixem avui no existia, en la imatge podem veure la configuració del Delta al segle X, segons les dades aportades per un geògraf àrab hem sabut que al segle XII els terrenys deltaics penetraven alguns quilòmetres mar endins . En aquella època eren terres inhòspites i deshabitades, per tant és de suposar que la preocupació dels nostres avantpassats per construir l’assut fos la de regar les terres dels pobles riberencs dependents de la recent conquerida Tortosa per part de Ramon Berenguer IV el 1148.

Les primeres noticies que es tenen de la intenció de construir unes sèquies per tal de regar tota l’horta que va de Tivenys fins a Tortosa les trobem l’any 1347, en que es sol·licita al mestre de treure aigua Pere Ros que faci un estudi per fer l’obra a l’altura de Coll de Som, el mestre Ros va concloure que el projecte no era factible i el projecte va quedar abandonat.

El pròxim pas per tornar a encetar el projecte ha d’esperar gairebé trenta anys, és al 1373 en que es fa acudir a la zona mestres anivelladors de València i Lleida, Pere Torà i Pere Ferran, tots dos conclouen que el projecte és factible, prèvia construcció d’un assut, la diferència entre ells és que mentre Pere Ferran en proposava la construcció a l’altura de la Rojal, Pere Torà proposava Coll de Som.

Sembla que el que va agradar als mandataris de l’època fou la proposta de Pere Torà ja que l’any 1381 es varen començar a fer obres per la construcció d’una sèquia que naixia on avui comença el canal de l’esquerra de l’Ebre. Aquestes obres agafaren un impuls més gran l’any 1385 en que el govern tortosí fa acudir de nou a la zona a Pere Torà i un mestre anivellador de Montsó, Guillem Toralles, tots dos compten amb l’ajut de mestres anivelladors de les nostres terres especialment d’Andreu Tranxer.

El 18 de juliol de 1386 el rei Pere el Cerimoniós va concedir llicència als ciutadans de Tortosa perquè poguessin construir a l’Ebre tanques, conduccions i assuts per a captar i usar l’aigua del riu amb la finalitat de regar i de moure molins.

La construcció de l’Assut va començar l'any 1402 per iniciativa del bisbe de Tortosa Pedro de Luna i Albornoz; i sota la direcció de l'àrab Muzà Alamí. La intenció continuava sent la de construir una obra que permetés regar les terres que hi havia de Tivenys fins Tortosa.
Quan el bisbe fou traslladat a Solsona l'any 1420 les obres s'aturaren, i no es van reprendre fins el 20 de maig de 1441, quan el bisbe de Tortosa Ot de Montcada i de Luna en va ordenar l'anivellament i la construcció de dues barcasses per tal de traginar la pedra que calia per construir l'assut, foren moltes les persones que s’oferiren a treballar gratuïtament en les obres de construcció de l’Assut, ja que la consideraven un obra cabdal per al desenvolupament del territori.

El projecte de 1441, molt més sòlid que projectes anteriors, pretenia la construcció d’un assut, una pesquera i dues sèquies, una a cada banda de riu. Per aquest motiu els mestres Domingo Xies, Antoni Alcanyiç i Bernat Gual van anar a inspeccionar obres similars com els assuts d’Escatró i de Casp, a més a més es va sol·licitar la presencia de mestres de fora com Domingo Estanosa i Arnau de Luna, tots aquests mestres junt amb el picapedrer Guillem Pelliça (un dels voluntaris més importants en la construcció de l’assut) anivellaren l’obra durant la Setmana Santa de 1441.

El 25 de setembre de 1442 ja s’havia construït a la riba de Tivenys un port per tal de facilitar la navegació fluvial entre Tivenys i Saragossa. El mateix any acudi a revisar l’obra i donar-li el vist-i-plau un altre mestre d’anivellament d’aigües molt important de l’època el veí de Xàtiva Bartomeu Casanova.

El 15 de febrer de 1443, en ocasió de les Corts de Tortosa es trobava en aquesta ciutat la reina Maria, esposa d'Alfons V el Magnànim, aquesta a precs del cardenal Montcada concedí els privilegis de poder fer sèquies, assuts, pesqueres, un port i molins a l’Ebre, a l’altura de Tivenys, també dona permís per poder cobrar impostos per sufragar les obres. Per petició de la reina, fou enviat a la zona l'anivellador Pedro Viecchio, que era a València, per tal de dictaminar sobre el nivell d'una obra tan peculiar, com que el dictamen fou correcte, les obres s'intensificaren i el 1444 la presa va ser conclosa, tot i que faltava la construcció dels canals, que era la idea base del projecte, hi havia una sèquia que arribava prop de Tivenys d’on no va passar fins al segle XVI, malgrat les ganes del poble.

Per realitzar aquest treball han estat de gran ajut les obres de Jacobo Vidal i Carreras Candí.

La visita del Rei Alfons XIII a Tivenys.

El 13 d’abril de l’any 1912, la casa reial anunciava la visita del Rei Alfons XIII a les Terres de l’Ebre i més concretament a Tivenys per tal d’inaugurar el canal de l’esquerra de l’Ebre. Ben aviat va sortir publicada l’agenda d’actes que se li va preparar al rei per al dia 5 de maig data estipulada per la visita reial, en aquesta agenda figurava que el Rei i tot el seu seguici dinarien a Tivenys, concretament a l’antic edifici de la farinera González, que en aquell moment era la casa de maquines del canal.

En aquest edifici es van habilitar dos menjadors un de principal per dinar el Rei i el seu seguici i un altre per tal d’oferir el dinar al servei que acompanyava el Rei. També es van habilitar diverses habitacions amb tots els luxes, concretament un dormitori amb quarto de bany i un despatx per a que Alfons XIII el pugues utilitzar com a locutori per poder parlar per telèfon amb el Palau Reial de Madrid. Els mobles de les habitacions foren cedits per la casa Reig de Barcelona. Les parets foren guarnides de quadres dels pintors Meifrén, Casas, Riquer, Rusiñol, Vilumara, Alarma i Navarro. La façana de la farinera fou decorada amb dotze marquesines daurades i penjants de passamaneria. Es van construir dos escales exteriors a la part de la façana que dona el riu per tal que el seguici reial pugues accedir als menjadors. El passeig que dur fins l’Assut també fou engalanat. El director de la part constructiva fou l’arquitecte Ignasi Romanyà i els autors del guarniment i de la decoració foren els Srs. Moragas i Alarma.

Va ser llavores també quan es va construir la carretera entre Tivenys i l’Assut per tal que el Rei i pogués arribar amb el cotxe que li va prepara la Companyia del Canal, es tractava d’un Panart de 40 HP, el conductor fou el Sr. Compte, representant de la casa Panart a Catalunya, el recorregut entre Tortosa i l’Assut els va costa 12 minuts. També es va preparar una barca engalanada amb un pendó reial, propietat de Joaquim Pinyol que fou el pilot i va ser utilitzada per tal de portar al Rei al marge dret de l’Ebre i pogués visitar l’enclusa del canal de la dreta de l’Ebre.

Un altre factor important fou el de la seguretat el dia 3 de maig varen arribar a Tivenys quaranta Guardia Civils de cavalleria i la banda d’Almansa per tal de fer els honors a Alfons XIII en el moment de la inauguració. Però de bastants dies abans s’havien desplaçat a la comarca nombrosos inspectors de policia de Madrid, València i Barcelona.

El dia 5 de maig, va començar de bon mati per al Rei, ja que el tren amb el que viatjava va parar en totes les estacions des de Tarragona fins l’Aldea , fent-li els honors totes les poblacions on parava, un cop a l’Aldea va agafar un cotxe fins a Amposta on va inaugura les obres de regadiu del delta i va oir una missa de campanya, desprès va tornar ha agafar el tren fins Tortosa ciutat en que arribava el tren a les onze del mati, un cop a Tortosa va visitar la catedral i l’ajuntament i tot seguit es va desplaçar cap a Tivenys amb cotxe per tal d’inaugurar el canal de l’esquerra i d’assistir al dinar que se li va oferir. El dinar fou servit pel Sr. Siboni, que era el propietari del restaurant de l’estació i que anys més tard regentaria el famós Hotel Siboni de Tortosa, el propi Sr. Siboni va escollir el personal que el va ajudar en el servei del dinar, els millors cuiners de la comarca. Desprès del dinar el seguici reial es va desplaça fins Roquetes on va visitar l’Observatori i a les set i mitja de la tarda agafava de nou el tren cap a Barcelona, finalitzant així la seva visita a les nostres terres.

L’alcalde de Tivenys era Josep Pinyol Pino el qual havia estat elegit al gener d’aquell mateix any, li sentia contar a m’ha mare que ella també ho havia sentit contar que en el moment del dinar, la taula estava servida amb uns vols d’aigua que tenien que servir per rentar-se les mans els invitats, l’alcalde de Tivenys baix un impuls d’ignorància va veure d’aquests vols, lo qual va aixecar el xiuxiueig dels invitats i el Rei per tal de que l’alcalde no es sentis incòmode va agafar el seu vol i va veure l’aigua que hi havia, forçant així a la resta d’invitats a imitar la seva acció.

El dia 6 de maig la gent del poble va anar fins l’Assut per veure les obres que s’havien fet a la fabrica de farina i van aprofitar per menjar-se les restes del fabulós banquet ofert pel Sr. Siboni.

La família reial va deure de quedar satisfeta de la visita perquè pocs mesos desprès, l’11 de juliol va venir la Infanta Isabel, va visitar l’Assut acompanyada per la seva dama d’honor senyoreta Beltràn de Lis i els Srs. Coello i Romañà en representació de la Companyia del Canal i l’alcalde de Tivenys, igual que el seu pare també va navegar per l’Assut amb barca per tal de poder visitar l’enclusa del canal de la dreta i va aprofitar la infraestructura de comunicacions que es va crear per la visita del Rei per tal de poder parlar amb el Palau Reial de Madrid per telèfon.

González vs. Tivenys.

Carlos Marqués m’ha fet arribar una sentencia del “Consejo de Estado” de l’any 1862, la qual resol una disputa entre el Governador de Tarragona i la Sala segona de l’Audiència de Barcelona, en la qual podem llegir que el Governador donava suport a les accions de l’Alcalde de Tivenys davant els abusos que el propietari de la fabrica de farina de l’Assut feia amb l’aigua de reg. Penso que és un cas que guarda certes semblances amb el que actualment passa amb la hidroelèctrica de Xerta, que quan posen a funciona totes les turbines per absorbir l’aigua, els pous de l’horta de dalt s’assequen. No entenc de lleis però penso que aquesta sentencia crea una jurisprudència favorable als regants de l’horta de dalt, que es podria aplicar a la situació actual.

El cas és que l’Ajuntament de Tortosa era el propietari del molí de farina de l’Assut, el qual rebia la força de l’aigua de l’Ebre, tenint al costat una parada d’estaques i malesa per on saltava l’aigua sobrant. El 17 de novembre de 1843, l’Ajuntament de Tortosa va donar permís a canvi d’un preu,a diferents propietaris de l’horta de dalt, per tal de que aquestos poguessin construir una roda hidràulica al costat del molí per tal de poder regar les seves terres amb l’aigua sobrant. En aquest contracte hi havia una particularitat que anul·lava la concessió de l’aigua, era que si Tortosa o el comú dels veïns tiraven endavant el projecte del canal o bé la caiguda de l’aigua es tenia que aprofita per un bé comú l’acord quedava sense efecte.

El 15 de febrer de 1844 l’Ajuntament de Tivenys en representació de les terres comunes i 39 veïns de Tivenys es van reunir per tal de nombrar apoderats per poder signar l’escriptura de la roda hidràulica. El mateix dia es van establir les normes d’ús d’aquesta roda per tal d’evitar-ne disputes, en aquestes normes es marcaven coses com el manteniment de la màquina, les preferències de reg, i també s’establia que els que tenien terra a l’horta de dalt i no formaven part de la societat en el moment de fer l’escriptura, si mai volien tenir dret a reg haurien d’atendre a determinats pactes en avantatges per la societat. També clarificava que si cap soci comprava una terra que en el moment de l’escriptura estava exclosa del reg, també tindria que atendre ha aquests pactes.

L’any 1855 en motiu de la construcció del canal de la dreta de l’Ebre (canal de Xerta a Amposta) en que l’Assut va tenir de ser reparada i reformada, la “Real Compañia de Canalización” va derruir el molí fariner per tal de poder extreure pedra d’una pedrera del seu costat.

El primer de maig de 1855 Mariano González compra el molí a l’Ajuntament de Tortosa, estant el molí derruït tal com podem llegir en l’escriptura de compra: “un molino derruido procedente de los propios de la ciudad de Tortosa, sito en el término de Tivenys, a la margen izquierda del rio Ebro; tiene existentes dos piedras de moler que se hallan en buen estado, incluso el derecho de servicio de aguas del azud; linda con dicho rio y con tierras del común de vecinos de Tivenys, y su cabida superficial en palmos catalanes es de 3.240, correspondientes a 122 metros y 21 centímetros”.

Mariano González va reconstruir el molí i va desviar novament l’aigua de reg cap el seu molí, lo qual va provocar que el dia 17 de juliol de 1860, l’Alcalde de Tivenys li demanes que tornes l’aigua al seu curs anterior, González es va negar, responen que l’Ajuntament de Tivenys no tenia cap jurisprudència sobre el tema, ja que era un acord privat entre l’Ajuntament de Tortosa i la societat de la roda hidràulica, i que ell en la compra del molí, heretava els drets de l’Ajuntament de Tortosa.

El tema es va quedar parat fins el 2 d’octubre del mateix any, en que la junta directiva de la societat de la roda hidràulica, van denunciar davant l’Alcalde de Tivenys, que González amb l’objectiu d’impedir el reg als veïns de l’horta de dalt, havia construït una parada amb fusta i rames que s’aixecava a una altura molt per damunt de l’original, d’aquesta manera tota l’aigua anava cap el molí i no n’entrava gens a la roda hidràulica. L’Alcalde va ordenar a González que tragues la parada donant-li un plaç de 6 hores per fer-ho o s’enencarregaria l’Ajuntament de treure-la.

González va tornar a argumentar que era una qüestió entre particulars i que l’Ajuntament no tenia cap dret en intervenir-hi, per lo qual l’Alcalde va ordenar destruir la parada i en va informar al Governador de la província. Al mateix temps la junta directiva de la societat de la roda hidràulica, va informar al Governador provincial que González havia realitzat construccions fora del terreny que li marcava l’escriptura de compra. El Governador va resoldre que l’Alcalde tenia raó amb l’ordre de destrucció de la parada i així li va notificar el 20 d’octubre.

El tal González que com haureu pogut veure era un “xulo” capaç de desafiar tot un poble i que es creia que amb diners ho podia comprar tot, va acudir al jutjat de Primera Instancia de Tortosa el 21 de novembre de 1860, presentant una denuncia contra l’Alcalde de Tivenys, i sense audiència prèvia d’aquest, va manifestar que:

1. Que se hallaba en posesión anteriormente al día 5 de Octubre del propio año de la empalizada de que se ha hecho mérito.
2. Que la empalizada se hallaba en el mismo sitio y sin más elevación que tenía desde antiguo, especialmente en 1843.
3. Que el día 5 de Octubre de 1860 lo hizo destruir el Alcalde de Tivenys.
4. Que el Alcalde hizo descerrajar el mismo día la puerta de una casita o cueva cerrada que poseía González a la inmediación del molíno.
5. Y que la casita servía de morada a los que allí existen y para colocar algunos arreos.

El jutge sense demanar declaració a l’Alcalde, el va condemnar a restituir tots els bens a González i el 29 de novembre l’agutzil del poble li va donar possessió de la nova caseta i va començar la reconstrucció de la parada.

El 7 de desembre el jutge notificava a les parts que havia admès a tràmit l’apel·lació de l’Alcalde. Al mateix temps (9 de gener de 1861) el Governador li notificava al jutge que ell havia donat el vist-i-plau a l’actuació de l’Alcalde i li demanava que s’inhibís del cas. El jutge li va contestar que el cas estava a l’Audiència Territorial i que es dirigís a ella, així ho va fer el Governador en data de 16 de març de 1861.

El 29 d’abril els representants de la societat de regants, acudeixen de nou al governador per denunciar l’actuació de González que continua elevant la parada a una altura tant descomunal que la roda hidràulica es com si no existís, també li posen de manifest la corresponent pèrdua de la collita de les seves terres i li demanen que faci parar a González la construcció de la parada. El Governador havent escoltat els representants de la societat de reg i avalant-se en una Reial Ordre del 5 d’abril de 1859 en la que es prohibeix qualsevol construcció per aprofitar les aigües d’un riu, li dona ordre a l’Alcalde de Tivenys que procedeixi a enderrocar la parada i qualsevol obstacle que impedís la circulació de l’aigua per la sèquia de reg. En aquell moment hi havia hagut un canvi en l’alcaldia, i el nou Alcalde compleix l’ordre del Governador i així li ho notifica en data de 28 de maig.

González, torna a acudir al Jutjat de Tortosa per tal de denunciar a l’Alcalde de Tivenys en els mateixos termes de la primera denuncia i també sense audiència prèvia a l’Alcalde, el jutge, en data de 18 de juny, pren la mateixa decisió que la vegada anterior, que l’Ajuntament reconstrueixi la parada, però en aquesta ocasió l’Ajuntament si nega i així ho fa constar González al jutjat dient que el Tinent d’Alcalde s’ha oposat a la reconstrucció.

L’Ajuntament posa el cas en coneixement del Governador, el qual el dia 22 de juny es dirigeix al jutjat per ordenar que no contrareste les seves ordenances i recordar-li que li ha demanat la inhibició en el cas. També l’hi indica que González a reconstruït la parada en contra de la ordre donada pel propi Governador. El jutge respon ha aquest requeriment del Governador dirigint-lo a l’Audiència de Barcelona, que és on s’estudien les apel·lacions presentades per l’Alcalde.
La Sala segona de l’Audiència de Barcelona va sentencia en data de 2 de juliol que la qüestió entre González i la societat de reg, era de caràcter privat i per tant l’administració no si podia posar, també en data de 12 d’agost sentencien que els dos casos presentats per González s’han de considerar com un sol cas i li manen al jutge de primera instancia de Tortosa que comuniqui a l’Audiència de Barcelona qualsevol acte de l’administració contrari a l’ordre judicial.

El Governador no estant d’acord amb el dictamen de l’Audiència de Barcelona porta el cas al “Consejo de Estado” el qual avalant-se en 8 Reials Ordres diferents (22 de novembre de 1836, 20 de juliol de 1839, 14 de març de 1846, 5 d’abril de 1859, 29 d’abril de 1860, 28 de febrer de 1861, 8 de maig de 1839 i 31 de maig de 1855) dona la raó a l’actuació de l’Alcalde de Tivenys i del Governador, ja que aquestes Reials Ordres deixen clar que els alcaldes i governadors tenien la potestat de cuidar l’observança de les ordenances de l’aigua per a regs, que qualsevol obra que impliques el benefici de l’aigua d’un riu necessitava l’autorització Reial, que els governadors tenien la possibilitat de donar permisos o negar-los en la reparació i reconstrucció de preses antigues, sempre que l’obra se limites a la simple recomposició de l’existent i no alteres el curs natural de l’aigua.

D’aquesta manera el 27 de març de 1862, el llavors ministre de governació José de Posada Herrera, signava la sentencia a favor de l’Ajuntament de Tivenys i de la societat de regants de la roda hidràulica.