González vs. Tivenys.

Carlos Marqués m’ha fet arribar una sentencia del “Consejo de Estado” de l’any 1862, la qual resol una disputa entre el Governador de Tarragona i la Sala segona de l’Audiència de Barcelona, en la qual podem llegir que el Governador donava suport a les accions de l’Alcalde de Tivenys davant els abusos que el propietari de la fabrica de farina de l’Assut feia amb l’aigua de reg. Penso que és un cas que guarda certes semblances amb el que actualment passa amb la hidroelèctrica de Xerta, que quan posen a funciona totes les turbines per absorbir l’aigua, els pous de l’horta de dalt s’assequen. No entenc de lleis però penso que aquesta sentencia crea una jurisprudència favorable als regants de l’horta de dalt, que es podria aplicar a la situació actual.

El cas és que l’Ajuntament de Tortosa era el propietari del molí de farina de l’Assut, el qual rebia la força de l’aigua de l’Ebre, tenint al costat una parada d’estaques i malesa per on saltava l’aigua sobrant. El 17 de novembre de 1843, l’Ajuntament de Tortosa va donar permís a canvi d’un preu,a diferents propietaris de l’horta de dalt, per tal de que aquestos poguessin construir una roda hidràulica al costat del molí per tal de poder regar les seves terres amb l’aigua sobrant. En aquest contracte hi havia una particularitat que anul·lava la concessió de l’aigua, era que si Tortosa o el comú dels veïns tiraven endavant el projecte del canal o bé la caiguda de l’aigua es tenia que aprofita per un bé comú l’acord quedava sense efecte.

El 15 de febrer de 1844 l’Ajuntament de Tivenys en representació de les terres comunes i 39 veïns de Tivenys es van reunir per tal de nombrar apoderats per poder signar l’escriptura de la roda hidràulica. El mateix dia es van establir les normes d’ús d’aquesta roda per tal d’evitar-ne disputes, en aquestes normes es marcaven coses com el manteniment de la màquina, les preferències de reg, i també s’establia que els que tenien terra a l’horta de dalt i no formaven part de la societat en el moment de fer l’escriptura, si mai volien tenir dret a reg haurien d’atendre a determinats pactes en avantatges per la societat. També clarificava que si cap soci comprava una terra que en el moment de l’escriptura estava exclosa del reg, també tindria que atendre ha aquests pactes.

L’any 1855 en motiu de la construcció del canal de la dreta de l’Ebre (canal de Xerta a Amposta) en que l’Assut va tenir de ser reparada i reformada, la “Real Compañia de Canalización” va derruir el molí fariner per tal de poder extreure pedra d’una pedrera del seu costat.

El primer de maig de 1855 Mariano González compra el molí a l’Ajuntament de Tortosa, estant el molí derruït tal com podem llegir en l’escriptura de compra: “un molino derruido procedente de los propios de la ciudad de Tortosa, sito en el término de Tivenys, a la margen izquierda del rio Ebro; tiene existentes dos piedras de moler que se hallan en buen estado, incluso el derecho de servicio de aguas del azud; linda con dicho rio y con tierras del común de vecinos de Tivenys, y su cabida superficial en palmos catalanes es de 3.240, correspondientes a 122 metros y 21 centímetros”.

Mariano González va reconstruir el molí i va desviar novament l’aigua de reg cap el seu molí, lo qual va provocar que el dia 17 de juliol de 1860, l’Alcalde de Tivenys li demanes que tornes l’aigua al seu curs anterior, González es va negar, responen que l’Ajuntament de Tivenys no tenia cap jurisprudència sobre el tema, ja que era un acord privat entre l’Ajuntament de Tortosa i la societat de la roda hidràulica, i que ell en la compra del molí, heretava els drets de l’Ajuntament de Tortosa.

El tema es va quedar parat fins el 2 d’octubre del mateix any, en que la junta directiva de la societat de la roda hidràulica, van denunciar davant l’Alcalde de Tivenys, que González amb l’objectiu d’impedir el reg als veïns de l’horta de dalt, havia construït una parada amb fusta i rames que s’aixecava a una altura molt per damunt de l’original, d’aquesta manera tota l’aigua anava cap el molí i no n’entrava gens a la roda hidràulica. L’Alcalde va ordenar a González que tragues la parada donant-li un plaç de 6 hores per fer-ho o s’enencarregaria l’Ajuntament de treure-la.

González va tornar a argumentar que era una qüestió entre particulars i que l’Ajuntament no tenia cap dret en intervenir-hi, per lo qual l’Alcalde va ordenar destruir la parada i en va informar al Governador de la província. Al mateix temps la junta directiva de la societat de la roda hidràulica, va informar al Governador provincial que González havia realitzat construccions fora del terreny que li marcava l’escriptura de compra. El Governador va resoldre que l’Alcalde tenia raó amb l’ordre de destrucció de la parada i així li va notificar el 20 d’octubre.

El tal González que com haureu pogut veure era un “xulo” capaç de desafiar tot un poble i que es creia que amb diners ho podia comprar tot, va acudir al jutjat de Primera Instancia de Tortosa el 21 de novembre de 1860, presentant una denuncia contra l’Alcalde de Tivenys, i sense audiència prèvia d’aquest, va manifestar que:

1. Que se hallaba en posesión anteriormente al día 5 de Octubre del propio año de la empalizada de que se ha hecho mérito.
2. Que la empalizada se hallaba en el mismo sitio y sin más elevación que tenía desde antiguo, especialmente en 1843.
3. Que el día 5 de Octubre de 1860 lo hizo destruir el Alcalde de Tivenys.
4. Que el Alcalde hizo descerrajar el mismo día la puerta de una casita o cueva cerrada que poseía González a la inmediación del molíno.
5. Y que la casita servía de morada a los que allí existen y para colocar algunos arreos.

El jutge sense demanar declaració a l’Alcalde, el va condemnar a restituir tots els bens a González i el 29 de novembre l’agutzil del poble li va donar possessió de la nova caseta i va començar la reconstrucció de la parada.

El 7 de desembre el jutge notificava a les parts que havia admès a tràmit l’apel·lació de l’Alcalde. Al mateix temps (9 de gener de 1861) el Governador li notificava al jutge que ell havia donat el vist-i-plau a l’actuació de l’Alcalde i li demanava que s’inhibís del cas. El jutge li va contestar que el cas estava a l’Audiència Territorial i que es dirigís a ella, així ho va fer el Governador en data de 16 de març de 1861.

El 29 d’abril els representants de la societat de regants, acudeixen de nou al governador per denunciar l’actuació de González que continua elevant la parada a una altura tant descomunal que la roda hidràulica es com si no existís, també li posen de manifest la corresponent pèrdua de la collita de les seves terres i li demanen que faci parar a González la construcció de la parada. El Governador havent escoltat els representants de la societat de reg i avalant-se en una Reial Ordre del 5 d’abril de 1859 en la que es prohibeix qualsevol construcció per aprofitar les aigües d’un riu, li dona ordre a l’Alcalde de Tivenys que procedeixi a enderrocar la parada i qualsevol obstacle que impedís la circulació de l’aigua per la sèquia de reg. En aquell moment hi havia hagut un canvi en l’alcaldia, i el nou Alcalde compleix l’ordre del Governador i així li ho notifica en data de 28 de maig.

González, torna a acudir al Jutjat de Tortosa per tal de denunciar a l’Alcalde de Tivenys en els mateixos termes de la primera denuncia i també sense audiència prèvia a l’Alcalde, el jutge, en data de 18 de juny, pren la mateixa decisió que la vegada anterior, que l’Ajuntament reconstrueixi la parada, però en aquesta ocasió l’Ajuntament si nega i així ho fa constar González al jutjat dient que el Tinent d’Alcalde s’ha oposat a la reconstrucció.

L’Ajuntament posa el cas en coneixement del Governador, el qual el dia 22 de juny es dirigeix al jutjat per ordenar que no contrareste les seves ordenances i recordar-li que li ha demanat la inhibició en el cas. També l’hi indica que González a reconstruït la parada en contra de la ordre donada pel propi Governador. El jutge respon ha aquest requeriment del Governador dirigint-lo a l’Audiència de Barcelona, que és on s’estudien les apel·lacions presentades per l’Alcalde.
La Sala segona de l’Audiència de Barcelona va sentencia en data de 2 de juliol que la qüestió entre González i la societat de reg, era de caràcter privat i per tant l’administració no si podia posar, també en data de 12 d’agost sentencien que els dos casos presentats per González s’han de considerar com un sol cas i li manen al jutge de primera instancia de Tortosa que comuniqui a l’Audiència de Barcelona qualsevol acte de l’administració contrari a l’ordre judicial.

El Governador no estant d’acord amb el dictamen de l’Audiència de Barcelona porta el cas al “Consejo de Estado” el qual avalant-se en 8 Reials Ordres diferents (22 de novembre de 1836, 20 de juliol de 1839, 14 de març de 1846, 5 d’abril de 1859, 29 d’abril de 1860, 28 de febrer de 1861, 8 de maig de 1839 i 31 de maig de 1855) dona la raó a l’actuació de l’Alcalde de Tivenys i del Governador, ja que aquestes Reials Ordres deixen clar que els alcaldes i governadors tenien la potestat de cuidar l’observança de les ordenances de l’aigua per a regs, que qualsevol obra que impliques el benefici de l’aigua d’un riu necessitava l’autorització Reial, que els governadors tenien la possibilitat de donar permisos o negar-los en la reparació i reconstrucció de preses antigues, sempre que l’obra se limites a la simple recomposició de l’existent i no alteres el curs natural de l’aigua.

D’aquesta manera el 27 de març de 1862, el llavors ministre de governació José de Posada Herrera, signava la sentencia a favor de l’Ajuntament de Tivenys i de la societat de regants de la roda hidràulica.