dissabte, 12 de desembre de 2009

L’assentament protohistòric de l’Assut (Tivenys, Baix Ebre).

El Dr. Jordi Diloli Fons, professor del Departament d’Història i Història de l’Art de la Universitat Rovira i Virgili, m’ha fet arribar el següent document en el qual ens explica tots els secrets del jaciment arqueològic de l’Assut.

És un honor per aquest bloc que un doctor en història li doni suport i aporti els seus coneixements.

El jaciment arqueològic de l’Assut es troba situat al municipi de Tivenys (Baix Ebre, Tarragona), just a l’extrem meridional de l’estret de Barrufemes, congost que configuren la serra de Cardó i les alineacions més septentrionals dels Ports de Tortosa- Besseit –serres d’Àguiles i Vallplana-, ocupant l’extrem superior i la vessant sud / sudoest d’un turó que domina l’ampla terrassa fluvial que s’estén en aquest punt del marge esquerre del riu Ebre.

L’àrea arqueològica, d’uns 3500 m2, es veu delimitada de forma natural per la pròpia orografia d’aquest tossal, que descendeix abruptament pel nord i per l’oest, restant separat del turó veí pel Ligallo de l’Assut, camí ramader que uneix les àrees de pastura de vora el riu amb les serres de l’interior –Cardó i Boix-, derivant des d’allí al mar. L’accés més fàcil a l’àrea ocupada el trobem a la vessant sud, on el turó davalla suaument cap a les planes al•luvials que conformen la riba esquerra del riu Ebre, o a l’est, punt més alt del turó on l’activitat antròpica delimita l’àrea habitada separant-la de l’exterior mitjançant un tancament, essent aquest el punt on se situen les principals estructures defensives del poblat ibèric.

La identificació de l’assentament protohistòric de l’Assut es va efectuar l’any 1988, en el transcurs d’unes prospeccions inscrites en el marc d’un projecte destinat a establir una síntesi sobre el poblament del Bronze Final i del Període Ibèric al curs inferior de l’Ebre, impulsat des de la Universitat de Barcelona i el Servei d’Arqueologia de la diputació de Castelló (Mascort, Sanmartí, Santacana, 1990), si bé ja era conegut al municipi de Tivenys, com un punt d’hàbitat antic.

L’any 2000, un equip d’investigació de la Universitat Rovira i Virgili, després d’efectuar una visita a la zona, va decidir intervenir a l’assentament com a part del treball de camp que s’incloïa al projecte de recerca que estava portant a terme sobre els models d’ocupació i l’evolució del poblament durant la Protohistòria al curs inferior de l’Ebre. Es van iniciar així les excavacions arqueològiques al jaciment de l’Assut, de caire anual, amb la intencionalitat de delimitar l’àrea ocupada, definir l’urbanisme del poblat, especialment el relacionat amb les estructures defensives i clarificar la seqüència ocupacional del mateix.

El jaciment de l’Assut exemplifica al curs inferior de l’Ebre el que és l’ocupació continuada d’un paratge determinat. Si bé les dades referents als primers moments del jaciment són encara força incertes, doncs es basen sobre tot en la presència de determinats ítems ceràmics datables durant el segle VII anE i d’un parell d’estructures arquitectòniques, a partir del segle VI anE l’activitat constructiva és ininterrompuda, amb diverses remodelacions urbanístiques del sistema defensiu o de l’àrea habitada, de les quals les més importants son la que es produirà a mitjans del segle V a.n.E., moment en que s’estructurarà l’urbanisme bàsic del poblat, que perdurarà fins al seu abandonament, i que coincidirà amb la fundació de la major part de nuclis del territori i de l’organització d’aquest segons unes noves directrius emmarcades en la cultura ibèrica i una nova reordenació urbana durant el segle III anE., possiblement coincident amb la implicació d’aquest territori en un conflicte internacional que sacsejarà el Mediterrani Occidental: la Segona Guerra Púnica.

En base a les dades proporcionades per les intervencions efectuades fins ara a l’indret, tant de tipus material com urbanístiques i/o arquitectòniques, s’ha establert una periodització en fases que abasta des del segle VII anE fins a finals del segle II anE. En un treball anterior, establíem aquesta partició en tres fases, Assut 1 (segle VI a 450 anE), Assut 2 (450-175/150 anE) i Assut 3 (175/150-100 anE) (Diloli, Bea, 2005), si bé amb les dades actuals el pas d’Assut 2 a Assut 3 caldria retardar-lo lleugerament, situant-lo entre el 200-175 anE. Així mateix, plantejàvem en aquest estudi la possibilitat que existís una ocupació anterior, datable dins de la Primera Edat del Ferro, sobre tot a partir de la presència d’alguns fragments d’àmfora fenícia, tots ells informes, però pertanyents a produccions del Cercle de l’Estret, possiblement de l’àrea de Màlaga, emmarcables dins de la forma T-10.1.2.1/VR-1. Amb les dades actualitzades, s’ha confirmat la presència d’aquests materials i la seva associació amb algunes estructures construïdes directament sobre els conglomerats quaternaris que formen la base geològica del tossal i sense cap relació amb els murs posteriors. De la mateixa forma, els avanços en el coneixement del conjunt ocupacional ens han permès perfilar encara millor aquella periodització de forma que a la classificació publicada l’any 2005 s’ha d’afegir una nova fase, Assut 0, que s’esdevindria entre mitjans segle VII anE i mitjans segle VI anE, marcant l’inici de l’ús d’aquest espai com a lloc d’hàbitat estable.

A partir d’inicis del segle VI a.n.E. sembla que hi haurà un abandonament de l’establiment anterior i un replanteig en base a un patró urbanístic nou, edificant-se una gran torre circular (T3) al punt més alt del tossal, aïllada, que es convertirà en el principi del sistema defensiu del segle V a.n.E. La construcció de la torre, datada a través de anàlisis radiocarbònics i la presència de determinats ítems ceràmics s’estableix, com hem dit, durant el primer quart del segle VI anE, i la seva existència com un element isolat no superarà mitjans del segle V a.n.E. (Diloli, Bea, 2005), definirà la fase Assut 1.

La següent fase, Assut 2, serà el període de màxim desenvolupament de les formes urbanístiques a l’assentament. La nova planificació s’estructurarà entorn del 450 anE segons dues grans variables, la geomorfologia del tossal i la construcció d’un sistema defensiu que, com és habitual als assentament ibèrics, primarà la defensa dels llocs de més fàcil accés. És així que el plantejament constructiu es basa en la construcció d’un gran complex defensiu al punt més elevat del tossal, a partir de la torre circular bastida durant la fase anterior, incorporant-s’hi tot el nou sistema arquitectònic basat en la superposició de murs concèntrics que formen una primera plataforma fortificada (P1) que engloba la torre T3, reforçant el seu perímetre. Sobre aquesta plataforma, respectant T3, s’aixequen la resta d’elements defensius, un segon bloc de murs concèntrics, recolzat a la plataforma P1, que deixen entre ells un espai de circulació que recorre longitudinalment el sistema defensiu, amb una porta al costat nord-occidental que permet l’accés des del poblat al sistema defensiu a partir d’unes escales, i possiblement una comunicació, no localitzada, amb la torre T3. es tractaria d’un pas de ronda o camí protegit que comunicaria tota la fortificació.

A partir d’aquestes construccions s’ordena l’espai habitacional, que ocupa, com hem senyalat anteriorment, el cim i la vessant sud/sud-est del tossal. Fins ara s’ha localitzat un carrer que defineix un barri de vivendes a l’extrem nord (BN), just a sobre del ligallo de l’Assut, les quals delimiten el poblat a través de la paret posterior, que es veu reforçada en alguns punts per funcionar com a mur defensiu o de tancament.

Aquesta fase, que es pot dividir en dues etapes a partir de certes remodelacions urbanístiques i la presència i/o absència de determinats materials ceràmics associats a elles, donarà pas a inicis del segle II anE a una nova etapa, Assut 3, en que hi haurà tot un seguit de modificacions arquitectòniques tant al sistema defensiu com a la zona d’hàbitat. En el cas de les defenses, hi haurà una destrucció sobtada i molt violenta de la torre T3, possiblement la casa del cabdill del poblat, on es produirà un incendi i un ensorrament de l’estructura, sense que es faci res per recuperar aquest espai. Actualment s’identifica aquesta destrucció en el marc de l’avanç de la conquesta romana del nordest peninsular, associant-la a la Segona Guerra Púnica o a les repressions catonianes, que haurien reprimit als ibers de l’Assut a través de la destrucció d’un espai simbòlic com seria la residència de cap del poblat, si no la seva pròpia i la dels seus familiars.

Possiblement associat a aquest esdeveniment es reomplirà el passadís interior de la muralla, impedint la circulació, restant únicament un àmbit obert a l’extrem nord del sistema defensiu, on hi havia la porta que permetia l’accés des del poblat al mateix, que ara es tapia des de fora amb un nou pany de murada. Al barri nord la modificació de l’espai urbanitzat suprimeix el carrer de l’època anterior, que es veu ocupat per vivendes, que superaran amb escreix el tamany de les cases de la fase 2.

A partir de finals del segle II anE sembla que l’assentament s’abandonarà pacíficament, com ho denota l’escassetat de material arqueològic recuperat. Si més no, el final de l’ocupació a l’indret és confusa, doncs no hi ha materials ceràmics que datin aquest abandó de manera precisa, si bé s’han localitzat en nivells superficials fragments d’àmfora itàlica entre els quals cal destacar una vora de Dressel 1B, datada al segle I a.n.E. Aquest procés d’abandonament ha de respondre, com hem dit, als nous plantejament organitzatius relacionats amb l’ocupació romana d’aquest territori, que obligarà de grau o per força a la població ibèrica a renunciar al seu mode de vida per adaptar-se a una nova planificació política, econòmica i social.

És així que el poblat de l’Assut s’ocuparà, en diferents fases, entre els segles VII i II anE, essent la torre T3, bastida durant el segle VI anE i destruïda per un violent incendi provocat a finals del segle III anE., l’únic element arquitectònic que participarà de pràcticament totes elles.

Cap comentari: