Fotos Antigues (IV)

Fotos Antigues De La Vall De Cardó

View SlideShare presentation or Upload your own. (tags: tivenys cardó)

Construccions de pedra en sec.

La pedra seca és el nom que pren un tipus d'arquitectura tradicional on la pedra s’utilitza sense cap mena de morter. Les pedres es van encaixant pel seu propi pes, la norma fonamental diu que tota pedra ha de quedar sobre altres dos i al seu torn tindre’n dos damunt. La millor pedra és la plana, tipus llosa, sent millor la que te un grossor considerable. Hem de tenir en compte que la pedra per al pagès és més un destorb que un altra cosa, això ha provocat molts de cops que la pedra ideal, la plana com deia abans, no sempre ha estat possible utilitzar-la i s’han tingut que utilitzar còdols deformes, però que destorbaven força la feina del pagès, en aquest casos les estructures son menys estables i menys estètiques, aquest rebuig és el que tradicionalment s’ha utilitzat per crear les obres de pedra seca. 

Jo recordo a la Murta que quan llaurava sortien uns roculs enormes i la millor manera d’apartar-los del bancal era posant-los als damunt d’un marge, això explica molts de cops que en trossos de terra plans on no caldria marges n’hi hagin, hi força alts, com és el cas que us comento de la Murta. Aquests marges es coneixen com a marges de despedregar.

També és habitual trobar les finques delimitades per marges, degut a n’aquest factor de que el material de rebuig s’ha de posar en algun lloc, en aquest cas s’aprofita per delimitar les propietats.

Finalment, parlant de marges, ens trobem amb el marge que realment ens dona una utilitat, és el que serveix per atalussar els pendents, formant bancals o faixes i aconseguint així guanyar terreny cultivable on abans el pendent ho impedia.

Un altra construcció que ens trobem amb pedra seca son les casetes de muntanya, es tracta de petites construccions que tenen la funció de protegir al pagès de les tempestes i lloc per guardar les eines del camp. Si les dimensions ho permetien s'utilitzaven també com a lloc de descans pels animals de tir. En aquest cas la que tinc més present és la caseta de la Murta, en la qual m’he refugiat en més d’una tempesta i que la podem veure a la fotografia, avui ja amb el sostre tombat.

Els aljubs o “cocos” com ho coneixem popularment a Tivenys, són una espècie de dipòsits, construïts en una bassa soterrada, coberta i coronada per una cúpula i tancada amb una petita porta de fusta. Aquestes construccions se solien construir al costat d’una roca que els serveix com a plataforma per la captació de l’aigua de pluja. És una construcció fonamental per garantir la disponibilitat d’aigua a les persones i el bestiar.

La construcció de la cúpula dels “cocons”, utilitza la tècnica d’aproximació de filades, que consisteix en anar sobreposant pedres horitzontalment, aplanades, ben aparellades entre si i amb un lleuger pendent. La filada superior es decanta cap a l'interior, tot formant anelles de pedra de radi decreixent fins a la cúpula, que es tanca amb una o diverses lloses. En la foto podem veure el “coco” dels Lligrans de José el Ferré construït l’any 1932 i que és un clar exemple d’aquest tipus de construcció.

Una construcció que també utilitza la tècnica d’aproximació de filades, tot i que de forma més reduïda son les barraques per caçar el tord.

La practica de la pedra seca és una activitat ancestral, ens podríem remuntar a èpoques prehistòriques al voltant del 3500 a.C. tot i que les construccions que podem observar avui en dia daten la majoria de finals del segle XIX i principis del XX. Per tant podem veure en tot aquest variat de construccions que els nostres avantpassats amb l’enginy van cobrir unes necessitats bàsiques a partir d’un material de rebuig com és la pedra.

Lo Cap de Dansa.

Li vaig demanar a en Josep Bargalló Badia, autor de la col·lecció “Balls i Danses de les Comarques de Tarragona” si hem podia facilitar la informació que ell te sobre aquesta tradició del nostre poble, us adjunto tot seguit el que m’ha passat.

La festa Major s'escau el mes de setembre i es dedicada a sant Miquel Arcàngel, i entre els molts actes festius, es feia a la vespra ofrena de fruits i el ball de plaça on es ballava la jota a la nit sota la llum de les teieres.

Sortien de l'ajuntament les Capdanseres acompanyades de llur parella i feien cap a la plaça major, on dansaven com a primer ball elles soles lo Cap de Ball que era el ball d'honor. Al davant de totes hi anava la primera Capdansera que solia ser la filla del batlle, d'alguna autoritat local o una noia que s'hagués distingit en el poble, i aquesta era l'encarregada d'obrir el ball junt amb les seves companyes i els seus galants. Aquesta dansa era molt admirada per tot el poble i mesos abans era rigorosament assajada per tal de quedar be davant de tothom.

Aquesta jota o Cap de ball era costum de foguejar-la, es a dir que mentre ballaven els anaven tirant focs petadors a veure si els hi podien cremar les faldilles a les balladores, com mes cremades millor.

Acabada la dansa antigament eren obsequiats els balladors i balladores amb un refresc a base de pastissets, vi ranci, moscatell i altres llepolies de la cuina tradicional. En els darrers temps el refresc s'oferia a tothom que hi havia a la plaça i era pagat per l'ajuntament.

El ballar Lo Cap de Dansa a la plaça el dia de la festa major es una costum que data de molt antic i les persones consultades ens diuen que prové dels avis i besavis i mes endarrera. Malauradament avui s'ha perdut doncs vers els anys cinquanta es va deixar de ballar, caient completament en desús.

Totes aquestes dades ens han estat explicades pel senyor Josep Alcoverro i Curto, batlle de la població, per la senyora Rosa Piñol i Curto i pel seu espòs Josep Curto i Sabaté.


La part coreografica ens ha estat ensenyada per tres bones balladores de jota del poble, les senyores Josepa Piñol i Fons, Pepita Bengochea i Alcoverro i Carme Piñol i Antó.

Aquest recull es feu dins d'una sala a l'ajuntament un diumenge al mati del mes de març de l'any 1984.

Documentalment hi ha moltes referències sobre les festes típiques d'aquest poble. En Joan Amades en el seu Costumari Català ens diu: " A la Ribera de l'Ebre(?) el dia de sant Miquel fa festa el poble de Tivenys, al peu de la muntanya de Cardó. Ballaven la jota en havent sopat, al so de gralla i entorn del faster arborat de teia....! A Tivenys i alguns pobles de la Ribera de l'Ebre, cap al tard del dia de la vigília de Reis, una parella de fadrins es vestien de Reis, d'una manera molt rústega i primitiva. Anaven per les cases de bracet seguits d'una munió d'infants i precedits pel graller que sonava una tonada típica. Visitaven les cases mes riques, on eren rebuts amb gran cortesia i com si fossin els veritable reis..../ en acabar feien cap a la plaça, on tenia lloc una ballada que presidien i dirigien els apòcrifs reis, ballada que es veia concorreguda d'allò mes.

VESTUARI
Homes: En els darrers temps que era ballada abans de la guerra de 1936 els homes anaven mudats de les festes i amb vestits actuals. les dones portaven faldetes llargues i mantons de Manila. Antigament tant homes com dones vestien com els pagesos i pageses del Baix Ebre.

ESTRUCTURA MUSICAL DE LA DANSA
MELODIA A 32 compassos
MELODIA B COBLA 28 "
MELODIA A 32 "
MELODIA B COBLA 28 "
MELODIA A 32 "
MELODIA B COBLA 28 "
MELODIA A 32 "

PARTICIPANTS
Parelles mixtes nombre il·limitat.

PASSOS
Punt de vals arrossegat
Pas de jota amb relliscada.

C O R E O G R A F I A

COL·LOLCACIÓ INICIAL
Les parelles entre a la plaça agafades de bracet unes darrera de les altres i donen una volta tancant una rodona. Es paren i s'encaren quedant els homes dins i les dones fora.
Així col·locats els homes amb les mans posades a la faixa i les dones mans a la cintura esperen l'introducció de la música.

PRIMERA MUDANÇA MELODIA A
32 compassos com segueix:
1 - 14 de punt de vals a lloc girant el cos a dreta i esquerra i fent espetegar els dits. (GRAFIC 1)
15 - 16 giravolt ambdós per llur dreta.
17 - 18 els homes fan passar el peu esquerra per davant del dret quasi fregant-lo a terra mentre es desplacen vers la dreta. Les dones ho fan amb peu diferent
ja que així el dos van en la mateixa direcció. (GRAFIC 2)
19 - 20 el mateix que l'anterior però passant ara els homes el peu dret per davant l'esquerra i anar vers l'esquerra. Les dones ho fan amb peu contrari.
21 - 30 per anar repetint de 17 - 20 anant repetint ara un peu ara l'altre.
31 - 32 giravolt els homes pe llur esquerra i dones dreta.
SEGONA MUDANÇA MELODIA B COBLA
28 compassos com segueix:
1 - 2 marcar dos punts davant, homes peu esquerra i dones peu dret.
3 - 4 relliscada vers el costat contrari que s'ha marcat. (GRAFIC 3)
5 - 6 marcar dos punts davant, homes peu dret i dones peu esquerra.
7 - 8 relliscada vers el costat contrari que s'ha marcat.
9 - 26 igual com de 1 - 8.
27 - 28 giravolt home per llur esquerra i dones dreta.

TERCERA MUDANÇA MELODIA A
32 compassos com la mudança primera.

QUARTA MUDANÇA MELODIA B COBLA
28 compassos com segueix:
1 - marcar peu esquerra homes i dret les dones espatlla, espatlla.
2 - 3 relliscada vers el lloc contrari que s'ha marcat.
4 - marcar peu dret homes i esquerra dones
5 - 6 rellisca vers el lloc contrari que s'ha marcat.
7 - 26 anar repetint igual com de 1 - 6
27 - 28 giravolta per l'esquerra l'home i dreta la dona.

CINQUENA MUDANÇA MELODIA A
32 compassos com la mudança primera i tercera.

SISENA MUDANÇA MELODIA B O COBLA
28 compassos com segueix:
1 - home marca peu esquerra i dona peu dret tots ajuntant-se espatlla, espatlla.
2 - 4 giravolta separant-se l'home vers l'esquerra i dona per la dreta.
5 - homes marca peu dret i dona peu esquerra tot ajuntant-se espatlla, espatlla. (GRAFIC 4)
6 - 8 giravolta separant-se, home ver la dreta i dona vers l'esquerra.
9 - 28 anar repetint com de 1 - 8.(GRAFIC 5)
SETENA MUDANÇA MELODIA A
32 compassos com segueix:
1 - 4 de punt de vals a lloc.
5 - 6 amb el mateix punt es canvien de lloc passant-se d'esquena.
7 - 8 tornen a lloc passant-se d'esquena.
9 - 30 van repetint com de 1 - 8
31 - 32 giravolt ambdós per llur dreta.
Queden saludant-se de costat, ell mans a la faixa, ella mans ala cintura.

En aquest pdf adjunto la partitura.

Les sínies de reg.

Recordo quan era menut i mon pare hem feia vigila que el matxo no es pares mentre donava voltes a la sínia del “pou nou”, i que els cotxes dels estiuejants estrangers que passaven per la carretera, es paraven i fotografiaven aquell enginy de reg tant peculiar.

De fet les sínies varen tenir molta importància en el desenvolupament de les nostres terres, ja que desprès dels successius fracassos per a realitzar unes sèquies de reg a partir de l’assut eren el principal i més generalitzat sistema de reg. Tot el delta des de Tivenys fins el mar estava ple d’aquests enginys, inclús al nord del País Valencià (Benicarló i Vinaròs) era un sistema bàsic per poder conrear les terres.

Es tractava d’una gran roda dentada col·locada horitzontalment sobre el seu eix i que en posava en moviment un altra de vertical que aguantava un rosari format per la corda i els cadups. L’eix principal descansava en un arc que ocupava el punt mig del pou. La roda horitzontal es movia gràcies al matxo o mula que girava al voltant del pou i que estava unit a ella mitjançant dos llargues vares. En gira el matxo, feia moure la roda horitzontal, la qual transmetia, mitjançant les dents, el moviment a la roda vertical que era la que arrossegava la corda sense fi on estaven lligats els cadups, de tal manera que la part inferior se submergia a dintre del pou. Eren els cadups els que en gira les rodes, elevaven l’aigua des del fons del pou i l’abocaven a una espècie de pastera situada a la boca del pou i des de la qual l’aigua ja es dirigia cap al reg o s’utilitzava per omplir si l’hi havia un safareig que tenia la missió d’emmagatzemar l’aigua.

Emeteri Fabregat en el seu llibre “Viatge per l’Ebre. Setembre de 1849” ens diu que l’enginyer francès Lente, va calcular que una sínia podia treure 2 l d’aigua per segon, i que podia regar per terme mitjà, uns 13 jornals de terra. En el mateix treball trobem que el cost de construcció d’un d’aquest enginys estava valorat en un sis mil rals de l’època.

González vs. Tivenys.

Carlos Marqués m’ha fet arribar una sentencia del “Consejo de Estado” de l’any 1862, la qual resol una disputa entre el Governador de Tarragona i la Sala segona de l’Audiència de Barcelona, en la qual podem llegir que el Governador donava suport a les accions de l’Alcalde de Tivenys davant els abusos que el propietari de la fabrica de farina de l’Assut feia amb l’aigua de reg. Penso que és un cas que guarda certes semblances amb el que actualment passa amb la hidroelèctrica de Xerta, que quan posen a funciona totes les turbines per absorbir l’aigua, els pous de l’horta de dalt s’assequen. No entenc de lleis però penso que aquesta sentencia crea una jurisprudència favorable als regants de l’horta de dalt, que es podria aplicar a la situació actual.

El cas és que l’Ajuntament de Tortosa era el propietari del molí de farina de l’Assut, el qual rebia la força de l’aigua de l’Ebre, tenint al costat una parada d’estaques i malesa per on saltava l’aigua sobrant. El 17 de novembre de 1843, l’Ajuntament de Tortosa va donar permís a canvi d’un preu,a diferents propietaris de l’horta de dalt, per tal de que aquestos poguessin construir una roda hidràulica al costat del molí per tal de poder regar les seves terres amb l’aigua sobrant. En aquest contracte hi havia una particularitat que anul·lava la concessió de l’aigua, era que si Tortosa o el comú dels veïns tiraven endavant el projecte del canal o bé la caiguda de l’aigua es tenia que aprofita per un bé comú l’acord quedava sense efecte.

El 15 de febrer de 1844 l’Ajuntament de Tivenys en representació de les terres comunes i 39 veïns de Tivenys es van reunir per tal de nombrar apoderats per poder signar l’escriptura de la roda hidràulica. El mateix dia es van establir les normes d’ús d’aquesta roda per tal d’evitar-ne disputes, en aquestes normes es marcaven coses com el manteniment de la màquina, les preferències de reg, i també s’establia que els que tenien terra a l’horta de dalt i no formaven part de la societat en el moment de fer l’escriptura, si mai volien tenir dret a reg haurien d’atendre a determinats pactes en avantatges per la societat. També clarificava que si cap soci comprava una terra que en el moment de l’escriptura estava exclosa del reg, també tindria que atendre ha aquests pactes.

L’any 1855 en motiu de la construcció del canal de la dreta de l’Ebre (canal de Xerta a Amposta) en que l’Assut va tenir de ser reparada i reformada, la “Real Compañia de Canalización” va derruir el molí fariner per tal de poder extreure pedra d’una pedrera del seu costat.

El primer de maig de 1855 Mariano González compra el molí a l’Ajuntament de Tortosa, estant el molí derruït tal com podem llegir en l’escriptura de compra: “un molino derruido procedente de los propios de la ciudad de Tortosa, sito en el término de Tivenys, a la margen izquierda del rio Ebro; tiene existentes dos piedras de moler que se hallan en buen estado, incluso el derecho de servicio de aguas del azud; linda con dicho rio y con tierras del común de vecinos de Tivenys, y su cabida superficial en palmos catalanes es de 3.240, correspondientes a 122 metros y 21 centímetros”.

Mariano González va reconstruir el molí i va desviar novament l’aigua de reg cap el seu molí, lo qual va provocar que el dia 17 de juliol de 1860, l’Alcalde de Tivenys li demanes que tornes l’aigua al seu curs anterior, González es va negar, responen que l’Ajuntament de Tivenys no tenia cap jurisprudència sobre el tema, ja que era un acord privat entre l’Ajuntament de Tortosa i la societat de la roda hidràulica, i que ell en la compra del molí, heretava els drets de l’Ajuntament de Tortosa.

El tema es va quedar parat fins el 2 d’octubre del mateix any, en que la junta directiva de la societat de la roda hidràulica, van denunciar davant l’Alcalde de Tivenys, que González amb l’objectiu d’impedir el reg als veïns de l’horta de dalt, havia construït una parada amb fusta i rames que s’aixecava a una altura molt per damunt de l’original, d’aquesta manera tota l’aigua anava cap el molí i no n’entrava gens a la roda hidràulica. L’Alcalde va ordenar a González que tragues la parada donant-li un plaç de 6 hores per fer-ho o s’enencarregaria l’Ajuntament de treure-la.

González va tornar a argumentar que era una qüestió entre particulars i que l’Ajuntament no tenia cap dret en intervenir-hi, per lo qual l’Alcalde va ordenar destruir la parada i en va informar al Governador de la província. Al mateix temps la junta directiva de la societat de la roda hidràulica, va informar al Governador provincial que González havia realitzat construccions fora del terreny que li marcava l’escriptura de compra. El Governador va resoldre que l’Alcalde tenia raó amb l’ordre de destrucció de la parada i així li va notificar el 20 d’octubre.

El tal González que com haureu pogut veure era un “xulo” capaç de desafiar tot un poble i que es creia que amb diners ho podia comprar tot, va acudir al jutjat de Primera Instancia de Tortosa el 21 de novembre de 1860, presentant una denuncia contra l’Alcalde de Tivenys, i sense audiència prèvia d’aquest, va manifestar que:

1. Que se hallaba en posesión anteriormente al día 5 de Octubre del propio año de la empalizada de que se ha hecho mérito.
2. Que la empalizada se hallaba en el mismo sitio y sin más elevación que tenía desde antiguo, especialmente en 1843.
3. Que el día 5 de Octubre de 1860 lo hizo destruir el Alcalde de Tivenys.
4. Que el Alcalde hizo descerrajar el mismo día la puerta de una casita o cueva cerrada que poseía González a la inmediación del molíno.
5. Y que la casita servía de morada a los que allí existen y para colocar algunos arreos.

El jutge sense demanar declaració a l’Alcalde, el va condemnar a restituir tots els bens a González i el 29 de novembre l’agutzil del poble li va donar possessió de la nova caseta i va començar la reconstrucció de la parada.

El 7 de desembre el jutge notificava a les parts que havia admès a tràmit l’apel·lació de l’Alcalde. Al mateix temps (9 de gener de 1861) el Governador li notificava al jutge que ell havia donat el vist-i-plau a l’actuació de l’Alcalde i li demanava que s’inhibís del cas. El jutge li va contestar que el cas estava a l’Audiència Territorial i que es dirigís a ella, així ho va fer el Governador en data de 16 de març de 1861.

El 29 d’abril els representants de la societat de regants, acudeixen de nou al governador per denunciar l’actuació de González que continua elevant la parada a una altura tant descomunal que la roda hidràulica es com si no existís, també li posen de manifest la corresponent pèrdua de la collita de les seves terres i li demanen que faci parar a González la construcció de la parada. El Governador havent escoltat els representants de la societat de reg i avalant-se en una Reial Ordre del 5 d’abril de 1859 en la que es prohibeix qualsevol construcció per aprofitar les aigües d’un riu, li dona ordre a l’Alcalde de Tivenys que procedeixi a enderrocar la parada i qualsevol obstacle que impedís la circulació de l’aigua per la sèquia de reg. En aquell moment hi havia hagut un canvi en l’alcaldia, i el nou Alcalde compleix l’ordre del Governador i així li ho notifica en data de 28 de maig.

González, torna a acudir al Jutjat de Tortosa per tal de denunciar a l’Alcalde de Tivenys en els mateixos termes de la primera denuncia i també sense audiència prèvia a l’Alcalde, el jutge, en data de 18 de juny, pren la mateixa decisió que la vegada anterior, que l’Ajuntament reconstrueixi la parada, però en aquesta ocasió l’Ajuntament si nega i així ho fa constar González al jutjat dient que el Tinent d’Alcalde s’ha oposat a la reconstrucció.

L’Ajuntament posa el cas en coneixement del Governador, el qual el dia 22 de juny es dirigeix al jutjat per ordenar que no contrareste les seves ordenances i recordar-li que li ha demanat la inhibició en el cas. També l’hi indica que González a reconstruït la parada en contra de la ordre donada pel propi Governador. El jutge respon ha aquest requeriment del Governador dirigint-lo a l’Audiència de Barcelona, que és on s’estudien les apel·lacions presentades per l’Alcalde.
La Sala segona de l’Audiència de Barcelona va sentencia en data de 2 de juliol que la qüestió entre González i la societat de reg, era de caràcter privat i per tant l’administració no si podia posar, també en data de 12 d’agost sentencien que els dos casos presentats per González s’han de considerar com un sol cas i li manen al jutge de primera instancia de Tortosa que comuniqui a l’Audiència de Barcelona qualsevol acte de l’administració contrari a l’ordre judicial.

El Governador no estant d’acord amb el dictamen de l’Audiència de Barcelona porta el cas al “Consejo de Estado” el qual avalant-se en 8 Reials Ordres diferents (22 de novembre de 1836, 20 de juliol de 1839, 14 de març de 1846, 5 d’abril de 1859, 29 d’abril de 1860, 28 de febrer de 1861, 8 de maig de 1839 i 31 de maig de 1855) dona la raó a l’actuació de l’Alcalde de Tivenys i del Governador, ja que aquestes Reials Ordres deixen clar que els alcaldes i governadors tenien la potestat de cuidar l’observança de les ordenances de l’aigua per a regs, que qualsevol obra que impliques el benefici de l’aigua d’un riu necessitava l’autorització Reial, que els governadors tenien la possibilitat de donar permisos o negar-los en la reparació i reconstrucció de preses antigues, sempre que l’obra se limites a la simple recomposició de l’existent i no alteres el curs natural de l’aigua.

D’aquesta manera el 27 de març de 1862, el llavors ministre de governació José de Posada Herrera, signava la sentencia a favor de l’Ajuntament de Tivenys i de la societat de regants de la roda hidràulica.

L’epidèmia del còlera a Tivenys l’any 1885.

El còlera aparegué a Europa en el primer terç del segle passat, com a conseqüència de l’obertura del Canal de Suez, que facilitava el comerç entre els ports del sud d’Àsia i els de la costa mediterrània.

Van haver cinc epidèmies importants a Europa els anys 1817, 1833-34, 1853-55, 1865 i la de l’any 1885 que és la que va afectar el nostre poble. Els primers casos de còlera a les comarques del Baix Ebre i Montsià es detecten a principis de juliol, tot i que a Xerta el dia 26 de juny, ja es detecten els primers casos. Tivenys no es veurà afectat per aquesta epidèmia fins el dia 20 de juliol i durarà fins el dia 17 d’agost, en tot aquest període van haver-hi 46 persones contagiades de les quals 11 varen morí.

Tivenys es trobava en un dels camins de propagació del còlera, és el que procedent de l’Urgell baixava per l’Ebre, les condicions epidemiològiques també afavorien la malaltia, no hem d’oblidar que el fet d’estar vora el riu alimenta l’existència de mosquits i rates que alimenten la propagació de la malaltia, el clima mediterrani en temperatures estivals de més de 30º C, la higiene de les cases sense conduccions d’aigües residuals, la convivència amb els animals i el consum d’aigua de l’Ebre sense depurar també varen ajudar al còlera a propagar-se.

Un altre factor determinat del contagi fou la vinguda de jornalers a treballar a les nostre terres, els primers casos de Xerta foren uns jornalers valencians que havien vingut a treballar a la nostra comarca.

Les mesures profilàctiques que es van emprar consistien en bullir l’aigua per veure i fer el menjar molt cuit, fumigar les cases i desinfectar les comunes i finalment fumigar els forasters que arribaven al poble.

Comparant el numero d’afectats amb altres poblacions de les nostres comarques, Tivenys va ser un dels pobles en el qual el còlera fou més benevolent.

Bibliografia: Actes del Congrés d’Història de la Medicina Catalana a Lleida 1981; Diari de Tarragona números del 1885.

La nit de Sant Joan.

La celebració del solstici d’estiu be de temps ancestrals, abans i tot del catolicisme, però aquesta religió, per tal de cristianitzar les festes paganes, va convertir, la festa d’adoració al sol en el dia en que la nit és la més curta de l’any, en la festa de Sant Joan, de la mateixa manera que en la celebració del solstici d’hivern va instaurar el Nadal.

La creença pagana parla de que la nit de Sant Joan és una nit màgica, en la que les plantes tenen virtuts especials, la tradició remeiera parla de recollir plantes aquesta nit per efectuar cures, també parla d’encendre fogueres per tal de rendir homenatge al sol, aquesta última tradició de la foguera encarà es conserva avui en molts indrets del mon i per descomptat en el nostre poble, tradició que actualment be acompanyada per la revetlla de Sant Joan i els petards.

Quan arriben aquestes dates jo recordo la meva infantesa en la que es feien 2 ó 3 fogueres a Tivenys, concretament recordo molt bé la foguera de la raval que es feia on ara s’aixeca el Casal Cultural i la del carrer de Capdevila que es muntava on avui esta casa Eugeni i Anabel. Recordo bé aquestes fogueres perquè vaig participar en la construcció de les dos, la de la raval perquè és la que fèiem amb els amics de la colla i la de Capdevila perquè era la del meu carrer.

Quan ens apropàvem a Sant Joan començava la tasca de recollir trastos vells per les cases per tal de poder muntar la foguera al voltant d’un pal de pitera que tallàvem al barri del Castell, també voltàvem pels magatzem de fruita del poble (els de Sinto, Sella i el Blaio) per tal de recollir caixes i biruta fetes malbé baix l’atenta mirada dels propietaris perquè no n’agafesem de bones.

Un altra tradició catalana és la de menjar la coca de Sant Joan, un pastís de pinyons i fruites confitades.

Per tant Sant Joan és una nit màgica i de tradicions que cal que mantinguem i disfrutem durant molts anys.

Víctimes del feixisme - nazisme.

La Guerra Civil Espanyola i més tard la II Guerra Mundial, totes dues provocades per uns vesties intolerants que odiaven a tot aquell que no penses com ells van provocar milions de víctimes per tot Europa, el nostre poble no es va escapar d’aquestes desgracies, molta gent va sofrir les seves conseqüències i molts varen morir en aquestes guerres i les seves corresponents postguerres, en l’article d’avui parlaré de dos homes que tenen en comú la seva lluita contra el feixisme primer en la Guerra Civil Espanyola i desprès enfrontant-se al nazisme en la II Guerra Mundial. Aquests tivenxans van haver de marxar a l’exili, forçats per les seves idees republicanes, sabent que si es quedaven els esperava una mort segura, degut a l’ànim de revenja del General Franco i els seus afins.

El primer d’ells Josep Esmel Cañado, un cop exiliat a França fou detingut pels alemanys i deportat al camp de concentració de Mauthausen, mes concretament al seu annex de Gusen.

Gusen era a uns cinc quilòmetres de Mauthausen, a la ribera esquerra del Danubi. Aquest camp es va convertir en un dels més criminals del règim concentracionari nazi. Al començament els deportats hi anaren de manera voluntària i confiats, ja que, res podia ser pitjor que Mauthausen. Després el mal anomenat sanatori de Gusen es convertiria en el veritable camp d'extermini de Mauthausen, ja que tots els febles i malalts eren traslladats allí per ser eliminats o servir de conillets d'índies per als experiments mèdics.

Comprovant les llistes de les víctimes d’aquest camp trobem a Josep Esmel que va entrar a Gusen, el 30 de juny de 1941 i no va sortir-ne mai més, morí el 7 de novembre de 1941.

El segon cas és el de José Simo Piñol, el qual desprès de la Guerra Civil espanyola va formar part del moviment “maqui”, arribant a ser Capità de Guerrillers de la Brigada nº 15 que formava part del XIV Cos de l’Exèrcit Guerriller, que va operar durant la Guerra Civil Espanyola per fer actes de sabotatge i represàlia en el territori ocupat pels feixistes, durant la II Guerra Mundial van col•laborar amb la resistència francesa per assolir els seus objectius, de fet la paraula “maqui” és d’origen francès que prové, al mateix temps, de la paraula corsa “macchia” que significa bosc atapeït o vegetació espessa (els maquis s’amagaven als boscos frondosos del sud de França).

Per tant com a “maquis” no podem considerar tant sols la resistència republicana que s’enfrontava al franquisme, si no també la resistència francesa que s’enfrontava al nazisme.

La Brigada nº 15 de José Simó, com deia abans, va participar amb la resistència francesa contra els nazis, baix la comandància del Comandant José Garcia Acevedo participant en nombroses accions de sabotatge contra vies de ferrocarril, línies elèctriques i diferents industries que treballaven pels alemanys, tal com podem llegir en el document “Exposition Guérilleros les soldats oubliés” que us adjunto, tot i estar escrit amb francès. En aquest document s’expliquen tots els actes de sabotatge realitzats, així com el combat de La Rivière del 15 juny de 1944 en el que moria a mans del alemanys el tivenxà José Simó.

Un màrtir de Tivenys a la Gran Guerra.

Aquests dies remenant per Internet he trobat la llista dels voluntaris catalans que varen participar en la I Guerra Mundial o Gran Guerra entre els anys 1914-1918 i en aquesta llista i figura un tivenxà en Guillem Estupinya que va néixer el 1884 al nostre poble i morí a la guerra l’agost de 1917 concretament a la batalla de Verdun que fou la més llarga i la segona més sagnant (250.000 morts i 500.000 ferits) de la I Guerra Mundial, aquesta batalla es va popularitza pel famós “No pasaran” dit pel comandant francès Robert Nivelle.

La pregunta que ens hem de fer és que va portar a centenars de catalans a participar en aquesta guerra amb la Legió Internacional? La resposta la trobem en les ànsies de llibertat del poble català, els catalans van veure l’oportunitat de posar-se a favor d’una nació “Serbia” que defensava la seva autonomia, així ho podem llegir al diari de l’època “Renaixement”:

“avui que’ns trobem enfront d’un gran conflicte que més que conflicte de reis i de corones és un conflicte d’ànima nacionalista; avui que grans escriptors ja parlen de la futura formació del mapa d’Europa per nacionalitats confederades (...) lo que n’enyorem és que Catalunya no s’hagi presentat aquesta vegada amb tota fermesa, reclamant la seva integritat autonomista amb veu forta i potent (...) Que aquesta no s’acontenta amb senzilles promeses de solucions econòmiques”.

“el mapa d’Europa ha de sofrir una transformació, en la que, els nacionalismes i els estats futurs tindran les seves fronteres segons és dret, per agrupacions ètniques, que a la vegada s’agruparan entre elles formant federacions fonamentades en la conveniència mútua per a millor perfecció del individu”.

Els catalans van donar suport al bàndol vencedor , però aquest no va respondre a les necessitats de la nostra nació, els catalans com Guillem Estupinya varen donar la seva sang, enganyats amb il•lusions per falsos amics estrangers que varen preferir les crues realitats de la política internacional. Així, igual que els anglesos el 1714, serien els francesos el 1918.

Des d’aquest modest bloc vull retre homenatge a un màrtir de Catalunya en Guillem Estupinya.

Fotos Antigues (III)

Carlos Marques m’ha fet arribar aquesta foto de la Capella, es tracta d’una postal possiblement datada a finals del segle XIX principis del XX.

La Capella penso que és un espai del nostre poble molt oblidat i que caldria fer alguna acció per tal de recuperar-lo tant estructuralment com saber-ne algo més de la seva història.