L’assut (I). Construcció

La mil·lenària història de l’assut, s’insereix amb la permanent lluita dels riberencs per aprofitar i dominar les aigües del cabalós riu Ebre, en quatre aspectes fonamentals: agricultura, navegació, pesca i usos industrials. La seva història i evolució estan directament lligades a la de Tivenys i del propi Delta. Per això aquí començo una nova sèrie d’escrits relacionats amb aquest indret declarat com a bé cultural d’interès nacional en la categoria de monument històric per la Comissió de Govern d’assumptes Culturals i Educatius el 12 de Març de 2002.

En el moment de construcció del primer assut , el Delta tal com el coneixem avui no existia, en la imatge podem veure la configuració del Delta al segle X, segons les dades aportades per un geògraf àrab hem sabut que al segle XII els terrenys deltaics penetraven alguns quilòmetres mar endins . En aquella època eren terres inhòspites i deshabitades, per tant és de suposar que la preocupació dels nostres avantpassats per construir l’assut fos la de regar les terres dels pobles riberencs dependents de la recent conquerida Tortosa per part de Ramon Berenguer IV el 1148.

Les primeres noticies que es tenen de la intenció de construir unes sèquies per tal de regar tota l’horta que va de Tivenys fins a Tortosa les trobem l’any 1347, en que es sol·licita al mestre de treure aigua Pere Ros que faci un estudi per fer l’obra a l’altura de Coll de Som, el mestre Ros va concloure que el projecte no era factible i el projecte va quedar abandonat.

El pròxim pas per tornar a encetar el projecte ha d’esperar gairebé trenta anys, és al 1373 en que es fa acudir a la zona mestres anivelladors de València i Lleida, Pere Torà i Pere Ferran, tots dos conclouen que el projecte és factible, prèvia construcció d’un assut, la diferència entre ells és que mentre Pere Ferran en proposava la construcció a l’altura de la Rojal, Pere Torà proposava Coll de Som.

Sembla que el que va agradar als mandataris de l’època fou la proposta de Pere Torà ja que l’any 1381 es varen començar a fer obres per la construcció d’una sèquia que naixia on avui comença el canal de l’esquerra de l’Ebre. Aquestes obres agafaren un impuls més gran l’any 1385 en que el govern tortosí fa acudir de nou a la zona a Pere Torà i un mestre anivellador de Montsó, Guillem Toralles, tots dos compten amb l’ajut de mestres anivelladors de les nostres terres especialment d’Andreu Tranxer.

El 18 de juliol de 1386 el rei Pere el Cerimoniós va concedir llicència als ciutadans de Tortosa perquè poguessin construir a l’Ebre tanques, conduccions i assuts per a captar i usar l’aigua del riu amb la finalitat de regar i de moure molins.

La construcció de l’Assut va començar l'any 1402 per iniciativa del bisbe de Tortosa Pedro de Luna i Albornoz; i sota la direcció de l'àrab Muzà Alamí. La intenció continuava sent la de construir una obra que permetés regar les terres que hi havia de Tivenys fins Tortosa.
Quan el bisbe fou traslladat a Solsona l'any 1420 les obres s'aturaren, i no es van reprendre fins el 20 de maig de 1441, quan el bisbe de Tortosa Ot de Montcada i de Luna en va ordenar l'anivellament i la construcció de dues barcasses per tal de traginar la pedra que calia per construir l'assut, foren moltes les persones que s’oferiren a treballar gratuïtament en les obres de construcció de l’Assut, ja que la consideraven un obra cabdal per al desenvolupament del territori.

El projecte de 1441, molt més sòlid que projectes anteriors, pretenia la construcció d’un assut, una pesquera i dues sèquies, una a cada banda de riu. Per aquest motiu els mestres Domingo Xies, Antoni Alcanyiç i Bernat Gual van anar a inspeccionar obres similars com els assuts d’Escatró i de Casp, a més a més es va sol·licitar la presencia de mestres de fora com Domingo Estanosa i Arnau de Luna, tots aquests mestres junt amb el picapedrer Guillem Pelliça (un dels voluntaris més importants en la construcció de l’assut) anivellaren l’obra durant la Setmana Santa de 1441.

El 25 de setembre de 1442 ja s’havia construït a la riba de Tivenys un port per tal de facilitar la navegació fluvial entre Tivenys i Saragossa. El mateix any acudi a revisar l’obra i donar-li el vist-i-plau un altre mestre d’anivellament d’aigües molt important de l’època el veí de Xàtiva Bartomeu Casanova.

El 15 de febrer de 1443, en ocasió de les Corts de Tortosa es trobava en aquesta ciutat la reina Maria, esposa d'Alfons V el Magnànim, aquesta a precs del cardenal Montcada concedí els privilegis de poder fer sèquies, assuts, pesqueres, un port i molins a l’Ebre, a l’altura de Tivenys, també dona permís per poder cobrar impostos per sufragar les obres. Per petició de la reina, fou enviat a la zona l'anivellador Pedro Viecchio, que era a València, per tal de dictaminar sobre el nivell d'una obra tan peculiar, com que el dictamen fou correcte, les obres s'intensificaren i el 1444 la presa va ser conclosa, tot i que faltava la construcció dels canals, que era la idea base del projecte, hi havia una sèquia que arribava prop de Tivenys d’on no va passar fins al segle XVI, malgrat les ganes del poble.

Per realitzar aquest treball han estat de gran ajut les obres de Jacobo Vidal i Carreras Candí.

La producció artesanal d'oli d'oliva a Tivenys en temps de l'estraperlo.

Aquest treball que presentem sobre la producció d’oli d'oliva en temps de l’estraperlo, fou escrit per Martí Prades, en ocasió de la Fira d’Artesania i Turisme de Tivenys de l’any 2001, en el marc d’aquesta fira es va fer un monogràfic d’aquest tema.

Des d’aquestes línies li vull agrair a Martí el seu oferiment per publicar-lo al bloc.

Introducció

El cultiu de l’olivera i la producció d’oli d’oliva ha estat una de les principals activitats agrícoles del nostre poble. Però no sempre ha estat fàcil poder desenvolupar aquesta activitat.

Durant els anys de la postguerra, el govern va intervenir diversos productes bàsics de consum: farina, arròs, oli, etc., cosa que va afectar directament a la producció d’oli d’oliva.

La “Quinta zona” o la Guàrdia Civil controlava aferrissadament els molins d’oli, que en aquella época, a Tivenys, en van arribar a funcionar prop d’una desena.

Els moliners anaven de pressa per complir el “cupo” d’oli que tenien assignat per l’autoritat, mentre procuraven resservar-se alguna mòlta per a ús propi o per al mercat d’estraperlo.

Els pagesos, malgrat disposar d’una abundant collita, veien com l’oli “escurssava” i no podien ni “omplir el cetrill”.

Però, com acostuma a ser, la necessitat, la valentia i la imaginació van poder més que la repressió i els pagesos van arribar a la conclusió que haurien de ser ells mateixos qui realitzessin tot el procès de producció d’aquell bé preuat.

Testimoni inestimable d’aquella època és José “del surdo”, que va ser el primer en construir-se un molí artesanal, casolà, d’oli.

La tècnica d’elaboració d’oli

El sistema era senzill: Es procuraven dues pedres, d’aproximadament un metre de diàmetre i les arrossegàven amb currons fins al lloc destinat a construir el molí. Les pedres eren picades pacientment per una de les cares fins a aconseguir aplanar-les completament, per tal que situades l’una al damunt de l’altra deixèssin el mínim vuit possible.

A la pedra inferior s’hi instal·lava un ferro d’uns 10 centímetres que servia d’eix sobre el qual pivotava la pedra del damunt. En aquesta s’hi disposaven dos fustes entre les quals s’hi fixava una llarga barra (habitualment un tronc d’olivera), que serviria de palanca per fer girar la pedra.

A la part superior s’hi practicava un forat que serviria per introduir les olives, sobre el qual es fixava un petit recipient construït amb fustes —la gronsa— que permetia que aquestes anessin caient a l’interior a la velocitat desitjada.

La circulació de la pasta en l’interior de les pedres s’aconseguia amb uns rebaixos excèntrics amb forma d’espiral, picats inversament en la seva superfície. De la distribució d’aquests depenia el que la pasta obtinguda quedés prou fina i que sortís de les pedres amb la velocitat desitjada. Cada 15-20 peus, s’havia de picar novament la pedra, per afinar-la.

La tracció del molí era animal, normalment amb matxo, que estirava el balancí, situat a l’extrem posterior de la barra. El pagès procurava que l’animal, amb els ulls convenientment tapats, voltés a una velocitat regular.

Quan el sistema funcionava, 8 “varselles” d’olives (uns 90 kg.) es molien en dues hores aproximadament.

La pasta obtinguda de la mòlta va sortint per la vora de les pedres, i empesa per una pala de fusta, es recollida amb unes teules col·locades al voltant. La pasta, dipositada en una portadora, era a punt per al procés de premsat.

La premsa era un mecanisme tan rudimentari com el molí. Sobre una base ferma, habitualment una pedra plana, es dipositaven els cofins, petits (52 cm. de diàmetre), i a sobre uns tacs de fusta de la mateixa dimensió. El pes sobre la pila s’aconseguia amb un tronc de pi, d’uns 6 metres de longitud, subjecte en un forat de roca en la part curta i en un suport amb dues barres en l’altre. Sobre la part llarga s’hi suspenia una civera o plataforma sobre la qual s’hi dipositaven pedres que servien per aplicar progressivament el pes que comportava una forta pressió sobre la pila.

La pasta es disposava uniformement sobre els cofins, fins a un total de 16 que conformaven la parada. A poc a poc s’omplia la civera amb pedres, i amb la pressió i l’escalfor del foc a la vora, durant la nit s’anava escorrent l’oli de la pasta que contenen els cofins.

Al matí, plegaven l’oli. El rendiment de les olives, normalment morrudes i fargues, amb aquest sistema, res envejava als mitjans tècnics actuals. Habitualment s’obtenien 2 cantes (excepcionalment 3), per cada 10 varselles d’olives (aproximadament 110 kg.).

Les restes d’oli brut s’aprofitaven per a elaborar sabó.

L’ús comú del molí

Aviat es va utilitzar el molí per altres veïns, que portaven les olives fins al “Pi de l’Era”, la finca de José en ple cor de la serra del Boix, a 11 km. del poble, amb el matxo carregat amb la sària. Aquest explica que en un hivern se’n van moldre 20 mil quilos, funcionant el molí de manera ininterrompuda. Pel lloguer del molí no fèien pagar res, però hi havia un compromís per part de tots que si algún dia arribés una multa, els ajudarien a pagar-la entre tots els que hi molien. Tanmateix, “ens ho agraïen més que si haguessim fet pagar... qui et venia un dia a llaurar amb el matxo, et portava un cabàs de pataques, fesols,.... i així vam anar tirant”.

Les seves pors es van fer realitat, i un bon dia va presentar-se el guarda rural, amb la intenció ferma de denunciar l’activitat il·lícita. Després d’una estona d’argumentacions i de lamentacions, aquest va concloure: “Mireu, hem de ser clars, hem de menjar tots... en tindria prou si em resservéssiu un petit potet d’oli de cadascú que vé a moldre... si em podeu reunir tres o quatre litros, ben bé que m’anirà”. L’acord no es va fer esperar.
José encara ho recorda amb alegria: “Tan aviat com vaig poder, vaig portar-li. Era un matrimoni jove. No ens va dir res més”.

La vida a la serra

La serra del Boix es troba a 11 km. del poble de Tivenys. En aquella época, el mitjà de locomoció per excel·lència era el matxo, amb sària o tirant el carro. Els camins, sinuosos i empinats, tenien trams que es podien fer amb carro, però altres només permetien el pas de les bèsties “a càrrega”, per la qual cosa el transport es realitzava habitualment amb sària.

En la campanya de l’oliva, quan la feina apretava, les estades a la serra eren de dues o tres setmanes. “Ens emportàvem per menjar pa, quatre sardines i un abadejo...”. Els àpats eren lleugers i senzills: la pataca com a base, en abadejo, en suc o en sopes, arròs, fideus o verdura. I de darreries mitja sardina o els tords que caçaven i que conservaven en oli. Alguns també es feien el pa en un petit forn.

Les jornades de treball eren llargues. Quan es feia fosc, la família es reunia a la vora del foc, que juntament amb un llum d’oli il·luminaven la caseta. Habitualment aquesta tenia un petit corral per l’animal, la cuina al costat del foc i a dalt la pallissa.

En acabar la quinzenada, la tornada a casa es feia conjuntament amb els altres veïns de la serra. L’oli se l’emportaven cap a casa amb bóts, que també utilitzaven per transportar el vi que fèien a la mateixa serra. Un vi que s’apropava als 20 graus.

“Passàvem amb el que teníem: aviram, vinya, oliveres, avena, verdura,... la terra frescal permetia que creixessin en aquella terra de secà. Vam passar anys de forta seca en què només es va poder fer oli a la serra.”

L’estraperlo

Durant aquella época, si una família podia produir més oli que el que destinava a l’ús propi, el venia a l’estraperlo. “Sempre treiem més quartets que no venut a l’estat, que escatimava molt el preu. En aquella época, a l’estraperlo es pagava fins a cent duros el cante d’oli. Era un bon preu.”

Bona part de l’oli produït clandestinament es venia a la gent del poble, però van proliferar venedors que també el comercialitzaven en altres pobles. En aquella época, hi havia algunes persones que el portàven a Móra d’Ebre. El recorregut el feien amb bicicleta, carregats amb bóts de fins a 50 quilos de pes. La seva principal dificultat, però, no era l’esforç que això representava, sinó eludir els controls estrets de la Guàrdia Civil. Si els agafaven amb oli, en el millor dels casos els ho prenien, i amb el perill que els caigués una multa. Segons ens han explicat “...alguna nit fèien la vista grossa, si podíen també se n’aprofitaven”.
Una vegada realitzada la venda, enviaven els bóts buits a través del “cotxe de línia”.

La incertesa del moment també va fer que molta gent acumulés oli, en els llocs més impensats: “colgàvem gerres a terra, als enderrocs de marge, allà on ningú pogués pensar que hi havia oli”. A més, l’oli emmagatzemat en gerres, obtingut en unes condicions de xafat i premsat natural, permetia una llarga conservació. Prova d’això és que es va consumir aquell oli passats cinc anys des que es va normalitzar la situació.

Ara els homes i les dones d’aquesta generació parlen amb una certa enyorança d’aquella època, però el record és agredolç: “...la necessitat ens feia fer moltes coses” —comenten— “... però a la nostra manera érem feliços”.

Mapes antics (III).

Mapa de l’any 1638 en que també es recull l’àrea geogràfica de Catalunya, el títol és “Catalonia” els autors son J. Janssonius i H. Hondius. Te unes dimensions de 53 x 62 cm i la seva edició digital gracies a la qual el podem observar en aquest bloc és a càrrec del Institut Cartogràfic de Catalunya.

En ell podem observar el nom de Tivenys en la nomenclatura "Tivenis" un motiu més per estudiar la procedencia del nom del nostre poble i les seves possibles variants.

1º Aniversari del Bloc.

Aquest mes de gener fa un any que va arrancar aquest bloc, la missió del qual és la de recollir en un lloc episodis de la història i les tradicions de Tivenys.

He intentat mantenir-lo sempre actualitzat i fer-hi publicacions més o menys periòdiques, tot i que hi ha hagut moments que per motius de feina no ha estat possible, espero que els lectors que hi han entrat els agradi el format, també espero les vostres critiques per tal de millorar-lo i fer-ne una eina útil i atractiva.

Vull fer un agraïment força especial a la gent que ha col·laborat en la redacció de bona part dels 50 articles, be aportant documentació, be aportant fotografies antigues o escrivint els seus propis articles.

• Carlos Marques.
• Josep Piñol Adell.
• Museu del Montsià.
• Josep Bargalló Badia.
• Rosa Faus i Roig.
• Carles Torné Micola.
• Joan-Hilari Muñoz i Sebastià.
• Família de Joan Lluís Nàcher.
• Família de Ramón de Trabal.
• Jordi Dobon Alforcea.

Si he de fer un balanç d’aquest primer any, he de dir que estic força content, ja que hem consta que el bloc ha estat utilitzat per estudiants de batxillerat per fer treballs de recerca, també ha servit per a que els familiars de José Simo Piñol s’hagin pogut posar en contacte amb una estudiosa de la Guerra Civil que els ha pogut donar més informació del seu familiar mort durant la guerra. No he pogut ajudar a la Pierrette Laborda ha localitzar els seus familiars de Tivenys, però no perdo l’esperança i confio que algú llegeixi els articles amb la seva crida i ens pugui donar informació del tema.

En fi penso que tota feina que ens ajudi a fer poble és una bona feina per tant un cop més, us demano la vostra col·laboració, per ha que aquest bloc sigui un bloc de tots i entre tots el féssim un punt de referència per estudiar la història del nostre poble.

En un any més de 5000 visites de les quals 339 han estat visites úniques i una mitja de 19 subscriptors segons FeedBurner, penso que per la temàtica del bloc és tot un èxit.

Gracies a tots.

Les Carboneres.

L’any 2000 en el marc de la Fira d’Artesania i Turisme de Tivenys es recuperava l’ofici de carboner. Fou una feina molt important quan arribava l’hivern i el fred apretava, les famílies es calentaven amb brasers, els quals es tenien que alimentar de carbó, matèria primera molt escassa a les Terres de l’Ebre, per lo qual l’enginy de les persones va fer que s’obtingués aquest carbó de les anomenades carboneres.

Les carboneres son estructures piramidals amb diversos forats per controlar la combustió i permetre que surti el fum. A l’interior esta la fusta (principalment olivera, carrasca, pi, garrofer o ametller) que es crema, mentre que l’exterior es cobreix amb pedres, rames i terra. La seva construcció és molt complexa i el control de combustió ha de ser exhaustiu, per a que la llenya vagi cremant de manera uniforme i evitar així que quedin parts sense cremar ni altres massa cremades.

El procés per obtenir el carbó vegetal no es cap altra cosa que anar traient l’aigua que conté la llenya mitjançant la combustió controlada, de manera que amb molt menys volum i pes tingui el mateix poder calorífic.

La feina de carboner era molt dura, primer amb l’obtenció de la llenya, doncs no hi havia mitjans mecànics com els que coneixem avui dia, i es tenia que fer a base d’utilitzar la destral, el xerrac i el xerrac de dos mans. Per altra banda el control de la carbonera també era força pesat, ja que es tenia que vigilar permanentment, dia i nit, mentre durava la combustió no es podia dormir tranquil.

Precisament perquè el carboner tenia que estar sempre atent a la combustió, prop de la carbonera es construïa l’anomenada cabana de carboner, on s’allotjava el carboner els dies que durava el procés de fabricació del carbó.

El procés de construcció d’una carbonera tenia les següents fases:

• Distribució dels troncs en tres eixos per a que la majoria no toquin a terra i es faciliti el pas de l’aire per la part inferior de la carbonera.
• Col·locació de l'espitllera central fent un clot i posant-hi una teula subjectada amb fang. Es tapa amb rametes de pi per a que no pugui caure cap objecte.
• Es van col·locant els troncs ben alineats per la banda de fora i procurant no deixar cap espai entre ells.
• A la part davantera es posa llenya prima per encendre el foc.
• Al ribàs (petita paret de terra on es repenja la carbonera) s'hi posen uns troncs prims amb l'objectiu de deixar un espai per a que passi l'aire.
• Els buscalls (troncs prims fets de rames) es fan a mida per a que no surtin cap fora.
• La llenya ja està totalment apilada i es fica la llosa del damunt de la boca.
• Una vegada apilada la llenya es fica l'embalum, fet de rames disposades amb el tronc cap endins i al damunt terra. A la part inferior es comença un marge que aguantarà l'embalum i la terra. També evitarà que quan la carbonera es vagi cremant es faci un forat provocant que el carbó es torni cendra.
• En fer el marge es formen dues espitlleres, una a cada costat, amb dos pedres i una llosa al damunt.

Tradicions Nadalenques.

Nadal és temps de pau, harmonia i tradicions. La gent va pel carrer en una cara diferent a la resta de l’any se’ls veu més feliços i van felicitant-se les festes uns al altres, és sens dubte un temps especial, i com a tal ens fa gaudir dels records i de les tradicions d’aquestes dates.

Un dels records que millor guardo de la meva infantesa, és quan la mare la nit de Nadal, picolava la carn amb que tenia que farcir el canalons i estenia la pasta d’aquests damunt la taula, per preparar-los pel dinar del dia de Nadal. De fet l’àpat del dia de Nadal es per si sol tota una tradició a tot Catalunya.

Relacionat amb el menjar, cal fer menció de dos dolços molt especials a les nostre terres: les Borraines i el Torró de Moniato, tots dos molt populars en temps d’escasses econòmica.

Les borraines s’aconseguien fàcilment, ja que pràcticament sortien silvestres pels horts, per la seva preparació sols cal rentar-los les fulles i sucar-les en una pasta feta amb llet, ous, canyella, ratlladura de llimona i farina. Un cop sucada es fregeix a la paella i un cop fregida se li aboca un bon raig de mel tèbia i no hi ha postres que se li puguin comparar.

L’altre dolç és feia amb aquest tubèrcul semblant a la patata però molt més dolç, el moniato. Primer és fa un almívar amb sucre i aigua, quan l’almívar esta en el seu punt se li afegeix el puré de moniato, ametlla molta torrada, pell de llimona ratllada i rovells d’ou i es va remenant al foc fins que la pasta sigui consistent. Desprès de deixar-ho reposar un parell de dies ja es podia menjar.

Però el Nadal a part de menjars també és època de regals, penso que serià bo no donar-li tanta importància al Pare Noël importat dels Estats Units i recuperar una tradició molt nostra com és el caga tió. Recordo molt bé aquell tronc d’olivera que al mig de la cuina tapat amb una manta anava cagant petits joguets i dolços, mentre li pegava cops amb un pal i cantava la cançó “Tronc de Nadal, caga torró i pixa vi blanc”. De cançons del tronc de Nadal n’hi ha moltes que depenen de la població on es canten, però a casa meva es cantava aquesta i un cop havia acabat de cagar el tronc feia cap al foc, avui amb les calefaccions això ja és més difícil que passe.

Un altre moment important del Nadals és la vinguda dels Reis Mags i la seva recepció amb la petroliera, aquella espècie de serp de pots de llauna vuits, que els crios del poble fabricàvem durant tot el mes de desembre per tal de fer-la ben llarga, ja que com més llarga hi havia possibilitat de rebre més regals per part dels Reis Mags.

Parlant d’aquests personatges tant màgics un dels meus millors records fou quan un any juntament amb Ignasi i Xixo fórem els protagonistes de la festa. Fou una experiència molt bonica el poder veure en primera persona la il·lusió dels infants en aquest dia tant feliç per ells.

L’any passat Tivenys va organitza el pessebre vivent, baix el meu punt de vista un gran èxit tant organitzatiu com de posta en escena, vull animar als organitzadors que no ho abandonin, és una bonica tradició.

Pessebre Vivent Tivenys

View SlideShare presentation or Upload your own. (tags: pessebre vivent)

Bon Nadal.

Os desitjo molt bon Nadal a tots els amics, coneguts i visitants ocasionals que circulen per aquest Blog.

A tots: Bon Nadal i Feliç 2009.

Les fotos dels madravers de Tivenys a TV3.

Les fotos cedides per Josep Piñol Adell, al Museu del Montsià i que algunes d’elles acompanyen l’article “Les últimes Madraves de Tivenys”, sortiran al programa de TV3 “El Medi Ambient” del proper dia 23 de desembre.

Un cop més el bloc compleix amb el seu objectiu de difusió de la història i les tradicions del nostre poble, us convido a col·laborar-hi.

També en relació al mateix article Carlos Marqués m’ha fet arribar un article del diari “La Vanguardia” datat el 30 d’abril de 1887 en el que relata la disputa entre els pescadors de Xerta i els del poble i com va tenir que intervenir l’alcalde de Tivenys.

“Con motivo de cuestiones surgidas el martes entre los pescadores de Cherta y Tivenys en la pesca de las sabogas, en el punto conocido por Azud de Cherta, en el rio Ebro, el alcalde de dicho último punto hubo de intervenir en la contienda, a fin de apaciguar los ánimos, hasta el punto de haberse reunido entre ambos bandos más de setenta hombres”.

És molt possible que els pescadors de Xerta passaren a la riba de Tivenys per tal de poder pescar, ja que per menejar les xarxes de la madrava es necessita que el riu tingui una bona platja, cosa que li manca a la riba dreta del riu Ebre, tot el contrari de l’esquerra. Aquest potser un dels motius d’aquesta disputa que ens narra “La Vanguardia”.

Les Últimes Madraves de Tivenys

La col·laboració amb el Museu del Montsià per tal de fer una exposició sobre la pesca de la saboga, m’ha fet rescatar de la prestatgeria el llibre de la Montserrat Boquera i la Violeta Quiroga “De la Saboga al Silur” del qual he escollir el següent fragment amb que relaten molt gràficament el que varen significar les madraves per al nostre poble.

"Sembla que el nombre de madraves que pescaven a la zona va anar fluctuant al llarg del temps, de forma bastant correlativa a les captures, que també han anat presentant alts i baixos. Si a principis del segle XX eren més de vint madraves, la xifra va anar disminuint progressivament.
Un dels nostres informants més grans encara recorda haver vist les darreres madraves de Xerta durant un any o dos pescar de forma més aviat esporàdica. El lloc de pesca d'aquestes madraves es trobava un quilòmetre al sud de Tivenys, a la zona coneguda com els Masos; és a dir, que els de Xerta creuaven el riu perquè a la seva riba la manca de platja feia impossible aquest tipus d'activitat.

Una època de quatre o cinc anys de captures excepcionalment escasses abans de la Guerra Civil va fer que la pesca quedés reduïda a una sola madrava, composta pel pare de Benet i una colla de veïns, propietaris d'horts propers al riu. Si un dia s'agafava peix, continuaven pescant la resta de la jornada, però, si no, cadascú se'n tornava a la feina agrícola fins l'endemà, que ho tornaven a provar.

Desprès de la guerra es va produir una recuperació de les captures, probablement a causa de l'abandonament de la pesca durant els anys que va durar el conflicte. Així doncs, l'única madrava existent, la del pare de Benet, es guanyava bé la vida; però l'alegria els va durar poc perquè, havent corregut la veu de les abundants captures, dos socis, Salvador Sanz (Porres) i Jaume March, van formar una altra madrava, que va entrar en competència amb la primera, tant pel que fa a la zona de pesca com als recursos.

Aquestes dues madraves pescaven prop de l'Assut, però, en canvi, n'hi havia una tercera que pescava més avall, més pròxima al poble; per això anomenarem les primeres "madraves de dalt", i a l'altra "madrava de baix o de Guillermo".

La madrava del pare de Benet va ser la darrera de desaparèixer, tot i que va experimentar les lògiques variacions de membres: alguns abandonaven i, en ocasions, eren substituïts per altres. Així, Josep Mauri va substituir el seu sogre, Joan Sanz (tio Tarumba), quan aquest es va retirar. De manera semblant, Òscar Beltran (Carrasco) va entrar a substituir un home més gran que havia plegat, perquè els altres socis li van proposar d'afegir-se al grup.

Contràriament al cas d'aquesta madrava, que es remunta a bastant temps enrere (es fa imposible dir quan es va fundar) i estava integrada per set o vuit socis, tenim la ja mencionada madrava de Porres i Jaume, de nova creació i formada només per dos socis. Aquests socis aportaven mà d'obra familiar (bàsicament els fills de cadscun d'ells) i, si els feia falta més força de treball, recorrien a llogar alguna persona. De totes maneres, no van pescar gaire temps junts perquè aviat van sorgir desavinences entre ells; Jaume March, fa trenta-cinc o quaranta anys, va abandonar la pesca i el seu fill, Joan, es va passar a la madrava de Benet. Porres va continuar pescant pel seu compte, amb els fills i algun llogat (com Josep Mauri, conegut per José el Zurdo); fins i tot l'ajudava Berta, la filla petita.

Amb el temps, són diversos els motius que fan que el nombre de membres requerits en aquestes madraves, que havia arribat a ser de vuit, disminueixi progressivament fins arribar al mínim, que va ser de quatre. En primer lloc, tenim el descens de les captures, que redueix cada cop més els rendiments. En segon lloc, ens trobem amb uns canvis provocats en la morfologia del riu (abocament de les runes de la farinera de l'Assut), que fan que hagi menys corrent i que, per tant, si abans es necessitaven quatre o cinc persones per a subjectar la xarxa des de la vora, ara amb una o dues n'hi hagi prou. I, finalment, ens trobem que l'agricultura va sent abandonada en favor de treballs a sou; mentre que la primera activitat era compatible amb la pesca, els treballs remunerats impliquen un horari estricte que s'ha de respectar i que obliga a renunciar a la pesca.

Un cop els socis van plegar, Benet es va quedar la barca i les xarxes i va continuar pescant amb un nou soci, Josep Carles (Faió). Llavors ja eren molt pocs (amb dues o tres persones n'hi havia prou) i utilitzaven mà d'obra familiar; per exemple, els ajudava la dona de Benet, Maria Cinta Mauri. Van pescar tres o quatre anys de forma esporàdica fins que es va abandonar del tot la pesca.

La madrava de baix, com que la xarxa era més petita, sempre va estar formada per quatre membres: Guillermo Cañadó, Mariano Fons, Joan Curto i un noi jove. Aquest noiet, fill de mare vídua i sense recursos, els anava a ajudar i, a canvi, li donaven peix. La seva organització era més informal: no hi havia un cap visible ni un control estricte dels ingressos, anaven a pescar quan els semblava."

Fotos Antigues (V)

El Museu del Montsià, amb el qual he col·laborat per tal d’aconseguir unes fotos de quan es pescava la saboga al nostre poble , per fer-ne una exposició, m’han fet arribar aquesta foto.

En la foto es pot veure com uns pescadors estant traient la seva pesca, vora l'Assut i just al moment ja la venen.

Pel vestuari dels personatges es pot datar la foto a finals del segle XIX principis del XX.